dijous, 14 de maig de 2015

Vilafranca en Comú, Per què?



Fa quatre anys em vaig incorporar com a independent a les llistes d’ICV a Vilafranca. Durant aquests quatre anys he vist moltes coses que malauradament no es veuen des de fora. La que més em va sorprendre és la quantitat de persones que dediquen el seu temps de forma totalment altruista per treballar per una Vilafranca millor. Fora bo que es visualitzés la feina de totes aquestes persones perquè de ben segur retornaria un cert prestigi al món de la política i contribuiria a separar el gra de la palla i a acabar amb el “tots els polítics són iguals”. Certament, hi ha molta gentussa, però també hi ha molta noblesa, entrega i il·lusió.

Durant aquests quatre anys, i només amb un regidor s’han plantejat moltes propostes, iniciatives i batalles. Com que això és una visió molt personal m’agradaria parlar de les dues en què m’he involucrat més a fons.

La política de l’aigua. L’ajuntament de Vilafranca té una empresa 100% municipal encarregada de subministrar aigua a tot Vilafranca i  també a alguns municipis del voltant. Cada partit polític amb representació a l’Ajuntament té un representant al Consell d’Administració d’Aigües de Vilafranca. A mi em van escollir com a conseller d’ICV-EUiA. Quan vaig arribar hi regnava una opacitat i una manca de control alarmants. Per exemple, va costar un cert temps aconseguir rebre la documentació que s’havia de tractar a cada reunió amb uns dies d’antelació per poder-la treballar amb temps. S’ha de dir que aquests aspectes van millorar substancialment al llarg d’aquests anys.

En aquest àmbit, el fet que va generar més tensió va ser la retirada de 750.000 euros de la companyia d’aigües per finançar l’activitat de l’ajuntament. Evidentment, aquesta descapitalització de la companyia d’aigües, l’Aureli Ruiz (regidor de CiU  i president de la companyia), la va plantejar inicialment com un préstec a tornar, cosa que finalment no va ser així. Des d’ICV vam denunciar que aquells moviments, inèdits en la història d’Aigües de Vilafranca, obrien les portes a la privatització de l’empresa. Jo crec que vam fer prou soroll perquè s’abstinguessin de ficar altra vegada la mà al a caixa i posar de nou en perill Aigües de Vilafranca. L’altre gran batalla va ser per aclarir la situació legal de la Depuradora de Vilafranca, (EDAR) que els informes de l’auditoria deixaven clar que no era correcte. Segons l’opinió de la direcció el més còmode hauria estat mirar cap a una altra banda i fer com si res. En el seu dia em vaig oposar a signar els comptes per aquest motiu, i per això el Sr. Aureli Ruiz em va amenaçar de destituir-me com a conseller. Finalment, la direcció es va comprometre a arreglar aquesta situació. I de pas blindar la propietat municipal de l’EDAR, un fet que si no s’hagués resolt hagués pogut acabar amb la privatització de l’EDAR per part de la Generalitat que tenia previst privatitzar les depuradores de les diferents Mancomunitats del país.

Això no era cap broma, i de fet, la desídia del govern sociovergent ja va fer possible que el govern de la Generalitat privatitzés Aigües Ter-Llobregat, incloent-hi les canonades que travessaven el Penedès i que eren propietat de l’Ajuntament i de les quals no en vam veure ni un cèntim.

La darrera iniciativa, sempre fallida per la manca de suport suficient dels altres grups tractava d’aprovar unes taxes de l’aigua més progressives i acabar amb la situació actual en que els grans consumidors paguen un preu unitari de l’aigua més baix, un fet que va en contra de l’estalvi, l’eficiència i el sentit comú.

