dimecres, 24 d’octubre de 2012

La Companyia d’Aigües de Vilafranca camina cap a l’abisme



L’Ajuntament de Vilafranca és el propietari únic de la companyia d’Aigües de Vilafranca. El Consell d’Administració està presidit pel regidor Aureli Ruiz i 8 consellers més: un proposat per cada grup municipal de l’Ajuntament més dos d’independents.
Aquest mes, en dues reunions, s’han tractat dos temes molt importants. El primer fa referència a un augment de tarifes de l’aigua. Aquest augment és obligat degut a l’increment de preu del 70% a què la companyia ha de comprar l’aigua en alta a Aigües Ter-Llobregat (ATLL).  Com a representant d’ICV, vaig plantejar la necessitat de repercutir aquest cost de forma progressiva, és a dir, que acabessin pagant més cara l’aigua aquells que en fan un ús desmesurat, mirant de minimitzar l’augment de preus per aquelles famílies que fan un consum responsable. Fins ara, com més aigua gastes més barat et surt el m3 d’aigua (tenint en compte la quota fixa), i amb les noves tarifes aquest desequilibri s’agreuja. Actualment, el 14,7% dels abonats realitzen el 34% del consum d’aigua i només paguen el 26% del total facturat als abonats domèstics. L’any vinent serà pitjor. L’Aureli Ruiz defensava que augmentar la progressivitat de les tarifes posava en risc la viabilitat de l’empresa perquè augmentava la incertesa d’ingressos. Només en Pau Miret (ERC) i un servidor hem votat a favor d’una tarifa alternativa de caràcter progressiu. La resta de Consellers han votat a favor d’un augment de tarifes entre el 30 i el 50% especialment dura amb aquells que fan un consum responsable d’aquest bé escàs.
El segon fa referència a la descapitalització de la Companyia d’Aigües per un valor de 750.000 euros. El regidor Ruiz comentava que és una decisió imprescindible per equilibrar el pressupost de l’Ajuntament. Curiosament, en aquest cas el Sr. Ruiz considera que això no representa cap risc per a l’empresa. Assegura que aquesta operació no es repetirà en el futur. Però també va assegurar a la reunió del 13 de Març d’enguany que la Companyia d’Aigües no repartiria aquests 750.000 euros que finalment es repartiran.
La veritat és que l’Ajuntament ha ficat la mà a la caixa de la Companyia d’Aigües per cobrir la despesa corrent de l’Ajuntament. Això és una bomba de rellotgeria. I ho ha fet aquest any en què l’empresa tancarà l’exercici amb unes pèrdues de 173.328 euros. L’any que augmentarà com mai les tarifes als vilafranquins. L’any en què la privatització d’ATLL provocarà un nou augment del preu de l’aigua en alta. L’any que segurament serà el primer d’altres. La descapitalització de la Companyia d’Aigües és una irresponsabilitat que va ser aprovada amb els vots a favor de l’Aureli Ruiz (CiU), en Sergi Ocaña (CiU) i en Pau Miret (ERC) (aquest darrer a contracor i d’acord amb el posicionament d’ERC); i les abstencions de l’Enrique Villanueva (PP) i en Josep Anton Pons i en Jordi José (independents). 
La companyia d’aigües no és una prioritat pel govern de CiU i amb el resultat d’aquesta votació s’obre les portes a l privatització de l’empresa d’Aigües. Avui diuen que no, demà diran que no hi ha alternativa. És el que es porta ara. Temps al temps.
Els consellers Xavier Lecegui (PSC) i Anna Tarafa (CUP) no han assistit a les dues darreres reunions on s’han tractat aquests temes, segurament els més transcendentals dels darrers anys. 

