diumenge, 19 de desembre de 2010

Fins als collons de La Marató

Altra vegada amb la cançoneta de que bons, generosos i solidaris que som els catalans. A veure, està molt bé donar diners per una noble causa, però al capdavall, La Marató es un fet bastant anectdotari. Resulta que cada any paguem milers de milions d’euros d’impostos amb els quals financem escoles, hospitals, recerca, pensions, etc. Això és el que ens defineix com una societat solidària, civilitzada i de benestar. Aquesta solidaritat obligada, per mi, és la veritable solidaritat. Volem ser solidaris i treure pit de lo bons que som? Augmentem la pressió fiscal i perseguim el frau: des dels Carulla, fins als pintors, paletes, l’hosteleria i la murrieria de tots plegats (allò de, amb IVA o sense?).

Però, és clar que potser és més còmode evadir tot el que es pot durant l’any, malparlar dels impostos, demanar rebaixes impositives constants, donar quatre xavos per La Marató i poder dir: ei! que jo sóc guai, col•laboro amb La Marató.

Avui potser semblarà que vivim en un petit gran país, però jo diria que més aviat vivim en un país de merda.

i com deia aquell: algú ho havia de dir!



dimecres, 24 de novembre de 2010

10 raons per votar a CiU

1.- Eliminaran l’impost de successions: s’ha d’ajudar als que més tenen. Perquè la vida és molt més divertida si ja des del naixement les desigualtats són elevades.

2.- Rebaixaran l’IRPF per les rendes superiors a 150.000 euros. Altra vegada s’ha d’ajudar als més rics. Mereixen la solidaritat de tots els catalans.

3.- Prometen un món feliç: pagar menys impostos i donar més serveis públics. Que no sigui possible és irrellevant, però, no és bonic pensar-hi?

4.- Són la garantia d’esborrar el llegat nefast dels comunistes d’ICV al govern.

5.- Premiar un partit que s’ha finançat amb comissions d’obra pública a través del Palau de la Música dirigit pel Fèlix Millet. Premiar-los també per mentir i menystenir al Parlament de Catalunya durant la comissió d’investigació sobre el cas. Evidentment, és molt millor finançar-se així que no pas amb aportacions dels militants amb càrrecs públics, com feien a ERC.

6.- Llibertat d’escollir escola. És a dir, subvencionar a aquelles famílies que volen portar els nens a escoles sense pobres.

7.- Un motiu ètnic. Portar a la presidència un home amb els vuit cognoms catalans, ja n’hi ha prou de l’humiliació que ha suposat aguantar un President xarnego durant quatre anys.

8.- Derogaran el codi ètic del mossos d’esquadra. Els mossos no cal que segueixin cap protocol per les seves actuacions rutinàries. Llibertat per fer un ús sense límits de la força sobre els detinguts! Només faltaria que els mossos s’haguessin de comportar bé!

9.- Faran el transvasament del Roine. Amb les dessalinitzadores el subministrament ja està assegurat però s’ha d’ajudar a les grans constructores com sigui.

10.- Si Artur Mas és el nou president, la Pilar Rahola, irradiant de felicitat i amb la satisfacció del deure acomplert, potser es retira i deixa d’ofendre la intel·ligència de milers de catalans.

divendres, 5 de novembre de 2010

Carme Trilla premia la delinqüència organitzada

Aquesta notícia que avui ha sortit a la llum demostra amb escreix la indignitat del país on vivim.

1.- El contribuents amb els nostres impostos financem unes necessàries polítiques d’habitatge.

2.- Els pisos de protecció oficial tenen un preu màxim de venda regulat per llei.

3.- Alguns propietaris dels pisos de protecció oficial decideixen vendre’s el pis (durant el boom), però el preu oficial (40.000 euros) els sembla poc i el venen per 200.000 euros.

4.- Com que és il·legal han de cobrar 160.000 en negre (així és com tornen a la societat el sacrifici que vam fer per facilitar-los l’habitatge en el passat).

5.- El comprador, que és un immigrant sense mitjans, no pot pagar la part en negre en efectiu, però va al banc i li donen una hipoteca.

6.- El Banc dóna crèdit per 200.000 sabent que el pis val 40.000

7.- El notari dóna fe que l’operació es fa conforme a la llei.

8.- El comprador es queda a l'atur, no pot seguir pagant la hipoteca i el banc es vol quedar l’habitatge i fer que l’antic propietari, ara homeless, continuï pagant el préstec.

9.- Salta l’escàndol.

10.- La Secretaria d’Habitatge de la Generalitat (Carme Trilla) decideix per decret duplicar el preu dels pisos, per netejar els balanços dels Bancs, a canvi que aquests cancel·lin el deute dels hipotecats i els deixin continuar vivint com a llogaters en aquests pisos.

I un es pregunta: l’administració no hauria d’emprendre mesures judicials per perseguir el conjunt de delictes que s’han produït? Castigar als venedors per cobrar en negre, inhabilitar als notaris per prevaricació, i empaperar Bancs, notaris, compradors i venedors per estar involucrats en una trama il·legal i contra l’interès públic?

Res, delinquir està premiat en aquest país. Vergonya!

I sobretot estupefacció.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Rics, pobres i polítiques miserables

Rellegint un paper sobre l’evolució de la desigualtat a Portugal des d’una nova perspectiva es fan evidents les terribles conseqüències distributives dels darrers anys en aquest país. En aquest gràfic es poden veure diferents sèries que retraten el percentatge de renda acumulat pels portuguesos més rics al llarg del darrer segle. Centrem-nos en els darrers anys: del 1989 en endavant. El 10% més ric passa de controlar el 25% al 38% del PIB. Un augment notable. Però pot no semblar espectacular a primera vista.

El que això significa, vist des d’una altra perspectiva, és que el 10% de la població més rica s’ha apropiat del 66% del total de creixement generat els darrers 17 anys. Dit d’una altra manera, els ingressos reals dels rics han augmentat a un ritme anual del 3.3% mentre que els de la resta han caigut un 0.4% anualment. Dit d’una altra manera, la renda dels rics ha crescut un 72% mentre que la de la resta de la població ha caigut un 6%.

I tot això sense estudiar el que ha passat entre el gruix del 90% de la població.

