Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials.
D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.
Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.
Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc),
a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.
Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.
Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.
M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.
Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.
Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.
Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?
També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.
