dissabte, 13 de desembre de 2008

Green roofs


L’arribada de gran quantitat de recursos als ajuntaments després de les ajudes aprovades per fer obra pública per part del govern Zapatero, faran que aquests s’hagin d’espavilar a buscar projectes interessants per executar obra pública.

Només volia llençar una idea que està tirant endavant l'Ajuntament de Chicago. Es tracta dels green roofs (terrats verds), és a dir, dotar els terrats d’una coberta vegetal.

Els beneficis dels green roofs són diversos: millorar la qualitat de l’aire, reduir del consum d’energia per refrigerar/escalfar els edificis, millorar el paisatge urbà, reduir la temperatura de l’aire a l’estiu i fins i tot allargar la vida útil dels terrats.

A part d’aquests innegables beneficis a llarg termini, crec que també és interessant el fet que es tractaria (crec) d’un tipus d’obra pública bastant intensiva en mà d’obra, és a dir que tindria un fort impacte sobre la reducció de l’atur, que és bàsicament el que es persegueix amb aquestes mesures d'expansió de l'obra pública.

Es podria començar pels edificis públics i intentar incentivar als propietaris de la resta d’edificis de la vila, per convertir Vilafranca en un referent sobre mesures d’innovació mediambiental...

divendres, 12 de desembre de 2008

Sobre el meu projecte de tesi


Darrerament he estat una mica ocupat i he deixat el bloc abandonat. Suposo que deu tenir alguna cosa a veure amb que s’ha esvaït aquella emoció inicial de blocaire. Espero no decaure gaire més en aquest sentit. A risc de fer-me pesat, us trameto un esborrany que tinc previst enviar al premi Joan Lluís Vives sobre tesis doctorals en curs. Es tracta d’un article de divulgació sobre el meu projecte de tesi. He de confessar que he disfrutat tornant a escriure en aquest registre; trobo que és bastant més agraït, o com a mínim, menys sacrificat que el científic. Està clar, però, que els dos registres mantenen una potent relació de simbiosi. Us deixo amb el text, a veure què us sembla...


Les desigualtats importen?


Imagineu una societat de tres individus on el primer tingui uns ingressos de 100 unitats monetàries (um) i els dos darrers de 5 um cadascun. Ara imagineu que es produeix un canvi distributiu en el qual el primer individu té 99 um i els dos darrers disposen de 90 um cadascun. Segons els principis de l’economia del Benestar això no representaria un augment del benestar agregat (millora paretiana) perquè un dels individus estaria pitjor que abans. Imagineu un altre escenari en que el primer individu rebi 10000 um i els altres dos romanguin amb 5 um cada un. En aquest cas sí que hi hauria una millora paretiana (un augment del benestar agregat), perquè un individu ha vist com millorava la seva situació sense que els altres es veiessin perjudicats.

Imagineu ara el següent experiment. S’han de repartir 100 um entre dos individus. El primer individu decideix el repartiment i el segon decideix si hi està d’acord o no. Si hi està d’acord, es reparteixen les quantitats que ha decidit el primer individu i si no hi està d’acord els dos individus es queden sense res. La teoria econòmica modelitza l’homo economicus com a maximitzador. Per tant, segons aquest principi, el primer individu hauria de proposar un repartiment de 99 a 1 a favor seu perquè sabria que el segon individu acceptaria aquest repartiment (perquè és millor 1 que 0). Però és realista aquest supòsit? L’ésser humà només és egoista o potser també és envejós? Si fos egoista acceptaria el tracte de 99 a 1, però essent una mica envejós, valoraria la seva situació envers la de l’altre i preferiria no rebre res a canvi que l’altre tampoc rebés res.

En definitiva, com valorem el nostre grau de benestar? en relació amb aquell que teníem en el passat o en relació amb el benestar de la gent que ens envolta? Evidentment és una barreja d’ambdós components però la nostra situació relativa dins del conjunt és una part important en la valoració del nostre benestar. O expressat en altres termes, que ens genera més (in)satisfacció saber que vivim molt millor que Lluís XIV fa 300 anys o saber que els nostres ingressos tant sols representen un 30% de la renda per càpita actual?