Tot plegat potser hauria de fer reflexionar al voltant de quins sectors haurien de pagar les polítiques d’ajust actuals. Aquells que porten vint anys empobrint-se, o aquells que porten dues dècades daurades d’enriquiment i prosperitat? Enriquiment i prosperitat d’uns pocs, que, per altra banda, no ha beneficiat al conjunt de la societat com tant sovint s’acostuma a postular des de tribunes acadèmiques, polítiques i mediàtiques.

dijous, 17 de juny de 2010

El peatge de la mort?

M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat.

Us deixo amb un extracte de l’article.

“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.

This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”

Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?

I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?

dilluns, 14 de juny de 2010

El preu de l’aigua a Vilafranca: com més gastes menys pagues

A Vilafranca hi ha dos tipus d’estructures tarifàries en el consum d’aigua. La primera consisteix en el sistema d’aforament o mínims, en que es paga una quantitat fixa per tenir dret a consumir un determinat volum de m3 mensuals precontractats. Una vegada contractes un mínim, per exemple de 6m3/mes, tant li fa si en consumeixes 2 o 5 perquè acabes pagant exactament el mateix. Així que no hi ha cap incentiu a l’estalvi d’aquest bé tant preciat i escàs.

L’altre sistema és el de comptador. Cada unitat familiar paga una quota fixa (independent del consum) i una part variable que correspon exactament als m3 d’aigua que ha consumit. A més a més hi ha una tarifa progressiva perquè a partir de 6, 12 i 18 m3/mes el preu del m3 d’aigua augmenta. Aquest sistema és molt millor que l’anterior perquè es paga exactament pel que s’ha consumit i a més a més incentiva l’estalvi d’aigua.

L’Ajuntament de Vilafranca fa anys que incentiva a les famílies a passar-se al sistema de comptador subvencionant els costos de transició des del sistema d’aforament. I això té molt de sentit, perquè amb el sistema de comptadors el consumidor té un incentiu econòmic clar per fer un consum responsable de l’aigua. Fins aquí tot perfecte.

Però resulta que l’estructura tarifaria d’ambdós sistemes és absolutament demencial. En aquest gràfic hi podeu veure l’evolució del preu del m3 d’aigua a mesura que va augmentant el consum. El que es pot observar és molt sorprenent. En primer lloc, amb el sistema de comptador, com més gastes més econòmic et surt el m3 d’aigua (això només canvia a partir de 18m3, que és molt). En segon lloc, el sistema d’aforament és molt més econòmic que el de comptador fins als 6m3 de consum, i a partir d’aquesta quantitat, ho continua essent si s’esgota tota la capacitat de consum contractada. I la situació no millora gaire si s’hi afegeix el cànon de sanejament.

En un dels primers plens d’enguany, es va parlar de la companyia d’aigües de Vilafranca perquè havia tancat l’any amb pèrdues. Tots els grups van estar més o menys d’acord en que es tractava d’una situació conjuntural derivada de la crisi. També es va dir que part de les pèrdues eren degudes a que la companyia s’esforçava a vendre menys perquè fomentava l’estalvi dels usuaris. A la vista dels gràfics anteriors, es podria concloure que si les famílies consumeixen menys és per consciència cívica perquè el consistori vilafranquí no hi posa gaire de la seva part.

Subvencionar el canvi al sistema de comptadors està bé, però costa diners a l’administració (a tothom). Si a més a més els preus de l’aigua sota el sistema de comptador és més elevat, també resulta més car per l’usuari i tothom hi surt perdent.

Es podria optar per un sistema tarifari diferent, encarint el d’aforament i eliminant la quota fixa del de comptador. Recaptant el mateix, es podria generar un incentiu econòmic a l’usuari perquè es canviés de sistema. Apel•lar a la bona voluntat del ciutadà està bé, i a vegades funciona, però si es col•loquen els incentius econòmics necessaris la bona voluntat agafa volada.

Polítiques low-cost intel•ligents. Ens posem les piles?

dijous, 10 de juny de 2010

Sad but true


Aquest és un dels reclams publicitaris que es podia veure pels carrers de Maó (Menorca) la setmana passada. Els teòrics de les bombolles defensen que entre dos processos especulatius normalment hi ha un període de desmemoriament després del qual els agents són capaços de tornar-se a deixar endur per l’eufòria pròpia de les bombolles.

Tot i que pel que sembla, n’hi ha que, o bé viuen permanentment alienats de la realitat, o bé tenen una voluntat d’enganyar sense límits.

Trist però cert.

dimarts, 25 de maig de 2010

La sortida de la crisi: el túnel del terror

A risc de ser pesat repetiré el que crec que és el principal problema que té Espanya per superar la crisi: els preus. En els darrers deu anys, des de la Unió monetària, els preus espanyols han pujat un 15% més que els de l’eurozona. En el post anterior ja comentava que aquesta situació s’havia de corregir sí o sí. No hi ha tercera via. No hi ha alternativa.

La història està plena de casos semblants a l’actual. La sortida de la IGM per part de França i GB o la sortida de la Gran Depressió, per exemple. Aquells que van optar per mantenir el tipus de canvi fix van sotmetre les seves economies a un ajust deflacionari duríssim, amb altes taxes d’atur, dèficit comercial i una lenta recuperació.

Espanya amb l’euro només pot transitar un camí el de la deflació, és a dir, caiguda de preus i salaris. És impopular i és socialment traumàtic, però és inevitable.

S’han perdut dos anys preciosos per intentar corregir aquesta situació i ara que es comencen a prendre mesures tampoc van en la millor direcció.

En el darrer post comentava que la millor opció a nivell europeu seria la implementació d’una política monetària expansiva combinada amb una política fiscal contractiva a Espanya. D’aquesta manera es podria corregir aquest diferencial de preus/costos de forma menys dolorosa. Amb una inflació elevada al conjunt d’Europa i propera a zero a Espanya (Espanya podria corregir al diferencial de preus amb Europa sense haver de passar pel turment de la deflació). També comentava que no creia que aquesta opció fos l’escollida pels grans líders europeus obsessionats amb els interessos nacionals i poc inclinats a treballar per l’interès comú europeu. Aliens a la obvietat que els que és bo pels PIGS també ho és pel conjunt dels països de l’eurozona.

