divendres, 27 de març de 2009

Com han evolucionat les desigualtats salarials a Ibèria al llarg del darrer segle?

Porto dos anys, com a mínim, darrera d’aquestes sèries. El cost d’oportunitat d’aconseguir-les ha estat força elevat. Però el plaer d’acabar-les ha estat destacable. Es tracta de dues estimacions de la desigualtat salarial que cobreixen bona part del segle XX. He utilitzat l’índex de Theil per mesurar la desigualtat (quan l’índex augmenta = més desigualtat). Aquest índex té la molt interessant propietat que es pot descomposar en dos coeficients: el between (entre), que mesura la part de la desigualtat deguda a les diferències entre els diferents sectors productius i el within (intra), que mesura la part de la desigualtat que prové de les diferències salarials dins de cada sector degudes a les diferències de qualificacions entre els treballadors. Així podem tenir pistes dels factors que han modelat l’evolució de la desigualtat salarial: canvi estructural, canvi tecnològic, comerç, acumulació de capital humà, regulació del mercat de treball, sindicats...
Bé, he de comentar el defecte més destacable de la sèrie, les estadístiques salarials espanyoles dels darrers vint anys del darrer segle són molt dolentes (estan molt agregades). I tot indica que hi ha una subestimació molt important del within per aquest període.
Res, no les comentaré avui, ho deixo al vostre criteri. I només recordar que estem parlant de la desigualtat salarial, que pot tenir poc a veure amb la desigualtat total.
Ara només em resta asseure’m a escriure una interessant història... només?


dilluns, 23 de març de 2009

Irving Fisher


Irving Fisher va escriure un d’aquells articles que qualsevol n’envejaria l’autoria, un d’aquells que aguanten el pas del temps i mantenen plenament la seva vigència. Es tracta del The debt-deflation theory of great depressions (la teoria del deute-deflació de les grans depresions) del 1933. La idea de fons venia a dir que totes les grans crisis del capitalisme per ser grans han hagut de tenir, com a mínim, dos elements: un excessiu endeutament i caiguda de preus (deflació).

Tornem al present. Sembla que cada vegada està més clar, ja que l’euro és intocable, que l’única manera que té Espanya de sortir de la crisi és mitjançant un fort ajust deflacionari relativament a la resta de l’eurozona. Es parla d’un reajust de dos dígits. El més preocupant del cas, no és que a Espanya hi hagi perill de deflació (quan hi ha un perill es pot intentar evitar), sinó que per sortir de la crisi, és necessari un ajust deflacionari (quan l’única solució és perillosa, malament). Per altra banda, Espanya té un problema de sobreendeutament gravíssim, que es posa especialment de relleu en el cas de les hipoteques.

La bomba de l’endeutament-deflació afectaria a tota l’economia, però potser és en el sector de l’habitatge on els efectes serien més dramàtics. A diferència d’altres països, com els EE.UU. (on poden cancel•lar la hipoteca tornant les claus de la casa al banc) aquí els crèdits hipotecaris s’han de pagar íntegrament i si el valor de l’actiu es deprecia i val menys que el valor del crèdit, mala sort. Així que com que els preus dels habitatges presumiblement continuaran baixant, moltes famílies estaran pagant un crèdit per una quantitat molt superior a l’actiu que estan comprant.

Si això hi sumem la deflació, és a dir, que els ingressos corrents de la gent es van reduint (per no parlar de la molta gent que s’ha quedat a l’atur...), el pes real del deute encara seria més gran. Tot plegat portaria moltes famílies a la fallida tècnica. Per no parlar del que passaria al teixit empresarial.

I tot això perquè no ens podem deslligar de l’euro. Així que ja ens podem calçar perquè crec que ens espera una molt mala temporada.

...O si que ens en podem deslligar?

diumenge, 15 de març de 2009

dijous, 12 de març de 2009

Café para todos, i per què no?


Al penúltim post parlava d’un aspecte teòric que no m’agradava sobre el debat del finançament. I en aquest, parlaré de la vessant pragmàtica, que trobo que la classe política en general ha passat per alt completament.

En general quan hi ha una discussió sobre un tema, aquest es pot resoldre de dues maneres diferents. En primer lloc per la via de la negociació. En aquest cas, cada part defensa els seus interessos i la solució adoptada sempre acaba gravitant més a prop de la part que tenia un poder de negociació més elevat, independentment dels arguments esgrimits.

La segona opció és la via deliberativa. Cada part exposa els seus arguments, i aquells que resulten més convincents, els que s’ajusten més a l’interès general o a una idea compartida de justícia, són els que s’acaben implantant. Perquè cada part exposa els seus arguments però és permeable a les idees alienes. No es tractaria de guanyar o perdre sinó d’assolir la solució òptima.

El tema del finançament, des de Catalunya, s’ha plantejat sempre des de la perspectiva de la negociació: d’anar a defensar “lo nostre” i els altres ja s’arreglaran. El problema amb aquesta estratègia (independentment de consideracions normatives) és que Catalunya té un poder de negociació més aviat pobre en el context estatal, i pensar que aquesta estratègia podia funcionar, jo crec que era una ingenuïtat.

Per contra, donat que els interessos generals (un repartiment just i igualitari dels recursos) van en la mateixa direcció que els interessos dels catalans, el pragmatisme hauria hagut d’incitar a la configuració de dos bàndols, Justícia Vs Injustícia, i a superar la tendència secular del Catalunya Vs Espanya que no ens porta enlloc. Perquè per guanyar una batalla és millor sumar complicitats que aixecar antipaties. D’això darrer, per cert, en sabem molt.

O dit d’una altre manera, per què recórrer a la raó de la força (que no tenim) i no a la força de la raó que està de la nostra banda?

