divendres, 30 d’octubre de 2009

La corrupció a Catalunya, un descrèdit pel país?

Aquesta tardor sembla que la corrupció s’hagi escampat a gran velocitat per Catalunya. Molts veuen aquests darrers esdeveniments amb un gran desànim, amb frustració, amb preocupació. Com un descrèdit pel país.

Jo, en canvi, només hi veig aspectes positius i il·lusionants. A mi el que em va deprimir va ser el debat entre el President Maragall i l’Artur Mas al Parlament sobre l’afer del 3%. O les declaracions del President Pujol al programa Àgora segons les quals era millor no parlar del tema perquè tothom tenia coses a amagar. L'era de l'Omerta...

Que ara finalment surti a la llum el que tothom sabia que passava ho trobo sa. Higènic. Que els presumptes xoriços la paguin és el que hauria de passar en un país digne. Perquè el que era indigne era el que passava fins ara.

I això implica un descrèdit pel país? Pel país dels xoriços potser sí. Pel meu país suposa un guany d’autoestima. I podria arribar a ser la primavera de la democràcia si s’aprofités tot aquest rebombori per fer net i implantar les reformes i els controls necessaris per fer que això no torni a passar.

No és moment pel desànim. És el moment de passar comptes amb aquells que han excedit els límits. És l’hora de la justícia. En definitiva, és l'hora d’aprofitar aquests esdeveniments i l’agitació social que han provocat per acostar la nostra democràcia al lloc on tots voldríem que fos.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Caixa Penedès, al servei de les persones?

En un dels punts del darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es va discutir què s’havia de fer amb un casal d’avis de l’Espirall del que Caixa Penedès es volia desentendre. A grans trets, CP vol cedir-ne la gestió a l’Ajuntament i assumir només una part del cost econòmic de la seva gestió.

En el consistori hi havia un cert ambient de disgust envers l’entitat i també de resignació perquè deien que CP tenia la paella pel mànec en aquest assumpte i no s’entreveien gaires possibilitats d’aconseguir un acord favorable per la ciutadania.

Això m’ha impulsat a mirar la importància que té l’obra social en aquesta entitat. Això s’acostuma a mesurar amb la ràtio Despesa en Obra Social sobre Beneficis. La veritat és que el resultat no em va sorprendre. Aquí hi podeu consultar un estudi comparatiu de l’Obra Social de diverses Caixes espanyoles (Caixa Penedès, no hi figura) i en aquest quadre la despesa en Obra Social sobre els Beneficis que ha fet Caixa Penedès del 2005 al 2008.


Font: memòries anuals Caixa Penedès


És trist observar que aquesta ràtio és només superior a la de Caja Madrid i la CAM i que en molts casos és entre la meitat i tres vegades inferior a la d’altres caixes. D’aquí en podem treure una bona impressió de la sensibilitat social de la “nostra Caixa”

També és interessant veure que aquesta ràtio ha caigut 5 punts entre el 2005 i el 2008, que van ser uns anys de gran expansió econòmica. Així, que no és difícil endevinar què faran a partir d’ara.

També seria interessant saber la territorialització d’aquesta minsa despesa en Obra Social. Segurament ens enduríem alguna sorpresa.

Però tenen la paella pel mànec? Ara fa un parell d’anys l’Ajuntament els hi va aprovar una requalificació urbanística per la via d’urgència que va reportar molts beneficis a l’entitat. A canvi de què? A canvi de què? A canvi de que tanquin el casal d’avis? Al consistori, em sembla recordar que, com a mínim, els dos partits grans (altrament inmersos en una acarnissada lluita de poder) van votar a favor d’aquesta mesura. Per què? Repeteixo, per què?

Allò que ja fou escandalós aleshores encara ho és més avui en dia. Algú ens hauria d’explicar a què juga l’Ajuntament en relació a Caixa Penedès... I canviar d’estratègia.

També estaria bé que els mitjans comarcals es centressin en aquest assumpte i s’allunyessin de l’enutjant màrketing que fan de l’entitat en forma de pretesa notícia. Però Caixa Penedès a la comarca és una mica com la Casa Reial a Espanya, ningú hi alça la veu. I així anem.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

L'impost de successions


El peatge de la mort. Fa feredat la demagògia que es fa sobre aquest tema. En un post anterior ja en vaig parlar. Deixant de banda el fet que l’interès general de la gran majoria està en el manteniment d’aquest impost. Deixant de banda el fet que és l’impost més just de tots els quan mai s’han dissenyat. Deixant de banda tot això, en aquest debat també s’està decidint en quin tipus de societat volem viure: Meritocràcia Vs Dinasties.

Què volem que hi hagi darrera de l’èxit econòmic de les persones? El seus esforços i talents o el seu llinatge? És tant senzill com això.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Diàlegs amb l'Aureli

La setmana passada, el regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Vilafranca em va adreçar aquesta carta al director al setmanari El 3 de Vuit com a resposta a la que jo li havia enviat previament sobre el tema que tractava en aquest post.