Per als lectors que no hagin passat per una facultat d’economia pot resultar xocant el fet que en els plans d’estudi de les facultats d’economia no es dediqui ni un sol minut a les desigualtats econòmiques o a la forma com es distribueix la renda en una societat. No es tracta de cap error ni de cap descuit, simplement, en paraules de Galbraith, la saviesa convencional defensa que les desigualtats econòmiques no importen. Com s’ha arribat a aquesta situació? Pels economistes clàssics, els temes distributius es trobaven en el centre de l’anàlisi, o en paraules de David Ricardo:

El principal problema de l’economia política és la determinació de les lleis que regulen la distribució de la renda

Amb la revolució marginalista els aspectes distributius van quedar totalment relegats del centre de l’anàlisi. No entraré a descriure els processos de transició d’un paradigma econòmic a un altre, però fins als anys 90, el domini Neoclàssic ha resultat ser una frontera infranquejable per l’estudi seriós dels aspectes distributius des de l’economia. Tot i així, com deia el professor Anthony Atkinson en el seu discurs presidencial titulat Bringing income distribution in from the cold, adreçat a la Royal Economic Society:

“el títol d’aquest conferència vol emfatitzar la manera com el tema de la distribució de la renda ha estat marginat en el passat. Durant la majoria d’aquest segle ha restat totalment oblidat. Hi ha signes que durant els anys 90 està essent benvingut de nou. M’agradaria aprofitar aquesta ocasió per donar un nou impuls a la reincorporació de la distribució de la renda en el centre de l’anàlisi econòmic.”

Aquesta llarga introducció ve a to de la motivació que m’ha portat a centrar la meva tesi doctoral en l’estudi de l’evolució de les desigualtats econòmiques en perspectiva històrica. Com a estudiant de la llicenciatura, vaig viure primer amb desmotivació i incredulitat i després amb una profunda insatisfacció i un fort esperit crític bona part de la teoria econòmica que s’explicava a les aules. Em vaig aproximar a la història econòmica perquè era potser l’àrea de coneixement on millor es complementaven les ganes d’entendre la realitat econòmica amb la bona teoria, és a dir, aquella que ajudava a comprendre el que passava al món real. D’aquí al tema específic de les desigualtats hi vaig arribar a través d’un conjunt de casualitats que van despertar allò que hi havia en el meu subconscient i que només a posteriori he sabut que era el tema que més m’interessava. Perquè no estaríem d’acord en què la forma com es distribueix el producte generat fruit del treball és un dels temes que aixeca debats més apassionats i que, a més a més, és un tema d’interès transversal?

La tesi doctoral en curs tracta sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya i Portugal des de la Primera Guerra Mundial ençà. La primera aportació de la futura tesi és l’estimació de noves sèries de desigualtat des d’una perspectiva plural. S’ha de destacar, que no és fins als anys setanta que hi ha informació robusta (a partir de les enquestes de pressupostos familiars) que permet conèixer el panorama distributiu a la península Ibèrica. La situació no és gaire millor a la resta de països avançats i només en alguns casos es disposa d’aquest tipus d’informació des de la dècada dels cinquanta.

La necessitat d’anar enrera en el temps ha fet que els historiadors econòmics ideessin aproximacions alternatives per mesurar la desigualtat, que en alguns casos han resultat ser realment imaginatives i interessants.

La primera via d’aproximació és mitjançant les fonts salarials, que tot i les mancances, acostuma a ser la font d’informació més abundant. A partir dels censos de població, que divideixen a la població en diferents sectors d’activitat i situacions professionals (assalariats, professionals liberals, empresaris), salaris i altres informacions de tipus fiscal es pot arribar a assignar un ingrés representatiu a cada grup del cens i arribar a fer una estimació de la desigualtat global. A partir de l’impost sobre la renda i els seus precedents més rudimentaris, es pot arribar a conèixer el % de la renda acumulat per la fracció de població (10, 5, 1, 0.5, 0.1, 0.05 i 0.01%) més rica. Finalment, a partir dels censos sobre els habitatges es poden conèixer diferents característiques reveladores del nivell del nivell d’ingressos de les famílies, i encara més, el nivell de privació de les mateixes.