I això em porta altra vegada a Keynes, it is ideas and not vested interests which are dangerous for good or evil.


Café para todos? Sí, gràcies.

dimarts, 10 de març de 2009

Idees de bomber


Aquest és una extracte de la notícia que publicava ahir El Pais sobre un informe de FUNCAS (Fundación de cajas de ahoorros):

Para hacer frente a esta situación, el organismo propone reducir las cuotas a la Seguridad Social de las empresas y aumentar la de los trabajadores, con el fin de "equilibrar" el sistema de aportaciones. Además, en el marco de una "reforma fiscal" basada en un incremento de los ingresos públicos para contrarrestar él déficit, FUNCAS apuesta por incrementar el IVA, reducir el Impuesto sobre Sociedades e incrementar el tipo de medio del IRPF y bajar los marginales.

És a dir, que proposen reduir el dèficit públic pujant els impostos de forma regresiva (baixant els impostos als rics i augmentant-los a la resta de la població), no tinc paraules

dijous, 5 de març de 2009

El dèficit fiscal: una bona guia per dissenyar el sistema de finançament?


El finançament autonòmic ha estat el tema estrella del darrer bienni (com a mínim). Aixeca passions, i això segurament no ajuda a resoldre el problema. A mi, particularment, hi ha dos aspectes que no m’agraden gens sobre aquest debat: un d’aire teòric i un altre de tipus pragmàtic.

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que jo també penso, com la majoria de la gent seriosa, que l’actual sistema de finançament no funciona, i que algunes comunitats autònomes (CC.AA), com Catalunya, en surten greument perjudicades.

Però això no dóna carta blanca per mantenir unes actituds que ni en el fons ni en la forma em semblen adequades.

En aquest post, parlaré d’un aspecte teòric que des d’algunes posicions és el fons de la qüestió: el dèficit fiscal.

El dèficit fiscal ha estat la bandera que han agitat des d’alguns sectors per tal de defensar un determinat model de finançament i mobilitzar a la societat civil. I certament ha estat un èxit en la vessant mobilitzadora. El dèficit fiscal és un concepte fàcil d’entendre i ha calat en un gran nombre de ciutadans del principat.

Ara bé, aquesta obsessió malaltissa amb el dèficit fiscal, no el converteixen en un concepte rellevant per la discussió del model de finançament.

Els economistes tenim el vici de simplificar la realitat per intentar entendre el que passa al món real.

Així que suposem que en un país hi ha dues CC.AA.: Sarrià i el Raval. La població total és de 4 persones, dues a Sarrià i dues al Raval. Les dues persones de Sarrià tenen uns ingressos de 100 unitats monetàries (u.m.) cadascuna i les del Raval de 50 u.m.

Com que l’IRPF (la base del sistema fiscal) és progressiu (qui més té paga més), els de Sarrià haurien de suportar un tipus impositiu del 30% i entre els dos haurien de pagar 60 u.m. (100*30%*2 persones). Els del Raval, en canvi, els hi corrrespondria un tipus del 10% i haurien de pagar 10 u.m. (50*10%*2 persones).

Resumint, l’Estat recaptaria 70 u.m., 60 u.m. de Sarrià i 10 u.m. del Raval.

En aquest país imaginari, si el govern repartís els recursos de tal forma que no hi hagués dèficit fiscal gastaria 60 a Sarrià i 10 al Raval. En un país sense dèficits fiscals, els serveis socials, educatius, de salut... podrien diferir molt entre CC.AA. I podriem convenir que aquesta no seria una bona solució. (Evidentment, aquest és un cas extrem, però relaxant els supòsits de partida, la base de l’argument es mantindria. Vosaltres mateixos podeu jugar amb els números: fer que les distàncies entre CC.AA. siguin diferents, creant desiguantats a dins de cada CC.AA...)

I si l’absència de dèficit fiscal no és una bona guia pel disseny del sistema de finançament, fixar uns màxims de dèficit fiscal tindria sentit? Doncs no, seria purament arbitrari i totalment desvinculat de cap criteri de justícia distributiva.

El que estic dient, bàsicament, és que la justícia d’un sistema de finançament no té res a veure amb el volum de dèficit fiscal de cada CC.AA. I que per arribar a un bon resultat hauríem d’esborrar aquest terme del debat.

Arribats aquí, ens podríem preguntar perquè un concepte que no té res a veure amb com s’hauria de dissenyar un bon sistema de finançament s’ha situat en el centre del debat.

La resposta ingènua a aquesta pregunta seria que s’han confós els territoris on viuen els contribuents amb els propis contribuents. Ni Catalunya ni Andalusia paguen impostos, els paguen els catalans i els andalusos. Donat que tant el sistema fiscal com la despesa social de l’Estat espanyol són redistributives, és normal que les CC.AA. amb una renda per càpita més elevada paguin més impostos dels que reben en forma de serveis. Aquesta és la base sobre la que es fonamenta l’Estat del Benestar, es paga en funció de la renda individual o familiar i es reben serveis en funció de les necessitats (Població, %menors, %vells...).

Així que es paga en funció del nivell de renda i es reb un funció de les necessitats. O més ben dit, s’hauria de pagar en funció de la renda i rebre en funció de les necessitats.

I aquest és, segons el meu parer, l’autèntic cavall de batalla, disenyar un sistema en que els ciutadans, independentment del lloc on resideixin, tinguin accés a un nivell similar de serveis públics.

I aixó que sembla tant senzill, no és gaire més complicat segons la literatura del federalisme fiscal.

Els catalans, com d’altres, estem fiscalment maltractats, però no cal recórrer a les balances fiscals per reclamar allò que ens correspon.