I em vaig equivocar.

El gir copernicà de la política del BCE ha representat una gran resposta col·lectiva per tal d’ajudar als països més endeutats i alhora la viabilitat futura de l’euro. Aquesta política generarà inflació, i aquest escenari fa que l’ajust a què s’haurà de sotmetre l’economia espanyola sigui força menys dolorós.

Fins aquí tot molt bé. La contrapartida d’aquest pla era el compromís dels països endeutats de reduir el seu dèficit.

En aquest apartat es plantegen dues qüestions diferents. Primera: quina és l’opció menys dolorosa pel creixement econòmic? Segona: qui ha de pagar l’ajust?

Doncs bé, les polítiques que s’haurien d’emprendre amb més celeritat són aquelles que puguin atacar d’arrel el problema del dèficit públic. El problema principal és l’atur. I aquest està força relacionat amb el mercat laboral, la reforma és inajornable. S’ha de pagar el preu de la desprotecció del lloc de treball i segurament d’una rebaixa salarial a canvi de posar més gent a treballar. No ens podem permetre gaire més temps arrossegar la llosa col·lectiva que suposa pagar prestacions a 4 milions d’aturats i la resta de despeses associades a les polítiques socials de caràcter assistencial. Per no parlar del desgast psicològic que pateixen els afectats. En aquest sentit, tampoc estaria malament incentivar la mobilitat del mercat laboral a nivell europeu. Potser, encara que sigui a nivell transitori, Espanya s’hauria de tornar a convertir en un país d’emigrants. Això ajudaria a pal·liar els xocs asimètrics sobre l’economia europea.

Aquesta mesura hauria de tendir a reduir el dèficit públic per una doble via: menys despesa en prestacions, més ingressos en impostos.

En el sector públic també es podrien emprendre reformes per millorar-ne l’eficiència. Altra vegada, rebaixar els sous no serveix per res a mitjà termini. Però fer un gir radical en l’estructura de les retribucions podria marcar la diferència. Acabar amb els trienis. Escalfar la cadira no hauria de ser un argument per cobrar més. Rebaixar el sou base i posar una part variable en funció de l’eficiència de cada treballador. Evidentment el sistema hauria d’adaptar-se a les circumstàncies de cada àmbit de treball. Però de ben segur que amb una bona estructura d’incentius milloraria l’eficiència. I encara més, el més treballador es veuria recompensat. I no com ara, en que el més drópol és el que acostuma a viure millor.

El pla Zapatero potser té la virtut de rebaixar el dèficit públic a curt termini. Però també té un cost elevat en termes de creixement, sobre això hi ha consens. I si no es creix i l’atur no es redueix, les causes fonamentals del dèficit no desapareixen. Així que ens podríem veure abocats a la necessitat permanent de retallar de la despesa per equilibrar el pressupost.

La segona qüestió fa referència a qui ha de pagar l’ajust. L’haurem de pagar entre tots, i això vol dir que els més tenen també haurien de fer la seva contribució. Trobo que seria interessant començar a desfer el que s’ha fet els darrers anys.

-Reinstaurar l’impost de patrimoni (2000 milions d’euros).

-Instar a les CC.AA. a augmentar les taxes de l’impost de Successions. A Catalunya amb la reforma es deixen de recaptar uns 614 milions d’euros anuals, segons el propi departament.

-Augmentar la progressivitat de l’IRPF. El nombre de tipus impositius s’ha reduït de 6 a 4 i el tipus marginal (el màxim) del 48 al 43%. A més a més totes les rendes per sobre de 60.000 euros paguen el mateix tipus. Tenint en compte que, per exemple el 0,07% dels contribuents més rics declaren el 5% del total de rendiments de l’IRPF i tenen una renda mitjana de 1.600.000 euros, és evident que hi ha un ampli camp per recórrer (dades 2006) en el camp de la progressivitat de l’impost.

-El tema de les SICAV, etc.

I després quedarien el tipus de polítiques que s’haurien d’aplicar per dignitat. Perseguir el frau fiscal: el gran i també el petit. Paradisos fiscals. La taxa Tobin, etc.

dimecres, 5 de maig de 2010

Ignorar la realitat, caure a l’abisme

Deixeu-me fer una caricatura per mirar d’entendre el principal problema que té Espanya per sortir de la crisi.

Imagineu un país A que té com a moneda la Pela. D’altra banda, el país B produeix peres i les ven al país A a 5 poles/kg. Imaginem també que el tipus de canvi peles/poles és 1 a 1. El país A amb 100 peles pot comprar 20 kg de peres.

Ara imaginem que pel que sigui, al país B hi ha un procés inflacionari i les peres passen a valer 10 poles/kg. Ara amb 100 peles el país A podria comprar només 10 kg de peres. Com que hi ha altres mercats que poden proveir de peres el país A, el país B per poder continuar venent ha d’ajustar els seus preus. I per fer-ho té només dues opcions. La primera seria devaluant el pole fins al tips de canvi 1Pela = 2 Poles. La segona imposar un procés deflacionari intern. El que no seria cap opció és fer veure que no passa res, a no ser que es volgués precipitar el país cap a l’abisme.

Els preus han pujat un 16% més a Espanya que a Alemanya des de la unió monetària.

La manera que tenia Espanya de solventar les crisis fins la instauració de l’euro era devaluant. Ara aquesta opció ja no existeix i només ens queda la opció de la caiguda de preus interna amb tot el trauma social que aquesta opció porta associada.

De fet, si la UE tingués una política econòmica única i no una barreja incomprensible de polítiques nacionals contraposades hi hauria una tercera via. Traslladar part del pes de l’ajust als països centrals d’Europa. Com? Provocant un rebrot inflacionari a la UE mantenint els preus congelats als països que s’han comportat irresponsablement durant la darrera dècada. Però vist el comportament d’Alemanya respecte al rescat de Grècia es fa difícil pensar en que pogués acceptar aquesta opció.

A Europa sembla que hi ha una certa actitud miop envers els problemes de països tercers de la zona euro, com si no anés amb ells. Però amb la unió monetària, els problemes de cada país són també els problemes de tots els països i com més tard s’entengui pitjor.

