dimecres, 3 de febrer de 2010

De la trinxera al consens: a qui interessen les desigualtats?

Darrerament a Anglaterra sembla que les qüestions distributives s’estan fent lloc entre els grans mitjans de comunicació. I diuen coses interessants. Coses que provenen de la investigació dels acadèmics i agències estadístiques que han produït una gran quantitat d’indicadors que deixen veure un important augment de les desigualtats econòmiques al llarg del darrers 30 anys.


També queda clar que, si bé aquest augment de les desigualtats va començar amb les reformes thatcherianes, els laboristes han estat incapaços (o no s’han mostrat interessats) en capgirar aquesta situació. I sembla també que des d’ambdós partits, almenys en el discurs, hi ha la voluntat d’acabar amb una societat trencada.


Però el que crec que és més interessant de tot és la forma com han enfocat aquest tema. El desig de construir una societat més igualitària es pot perseguir des de dues òptiques complementaries. En primer lloc, des de l’òptica de la justícia. Aquesta primera estratègia presenta un problema. I és que el que es considera just que uns han de guanyar, necessàriament ho han de perdre uns altres, en una dinàmica de guerra de trinxeres. Per tant, des del punt de vista individual no tothom estaria d’acord a aplicar aquest tipus de reformes. Aquest escenari aboca la reforma a un equilibri inestable perquè és força probable que amb un canvi en la correlació de forces es desfés el que s’havia aconseguit.


L’altre estratègia consisteix a pensar en la desigualtat com una variable instrumental. I és que sembla que una elevada desigualtat té una important incidència en el fracàs escolar, el consum de drogues, la violència i la criminalitat, la salut... Aquests problemes afecten a la societat en conjunt. Una població pobre en capital humà aboca al país a la decadència econòmica. Un clima de violència fa que hagi d’augmentar el pressupost de l’aparell repressiu de l’Estat i a més, fa menys agradable viure en aquest país. Una població poc saludable fa augmentar la congestió i la factura del sistema públic de salut, etc. Tot això al seu torn té un impacte important sobre el ritme potencial de creixement econòmic d’un país.


En definitiva, que sembla que les polítiques d’igualtat podrien esdevenir polítiques de consens. Que així sigui.

2 comentaris:

Cisco Olivella ha dit...

Hola Jordi,

He vist el tema del missatge que vas deixar al meu blog el mes de desembre. La veritat es que no se encara com funciona. He vist que calia autoritzar la seva publicació. Ho he fet. Ho sento.
No era en cap moment la meva intenció.
Una salutació.

Marc Galimany Bonaterra ha dit...

Les desigualtats, o una societat trencada, surten cares, descaptalitzar la classe mitja a costa de concentrar el capital és paradoxalment dolent pel capitalisme (potser no, potser ho és, més ben dit, per la societat del benestar). S'han passat de rosca de tant premer. Espero que la llei de l'equilibri s'imposi, malgrat tot aquest equilibri s'ajuda de la intervenció. Hagués estat curiós (suposo que dolorós també) veure que hagués passat aplicant extrictament els dogmes del capital: només el fort i preparat sobreviurà.