A partir d’aquesta diversitat de fonts d’informació s’han construït diverses estimacions, cadascuna de les quals il·lumina una parcel·la diferent de la distribució de la renda. La primera està centrada en la desigualtat salarial i cobriria a tots els treballadors d’ambdós països classificats en diferents sectors econòmics i categories professionals. L’evolució de la desigualtat salarial dibuixa una corba en forma de N en que la desigualtat augmenta fins a principis dels 60, cau fins als vuitanta i torna a augmentar durant les darreres tres dècades. L’ús d’indicadors d’entropia per mesurar la desigualtat ha permès discernir quines eren les causes de l’evolució de la mateixa. Així, fins els anys vuitanta la força que ha modelat l’evolució de la desigualtat salarial són les diferències salarials entre els diferents sectors econòmics i les transferències de treballadors entre aquests sectors (sobretot de l’agricultura a la resta de sectors industrials i de serveis). Es tracta doncs d’una història de canvi estructural, de declivi dels sectors de baixa productivitat (i salaris) i augment de pes dels sectors emergents. Aquest moviment d’U invertida s’ajustaria a la hipòtesi de la corba de Kuznets, segons la qual, la desigualtat tendeix a augmentar al principi d’un procés de transició d’una economia de base agrària a una altra de tipus industrial fins a un punt on el sector agrari deixa de ser el sector principal i la desigualtat comença a baixar. Pel que fa al període que arranca a la dècada dels vuitanta, la contribució del component inter-sectorial perd significació, i la trajectòria de creixent desigualtat s’explica per la creixent dispersió salarial intra-sectorial, és a dir, a les creixents diferències salarials en funció de la qualificació dels treballadors. En aquest darrer període, doncs, l’evolució de la desigualtat es podria explicar per la demanda relativa de treball qualificat, el canvi tècnic estalviador de treball no qualificat i també al fet de deixar enrera la severa regulació del mercat de treball en el marc corporativista de la dictadura i la transició cap a un mercat de treball més liberalitzat, que tindria l’efecte d’augmentar la dispersió en les retribucions dels treballadors.

Una altra aproximació de la desigualtat és la que s’emmarca en els Top income shares. En aquest cas, es presenten noves sèries que retraten el % de la renda acumulat per les fraccions de població més riques. Les sèries d’Espanya (d’Alvaredo i Saez) i les de Portugal donen uns resultats del tot inesperats. I és que durant la major part dels períodes dictatorials la situació dels molt rics va tendir a empitjorar. Aquest resultat a primer cop d’ull pot resultar del tot contra-intuïtiu, sobretot per l’Espanya de post-guerra en què el PIB estava decreixent. Això es podria explicar en part per la debilitat de les fonts d’informació fiscal. Però també amb el procés de canvi estructural accelerat que van viure ambdós països a partir de mitjans del segle XX, que com s’ha dit més amunt va provocar la transició massiva de mà d’obra de l’agricultura (de baixos salaris) a la indústria i serveis (amb salaris més elevats), el que hauria fet augmentar el pes de la massa salarial sobre el PIB i hauria evitat l’augment del % de renda acumulat pels més rics. A partir dels anys 80, la situació canvia, i mentre que a Portugal la situació dels molt rics torna a millorar significativament, a Espanya també millora però ho fa de forma molt més tímida.

El treball que encara resta per fer consisteix a mesurar l’evolució de la desigualtat econòmica global creuant les dades censals amb dades salarials i fiscals. Amb aquest indicador serem capaços de tenir una visió completa sobre els canvis distributius a la península Ibèrica. A més a més de les mesures de desigualtat habituals també es calcularà un índex de polarització. La polarització fa referència a un procés d’allunyament entre dos grups que són cada vegada més homogenis entre ells. És a dir, a un procés d’afebliment de les classes mitjanes i concentració de la població en els dos extrems de la distribució de la renda. Polarització i desigualtat són dos conceptes que poden evolucionar en direccions oposades i ofereixen diferents potencials interpretatius. La literatura teòrica, per exemple, relaciona un procés de polarització (més que un de creixent desigualtat) com una causa directa de conflictivitat social, ja que la classe mitjana actua com un element estabilitzador del sistema. En aquest sentit seria molt interessant analitzar si mitjançant la polarització econòmica podríem entendre millor els diferents processos que van donar lloc a la dictadura (un cop d’estat relativament pacífic Vs una cruenta guerra civil) i la transició cap a la democràcia (mitjançant un cop d’estat revolucionari Vs un procés de canvi institucional dirigit des de dalt).

