dimarts, 21 de juliol de 2009

Jeffrey Williamson a la UB


La setmana que ve a la Facultat d'Economia de la UB hi fan el Second Research Design Course (RDC). Es tracta d'un espai on la gent que comença la seva carrera investigadora pot presentar els seus projectes de tesi davant d'especialistes que els poden ajudar a orientar millor el seu projecte. I tenir un bon full de ruta, segurament és el més important per tirar endavant a bon ritme.

Tot això és molt interessant pels participants en aquesta summer school. Però a més a més, el dimarts 28 a les 10.00h del matí (a la sala d'actes) hi ha un acte d'interès general. En Jeffrey Williamson impartirà la lliçó inaugural de la summer school. I en Williamson és un d'aquests grans monstres de la història econòmica que de ben segur no decebrà a l'audiència. Així que si us interessa ja ho sabeu.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Lliure acomiadament?


Per poc que seguiu aquest blog, ja us haureu adonat que tinc una forta tendència, alguns potser pensareu que és malaltissa, a pensar que les polítiques que potencien la igualtat són beneficioses en molts sentits. Però no seria el cas en l’actual debat entre agents socials sobre la reforma del mercat laboral i, en particular, sobre el lliure acomiadament.
Trobo que fer pagar indemnitzacions a les empreses per reduir plantilla justament quan les estan passant magres no té gaire sentit. Bàsicament les indemnitzacions encareixen un procés que és ineludible, que si no es fes amb severitat podria acabar amb el tancament de l’empresa, que perjudica la solvència de les empreses supervivents, i que ralentitza la seva recuperació i alhora el període de temps en que tornarien a demandar treball.

I si el problema més gran que ha generat la crisi fins ara, si més no a Espanya, és l’augment espectacular de l’atur, sembla que tot allò que pogués a ajudar a que aquells que demanden treball i generen ocupació s’hauria d’afavorir.

És cert, sembla un contrasentit. Però el lliure acomiadament tot i poder accelerar la destrucció d’ocupació al principi de la crisi també podria ajudar a fer que el procés fos més curt.

Finalment, és evident que les indemnitzacions que reben els treballadors acomiadats tenen una elevada utilitat per mantenir o frenar la caiguda del nivell de benestar dels afectats, adaptar-se millor a la nova situació i preparar-se per tornar a arrencar el més aviat millor. I és evident que això és important. D'aquí la vinyeta d'el Roto...

Però l’única manera d’aconseguir-ho és fent-ho d’aquesta manera? Doncs, no. A mi se m’acudeixen diverses alternatives. En primer lloc, els treballadors podrien acceptar un augment salarial anual equivalent als 45 dies per any treballat a canvi de renunciar a les indemnitzacions en temps de crisi. Amb aquest augment salarial, es podrien pagar una assegurança d’acomiadament, o fer-se un pla d’estalvi per cobrir-se de possibles eventualitats. També es podria tractar d’una provisió obligatòria que les empreses haurien d’anar pagant anualment i que aniria a un fons del que el treballador acomiadat rebria una compensació en el moment de ser acomiadat, a l’estil del sistema de pensions. Els detalls no interessen. Bé, els detalls interessen, però no aquí.

D’aquesta manera les empreses continuarien pagant les indemnitzacions però deixarien de fer-ho en el pitjor moment del cicle. Pel que fa als treballadors, continuarien rebent les indemnitzacions i en el cas que la fase contractiva del cicle fos més curta podrien tornar a trobar feina abans.

Trobo que fora bo que quan els agents socials s’asseguin a negociar optessin per un acord que anés en aquesta direcció. És tractaria d’una reforma profunda que segurament només es podria aplicar a mitjà termini i els beneficis de la qual només es deixarien notar en la superació de la següent crisi.

La defensa de l’status quo que fan els sindicats s’entén perfectament davant l’absència d’alternatives interessants de la patronal. La desorientació de l’actual govern tampoc ajuda. Però potser hi hauria consens davant de reformes que podrien beneficiar a ambdues parts.