dijous, 17 de juny de 2010

El peatge de la mort?

M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat.

Us deixo amb un extracte de l’article.

“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.

This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”

Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?

I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?

3 comentaris:

Marc Galimany Bonaterra ha dit...

Jo també estic a favor de la meritocràcia, i de gravar la fortuna heretada de la tieta rica d’Amèrica. Ara bé, en les finques agrícoles col•lectivitzades entre dues generacions, o en habitatges habituals compartides de pares a fills o conjugues la cosa hauria d'estudiar-se des d'un altre punt de vista.

Anònim ha dit...

Hola Marc,

Actualment el patrimoni que forma part d'una activitat empresarial ja no tributa per aquest impost. I em sembla raonable per tal de no enfonsar-lo. Totalment dacord també amb el tema dels cònjugues.
Però discrepo en el tema dels fills pels motius expressats més amunt. Actualment els nivells d'excepció ja són molt (massa) alts. I si tot i així, a algú li toca pagar, no n'hauria de fer cap drama, perque de fet és un afortunat.

Vull dir que qui no pagaria 10 per rebre 400?

Salut,
J

Salut,
Jordi

Alex ha dit...

Si, la societat potser avançaria més si "regalar" un pis als fills fos menys car, però t'oblides que hi ha algo més important, que el model econòmic i social que tenim dificulta molt l'emancipació.

Si no és una cosa que va "tot a una" és molt complicat fer una societat competitiva i generar gent "productiva"

sé que no tot és blanc o negre i hi ha mil matisos... però és com lo del transport: dificultes accés a BCN però no millores el transport públic i així la millora real no arriba