Ara bé, Espanya no pot esperar a que els diferents governs europeus es posin d’acord. La situació és molt dolenta. I no sembla que ningú la vulgui ajudar fins que sigui massa tard. Així que s’haurien de començar a prendre mesures dures i deixar de contemplar com passa el temps a veure si s’esvaeix la tormenta. El tema del dèficit i el deute públic és el menys preocupant. A Espanya són només una conseqüència de la crisi.

La prioritat per la recuperació és tornar a posar la gent a treballar reduint l’atur, i això vol dir reforma laboral, abaratir l’acomiadament i caiguda de salaris. A curt termini només així es pot recuperar la competitivitat amb els socis europeus, que són els nostres principals clients/competidors.

I no veig prioritari reduir la despesa pública, més enllà de la congelació de salaris dels funcionaris un punt més intensa que l’ajust del sector privat per equitat horitzontal.

Pel que fa al dèficit, que sembla el principal problema de la crisi, no hi ha cap dubte que si les taxes d’atur caiguessin baixaria la despesa en prestacions socials i augmentaria la recaptació per IRPF, IVA, cotitzacions socials, etc.

La crisi no passarà de llarg sense fer res. Ningú comprarà peres a 10 si les pot comprar a 5. Aquesta és una veritat absoluta de la qual no es pot defugir. I esperar, només fa encarir el cost i el trauma d’unes reformes inevitables.



dimarts, 4 de maig de 2010

Pel foment de l’esperit recaptatori en les multes de trànsit

En el darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es parlava amb molta preocupació del dèficit que tenia el servei de grua, uns 200.000 euros anuals. Semblaven molt interessats en resoldre el problema però no varen arribar a enlloc.

La solució sembla prou òbvia. El preu d’aquest tipus de serveis s’hauria de correspondre amb el cost que tenen. No crec que hi hagi cap motiu de pes perquè el servei de grua hagi de ser subvencionat. D’aquesta manera el ciutadà seria conscient del valor que tenen els serveis prestats per l’administració pública. Així que potser s’haurien d’augmentar el preu dels guals i sobretot, de les multes als conductors incívics per equilibrar el cost d’aquest servei.

I això ens porta a un altre debat que és molt interessant. Sempre que l’administració pública augmenta l’aparell repressiu de tràfic (radars, helicòpters, controls alcoholèmia, grues, multes, personal, etc.), fet que indubtablement contribueix a millorar la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans, hi ha la crítica que això es fa amb esperit recaptatori.

Algun dia ens haurien de donar els números del que costa vigilar que es compleixin les normes de tràfic i els ingressos que generen amb multes. M’imagino que el dèficit deu ser descomunal. De manera que clouria aquest post demanant que les multes es dissenyessin, també, amb esperit recaptatori. Perquè aquests serveis serien prescindibles si els conductors es comportessin de forma cívica. Vist que no és així, podríem convenir que seria del tot just que els costos que genera vigilar-los recaiguessin exclusivament sobre aquests “delinqüents”.

Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?

dijous, 29 d’abril de 2010

Facilitar l'accés a l'habitatge sense gastar-se un duro

La Generalitat acaba de reobrir el període per sol·licitar ajudes per pagar el lloguer. És un exemple més del tipus de polítiques populars, cares i amb efectes perjudicials, encara que aquests darrers acostumen a passar desapercebuts. De la mateixa manera que les desgravacions per la compra d’habitatge, aquesta política té l’efecte d’impulsar la demanda (perquè abarateix el preu del bé) i per tant, n’augmenta el preu d’equilibri.

Això, que s’explica en qualsevol manual introductori de microeconomia, sembla que no serveixi per dissenyar el tipus de polítiques apropiades per assolir el pretès objectiu de les mateixes: facilitar l’accés a l’habitatge.

Hi ha tres explicacions per entendre aquesta situació. La primera, és que com que es tracta de polítiques populars, és una bona manera de caçar vots. La segona, que els encarregats de dissenyar-les són uns ignorants en la matèria (no és gaire probable); i la tercera és que l’objectiu real d’aquestes polítiques sigui encarir el preu de l’habitatge i defensar els interessos dels propietaris.

Per incidir de forma adequada en aquest mercat hi ha diverses alternatives que acostumen a resultar cares. Però no totes ho són, hi ha la possibilitat de posar els incentius adequats als agents econòmics perquè perseguint el seu propi benefici alhora contribueixin a promoure l’interès general. Com?

Un exemple: encarint la possibilitat de tenir habitatges desocupats. Una manera prou senzilla d’implementar aquesta política seria a nivell municipal. La normativa de l’IBI permet posar un recàrrec del 50% sobre la quota líquida als habitatges desocupats. Fer-ho o no, és potestat de cada Ajuntament. Aprovant aquest recàrrec, no tant sols s’impulsaria la mobilització dels habitatges buits sinó que a més a més augmentaria la recaptació municipal. I tothom en sortiria beneficiat, també el propietari que percebria un rendiment dels seus immobles.

A Vilafranca, com suposo que a tantes altres localitats, no es treu profit d’aquest recàrrec (aquí), però no té perquè continuar essent així.

Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?

dilluns, 26 d’abril de 2010

On viuen els rics de la comarca?

Un advertiment previ: les mitjanes són enganyoses i no ens diuen res de la distribució interna de cap variable. La unitat territorial més rica podria ser també la que acumula un nombre més elevat de pobres si la distribució de la renda fos molt desigual. Un exemple paradigmàtic el trobaríem en alguns països exportadors de petroli. I el mateix podria passar a nivell regional, provincial, municipal, etc.

L’objectiu d’aquest post és fer un retrat superficial sobre les distribució de la renda a nivell municipal a l’Alt Penedès. Quins són els municipis més rics? I els més pobres? Com ha evolucionat la desigualtat al llarg de la darrera dècada?

En aquest gràfic hi podeu veure el rànquing municipal segons la Base imposable per càpita declarada en l’IRPF. Aquest indicador s’ha d’entendre com la renda mitjana dels habitants de cada municipi.
Font:Idescat

Hi ha dos municipis que sobresurten clarament al capdamunt: Pacs i Les Cabanyes, amb una renda per càpita un 60 i un 20% superiors a la mitjana comarcal. Sant Sadurní, Sant Llorenç, Gelida, Santa Fe, Olèrdola i Vilafranca són la resta de municipis que es troben per sobre de la mitjana comarcal. Per altra banda, a la cua del rànquing hi trobem Sant Quintí de Mediona, el Pla del Penedès, Pontons i Torrelles de Foix que tenen una renda entre un 20 i un 30 % per sota de la mitjana comarcal.