L’altre gran àmbit on em vaig involucrar a fons va ser la denúncia al voltant de l’escàndol de la fallida i espoli de Caixa Penedès per part dels seus directius amb la complicitat, per acció o per omissió dels representants del consell d’Administració de la Caixa. Aquí s’ha de constatar que fins que nosaltres no ens hi vam posar ningú havia dit ni piu sobre la fallida de Caixa Penedès. Sobre això n’he escrit algun centenar de posts i ara només em voldria centrar en l’acció del govern sociovergent en aquest tema. L’Ajuntament de Vilafranca sempre ha tingut un representant a l’assemblea de Caixa Penedès, el darrer, Aureli Ruiz(CiU), l’anterior en Franccisco Romero (PSC). I per aquest motiu era un tema susceptible de ser discutit al Ple. Tot i així la primera decisió de l’alcalde Regull va ser intentar il·legalitzar una moció que vam presentar a l’Ajuntament per impedir-ne la seva discussió. Finalment no va tenir més remei que permetre que es discutís. Aureli Ruiz, durant el debat va arribar a dir que ell sempre havia votat a favor de tots els punts que s’havien portat a aprovació a l’Assemblea de Caixa Penedès perquè considerava que sempre tot s’havia fet de la millor manera possible. I també que els directius mencionats no tant sols eren bones persones sinó que també eren amics seus. De fet el pare de l’alcalde Regull, Enric Regull, havia estat uns anys al consell d’administració de CP i havia aprovat els sous i fons de pensions dels directius ara motiu d’escàndol any rere any. L’amistat, la por, el no voler problemes pot ajudar a entendre que ens trobéssim tant sols quan vam treure aquest tema a la llum. Totes les accions que vam impulsar des del nostre grup per depurar responsabilitats van ser rebutjades, i quan van ser aprovades pel ple, el govern municipal no va fer cap pas perquè es duguessin a terme les demandes plantejades. El resultat final de la sentència judicial, com ja se sap, ha estat molt benèvol amb Pagès, Troyano i companyia. No han passat ni una nit a la presó i tant sols han tornat una part dels diners que van rebre de Caixa Penedès.

Aquestes dos temes, exemplifiquen el que es pot arribar a aconseguir amb un sol regidor a l’Ajuntament. I també el que no és possible d’assolir. Evidentment que s’hauria pogut arribar més lluny esmenant alguns errors i fent millor les coses. Però ambdós casos van reforçar la nostra convicció que si volíem canviar de veritat les coses havíem de créixer electoralment. Per tenir més força al consistori i canviar el rumb de les polítiques municipals. I que difícilment ho podríem fer sols. Aquest anàlisi, compartit amb altres formacions polítiques, moviments socials i persones a títol individual és el que va motivar a finals d’estiu del 2014 les primeres trobades de confluència municipal a Vilafranca per intentar aglutinar al màxim de forces per concórrer a les municipals i aspirar a governar per transformar la realitat social.

El balanç dels darrers mesos és esperançador, ens hem posat d’acord en el programa, les maneres de fer, la llista, la campanya, el finançament, hem llimat les diferències, i ens hem fet forts a partir de les idees compartides. Finalment hem confluït ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent, Avancem, MES, Partit Pirata, el moviment 15-M i un munt de persones independents. I els que no han volgut confluir fins ara, esperem que ho facin després de les eleccions per acabar amb la sociovergència i les seves polítiques en contra del Bé Comú.

He començat parlant de l’aigua i de l’escàndol de Caixa Penedès, que son dos temes d’importància cabdal per a Vilafranca. Amb un s’han salvat els mobles, l’altre ha acabat molt malament. Són només dos exemples. Amb un Ajuntament liderat per Vilafranca en Comú, estic segur que el desenllaç hauria estat totalment diferent. Per això estic convençut que la força, l’empenta, la il·lusió i el compromís que hi ha al darrera de Vilafranca en Comú és la millor garantia de que les coses es facin defensant els interessos del 99% de la població.

Així que, per què no Vilafranca en Comú?


dimarts, 30 de desembre de 2014

L'útim adéu al Joan Andreu



Tanquem aquest any 2014 amb una notícia molt trista. Ens ha deixat el Joan Andreu, mestre de l’Escola Estalella i Graells. El Joan Andreu ha estat el mestre de la meva vida. El Gran mestre. No només per mi, a Vilafranca hi té centenars de fans entre els nens i nenes i homes i dones que han passat per la seva aula tots aquests anys. 