(Modificació de darrera hora) Veient que aquest darrer paràgraf ha aixecat certa polèmica, voldria aclarir que no es tracta de cap retret ni a en Xavier ni a l'Anna. Simplement, el vaig incloure per explicar que del total de vots possibles només se'n va poder emetre només 7. També és cert que la CUP va enviar una persona substituta amb veu però sense vot perquè a la consellera li va ser impossible venir. Si algú s'ha sentit ofès, li demano disculpes públicament. I lamento que es centri l'atenció en aquest darrer punt, quan el que jo volia era ressaltar el tema de les tarifes i de la reducció de capital. 

dijous, 11 d’octubre de 2012

Carta d’un convers a la Independència

Sempre havia estat partidari de redissenyar l’Estat Espanyol de tal manera que tots ens hi poguéssim sentir més o menys còmodes. Amb unes institucions al servei de tots els ciutadans. Que generessin benestar i estiguessin al servei de l’interès col·lectiu. Lamentablement, i no m’entretindré sobre aquest tema, aquest projecte ha fracassat estrepitosament per motius que crec que molts compartim i que fins fa poc creiem que una altra Espanya era possible. Molts Catalans ens hem quedat orfes al veure que allò que anhelàvem no era possible. S’han cremat massa ponts i s’han violat les normes bàsiques de la convivència i el respecte. És massa tard i no hi ha marxa enrere.

Aquesta constatació ha fet de mi un convers a la independència. Però, un convers sense il·lusió, perquè aquest canvi neix del fracàs d’un projecte que ja no és possible. I el camí que s’albira és massa incert com per llençar-s’hi amb determinació.
Si a dia d’avui els partidaris de la secessió som més que mai és perquè molta d’altra gent ha arribat a aquesta mateixa conclusió. No perquè nasquéssim independentistes, sinó per la voluntat de viure en un país on ens podem sentir còmodes. Amb unes institucions i unes estructures d’Estat exemplars, transparents, radicalment democràtiques i al servei de la ciutadania, la diversitat cultural, el benestar social, etc.
Com que no hi ha marxa enrere, crec que el millor seria avançar cap a la secessió. Però on ens condueix aquest camí? La resposta és òbvia: allà on vulguem els catalans. Tanmateix és tant òbvia com inquietant, perquè qui lidera el camí cap a la independència és un partit que a dia d’avui està bastint un model de país que miri com es miri pot ser moltes coses menys confortable.
Convergència i Unió, en només dos anys de govern ha acumulat una colla d’escàndols de més que presumpta corrupció que fan feredat. El finançament il·legal del partit a través del Palau de la Música, el cas ACM, el cas ITV, el cas Sanitat. Ha retallat l’Estat del Benestar sense complexes dient que no hi ha alternativa. Mentre amb l’altra mà eliminava l’únic impost sobre el que té competències la Generalitat que grava a les grans fortunes: l’Impost de successions. Ha criminalitzat a alguns grups socials com els preceptors de les PIRMI o els treballadors públics mentre bloquejava qualsevol iniciativa per aclarir i buscar responsabilitats per l’enfonsament del sistema català de Caixes d’Estalvi. Es veu que a Catalunya, igual que a Espanya, els banquers gaudeixen d’immunitat.
En fi, sóc partidari de la independència. Per això voldria que les coses es fessin ben fetes. Amb rigor i exemplaritat. Des del dia zero. Si el President Mas vol una majoria “indestructible i indiscutible” hauria ser molt exigent amb aquells que han de liderar aquest procés. Per exemple començant a emprendre mesures internes per apartar als responsables directes dels casos de corrupció abans que el lentíssima acció de la Justícia dicti sentència. I sobretot fer un gir copernicà en les polítiques del govern. Si es vol construir un nou Estat i aquest ha de tenir el suport dels seus ciutadans, s’ha de construir un Estat que estigui al servei de l’interès col·lectiu. Ara mateix fa la sensació que anem tots a galeres perquè una colla de privilegiats visquin a cos de rei. I aquesta no és la millor manera de construir un Estat, no només cohesionat i socialment just, sinó simplement volgut i viable. En definitiva, no és la millor manera de guanyar un referèndum.
Perquè al cap i a la fi, no serviria per res passar pel tràngol de tot aquest procés de secessió si a l’estació d’arribada ens trobéssim amb un país igual de caspós, opac, corrupte i antisocial com el que tenim ara. Si CiU no juga de farol, i això no és més que una estratègia per guanyar unes eleccions i tapar-se les vergonyes amb l’estelada, faria bé de posar fil a l’agulla i convèncer-nos per la via dels fet que són un partit digne i decent i amb la ferma voluntat de construir un Estat amable per a tothom.
Mentrestant seguiré pensant que és millor sortir del foc, però la reticència (m’imagino que compartida per molts altres) a caure a les brases pot fer que ens acabem socarrimant al foc on ara estem cremant.

dissabte, 25 d’agost de 2012

És molt greu i no fa gràcia



La Festa Major de Vilafranca comença la setmana que ve, però n’hi ha que estan de festa durant tot l’any a càrrec del contribuent. Els màxims directius de Caixa Penedès van percebre l’any 2011 la magnífica quantitat de 3.832.000 euros (uns 640 milions de les antigues pessetes). Una quantitat un 20% superior a la del 2010. Un 20%!!! 