També està previst estimar un índex de privació. Aquest concepte, que parteix de l’enfocament de les capacitats ideat pel nobelitzat Amartya Sen, tracta de mesurar no allò que tenen els individus (renda) sinó a allò que poden fer amb el que tenen. Es tracta d’una aproximació multidimensional perquè es construeix a partir de moltes variables que descriuen el nivell de vida dels individus. Aquest tipus d’exercicis es solen fer a partir d’enquestes, però aquestes només existeixen pels períodes més recents (des dels anys noranta), així que partirem dels censos d’habitatges que detallen els serveis de què disposen els habitatges. A partir d’aquesta font es presentarà un índex de privació des de la dècada dels cinquanta en endavant i seria el primer exercici que tracta d’estimar un índex de privació a llarg termini.

Finalment, per tancar la tesi està previst fer algun exercici que relacioni l’impacte de la desigualtat sobre el creixement econòmic. La visió clàssica sobre aquest tema estipula que la desigualtat és un estímul al creixement, perquè la concentració de renda en mans dels més rics fa possible que la taxa d’estalvi, la inversió i l’acumulació siguin més elevades i per tant, el creixement econòmic sigui més accelerat. Tot i així des dels anys noranta han sorgit una sèrie de teories que tendeixen a considerar que una desigualtat elevada podria suposar, de fet, un obstacle al creixement. En primer lloc, nivells de desigualtat elevats en una economia amb mercats de capitals imperfectes provocaria una subinversió en capital humà amb els costos que això generaria sobre el potencial de creixement. En segon lloc, una elevada desigualtat tendeix a incentivar la conflictivitat social i la inestabilitat política i institucional amb els costos evidents que això suposa. Finalment, també s’ha destacat l’impacte negatiu a molt llarg termini que pot tenir una elevada desigualtat si les elits són capaces de capturar les institucions i redefinir-les en benefici propi obstaculitzant les reformes modernitzadores que podrien fer progressar un país al preu de desgastar la seva preeminència econòmica i social. Com encaixaria l’experiència de les economies ibèriques en el si d’aquesta controvèrsia?

En definitiva, la investigació en curs tracta de portar els debats teòrics i empírics relacionats amb les desigualtats que actualment estan de rabiosa actualitat per tal d’analitzar les experiències dels casos portuguès i espanyols. Què és la desigualtat? Com ha evolucionat la desigualtat al llarg del darrer segle? De quantes maneres es pot mesurar? Què ens ensenya cada indicador concret? Quines causes hi ha darrera l’evolució de cada indicador? Causes polítiques, polítiques comercials, inversió en capital humà, migracions interiors i exteriors, canvi estructural, (des)regulació del mercat laboral, sindicats, polítiques econòmiques, canvi tècnic... són el conjunt de variables explicatives que ens faran entendre com ha evolucionat la desigualtat en el darrer segle. Les conclusions extretes també serviran per analitzar la realitat actual i els reptes que han d’encarar les societats contemporànies com la globalització, les deslocalitzacions industrials, la immigració, les tecnologies de la informació... Perquè tant els avanços teòrics com la perspectiva històrica són igual d’imprescindibles per encarar les problemàtiques actuals.

En aquest sentit, també té un elevat interès intentar conèixer millor quin és l’impacte de la desigualtat sobre el creixement. És cert que cada vegada més, la desigualtat econòmica, es veu com un obstacle al creixement (sobretot pels països més pobres). Tot i així, sovint les polítiques redistributives són desaconsellades com a distrorsionadores. Darrera l’argument que el mercat és el millor assignador de recursos es sol concloure que l’acció de l’estat no tant sols és estèril, sinó que té uns costos en eficiència que aconsellen deixar al lliure mercat com a principal assignador. Així que, l’assoliment de la igualtat vindria a ser com el cant de la sirena al que hauríem de resistir estoicament per evitar els danys que aquesta seducció pogués ocasionar? O potser, seguint els epicurs, ens hauríem de deixar seduir pel cant de la igualtat (que ens portaria a un cercle virtuós de creixement econòmic-creixent igualtat)? La resposta històrica a aquesta pregunta ens podria ajudar a tractar de resoldre-la en el context actual amb una millor perspectiva. Perquè com deia Hartmut Kaeble, “La desigualtat social és un dels temes més importants en qualsevol estudi de la societat humana”

dilluns, 24 de novembre de 2008

Llarga vida a Gordon Brown


Ja fou el primer líder mundial a proposar una alternativa sòlida al nefast pla Paulson d’Estats Units de donar diners als bancs a canvi d’actius tòxics, és a dir, a canvi de res. L’alternativa consistia a nacionalitzar els bancs amb problemes i assumir-ne la gestió.