Pel que fa a l’evolució temporal de la distribució de la renda per càpita, com es pot veure en el següent gràfic ha estat prou favorable a nivell general, perquè es van reduir al voltant d’un 40% entre el 2000 i el 2007.
Font:Idescat

Les raons de la distribució municipal de la renda estan molt més enllà de les ambicions d’aquest post. Però m’agradaria llençar una hipòtesi que crec que pot ajudar a entendre el perquè de les posicions capdavanteres del rànquing. Alguns municipis amb una bona situació geogràfica han optat per un urbanisme de tipus “ciutat jardí” amb cases unifamiliars de cost superior a l’habitatge estàndard. Això ha provocat un efecte crida dirigit als sectors més adinerats de la societat, el que hauria fet augmentar la renda per càpita d’aquests municipis.

Un cas paradigmàtic d’aquestes migracions comarcals seria el d’en Pere Regull, alcalde de Vilafranca, però resident a les Cabanyes. Un comportament que podríem considerar que no és el més adequat, però que no és gens estrany entre la nostra classe política. El mateix President Montilla mai va residir a Cornellà mentre n’era alcalde i tampoc en Barto, alcalde de Santa Coloma fins que va esclatar el cas Pretòria.

I això que està passant a nivell comarcal també sembla que pugui succeir a Vilafranca. Amb nous barris com el Pla del Diable (on per cert hi viu en Francisco Romero, cap de l’oposició de Vilafranca) amb unes cases de preus desorbitats i d’altres, com el que s’està construint on hi havia l’antiga fàbrica CIA de tipus galliner a preus molt més baixos.

El planejament urbanístic deixa empremta durant moltes dècades i segmentar per nivell de renda els ciutadans que poden accedir a cada barri/municipi no sembla la millor estratègia per encarar un futur cohesionat.

Crec que l’urbanisme és la política social més important. I si el planejament és incorrecte és molt més probable caure en la necessitat d’aplicar la resta de polítiques socials “més conegudes”, cares, assistencials, i de caràcter urgent.

Prevenir o curar? Què en penseu?

dimecres, 14 d’abril de 2010

dimecres, 17 de març de 2010

El mite de la caverna: del territori a l'individu

Un dels temes que aixequen més interès, i també un dels que ha concentrat bona part dels esforços dels diferents governs de l’Estat Espanyol és el de la cohesió territorial entre les diferents CC.AA. Des d’una posició, es considera injusta una elevada desigualtat de PIBpc entre CC.AA.; des de l’altra es consideren injustes les transferències de renda entre CC.AA.

Els arguments des d’ambdues bandes de la trinxera són coneguts i no val la pena estendre-s’hi. El que sí que és interessant, però, és que ambdues visions coincideixen en considerar que el PIBpc és una bona mesura del grau de benestar d’una societat. Això explica que totes les CC.AA. lluitin per maximitzar (minimitzar) els guanys (pèrdues) derivats de les transferències interregionals de renda. I tot això amb la pretesa intenció de millorar el grau de benestar de la ciutadania.

Tot plegat porta a les polítiques públiques a un enfocament incorrecte i sense sentit. Si l’objectiu últim d’aquestes polítiques és millorar el benestar de la població i reduir les diferències de renda dels seus habitants, aquestes polítiques haurien d’anar orientades a augmentar la cohesió social (entre persones) i deixar de banda la territorial.

En aquest quadre hi podeu veure l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya des del 1973 al 2003. En destaquen tres aspectes. El primer fa referència a la reducció important de les desigualtats durant aquests trenta anys. El segon, indica que la majoria de les desigualtats registrades s’expliquen per la dispersió de renda dins de cada CC.AA. (al voltant del 90%), i que les diferències entre regions tan sols poden explicar el 10% restant. El tercer aspecte a destacar és que la majoria de la reducció de les desigualtats és atribuïble al component intra-grup. Un punt addicional faria referència al fet que una ulterior reducció de les desigualtats (que va de la mà d’un augment del benestar) només es podria assolir a través de l’aplicació de polítiques redistributives a l’interior de cada CC.AA.


El corol•lari de tot plegat, al meu entendre, és que si volem viure en una societat socialment justa i equilibrada, hauríem de deixar enrere els debats territorials, que tenen l’estranya virtut d’aixecar ampolles i no solucionar res; i focalitzar el nostre interès en la redistribució personal de la renda.

divendres, 26 de febrer de 2010

L’esquerra a la deriva: cap on anem?


No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.


Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.


Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.


El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.


Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.


En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.


I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Quan més han de caure els preus dels pisos?


M’abstindré de llençar cap tipus de predicció al respecte perquè en aquesta matèria em declaro totalment incompetent. Però és un tema de gran interès. En primer lloc, per la gent que ha de comprar i no sap si ja ha arribat el moment. En segon lloc, perquè com més lent sigui l’ajust, més ens costarà superar la crisi. En tercer lloc, perquè si s’enfonsen gaire, el sistema bancari veuria com molts dels crèdits hipotecaris que han concedit tindrien uns valors molt per sobre del valor de mercat de l’habitatge i això els posaria en una situació encara més delicada.

Així que em limito a posar un parell de gràfics sobre l’evolució dels preus de l’habitatge a diverses ciutats de la província de Barcelona des del 2005 fins ara. Els preus es van començar a desinflar a principis del 2008 i han caigut entre un 7 i un 18%.


Font: Minsiterio de la Vivienda

Com que moltes vegades acaba passant el que la majoria de gent creu que succeirà, allò de les profecies que s’autocompleixen... recorro a la vostra opinió. Continuaran caient gaire més? Un 30%? Un 50%? Ja s’ha acabat? Què en penseu?

dilluns, 15 de febrer de 2010

Quin és el gran problema de la crisi?

El dèficit públic?

Aquí us deixo un article brillant i molt aclaridor. Sembla una heretgia defensar que el problema és l'euro, perquè la saviesa convencional defensa que sort en tenim de la moneda única. Però a voltes el consens no és cap gran garantia.