A continuació podeu llegir la meva rèplica. Abans de res m'agradaria agraïr la voluntat de diàleg del Sr. Ruiz. És tot un honor que els representants polítics dediquin part del seu temps a escoltar les veus crítiques.


A l’Aureli Ruiz


Vostè es mostra molt preocupat perquè l’any passat els Vilafranquins van perdre poder adquisitiu perquè les taxes van augmentar molt per sobre de l’IPC a finals d’any. I és cert. Però si aquesta preocupació fos real, vostè proposaria baixar les taxes un 1% que és l’IPC interanual al mes d’Agost d’enguany. D’aquesta manera es compensaria de forma automàtica el desajust entre l’IPC de l’Agost i el Desembre de l’any passat. L’estadística no admet dreceres, i això que vostè proposa és un augment d’impostos.

També descarta que la inflació sigui un indicador adequat per valorar si els impostos pugen o baixen (¿?) i proposa que es relacioni l’evolució dels impostos amb l’evolució de salaris i pensions. Vostè creu que els ingressos dels Vilafranquins creixeran un 0,3% i que per tant els contribuents no perdran poder adquisitiu.

Però deixant de banda el fet que és força dubtós que els salaris del sector privat augmentin, la taxa d’atur a Vilafranca és molt elevada i va creixent. Això vol dir que cada vegada hi ha menys salaris per unitat familiar i també que cada vegada hi ha més aturats que estan a punt d’esgotar el dret a percebre la prestació d’atur. En definitiva, allò que tothom sap, que cada vegada hi ha més famílies que tenen més dificultats per arribar a finals de mes.

Així que tant si es compara amb la inflació, com si es fa amb els ingressos de les famílies, el manteniment d’impostos erosionarà el poder adquisitiu de moltes famílies.

Tot i així no em sembla malament que proposi augmentar els impostos per fer front a les necessitats de despesa que hauran d’afrontar l’any vinent. Segurament és convenient. El que em molesta es que maregi la perdiu fent veure que fa el que no fa. Sobretot quan l’any passat van muntar un gran espectacle mediàtic amb aquest tema.

Aquest mal no és propi ni de vostè, ni de CiU. És una forma de fer força comú entre la classe política. No admetre errors, limitar l’abast de la memòria a allà on genera problemes, maquillar la realitat, etc. Sigui valent. Sigui humà. Sigui sincer. Potser és més important aconseguir els recursos necessaris per aplicar les polítiques imprescindibles encara que sigui a costa d’augmentar els impostos. Si és així verbalitzi-ho. Si no és així abaixi els impostos. Rectifiqui. Ningú hi busca un superhome infal•lible en el polític, però si un comportament virtuós.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

La crisi i el model productiu


Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials. D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.

Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.

Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc), a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.

Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.

Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.

M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.

Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.

Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.

Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?

També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.

dijous, 1 d’octubre de 2009

CiU, i ara augmentem els impostos?


Això de les hemeroteques és molt divertit. Resulta que fa un any l’Ajuntament de Vilafranca, aleshores liderat pel PSC, amb el suport de la CUP, ERC i ICV va apujar les taxes municipals un 4,9%. El 4,9% era l’IPC interanual Agost 2007- Agost 2008, i es veu que tradicionalment les taxes municipals s’havien anat corregint any rere any d’acord amb aquest indicador en aquest mes concret.

Com que l’IPC interanual al mes de Desembre 2008 (1,4%) era molt més baix, el grup municipal de CiU va organitzar un gran sacramental dient que l’equip de govern volia augmentar els impostos i que fer això en temps de crisi era una barbaritat, bla, bla, bla…

Tècnicament si cada any les taxes pugen al ritme de l’IPC s’ha de parlar de manteniment d’impostos. I això és així si cada any es manté el mateix mes de referència per actualitzar el creixement anual de les taxes.

Doncs bé, aquest any l’IPC interanual (Agost 2008 – Agost 2009) és del -0,8%. I resulta que CiU, que ara ocupa l’alcaldia diu que vol congelar les taxes municipals.

I remarco el diu, perquè hi ha una gran diferència entre el que diuen que faran i el que crec que realment acabaran fent. El manteniment de les taxes municipals en un context deflacionari (de caiguda de preus) és pura i simplement un augment dels impostos a nivell real, que és el que és rellevant.

En definitiva, que volen pujar els impostos un 0,8% en termes reals. I si mantenir els impostos ara fa un any era dolent, suposo que augmentar-los un any després en plena crisi econòmica hauria de ser encara més negatiu. Però sembla que les coses es veuen diferent des de l’alcaldia que des de l’oposició...

En canvi, l’observador extern queda estupefacte davant d’aquests canvis d’opinió o transtorns momentanis de memòria interessats.