Ara ha sortit amb unes mesures fiscals per tal de sortir de la crisi realment interessants. Les rebaixes d’impostos tenen l’efecte de reactivar l’economia perquè posen en disposició dels individus un nombre major de recursos que poden dedicar al consum[1]. Normalment, baixar els impostos és una política titllada de dretes, però això és necessàriament així?

En Brown ha decidit baixar un 2,5% l’IVA (del 17,5 al 15%) i compensar-ho en part amb l’augment de la taxa marginal de l’IRPF (la que paguen els més rics) del 40 al 45%. Així que per una banda baixa l’IVA, un impost indirecte que afecta especialment a les classes populars que són les que dediquen una proporció de la seva renta més elevada al consum. I per l’altra, augmenta els impostos directes que han de pagar els més rics. Dit d’una altra manera, una baixada d’impostos que tindrà un efecte positiu sobretot pels més pobres, i que a més a més té la virtut d’impulsar el consum[2] que és el que convé a l’economia.

I el que és més important, el que podria ser un inici (potser sóc massa optimista) de reducció d’impostos indirectes[3] (regressius) i augment dels directes (progressius) posant fi a la trajectòria seguida els últims 30 anys. Perquè redistribuir rendes a través de la despesa pública és imprescindible, però fer-ho des dels ingressos públics és igualment imprescindible i a la vegada molt més senzill.


[1] Sempre que no se’ls guardin per prevenir-se d’un futur incert i difícil. Motiu pel que augmentar la despesa pública té un efecte més clar que reduir els impostos sobre la demanda agregada

[2] Els beneficiaris d’aquesta reducció d’impostos només se’n podran beneficiar consumint més i així no hi haurà el perill que es guardin els diners, amb el que l’efecte net d’una reducció d’impostos per impulsar el consum podria quedar amb res (vegis el xec Zapatero).

[3] Tot i que això requeriria una acció concertada de tot Europa, perquè el tipus mínim de l’IVA a què obliga la UE és del 15%. I la Merkel i en Sarkozy ja han dit que les seves polítiques no van en aquesta direcció.

dimarts, 18 de novembre de 2008

història... què?