Hem estat molts anys sota el mite de l'euro, el culte a l'euro, enlluernats per l'euro. Sense entendre el que significava realment l'euro.

Però l'euro no és cap garantia de res. L'euro és una camisa de força que ens dificultarà sortir de la crisi. I com més triguin a adonar-se'n les autoritats pitjor.

Si l'euro ha arribat per quedar-se, i sembla que és així, ha de deixar de caminar sol. I això vol dir que el conjunt de països de l'eurozona hauran de renunciar a un munt de sobirania perquè les coses funcionin. I això fa feredat, perquè hi ha poques coses més difícils d'aconseguir que un estat renunciï al seu poder de decisió.

L'altra cara és el cas de Gran Bretanya. Portem molts anys fent mofa del seu euroescepticisme. En aquest cas però, la prudència que els va portar a rebutjar la unió monetària segurament els permetrà sortir de forma menys traumàtica de l'abisme. El temps ho dirà.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Too big to fall

En Paul krugman acaba de publicar una sèrie de posts sobre la crisi a Espanya i les repercussions que això pot tenir sobre l'euro.

Aquí

i aquí

L'argument prinicipal és que el problema principal d'Espanya no és el dèficit públic. El problema és que ens trobem davant d'un cas de manual de shock assimètric. I el problema és greu perquè tenim una política monetària única però no pas una política fiscal coordinada i encara menys un mercat del treball integrat a nivell europeu. No m'hi extenc perquè ell ho explica millor que jo. I de fet, ja en vaig parlar fa un temps a Golden fetters, euro fetters...

L'altre argument que tant inquieta al govern espanyol és que Espanya és el cavall de troia de l'euro perquè és una economia amb un tamany notable que pot afectar per si sola a tota l'eurozona.

Però el que és un problema per Europa és una benedicció pels espanyols. Europa no es pot permetre que Espanya faci fallida perquè això tindria unes conseqüències desastroses. Així que podem respirar tranquils. No ens abandonaran. Som massa grans com perquè es puguin prendre el luxe de deixar-nos caure.

És exactament el mateix cas que el dels grans Bancs, no ens poden deixar caure perquè ho arrossegariem tot. I si això fomenta el mal comportament dels Bancs, el mateix es podria dir de l'economia espanyola. Així que no ens hauríem d'adormir a la palla i emprendre les mesures necessàries per sortir de la crisis...

Però amb una certa tranquilitat, perquè encara que sigui a desgrat seu, som massa grans per caure.

La meva primera criatura

Ha estat un procés massa llarg i potser també massa dolorós, però ha valgut la pena. Finalment m'han publicat un article a la Revista de Historia Económica - Journal of Iberian and Latin American History.

Es tracta del:

THE EVOLUTION OF TOP INCOME AND WEALTH SHARES IN PORTUGAL SINCE 1936


Bona lectura.

dimecres, 3 de febrer de 2010

De la trinxera al consens: a qui interessen les desigualtats?

Darrerament a Anglaterra sembla que les qüestions distributives s’estan fent lloc entre els grans mitjans de comunicació. I diuen coses interessants. Coses que provenen de la investigació dels acadèmics i agències estadístiques que han produït una gran quantitat d’indicadors que deixen veure un important augment de les desigualtats econòmiques al llarg del darrers 30 anys.


També queda clar que, si bé aquest augment de les desigualtats va començar amb les reformes thatcherianes, els laboristes han estat incapaços (o no s’han mostrat interessats) en capgirar aquesta situació. I sembla també que des d’ambdós partits, almenys en el discurs, hi ha la voluntat d’acabar amb una societat trencada.


Però el que crec que és més interessant de tot és la forma com han enfocat aquest tema. El desig de construir una societat més igualitària es pot perseguir des de dues òptiques complementaries. En primer lloc, des de l’òptica de la justícia. Aquesta primera estratègia presenta un problema. I és que el que es considera just que uns han de guanyar, necessàriament ho han de perdre uns altres, en una dinàmica de guerra de trinxeres. Per tant, des del punt de vista individual no tothom estaria d’acord a aplicar aquest tipus de reformes. Aquest escenari aboca la reforma a un equilibri inestable perquè és força probable que amb un canvi en la correlació de forces es desfés el que s’havia aconseguit.


L’altre estratègia consisteix a pensar en la desigualtat com una variable instrumental. I és que sembla que una elevada desigualtat té una important incidència en el fracàs escolar, el consum de drogues, la violència i la criminalitat, la salut... Aquests problemes afecten a la societat en conjunt. Una població pobre en capital humà aboca al país a la decadència econòmica. Un clima de violència fa que hagi d’augmentar el pressupost de l’aparell repressiu de l’Estat i a més, fa menys agradable viure en aquest país. Una població poc saludable fa augmentar la congestió i la factura del sistema públic de salut, etc. Tot això al seu torn té un impacte important sobre el ritme potencial de creixement econòmic d’un país.


En definitiva, que sembla que les polítiques d’igualtat podrien esdevenir polítiques de consens. Que així sigui.

dimecres, 27 de gener de 2010

Qui hi treballa més al Parlament?

L’activitat parlamentària queda sovint força lluny de la ciutadania. Entre altres coses, perquè la majoria de temes que s’hi tracten difícilment poden arribar al gran públic. Normalment només ens arriben informacions del parlament sobre els debats de política general o sobre la discussió de lleis concretes que generen un gran interès entre la ciutadania.

Això segurament explica que molts vegin al diputat com un simple peó del partit que es limita a obeir les ordres de vot que reb. I això explica també la mala opinió de bona part de la ciutadania envers l’activitat dels diputats. Bàsicament, perquè quan surten a la TV actuen com un ramat. Però és evident que al parlament s’hi fan moltes altres coses. Moltes coses que no ens arriben. I a part de les coses que s’hi fan, també pot resultar interessant saber qui fa aquestes coses. I aquesta és la motivació que m’ha portat a escriure aquest post.

El rànquing que presento a continuació detalla el nombre d’intervencions de cada diputat al Parlament de Catalunya durant la darrera legislatura. I crec que es podria entendre, més o menys, com un rànquing dels diputats des del més actiu/treballador fins arribar al més inactiu/dròpol.

