dijous, 29 d’abril de 2010

Facilitar l'accés a l'habitatge sense gastar-se un duro

La Generalitat acaba de reobrir el període per sol·licitar ajudes per pagar el lloguer. És un exemple més del tipus de polítiques populars, cares i amb efectes perjudicials, encara que aquests darrers acostumen a passar desapercebuts. De la mateixa manera que les desgravacions per la compra d’habitatge, aquesta política té l’efecte d’impulsar la demanda (perquè abarateix el preu del bé) i per tant, n’augmenta el preu d’equilibri.

Això, que s’explica en qualsevol manual introductori de microeconomia, sembla que no serveixi per dissenyar el tipus de polítiques apropiades per assolir el pretès objectiu de les mateixes: facilitar l’accés a l’habitatge.

Hi ha tres explicacions per entendre aquesta situació. La primera, és que com que es tracta de polítiques populars, és una bona manera de caçar vots. La segona, que els encarregats de dissenyar-les són uns ignorants en la matèria (no és gaire probable); i la tercera és que l’objectiu real d’aquestes polítiques sigui encarir el preu de l’habitatge i defensar els interessos dels propietaris.

Per incidir de forma adequada en aquest mercat hi ha diverses alternatives que acostumen a resultar cares. Però no totes ho són, hi ha la possibilitat de posar els incentius adequats als agents econòmics perquè perseguint el seu propi benefici alhora contribueixin a promoure l’interès general. Com?

Un exemple: encarint la possibilitat de tenir habitatges desocupats. Una manera prou senzilla d’implementar aquesta política seria a nivell municipal. La normativa de l’IBI permet posar un recàrrec del 50% sobre la quota líquida als habitatges desocupats. Fer-ho o no, és potestat de cada Ajuntament. Aprovant aquest recàrrec, no tant sols s’impulsaria la mobilització dels habitatges buits sinó que a més a més augmentaria la recaptació municipal. I tothom en sortiria beneficiat, també el propietari que percebria un rendiment dels seus immobles.

A Vilafranca, com suposo que a tantes altres localitats, no es treu profit d’aquest recàrrec (aquí), però no té perquè continuar essent així.

Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?

dilluns, 26 d’abril de 2010

On viuen els rics de la comarca?

Un advertiment previ: les mitjanes són enganyoses i no ens diuen res de la distribució interna de cap variable. La unitat territorial més rica podria ser també la que acumula un nombre més elevat de pobres si la distribució de la renda fos molt desigual. Un exemple paradigmàtic el trobaríem en alguns països exportadors de petroli. I el mateix podria passar a nivell regional, provincial, municipal, etc.

L’objectiu d’aquest post és fer un retrat superficial sobre les distribució de la renda a nivell municipal a l’Alt Penedès. Quins són els municipis més rics? I els més pobres? Com ha evolucionat la desigualtat al llarg de la darrera dècada?

En aquest gràfic hi podeu veure el rànquing municipal segons la Base imposable per càpita declarada en l’IRPF. Aquest indicador s’ha d’entendre com la renda mitjana dels habitants de cada municipi.
Font:Idescat

Hi ha dos municipis que sobresurten clarament al capdamunt: Pacs i Les Cabanyes, amb una renda per càpita un 60 i un 20% superiors a la mitjana comarcal. Sant Sadurní, Sant Llorenç, Gelida, Santa Fe, Olèrdola i Vilafranca són la resta de municipis que es troben per sobre de la mitjana comarcal. Per altra banda, a la cua del rànquing hi trobem Sant Quintí de Mediona, el Pla del Penedès, Pontons i Torrelles de Foix que tenen una renda entre un 20 i un 30 % per sota de la mitjana comarcal.

Pel que fa a l’evolució temporal de la distribució de la renda per càpita, com es pot veure en el següent gràfic ha estat prou favorable a nivell general, perquè es van reduir al voltant d’un 40% entre el 2000 i el 2007.
Font:Idescat

Les raons de la distribució municipal de la renda estan molt més enllà de les ambicions d’aquest post. Però m’agradaria llençar una hipòtesi que crec que pot ajudar a entendre el perquè de les posicions capdavanteres del rànquing. Alguns municipis amb una bona situació geogràfica han optat per un urbanisme de tipus “ciutat jardí” amb cases unifamiliars de cost superior a l’habitatge estàndard. Això ha provocat un efecte crida dirigit als sectors més adinerats de la societat, el que hauria fet augmentar la renda per càpita d’aquests municipis.

Un cas paradigmàtic d’aquestes migracions comarcals seria el d’en Pere Regull, alcalde de Vilafranca, però resident a les Cabanyes. Un comportament que podríem considerar que no és el més adequat, però que no és gens estrany entre la nostra classe política. El mateix President Montilla mai va residir a Cornellà mentre n’era alcalde i tampoc en Barto, alcalde de Santa Coloma fins que va esclatar el cas Pretòria.

I això que està passant a nivell comarcal també sembla que pugui succeir a Vilafranca. Amb nous barris com el Pla del Diable (on per cert hi viu en Francisco Romero, cap de l’oposició de Vilafranca) amb unes cases de preus desorbitats i d’altres, com el que s’està construint on hi havia l’antiga fàbrica CIA de tipus galliner a preus molt més baixos.

El planejament urbanístic deixa empremta durant moltes dècades i segmentar per nivell de renda els ciutadans que poden accedir a cada barri/municipi no sembla la millor estratègia per encarar un futur cohesionat.

Crec que l’urbanisme és la política social més important. I si el planejament és incorrecte és molt més probable caure en la necessitat d’aplicar la resta de polítiques socials “més conegudes”, cares, assistencials, i de caràcter urgent.

Prevenir o curar? Què en penseu?

dimecres, 14 d’abril de 2010