Molta gent quan li explico a què em dedico posa cara de misteri. Això de la història econòmica sembla una disciplina molt allunyada dels debats actuals i de les preocupacions quotidianes de la gent corrent. Fins i tot i deu haver qui pensa si s’haurien de dedicar recursos públics a aquest tipus d’activitats improductives. Però està justificat això?
Jo crec que no, i en bona part aquestes percepcions negatives, deuen ser culpa nostra al no saber embolicar millor el que fem i transmetre a la gent l’interès que té allò que estem investigant i les repercussions que això pot tenir sobre els nostres temps.
En posaré només un exemple. Thomas Piketty, un economista francès, ja fa uns 10 anys va tenir una idea brillant. I crec que fou brillant, bàsicament perquè era senzilla i exportable, és a dir, que darrera seu molts investigadors van pujar al carro del projecte d’investigació que ell havia ideat .
Es tractava, a grans trets, de construir sèries de desigualtat econòmica a llarg termini a partir de les estadístiques de recaptació de l’impost sobre la renda. Amb aquestes noves sèries, ara tenim un coneixement sobre el percentatge de la renda acumulat pel 10% (i el 5%, 1%, 0.5%, 0.1%, 0.05% i 0.01%) més rics a un gran nombre de països . Així podem dir que, als Estats Units, mentre el 10 % més ric de la població acumulava el 46.3% del PIB al 1932 (en plena gran depressió), havia perdut moltes posicions després de la II GM quan només a acumulava el 32%. Aquest percentatge va romandre estabilitzat fins al 1982. Finalment, les darreres dècades han vist com millorava la seva situació de forma espectacular, al 2004 tornaven a controlar el 43.11% del PIB .
Quines són les causes d’aquestes grans fluctuacions en l’evolució de les desigualtats? A grans trets, s’argumenta que l’augment dels tipus impositius i de la progressivitat dels impostos directes estan darrera d’aquesta trajectòria igualitària. Darrera de l’augment de les desigualtats hi hauria les mateixes causes revertides i també i amb molta força l’augment estratosfèric dels sous dels alts executius. Molts professionals també destaquen altres factors, com la regulació del mercat de treball, l’acció dels sindicats, el paper del comerç internacional i el rol de la ideologia econòmica dominant sobre les desigualtats que va ser totalment diferent abans i després dels anys 80. A Europa, tampoc es poden oblidar els xocs que van suposar les dues Guerres Mundials que van provocar un empobriment important de les elits degut a la destrucció física d’aquest conflicte.
Què sabíem abans de l’aparició en escena dels Top Income Shares? Ben poca cosa, perquè a la majoria de països només hi havia informació sobre l’evolució de les desigualtats a partir dels any setanta i en molt pocs casos a partir dels anys cinquanta (del segle XX).
Quines lliçons es poden extreure a partir d’aquesta evidència? Doncs moltes, però una d’elles és que la política importa. Els fonamentalistes del mercat, diuen que l’estat s’ha de reduir a la mínima expressió perquè el mercat s’autorregula i qualsevol intervenció, per bones que siguin les intencions, acaba generant ineficiències que acaba pagant tota la societat. Doncs bé, resulta que el període històric en que l’economia ha estat més regulada, de la segona Guerra Mundial a la crisi dels setanta ha estat l’època on el creixement econòmic ha estat més accelerat i que a més a més ha beneficiat a tothom (i més que proporcionalment a les classes populars perquè les desigualtats es van reduir). Què ha passat al llarg de les darreres tres dècades de desregulació? El creixement econòmic ha estat més lent, i el repartiment d’aquests guany ha estat cada vegada més desigual, el que ha fet que només uns quants es beneficiessin dels fruits d’aquest creixement.
Si voleu aprofundir sobre aquest tema, la OUP acaba d’editar un llibre que recull l’experiència de 10 països avançats. Però és un llibre que pot ser dur de digerir perquè està dirigit a especialistes. D’altra banda, el darrer llibre d’en Paul Krugman (en anglès i castellà) , tot i que no tracta específicament sobre els TIS, es serveix d’aquests per bastir els seus arguments. És molt il•luminador, i és un magnífic exemple de l’interès que té la història econòmica per entendre les problemàtiques actuals.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Ha guanyat el canvi?


Sóc bastant escèptic respecte l'entussiasme que està generant en Barak Obama, però no em faria res estar equivocat. Ahir, el New York Times recollia aquesta notícia, la iníciativa d'un senador demòcrata per donar cobertura sanitaria universal als nordamericans. Una altre atac a la línia de flotació del neoliberalisme. Hi ha indicis que estem vivint un canvi en la ideologia econòmica dominant, o ara sóc jo el que peco d'optimisme?

dimarts, 11 de novembre de 2008

A una illa deserta


hi ha un físic, un químic, un economista i una llauna d’escopinyes. Volen obrir la llauna per menjar i el físic planteja que si s’aplica una força en un punt focalitzat de l’envàs aquesta podria ser foradada. El químic defensa que si es sotmet la llauna a condicions extremes, la sal del mar, les altes temperatures de dia i el fred de nit, la consistència de la llauna s’aniria deteriorant i es podria obrir fàcilment. Finalment l’economista, que és el més llest de tots, diu:

Suposem que tenim un obrellaunes...

Aquest vell acudit, va ser un dels reclams que vam utilitzar fa uns anys amb un grup d’estudiants crítics amb el tipus d’economia que s’ensenyava a la nostra facultat (excessivament abstracta, deslligada dels problemes reals i en certa manera, marciana), per publicitar un seguit de xerrades i seminaris sobre aquesta temàtica.

Fa unes setmanes, vaig anar a un seminari de recerca de la UB on un investigador de la Reserva Federal de San Diego ens va presentar un model que predeia prou bé, a partir d’una sèrie de supòsits, el que havia passat des de l’any 2000 en endavant a Estats Units.

En economia, el recurs als models abstractes és una obligació per tal de poder analitzar en un context abordable la complexíssima realitat social. Ara bé, quan es perden de vista els supòsits i es comença a teoritzar sobre aquests com si fossin uns sòlids fonaments es superen els límits del que podria ser raonable.