Mentre s’està desvallestant l’Estat de Benestar que tant ha costat de construir, els diners per rescatar la Banca no s’acaben mai. Ningú pot entendre aquest tipus de polítiques. Però és que a més a més, els diners ni tant sols s’utilitzen per sanejar el sistema financer, sinó que es dediquen a augmentar els salaris dels directius responsables de la fallida de les Caixes d’Estalvi. És increïble.

I qui va decidir remunerar la incompetència dels directius de Caixa Penedès? Doncs en Josep Colomer i Ràfols, en Magí Casulleres i Canela i l’Albert Vancells i Nogué, membres de la comissió de retribucions. Dos vilafranquins i l’empordanenc que ha liderat la farsa de la renovació de Caixa Penedès.

Al cometre aquesta acció ignominiosa el 2011, enmig del que probablement ha estat l’escàndol més gran ocorregut al Penedès, ja no es pot esgrimir desconeixement. És mala fe, és un insult a la ciutadania que patim dia a dia els estralls de les retallades i la crisi econòmica. És...

I què dir del centenar de consellers de l’assemblea que van aprovar els comptes de Caixa Penedès del 2011? Us podeu mirar al mirall cada matí? Podeu anar amb el cap dret pel carrer?

Finalment, els nous membres del Consell d’Administració de Caixa Penedès, començant pel President Solé i Bordes, no tenen cap responsabilitat en el que ha passat fins ara, però si continuen aclucant els ulls a la mala gestió dels darrers anys es convertiran en còmplices de l’escàndol. És això el que volen?

Haurien de començar a rodar caps.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Una iniciativa en defensa dels afectats per l'estafa de les preferents al Consell Comarcal de l'Alt Penedès


Fa uns mesos vaig fer un post celebrant la decisió que havia pres Caixa Penedès-Banc Mare Nostrum (BMN) de canviar les preferents que havien emès a dipòsits a un termini de 4 anys i a un tipus d’interès raonable. Ho van fer públic en aquest comunicat oficial. Malauradament es tractava d’un nou engany, i a molta gent només li han ofert un canvi a dipòsits del 50% del capital i la resta en accions que qui sap quan valdran quan se les puguin vendre, probablement poca cosa. Ho podeu consultar aquí.
Avui dijous 12 de Juliol, ICV presentarà una moció al Consell Comarcal del’Alt Penedès demanant que els representants que té al Consell d’Administració de Caixa Penedès i a l’Assemblea General de “la Caixa” exigeixin una solució real als afectats que no pot ser cap altra que la devolució de tot el capital invertit en un producte segur i garantit, com per exemple un dipòsit bancari a termini.
El debat de la moció està molt clar. S’ha de valorar si s’està a favor o en contra del robatori. Perquè el tema de les preferents no és més que un robatori a plena llum del dia dirigit contra persones indefenses i innocents.
Veurem com evoluciona la qüestió i si els representants del Consell Comarcal fan després la feina que se’ls ha demanat.

dilluns, 28 de maig de 2012

Pobresa i desigualtats al Diari Ara

Per vèncer la pobresa s'ha de mirar a les desigualtats. I corre pressa.

Consultar article

divendres, 18 de maig de 2012

Pedro Montes i la fi de l'euro


En Pedro Montes a principis dels 2000 va escriure el llibre “La historia inacabada del Euro”. I es va cansar de fer xerrades sobre els problemes de l'euro en el marc de les mogudes anti-globalització. Jo mateix, quan el vaig conèixer, pensava que estava una mica il·luminat, perquè aquest país nostre es va entregar al projecte de la unificació monetària de forma totalment acrítica. De fet, l’entrada a l’euro és l’expressió de pensament únic més potent que jo recordo. No hi havia pràcticament dissidència, i la que hi havia era tractada amb mofa i menyspreu.  Mofa i menyspreu a les nocions més bàsiques de la teoria econòmica i a les lliçons de la història.

