dilluns, 28 de setembre de 2009

Finalment... l'IVA


El govern ZP portava mesos dient que la reforma fiscal afectaria amb més intensitat als més poderosos o que aniria dirigida a canviar el model productiu. Al final però, res de res. Tot plegat és cada vegada més desoncertant.

Començaré pel primer punt. L’IVA, no afecta amb igual intensitat a tots els ciutadans. I que no s’hagi tocat el tipus súper-reduït no canvia les coses. Un petit exemple numèric.

Suposem dos ciutadans, un mileurista que arriba just a final de mes i que per tant dedica tots els seus ingressos al consum i un altre que tingui uns ingressos de 3000 euros i que n’estalviï 1000 cada mes. Com afectaria l’IVA a cadascun?

Per simplicitat considerem que el tipus mitjà de l’IVA fos del 15%.

Doncs el mileurista pagaria per IVA el 15% del que dedica al consum: 0,15*1000= 150 euros.
L’altre pagaria 0,15*2000= 300

És a dir que el ric pagaria el doble que el pobre. Però aquesta no és la manera correcta de mirar-se les coses. L’esforç fiscal de cada ciutadà s’hauria de valorar en funció de la seva renda individual.

Així que l’esforç que suposaria el pagament de l’IVA per cadascun d’ells seria:

Mileurista: 150/1000 = 15%

X3mileurista: 300/3000 = 10%

És a dir, que l’IVA és un impost regressiu perquè afecta amb més intensitat als més pobres que als més rics. I això és així perquè els més pobres sempre dediquen un percentatge de la seva renda més elevada al consum.

Finalment, si l’IVA és un impost regressiu, augmentar-ne els tipus converteix el sistema fiscal espanyol en encara més regressiu.

Aquesta és la política fiscal d’en ZP, Robin Hood de paraula, però Sheriff de Nottingham en els fets. Ja només els hi queden els bisbes per marcar perfil. Sad but true.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Catalana sí, Republicana també, però d’esquerres?


Ahir, CiU va presentar una proposició de llei al congrés de diputats demanant que s’abolís l’impost de successions i donacions. Entre els grups que li van donar suport, l’única sorpresa va ser la d’ERC.

En un post anterior parlava de la idoneïtat no tant sols de mantenir sinó també d’augmentar la incidència d’aquest tipus d’impostos. I això per tres motius. En primer lloc, una de les injustícies més grans d’aquest món és que naixem desiguals. La loteria de la família on has nascut determina en gran mesura el tipus de vida que podràs portar. Seria com posar-se a jugar al parxís on cada jugador disposés d’un nombre de daus diferent. En segon lloc, el patrimoni està distribuït de forma molt més desigual que la renda i, per tant, (1) es tracta d’un impost altament redistributiu i (2) és fals que gravi amb especial intensitat a la classe mitjana. En tercer lloc, de tots els impostos haguts i per haver, el de successions és l’únic en que la base imponible que grava no és fruit dels propis esforços i talents del contribuent i per tant, sembla més indicat que els altres.

Finalment aquesta proposició no va prosperar, però no fóra gens estrany que prosperés en el futur. En aquest sentit, els diputats d’ERC s’ho haurien de fer mirar, i pensar si abonar la impopularitat dels impostos directes és la forma més intel•ligent de desgastar el govern ZP. De bons motius per aquest desgast no en falten.

dilluns, 14 de setembre de 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

El costat fosc del màrqueting solidari


No sé si mai havia vist una campanya de màrqueting tant matussera i desencertada. Ara bé, també podria ser que es tractés d’un atac de sinceritat desenfrenat. Es tracta de la publicitat que hi ha als sucres de la vilafranquina Cafès Novell i que podeu veure a la foto que encapçala aquest post.

És massa habitual el joc a que juguen moltes empreses amb el filó de la solidaritat per tal d’augmentar vendes a costa de tocar la fibra del consumidor, però aquí ens trobem davant d’un cas esfereïdor.

Els senyors de Cafès Novell ens diuen que consumint el seu cafè contribuïm a la confecció de programes socials pels seus recol•lectors desafavorits. I no seria millor que els hi paguessin un sou just i deixessin de ser desafavorits? O és que potser és preferible pagar-los miserablement, per convertir-los en recol•lectors desafavorits per després poder apel•lar a la solidaritat del consumidor per tal d’ajudar amb programes socials a aquests pobrets recol•lectors desafavorits?

Jo els animaria a reforçar aquesta nova línia de màrqueting amb una nova sèrie de missatges encara més impactants, com ara:

Els nostres recol•lectors desafavorits viuen molt malament perquè els hi paguem un sou molt baix. Però et donem l’oportunitat d’ajudar-los: consumint aquest cafè ajudaràs a la confecció de programes de caritat que et faran sentir millor amb tu mateix. Si tot va bé, augmentarem la quota de mercat i podrem ampliar la nostra plantilla de recol•lectors desafavorits, ampliant així el grup de recol•lectors desafavorits que podràs d’ajudar.

Cafès Novell, sempre a l’avantguarda de la solidaritat. Creem recol•lectors desafavorits i et donem l’oportunitat d’ajudar-los mentre ens enriquim amb aquesta activitat. Tots hi guanyem.

Cafès Novell, l’aroma del millor cafè fruit de l’explotació i la suor dels nostres recol•lectors desafavorits. Deixa’t seduir per aquest nèctar i contribueix a un programa social orientat a la distribució de desodorant entre els nostres recol•lectors desafavorits perquè no facin pudor quan vinguin a recollir el miserable sou que els paguem.