Quan es diu que la innovacions tecnològiques en la construcció d’habitatges han permès que els preus de les cases caiguessin al voltant d’un 20 % el darrer any (perquè es parteix del supòsit que el preu = cost marginal)

Quan la realitat no s’adiu al model es transforma la realitat. El model prescrivia que quan els preus baixen la gent hauria de comprar més cases i viceversa. Però a la realitat, les expectatives compten, i quan els preus baixen, la gent compra menys perquè creu que continuaran baixant, de la mateixa manera que quan els preus pugen la gent compra perquè pensen que continuaran pujant i faran un negoci formidable. Com es resol aquesta problema? Es suposa que els preus dels lloguers cauen molt més ràpid que els preus de compra i això explica que la gent compri menys (perquè se’n va al mercat del lloguer). Que aquest supòsit no tingui res a veure amb la realitat no té cap importància.

Quan el ponent deia bajanada rera barbaritat i tota la sala anava assentint com si allò que s’estava dient fos totalment raonable...

Vaig sortir del seminari bastant desesperat, no per la gravetat de la crisi, sinó pel personal que corre pel món i que està encarregat de portar la política econòmica real.

Per sort no tots els economistes mantenen aquestes posicions, i el fet que hagin donat el Nobel d’economia d’enguany a en Paul Krugman m’omple d’esperança. Tinc la impressió que les coses poden canviar en dues vessants. En el món acadèmic ja fa temps que estan guanyant pes l’estudi de temes, com les desigualtats, que des de feia moltes dècades havien restat al marge de l’ortodòxia[1]. El reflex d’aquest canvi en el món de les idees també es podria plasmar en un nou ventall de polítiques que deixin enrera la fe cega en el mercat. Perquè el mercat és un mal amo, però pot ésser un excel·lent instrument al servei del benestar general.



[1] Encara que això no quedi reflectit en els plans d’estudi de les facultats d’economia del nostre país, almenys de moment.

dijous, 6 de novembre de 2008

El programa de ciu de vilafranca és un plagi

Només volia publicitar aquest document. És molt il·luminador.

Salut,

dimecres, 5 de novembre de 2008

Sobre la (no) alineació de carrers

Darrerament a la Vila hi ha hagut un gran rebombori amb la no alineació de les darreres tres cases que sobresurten a la Carretera d’Igualada. Mentre que l’oposició considera que aquest nyap s’explica pel parentesc del propietari d’una d’aquestes cases amb una regidora del PSC, l’equip de govern esgrimeix que expropiar aquests habitatges resultaria massa car i que el procediment estàndard per l’alineació consisteix en dur-la a pràctica quan els propietaris demanen un permís d’obres (fruit d’un procés de negociació).

No vull entrar en aquesta polèmica concreta, però resulta sorprenent que la no alineació del carrer de la lluna (aprofitant que han tirat a terra una finca i que n’estan aixecant una de bell nou) hagi passat totalment inadvertida, quan de fet, és un cas que és molt més greu. I és molt més greu perquè estem parlant d’un tram de carrer en el qual ambdues voreres són extremadament estretes, tant que no permeten la circulació de cadires de rodes, cotxets... I és que és de jutjat de guàrdia perquè, no tant sols no l’han fet retrocedir, sinó que a més a més encara ha avançat degut a les noves balconades que tapen encara més la poca llum que entrava a aquest carrer.

Arribats aquí se m'acudeixen dues preguntes amb respostes, diguem-ne incòmodes:

És possible que aquesta finca no estigui afectada?

I si la finca està afectada però n’han fet cas omís?


O incompetència i deixadesa o corrupció. O potser hi ha alguna explicació que se m’escapa i que podria tranquil·litzar el meu esperit? L’espero amb candeletes...


Salut,

dimarts, 4 de novembre de 2008

Lliçons de transparència


Crec fermament, que els partits polítics haurien d’estar finançats exclusivament amb fons públics. Així s’evitaria que quan guanyessin les eleccions haguessin de començar a pagar favors que ben poc tenen a veure amb l’interès general.
Dit això, ja que les donacions privades existeixen, el mínim seria demanar que aquestes fossin públiques i transparents. Almenys hi hauria algun tipus de control públic sobre les decisions que prenen els diferents governs. Això al nostre país no passa, tot i la constant retòrica que hi ha sobre la necessitat de reformar el sistema de finançament dels partits polítics.
Avui m’he ensopegat amb aquesta web, que detalla minuciosament l’origen dels fons i la forma com s’han gastat els mateixos dels diferents candidats a la presidència dels Estats Units. Aquest país, que tant poc m’agrada en tants sentits, encara ens pot oferir algunes lliçons de transparència i democràcia. Encara que la forma com es financen no em desperti gens d’entusiasme pot ajudar a entendre perquè prenen determinades decisions polítiques un cop han arribat al poder. I també hauria de desinflar les expectatives de canvi de l’Obama en vista dels seus principals contribuents.

