dimarts, 25 de maig de 2010

La sortida de la crisi: el túnel del terror

A risc de ser pesat repetiré el que crec que és el principal problema que té Espanya per superar la crisi: els preus. En els darrers deu anys, des de la Unió monetària, els preus espanyols han pujat un 15% més que els de l’eurozona. En el post anterior ja comentava que aquesta situació s’havia de corregir sí o sí. No hi ha tercera via. No hi ha alternativa.

La història està plena de casos semblants a l’actual. La sortida de la IGM per part de França i GB o la sortida de la Gran Depressió, per exemple. Aquells que van optar per mantenir el tipus de canvi fix van sotmetre les seves economies a un ajust deflacionari duríssim, amb altes taxes d’atur, dèficit comercial i una lenta recuperació.

Espanya amb l’euro només pot transitar un camí el de la deflació, és a dir, caiguda de preus i salaris. És impopular i és socialment traumàtic, però és inevitable.

S’han perdut dos anys preciosos per intentar corregir aquesta situació i ara que es comencen a prendre mesures tampoc van en la millor direcció.

En el darrer post comentava que la millor opció a nivell europeu seria la implementació d’una política monetària expansiva combinada amb una política fiscal contractiva a Espanya. D’aquesta manera es podria corregir aquest diferencial de preus/costos de forma menys dolorosa. Amb una inflació elevada al conjunt d’Europa i propera a zero a Espanya (Espanya podria corregir al diferencial de preus amb Europa sense haver de passar pel turment de la deflació). També comentava que no creia que aquesta opció fos l’escollida pels grans líders europeus obsessionats amb els interessos nacionals i poc inclinats a treballar per l’interès comú europeu. Aliens a la obvietat que els que és bo pels PIGS també ho és pel conjunt dels països de l’eurozona.

I em vaig equivocar.

El gir copernicà de la política del BCE ha representat una gran resposta col·lectiva per tal d’ajudar als països més endeutats i alhora la viabilitat futura de l’euro. Aquesta política generarà inflació, i aquest escenari fa que l’ajust a què s’haurà de sotmetre l’economia espanyola sigui força menys dolorós.

Fins aquí tot molt bé. La contrapartida d’aquest pla era el compromís dels països endeutats de reduir el seu dèficit.

En aquest apartat es plantegen dues qüestions diferents. Primera: quina és l’opció menys dolorosa pel creixement econòmic? Segona: qui ha de pagar l’ajust?

Doncs bé, les polítiques que s’haurien d’emprendre amb més celeritat són aquelles que puguin atacar d’arrel el problema del dèficit públic. El problema principal és l’atur. I aquest està força relacionat amb el mercat laboral, la reforma és inajornable. S’ha de pagar el preu de la desprotecció del lloc de treball i segurament d’una rebaixa salarial a canvi de posar més gent a treballar. No ens podem permetre gaire més temps arrossegar la llosa col·lectiva que suposa pagar prestacions a 4 milions d’aturats i la resta de despeses associades a les polítiques socials de caràcter assistencial. Per no parlar del desgast psicològic que pateixen els afectats. En aquest sentit, tampoc estaria malament incentivar la mobilitat del mercat laboral a nivell europeu. Potser, encara que sigui a nivell transitori, Espanya s’hauria de tornar a convertir en un país d’emigrants. Això ajudaria a pal·liar els xocs asimètrics sobre l’economia europea.

Aquesta mesura hauria de tendir a reduir el dèficit públic per una doble via: menys despesa en prestacions, més ingressos en impostos.

En el sector públic també es podrien emprendre reformes per millorar-ne l’eficiència. Altra vegada, rebaixar els sous no serveix per res a mitjà termini. Però fer un gir radical en l’estructura de les retribucions podria marcar la diferència. Acabar amb els trienis. Escalfar la cadira no hauria de ser un argument per cobrar més. Rebaixar el sou base i posar una part variable en funció de l’eficiència de cada treballador. Evidentment el sistema hauria d’adaptar-se a les circumstàncies de cada àmbit de treball. Però de ben segur que amb una bona estructura d’incentius milloraria l’eficiència. I encara més, el més treballador es veuria recompensat. I no com ara, en que el més drópol és el que acostuma a viure millor.

El pla Zapatero potser té la virtut de rebaixar el dèficit públic a curt termini. Però també té un cost elevat en termes de creixement, sobre això hi ha consens. I si no es creix i l’atur no es redueix, les causes fonamentals del dèficit no desapareixen. Així que ens podríem veure abocats a la necessitat permanent de retallar de la despesa per equilibrar el pressupost.

La segona qüestió fa referència a qui ha de pagar l’ajust. L’haurem de pagar entre tots, i això vol dir que els més tenen també haurien de fer la seva contribució. Trobo que seria interessant començar a desfer el que s’ha fet els darrers anys.

-Reinstaurar l’impost de patrimoni (2000 milions d’euros).

-Instar a les CC.AA. a augmentar les taxes de l’impost de Successions. A Catalunya amb la reforma es deixen de recaptar uns 614 milions d’euros anuals, segons el propi departament.

-Augmentar la progressivitat de l’IRPF. El nombre de tipus impositius s’ha reduït de 6 a 4 i el tipus marginal (el màxim) del 48 al 43%. A més a més totes les rendes per sobre de 60.000 euros paguen el mateix tipus. Tenint en compte que, per exemple el 0,07% dels contribuents més rics declaren el 5% del total de rendiments de l’IRPF i tenen una renda mitjana de 1.600.000 euros, és evident que hi ha un ampli camp per recórrer (dades 2006) en el camp de la progressivitat de l’impost.

-El tema de les SICAV, etc.

I després quedarien el tipus de polítiques que s’haurien d’aplicar per dignitat. Perseguir el frau fiscal: el gran i també el petit. Paradisos fiscals. La taxa Tobin, etc.