dimecres, 22 d’abril de 2009

Qui ha de pagar la crisi?


En aquest gràfic hi podeu veure com els han anat les coses als britànics més rs durant la segona meitat del segle XX (la sèrie mostra el % del PB acumulat pel 10% de la població més de GB). Força malament durant l’època d’or del capitalisme i magníficament des dels anys vuitanta, després de la revolució tatcheriana.

Doncs bé, les coses podrien tornar a canviar, el govern de GB acaba d’anunciar que pujarà els tipus marginals de l’impost sobre la renda al 50% (i no al 42% com havia anunciat fa poc).

Sincerament, crec que és força més intel•ligent recaptar més dels rics i fer més despesa pública per estimular l’economia que no pas recaptar més dels pobres (que és el que hi ha darrera de l’augment dels impostos indirectes que alguns prediquen) per gastar donant-ho als rics, per exemple amb la compra d’actius tòxics al sistema financer (i no nacionalitzant-los, que és el que s’hauria de fer en tot cas).

Però sembla que corren mals temps pel Gordon Brown, que va entre 10 i 17 punts darrera dels conservadors segons diverses enquestes. Però jo encara m’hi jugaria un pèsol en que guanyarà les eleccions de l’any que ve.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Per una societat viable i... agradable


La polarització és un concepte que fa referència a la configuració de grups cada vegada més homogenis i cada vegada més allunyats els uns dels altres. És un concepte que es pot aplicar a un munt de variables: ètniques, culturals, lingüístiques... En l'àmbit econòmic, per exemple, un procés de creixent polarització faria referència a la configuració de dos grups cada vegada més homogenis en termes d'ingressos que cada vegada estan més lluny (rics i pobres) i al progressiu afebliment dels esglaons intermitjos, les classes mitjanes, que anirien desapareixent ja fos per un procés de mobilitat ascendent o descendent. Tot i que la polarització pugui semblar un concepte germà de la desigualtat, tenen ben poc a veure i de fet es poden moure en direccions contràries. Qualsevol transferència de progressiva de renda sempre té l'efecte de reduir la desigualtat i, en canvi, té efectes ambigus sobre la polarització. Imagineu una societat amb quatre individus: al principi el primer té 100, el segon 50 i els dos darrers 20. En un segon moment els dos primers tenen 75 (perquè el primer ha donat 25 al segon) i els altres dos continuen tenint 20. En el segon moment la desigualtat hauria disminuït (perquè hi ha hagut una transferència de renda d'una persona més rica a una altra de més pobre), però en canvi la polarització hauria augmentat. És evident que altres vegades polarització i desigualtat poden evolucionar en la mateixa direcció, però ha de quedar clar que això no sempre és així.

L'estudi de les desigualtats sempre ha generat més interès que el de la polarització, que ha quedat fins fa poc, relegada en un segon terme. Però darrerament hi ha hagut una certa revolució, tant en el refinament teòric del concepte, com en la mesura empírica del mateix, com en les implicacions i conseqüències que genera. Per exemple, cada vegada hi ha més indicis que apunten a que la polarització econòmica, ètnica, religiosa, cultural, lingüística, etc. té un impacte significatiu sobre la probabilitat de conflictivitat social. La majoria d'aquests estudis es centren en el continent africà, que actualment està immers en una situació de permanent inestabilitat i una alta propensió a la violència civil.

Però els efectes perniciosos de la polarització també haurien de preocupar l'acció política a casa nostra. Des de mitjans del segle passat, amb la forta expansió de l’Estat del Benestar i les necessitats creixents de treballadors qualificats s’ha anat consolidant una forta classe mitjana que ha estat un factor d’estabilitat, consens i cohesió molt important. Aquest assoliment sembla assentat sobre unes bases sòlides i no sembla que ens hagi de preocupar a curt termini. L’extrema polarització econòmica en els països en efervescència industrialitzadora al llarg del segle XIX o a principis del XX, que sens dubte, era una de les causes darrera els elevats nivells de violència social de l’època queden lluny. O dit d’una altra manera, l’era de les revolucions, en paraules de Hobsbawm resta superada. I resta superada perquè el cost d’oportunitat de comprometre’s amb un moviment revolucionari és molt elevat, hi ha molt a perdre i quelcom molt incert a guanyar, just el contrari que el que passa en un escenari d’extrema polarització econòmica.

Ara bé, en els darrers anys hem viscut l’aparició d’un nou fenomen, la immigració, que ha causat un fort impacte en la societat. Aquesta es pot veure com un actiu o com un passiu, però el que és innegable és que és una realitat. Una realitat que s’hauria de gestionar de forma valenta i intel•ligent.
I el tema de la immigració ve molt a to del tema de la polarització. Sense un gran esforç per gestionar aquesta realitat, la tendència natural és a la configuració de grups homogenis i amb poques interaccions amb la resta. Escoles, barris, grups d’amics, bars, associacions de natius, magrebins, sud-americans, paquistanesos, xinesos, romanesos... vivint en espais segregats i en realitats paral•leles en una creixent situació de desconeixement, i al que això comporta: desconfiança, rebuig, conflicte...

No es tracta de fer alarmisme, es tracta de posar fil a l’agulla i dirigir el procés amb uns criteris clars perquè el laissez-faire ens aboca a un escenari de polarització i problemes estructurals que per definició són difícils de solucionar.
En aquest aspecte, no és que no s’hagi fet res. Crec que la mesura més important que va impulsar el primer tripartit va ser obligar a l’escola concertada a complir la llei, en el sentit de donar una sèrie de contrapartides a canvi del diner públic que reben. Almenys a Vilafranca, al llarg dels darrers anys els nous immigrants s’estan escolaritzant de forma més o menys equitativa entre els diferents centres. I evitar la formació d’escoles gueto és un perill a evitar. Però és encara més una oportunitat per les noves generacions de ciutadans de conèixer amb naturalitat la creixent diversitat de la realitat social i trencar el cercle viciós del desconeixement-desconfiança-rebuig–conflicte: la polarització. Perquè crec que és més difícil veure com a l’altre a un tipus amb qui has compartit anys d’estudi, has jugat a futbol, has compartit càstigs o de qui has copiat exàmens... I el que val pels uns, val pels altres, perquè si uns i altres es coneixen ja no hi ha uns i altres sinó nosaltres.

Però hi ha un aspecte que em preocupa molt de la política de repartiment dels alumnes nouvinguts. I és que tot i ser una política puntal per al futur, no se n’ha fet gens de bandera, no s’ha publicitat, ni se n’ha remarcat la importància cabdal, com si s’hagués volgut tirar endavant d’amagatotis. I això fa pensar que tot i que pugui ser una política absolutament necessària sigui poc popular, o dit d’una altra manera, electoralment desgastadora. Tenim el repte de construir una societat viable i agradable, encara hi som a temps, però no arribarà sola i per fer-hi cap s’haurà de fer camí per sobre de la impopularitat d’algunes mesures. Valentia, pedagogia, enginy i sobretot consens per no convertir aquest repte col•lectiu en una trinxera de la demagògia i del càlcul electoral a curt termini.