Em vas marcar profundament, recordo les teves classes com uns moments de gran felicitat i emoció. Hi vaig aprendre molt. Tenies un nosequè especial per despertar la nostra curiositat, ganes de saber més i de trobar respostes. I tot això en la matèria més impopular de totes, les mates. I a més, eres proper, divertit... eres únic.

Estic en deute amb tu. Per tot el que em vas donar. Per això, des del primer dia que vaig començar a treballar en la meva tesi sabia que te la volia dedicar a tu. Hauria pogut omplir pàgines glosant-te, però va quedar així:

During this large period of intellectual training I had a lot of different teachers. Some of them really made a difference, turning my studies into a pleasant activity. I would like to thank specially the best teacher I ever had. Joan Andreu taught me maths in Estalella i Graells when I was around 12 years old. With him I began to be fascinated about looking inside the black boxes of life. He inculcated me the passion for knowledge, a persistent desire to discover how numbers work and a permanent will to turn mysteries into rationally understandable phenomena. And all that in a healthy environment with my classmates, fighting together to advance in the hurdles race of learning.

Des que vaig deixar l’escola he pensat sovint amb tu, amb una gran nostàlgia, per l'empremta que vas deixar en mi. Sempre amb els ulls envidriats de l’emoció. Avui, ja entre un mar de llàgrimes que no em deixen escriure el que voldria. Moltes gràcies Joan! Encara que te’n vagis, sempre estaràs entre nosaltres. Perquè has deixat un record inesborrable. 

I una abraçada a familiars i amics en aquests moments tant difícils.

dilluns, 19 de maig de 2014

Caixa Penedès, el judici als directius i la boira.



Després de mesos d’espera, aquesta setmana ha començat el judici contra els quatre directius de Caixa Penedès:  Ricard Pagès, Manel Troyano, Joan Caelles i Santiago Abella. Aquests personatges són culpables de fets molt greus que bàsicament es poden resumir en una gestió negligent i nefasta de Caixa Penedès que l’han portat a fer fallida. A la pèrdua de centenars de llocs de treball. A la pèrdua d’un dels motors de l’economia penedesenca. A un forat de centenars de milions d’euros que hem hagut de pagar tots els contribuents. Uns fets que haurien de ser castigats amb duresa. Però lamentablement, no se’ls jutja per això sinó pels fons de pensions de 31 milions d’euros que van rebre. Evidentment, és ofensiu que puguin cobrar aquests diners però no els cobraran perquè van posar la mà al calaix, els cobraran perquè els membres dels òrgans de govern de la Caixa així ho van decidir. 

Bàsicament, això és responsabilitat dels qui han format part de la comissió de retribucions: Josep Colomer i Ràfols, Enric Regull i Llorach, Eloi Miralles i Figueres, Magí Casulleras i Canela i Albert Vancells i Nogué. Però també la resta de membres del consell d’administració dels darrers anys, que podeu veure en aquest quadre:



Dietes Consell Administració
Total
Josep Colomer Rafols





198
Magi Casulleras Canyella





87
Albert Vancells Noguer





13
Enric Regull Llorach





82
Eloi Miralles Figueres





81
Carlos Baiget Haro





27
Joan Santo Cots





37
Pedro Rios Romero





36
Lourdes Mitjans Casanellas





40
Maria Nuria Burgarolas Ministral




5
Salvador Esteve i Figueras





5
Josep Just Quer





35
Jordi Caballe Pallares





4
Maria Eulalia Bartroli Piquemal





27
Francesc Santamaria Calvache





23
Felix Gutierrez Hernandez





8
Mª Victòria Albañil Araque





2
Judit Bilbeny Vallespi





2
Francisco Javier Gimenez Calvete




2
Juan Pablo Perdices Pla





2
Juan Pascual Ferran





16
Angelica Rodriguez Herrera





16
Jose Maria Virgili Valles





15
Enric Castellnou Alberch





12
Marina Climent Garcia





13
 Lluís Miquel Valls Comas





7
Antoni Pugibet Romagosa





6
Ramon Escardó Martí





2
Ramon Escardó Martí





1
Jaume Llepart Alemany





1
Jaume Ros Raventós





1







Font: Comptes anuals consolidats de Caixa Penedès. Dades en Milers d'euros.