Salut,

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Taxes i tributs intel•ligents

Ahir vaig escoltar amb interès el ple de l’Ajuntament de Vilafranca on es van discutir, entre altres aspectes, les ordenances fiscals. Essent un assumpte més aviat avorrit pel públic en general i també pels regidors, que es van queixar reiteradament de la farragositat del tema, no és menys cert que és d’una importància vital.

A nivell municipal, en general, sempre tenen més interès els aspectes relacionats amb la despesa (les polítiques que aplica l’Ajuntament) que no pas els relacionats amb els ingressos. Això es deu a què la majoria de tributs i taxes que recapta l’ajuntament són de caràcter indirecte, és a dir regressius, i que és difícil fer que tinguin algun interès intrínsec a part del recaptatori. Així que en general els debats es centren en quin percentatge s’augmenten les taxes.

Ahir, però, es va aprovar una mesura en les ordenances fiscals que em va semblar que era una gran idea. Dins de la campanya, Vilafranca sense bosses de plàstic, es van aprovar bonificacions en els impostos que pagaven els establiments d’alimentació que apliquin mesures reals per desincentivar l’ús de bosses de plàstic a la clientela. Així que aquest impost, que abans no tenia cap sentit econòmic més enllà del recaptatori, tindrà un efecte important en la reducció de residus plàstics a la Vila.

Trobo que és una mesura molt interessant però que es va quedar curta.

En primer lloc perquè, em va semblar entendre que només s’aplicaria a les grans superfícies. I sobretot perquè es limita a les bosses de plàstic.

Un dels grans problemes de Vilafranca és l’escàs èxit de la recollida selectiva d’escombraries que fa que les despeses que han d’afrontar els ciutadans siguin cada vegada més elevades. Aquest aspecte s’hauria de millorar, ja sigui millorant el sistema de recollida, o conscienciant als ciutadans de complir amb els seus deures cívics, però no vull parlar sobre aquestes qüestions.

Reciclar és complicat i car[1], en canvi gastar menys podria ser fàcil i barat.

Sovint, quan vaig a comprar em poso bastant nerviós perquè la manera com estan embolicats els productes és absolutament excessiva. Fruites i verdures envasades i amb safates, carns i embutits amb safates de poliestirè, llaunes enlloc d’envasos de vidre... Un malbaratament extraordinari i sense sentit.

I si l’ajuntament apliqués una política de pal i pastanaga per solucionar aquest problemes? Pujar les taxes als establiments en general, però aplicar bonificacions importants a aquells que adquirissin la qualificació d’establiment sostenible, responsable... el nom no fa la cosa.

I per ser un establiment responsable s’haurien de complir, per exemple aquestes condicions:

Venda de verdures i fruites no envasades

Venda de refrescos, cerveses etc. només en envasos de vidre fins i tot retornables (com passa en altres països europeus i també aquí en el cas dels bars).

Absència de safates de poliestirè

Progressiva substitució d’envasos de plàstic i tetra-bricks per vidre (en la mesura del possible)

Regulació de la temperatura de l’aire acondicionat.

Prohibició de climatitzar un establiment amb les portes obertes.

En fi, això només és un petit recull d’algunes de les condicions que s’haurien de complir per guanyar-se l’etiqueta d’establiment responsable, millorar la imatge del negoci i, de pas, estalviar-se uns euros d’impostos. Evidentment això acabaria beneficiant a tots els vilafranquins que veurien com baixarien les despeses del tractament de residus i de retruc al sempre maltractat medi ambient.

Res més, crec que fóra bona idea ampliar l’abast de la mesura aprovada ahir per eliminar l’ús de bosses de plàstic. Dotem d’imaginació a la política fiscal municipal!!!



[1] Encara que no reciclar sigui encara més car