 El temps li ha donat la raó, tot i que la història encara no ha acabat. I cada vegada està més clar, com més aviat sortim de l’euro, millor. 

divendres, 4 de maig de 2012

La renovació virtual de Caixa Penedès


Durant la campanya de denúncia sobre la manca d’ètica, professionalitat, transparència i mala gestió al voltant de Caixa Penedès només dues persones se’m van adreçar personalment per retreure’m, visiblement irritats, les crítiques que havia efectuat a la cúpula directiva i al conjunt de membres dels òrgans de govern de Caixa Penedès. Consideraven (el 31 d’Agost del 2011), i m’imagino que encara consideren a dia d’avui, que eren unes acusacions totalment infundades i que era un irresponsable per difondre-les als quatre vents sense cap tipus de prova.  

Això de les proves té gràcia, perquè tot el que he escrit està fonamentat única i exclusivament en els informes oficials emesos per la pròpia Caixa Penedès.
Una d’aquestes persones era en Joan Raventós i Pujadó. Ves per on, el 19 d’Abril d’enguany, el Consell Comarcal de l’Alt Penedès (CCAP) ha nomenat a Joan Raventós com a nou representant a Caixa Penedès.
Amb els vots de CiU i ERC han nomenat a una persona que ha defensat aferrissadament la gestió de Caixa Penedès durant els darrers anys, i que per tant, representa la continuïtat respecte  les pràctiques habituals d’aquesta entitat financera. Una persona de partit, i no de consens. Una persona sense estudis econòmics ni coneixements en l’àmbit financer,  incapaç d’entendre, controlar  i fiscalitzar l’actuació dels directius de l’entitat.  Un nomenament, en definitiva, que s’oposa frontalment als principis que es van consensuar en el Manifest en defensa de la vinculació social i territorial de Caixa Penedès al que es va adherir, entre altres, el CCAP.

Després de la tempesta, encara no han entès res. Ho deia Shakespeare fa uns segles i no n’hem après: “És el mal d’aquests temps, els bojos guien als cecs”.  Caixa Penedès va malament, però anirà pitjor. D’aquí a poc sabrem qui serà el nou President de l’entitat. Tot fa pensar malament. Sad but true.

Tant de bo m’equivoqui.









dissabte, 28 d’abril de 2012

Sobre el no vull pagar peatges


En principi, no pagar pels béns i serveis que adquirim no està bé. És el que sempre m’han ensenyat. Això ve a to de la campanya “No vull pagar peatges”. Ara bé, és evident que hi ha un greuge territorial en la distribució de les autopistes de pagament. Des d’aquest punt de vista, s’entén aquesta campanya de desobediència civil, de la gent que n’està farta de rebre un tracte discriminatori.

El que no s’entén és el paper del govern de la Generalitat en tot aquest assumpte. Acaba de fer públic que multarà els conductors que no paguin els peatges amb 100 euros. Vivim en un país ben poc seriós, molta gent no paga el transport públic, moltes empreses estan al llindar de la fallida pels impagaments dels seus clients, s’estenen xecs sense fons, s’evadeixen impostos etc. i no passa res, perquè les administracions, lluny de solucionar aquest problema, miren cap a una altra banda.

Ara bé, quan qui no cobra és el Sr. Abertis, les llums d’alarma s’encenen i el govern de la Generalitat posa en marxa el sistema repressiu per defensar els interessos econòmics d’aquesta concessionària.

La democràcia és un sistema que es va inventar per limitar el poder de les elits econòmiques i transferir-lo de forma equitativa al conjunt de la població d’un país amb la intenció que les polítiques i decisions que s’emprenguessin anessin a favor de l’interès general, o si més no, en la direcció de la voluntat majoritària de la ciutadania.

El descarat alineament del govern de la Generalitat amb els interessos d’Abertis posa de manifest la necessitat urgent i ineludible de rescatar alguns partits polítics del segrest per part dels grans lobbies. Tots els demòcrates hauríem de perseguir aquest mateix objectiu.