Com tots els índexs sintètics aquest també presenta els seus problemes. En primer lloc, és evidedent que la feina dels diputats no es pot resumir en aquesta sola variable. En segon lloc, els diputats que s'han incorporat a mitja legislatura, i que han tingut menys temps per treballar es veurien injustament retratats (aquest és per exemple el cas de la ciutadana nº124). Aquests i molts altres problemes, però, crec que no poden fer ombra a la informació que conté i a les consideracions que se'n poden estreure.

Deixo al lector que tregui les seves pròpies conclusions. Però no voldria acabar sense fer algunes consideracions. En primer lloc, queda manifest que el PP i Ciutadans són els dos grups amb una activitat parlamentària per diputat més elevada. Els segueixen a molta distància ERC, ICV, CiU i PSC en aquest ordre. Això es pot veure clarament en la darrera taula, i també en la segona i la tercera que descriuen a quin grup parlamentari pertanyen els diputats més treballadors i més dròpols del parlament i amb quina intensitat respecte cada grup. Es miri com es miri, PP i Ciutadans sempre estan al capdemunt i CiU i PSC sempre estan a la cua.

M’agradaria fer també una mirada territorial a aquest rànqing centrada en els diputats altpenedesencs. És agradable saber que la Dolors Montserrat (PP) i en Roberto Labandera (PSC) estan al top ten dels diputats més actius. Per altra banda, els representants de CiU i ERC (Joan Raventós i Miquel Carrillo) queden en una posició ben galdosa: a la part baixa de la taula i també per sota de la mitjana d'activitat dels seus respectius partits.

I bé, felicitar a en Josep Rull, que continuï així i que sigui un exemple per la resta.

Ja per acabar, la transparència sobre la feina que es fa al parlament pot resultar un incentiu per als diputats per tal que treballin amb més ganes i puguin escalar posicions en el rànquing amb l'objectiu de millorar la seva imatge pública.

I bé, també representa un bàlsam contra la opinió àmpliament compartida, que crec que és profundament injusta, que defensa que tots els polítics són iguals. Els fets no la corroboren.

Taula 1
Nombre d'intervencions dels diputats i les diputades en les sessions dels òrgans de la Cambra