I finalment, de la resta de membres de l’assemblea general de Caixa Penedès, que any rere any signaven i aprovaven els comptes anuals i les memòries de Caixa Penedès on hi figuraven clarament aquestes retribucions i fons de pensions milionàries.  Entre ells, una bona representació de l’actual govern de l’Ajuntament de Vilafranca: els números dos i tres Aureli Ruiz i Milà i Francisco Romero i Gamarra i el pare de l’Alcalde Regull. 

Tots ells diuen que no sabien res, tot i que tot sortia a les memòries oficials de CP. Tot i que des del Juliol del 2011 es va divulgar àmpliament des d’aquest bloc. Tot i les mocions presentades a l’Ajuntament de Vilafranca que denunciaven aquests fets. Tot i l’àmplia repercussió que ha tingut tot aquest afer.

Així que quan s’acabi el judici i els directius cobrin allò que se’ls hi va concedir, tant de bo m’equivoqui, no estaria malament que la indignació i la crispació compartida per aquests fets tant lamentables es dirigís contra aquells que realment van fer que això fos possible.

I darrera de la indignació, que els hi caigués el pes de la llei a sobre. Això és el que hauria de passar en un país normal. I si volem fer un país nou, valdria la pena començar per aquí.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Martí Solé i la continuitat respecte el passat més fosc de Caixa Penedès.



M’havia proposat no escriure més sobre aquest tema perquè el que al principi era indignant ara ja és absolutament depriment. Però vaja, les compareixences a la Comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre la fallida de les Caixes d’estalvi bé que mereixen algun comentari.

Començaré pel final: la compareixença de Martí Solé Bordes, que va accedir a la Presidència de Caixa Penedès (maig 2012) i després a la de la Fundació Pinnae. Això és important perquè no porta només 100 com a president sinó al voltant d'un any i mig. Deixar clar que no té cap responsabilitat en la fallida de CP perquè va arribar quan tot ja s’havia esdevingut.

Tot i això la seva gestió ha suscitat un rebuig bastant unànime per la manca de transparència, el manteniment d’antics directius, sous escandalosos, l’elecció dels patrons de la fundació (alguns d’ells grans defensors de la figura de Ricard Pagès) i el gir en l’activitat de l’obra social. Tot això ja ha estat comentat abastament.

La novetat de la compareixença rau en que amb molta claredat el Sr. Solé va relatar la línia de continuïtat entre els antics dirigents de CP i la nova etapa que ell lidera. A preguntes del diputat Josep Vendrell, Solé va admetre que havia mantingut una estreta relació professional amb CP al llarg dels darrers 30 anys, que havia facturat al voltant de 3 milions d’euros a CP pels seus serveis professionals els últims 10 anys (300.000 euros anuals), que representaven aproximadament el 60% de la seva facturació i que aquests serveis bàsicament consistien a execucions hipotecàries, és a dir a fotre fora la gent de casa seva. També va admetre que havia mantingut una estreta relació amb alguns dels directius. I va defensar a ultrança  Ricard Banquells, el directiu nº 4 durant l’etapa del naufragi i que estava perfectament al cas dels fons de pensions de Pagès, Troyano i Caellas. Recordem que Banquells, des que Martí Solé va accedir a la presidència ha rebut al voltant de 600.000 euros per dirigir una fundació amb una obra social que fa aigües.  

Arribats a aquest punt, un es pregunta si aquest relleu s’hauria pogut fer pitjor i si Martí Solé és la persona més indicada per seguir al capdavant de la Fundació Pinnae. El diputat Vendrell (ICV) va ser l’únic que li va demanar que dimitís de les seves funcions.