1 I. Sr. Josep Rull i Andreu CiU 1847
2 I. Sr. José Domingo Domingo Ciutadans 1683
3 I. Sr. Rafael López i Rueda PP 1569
4 M. H. Sr. Ernest Benach i Pascual ERC 1434
5 I. Sra. M. Dolors Montserrat i Culleré PP 1149
6 Excm. Sr. Daniel Sirera i Bellés PP 1102
7 I. Sr. Eudald Casadesús i Barceló CiU 970
8 I. Sra. Dolors Camats i Luis ICV-EUiA 949
9 I. Sr. Roberto Edgardo Labandera Ganachipi PSC-CpC 940
10 H. Sra. Carme Figueras i Siñol PSC-CpC 903
11 H. Sra. Núria de Gispert i Català CiU 898
12 I. Sr. Santi Rodríguez i Serra PP 879
13 I. Sr. Josep Llobet Navarro PP 870
14 H. Sra. Irene Rigau i Oliver CiU 846
15 H. Sr. Joaquim Nadal i Farreras PSC-CpC 840
16 H. Sra. Marta Cid i Pañella ERC 735
17 I. Sra. Meritxell Borràs i Solé CiU 727
18 Il·lm. Sr. Josep Maria Freixanet i Mayans ERC 686
19 H. Sr. Xavier Vendrell i Segura ERC 681
20 I. Sr. Joan Ferran i Serafini PSC-CpC 671
21 H. Sr. Ramon Espadaler i Parcerisas CiU 646
22 I. Sra. M. Ángeles Olano i García PP 615
23 I. Sr. Daniel Font i Cardona PSC-CpC 613
24 I. Sr. Albert Rivera Díaz Ciutadans 597
25 I. Sra. M. Belén Pajares i Ribas PP 594
26 Excm. Sr. Rafel Luna i Vivas PP 569
27 Il·lm. Sr. Francesc Sancho i Serena CiU 567
28 I. Sr. Josep Lluís Cleries i Gonzàlez CiU 540
29 I. Sr. Jordi Terrades i Santacreu PSC-CpC 516
30 I. Sr. Josep Enric Millo i Rocher PP 511
31 H. Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira ERC 509
32 I. Sr. Antoni Comín Oliveres PSC-CpC 497
33 I. Sr. Jordi Turull i Negre CiU 486
34 I. Sr. Francesc Vendrell i Bayona PP 486
35 M. H. Sr. José Montilla i Aguilera PSC-CpC 480
36 Il·lm. Sr. Miquel Àngel Estradé i Palau ERC 479
37 H. Sr. Salvador Milà i Solsona ICV-EUiA 466
38 Il·lm. Sr. Pere Vigo i Sallent ERC 448
39 I. Sr. David Pérez Ibáñez PSC-CpC 423
40 I. Sr. Daniel Pi i Noya ICV-EUiA 413
41 H. Sr. Artur Mas i Gavarró CiU 387
42 I. Sr. Uriel Bertran Arrué ERC 383
43 I. Sr. Carles Pellicer i Punyed CiU 361
44 Il·lm. Sr. Lluís Postigo i Garcia ICV-EUiA 353
45 I. Sra. Maria Mercè Roca i Perich ERC 351
46 I. Sr. Jaume Bosch i Mestres ICV-EUiA 345
47 H. Sr. Josep Grau i Seris CiU 316
48 H. Sr. Felip Puig i Godes CiU 312
49 I. Sr. Antoni Castellà i Clavé CiU 296
50 I. Sr. Francesc Xavier Boya i Alós PSC-CpC 295
51 I. Sr. Francesc Pané Sans ICV-EUiA 292
52 I. Sr. Carmel Mòdol i Bresolí ERC 291
53 I. Sra. Consol Prados Martínez PSC-CpC 273
54 I. Sra. Meritxell Ruiz i Isern CiU 271
55 I. Sra. Patrícia Gomà i Pons ERC 269
56 I. Sra. M. Rosa Fortuny i Torroella CiU 261
57 Il·lm. Sr. Agustí López i Pla CiU 259
58 H. Sr. Joan Saura i Laporta ICV-EUiA 255
59 I. Sra. Marina Llansana Rosich ERC 248
60 I. Sr. Jordi Miralles i Conte ICV-EUiA 247
61 I. Sr. Pere Bosch Cuenca ERC 246
62 Il·lm. Sr. Xavier Pallarès i Povill CiU 246
63 H. Sr. Joan Puigcercós i Boixassa ERC 240
64 I. Sr. Jordi Montanya i Mías PP 239
65 I. Sr. Juan Bertomeu i Bertomeu PP 238
66 I. Sra. Dolors Clavell i Nadal ICV-EUiA 233
67 I. Sra. Carina Mejías Sánchez PP 232
68 I. Sr. Carles Sala i Roca CiU 229
69 I. Sra. Judit Carreras Tort PSC-CpC 223
70 I. Sr. Sergi de los Ríos i Martínez ERC 219
71 H. Sra. Caterina Mieras i Barceló PSC-CpC 219
72 H. Sr. Antoni Castells Oliveres PSC-CpC 218
73 I. Sra. Lídia Santos i Arnau PSC-CpC 216
74 I. Sr. Lluís M. Corominas i Díaz CiU 209
75 H. Sr. Antoni Fernández Teixidó CiU 209
76 I. Sr. Josep Casajuana i Pladellorens PSC-CpC 208
77 Il·lma. Sra. Agnès Pardell Veà PSC-CpC 202
78 I. Sra. Laia Ortiz Castellví ICV-EUiA 196
79 I. Sra. Núria Segú Ferré PSC-CpC 194
80 I. Sra. M. Assumpció Laïlla i Jou CiU 193
81 I. Sra. Carme Vidal i Huguet CiU 193
82 I. Sra. Joana Ortega i Alemany CiU 189
83 I. Sr. Oriol Pujol i Ferrusola CiU 187
84 Il·lm. Sr. Joan Morell i Comas CiU 186
85 I. Sra. Eva García i Rodríguez PP 169
86 I. Sra. Montserrat Capdevila Tatché PSC-CpC 165
87 Il·lm. Sr. Alfons Quera i Carré ERC 163
88 I. Sr. Josep Maria Balcells Gené PSC-CpC 162
89 I. Sra. Pilar Pifarré i Matas CiU 161
90 I. Sra. M. Glòria Renom i Vallbona CiU 161
91 I. Sr. Joaquim Josep Paladella Curto PSC-CpC 158
92 I. Sra. Mercè Civit Illa ICV-EUiA 148
93 I. Sr. Joan Raventós i Pujadó CiU 145
94 I. Sr. Miquel Carrillo Giralt ERC 144
95 I. Sra. Anna Figueras i Ibàñez CiU 143
96 H. Sra. Anna Simó i Castelló ERC 139
97 I. Sra. Laura Massana Mas ICV-EUiA 138
98 I. Sr. Benet Maimí i Pou CiU 136
99 I. Sra. Marta Alòs Lòpez CiU 129
100 Il·lma. Sra. Dolors Batalla i Nogués CiU 125
101 I. Sr. Pere Aragonès i Garcia ERC 118
102 I. Sr. Mohammed Chaib Akhdim PSC-CpC 116
103 I. Sr. Xavier Dilmé i Vert CiU 112
104 H. Sr. Josep Maria Pelegrí i Aixut CiU 111
105 I. Sr. Francesc Homs i Molist CiU 110
106 I. Sra. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo PSC-CpC 106
107 I. Sra. Elena Ribera i Garijo CiU 106
108 I. Sra. Maria Àngels Cabasés Piqué ERC 105
109 I. Sr. Esteve Pujol Badà PSC-CpC 103
110 I. Sr. Albert Batalla i Siscart CiU 102
111 I. Sr. Antoni Llevot Lloret PSC-CpC 97
112 Il·lma. Sra. Maria Dolors Rovirola i Coromí CiU 87
113 I. Sra. Laura Vilagrà i Pons ERC 85
114 I. Sr. Alexandre Martínez Medina PSC-CpC 84
115 Il·lm. Sr. Xavier Crespo i Llobet CiU 81
116 I. Sra. Flora Vilalta Sospedra PSC-CpC 77
117 I. Sr. Carles Puigdemont i Casamajó CiU 72
118 Il·lm. Sr. Joan Miquel Nadal i Malé CiU 71
119 I. Sra. Marta Llorens i Garcia CiU 67
120 I. Sr. Higini Clotas i Cierco PSC-CpC 64
121 I. Sr. Miquel Iceta i Llorens PSC-CpC 64
122 I. Sr. Santi Vila i Vicente CiU 63
123 I. Sra. Teresa Estruch Mestres PSC-CpC 62
124 I. Sra. Carmen de Rivera i Pla Ciutadans 52
125 I. Sr. Jordi Cuminal i Roquet CiU 50
126 I. Sra. Dolors López Ortega PSC-CpC 49
127 I. Sra. Anna Miranda i Torres CiU 49
128 Il·lma. Sra. Montserrat Ribera i Puig CiU 44
129 I. Sra. Manuela de Madre Ortega PSC-CpC 38
130 I. Sra. Mila Arcarons i Oferil PSC-CpC 37
131 I. Sra. Núria Ventura Brusca PSC-CpC 36
132 I. Sra. Rosa Maria Ferrer Valls PSC-CpC 24
133 I. Sr. Joan Recasens i Guinot CiU 11
134 I. Sra. Pia Bosch i Codolà PSC-CpC


Taula 2
Top 20%. Els més treballadors

Total % sobre el seu Grup
PP 8 57%
CiU 7 15%
PSC-CpC 5 14%
ERC 4 19%
Ciutadans 2 67%
ICV-EUiA 1 8%




Taula 3
Bottom 20%. Els més dròpols

Total % sobre el seu Grup
PSC-CpC 13 36%
CiU 11 23%
ERC 2 10%
Ciutadans 1 33%
PP


ICV-EUiA



Taula 4



Mitjana d'activitat per grup parlamentari (intervencions per diputat)
Ciutadans 777

PP 659

ERC 380

ICV-EUiA 336

CiU 291

PSC-CpC 260