Senyors, no sé si són aquestes les idees que volien transmetre. Si no és així no estaria de més que rectifiquessin la seva política publicitària.

divendres, 4 de setembre de 2009

Impostos... a la ZP?



El dèficit públic espanyol avança a bon ritme. I més enllà de la deriva del govern anunciant dia rera dia mesures contradictòries, està clar que tard o d’hora hauran d’augmentar els impostos per tal de re-equilibrar els comptes públics. Què faran? No en tinc ni la més remota idea, tot i que per la trajectòria que porten em sembla que les decisions que prenguin no aniran en la línia que crec que haurien d’anar.

Hi ha una àmplia gamma d’impostos que es podrien apujar i que tindrien diverses conseqüències. En termes generals hi ha dos tipus d’impostos:

Els directes: que graven directament la renda o riquesa dels individus
Els indirectes: que graven el consum o la despesa dels agents.

En aquest post em centraré en els impostos directes que graven a la riquesa i deixaré els de la renda per més endavant. Lamentablement, aquests impostos estan en vies d’extinció. Ja han eliminat l’impost de patrimoni i amb la descentralització (a les CC.AA.) de l’impost de successions s’ha iniciat una carrera a la baixa d’aquest impost que n’està reduint la seva importància a gran velocitat.

Trobo que és una greu equivocació la opció de suprimir els impostos sobre la riquesa, i particularment el de successions. Comencem per aquest darrer.

Una de les crítiques més recurrents als impostos en general és que el govern no té cap dret a quedar-se amb part de les rendes dels ciutadans. Unes rendes que rebem fruit del nostre treball, esforç i talent. I tot i que les crítiques en aquesta direcció acostumen a ser exagerades és cert que mitjançant els impostos, el contribuent perd uns recursos que s’ha guanyat a pols.

Bé, doncs aquest és un problema que no existeix en el cas de l’impost de successions. Aquest impost l’han de satisfer les persones que reben un cert patrimoni en forma d’herència. Una herència que no és fruit del seu treball, ni del seu esforç ni del seu talent, i que, per tant, seria una forma més “justa” de recaptar impostos. Perquè molts convindríem que les desigualtats econòmiques que són fruit de l’enginy i el treball de cada ciutadà són acceptables. En canvi, quan les diferències són fruit de l’atzar, és a dir, de la família on t’ha tocat néixer ja no són tant justificables.

Si a més a més tenim en compte que una part molt significativa de les diferències econòmiques i socials d’una societat s’expliquen per la transmissió intergeneracional de patrimoni, podríem convenir que una bona manera de cohesionar la societat seria incidint sobre aquests mecanismes de transmissió amb l’objectiu de desgastar l’atzar com a factor d’”èxit social” (re-equilibrar les condicions de partida, imagineu una partida de parxís en que cada jugador comença a jugar amb un nombre de daus diferent !!! ...salvant les distàncies, així és la vida...). Dit d’una altra manera, em sembla molt bé que la gent amb talent com en Bill Gates, en Messi o l’Amancio Ortega gaudeixin d’un estatus de vida formidable. El que no em semblarà tant bé serà que els seus hereus puguin portar un ritme de vida encara superior sense haver fet res a canvi.

Tot i així, sembla que a nivell social l’impost de patrimoni i sobretot el de successions estan al capdamunt del rànquing d’impopularitat. Per què? És un cas de miopia extrema. En primer lloc, com ja s’ha dit més amunt, haurien de ser més impopulars els impostos que graven el teu treball que no pas els que graven el treball dels altres i que tu reps en forma de regal. En segon lloc la riquesa està molt més mal distribuïda que la renda. Això es pot veure en aquests gràfics que mostren quin percentatge de la renda i riquesa totals està en mans de l’1% de la població més rica de diversos països.

% de la Riquesa Nacional en mans de l'1% més ric de la població


% de la Renda Nacional en mans de l'1% més ric de la població


Com és possible que uns impostos (sobre la riquesa) que incideixen de forma molt més intensa sobre els més rics siguin tant impopulars entre gran part de la societat? Se m’acudeixen dues explicacions: la primera és la creença que els rics evadeixen impostos i que encara que la riquesa estigui molt concentrada, com que els rics evadeixen, aquests impostos acaben gravant especialment a les classes mitjanes. Aquest argument té un fons de veritat però no invalida el fet que aquests impostos incideixen amb especial intensitat sobre els super-rics d’un país. Les estimacions que he presentat més amunt s’han construït a partir de les estadístiques de recaptació de diversos impostos sobre la riquesa, és a dir, post-evasió. Par tant, tot i que hi hagi evasió (un fenomen que s‘hauria de perseguir) la concentració de la riquesa declarada continua sent extrema.

L’altre explicació que se m’acudeix és que la gent tendeix a pensar que és més rica del que realment és. És molt curiós constatar que en molts estudis quan es pregunta als enquestats a quina classe social pertanyen (baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta, alta) tendeixen a identificar-se dins d’un grup social superior. Jo mateix m’he passat els darrers quatre anys cobrant entre 850 i 960 euros i em considero de classe mitjana, una apreciació que està del tot desenfocada. Tornem al tema, si tothom considera que és més ric (en termes comparatius) del que realment és, pot arribar a pensar que els impostos sobre la riquesa l’afecten amb més severitat. Però és evident que estan desenfocats. Un desenfocament que no és casual i que és alimentat de forma constant i subtil per molts mitjans de comunicació i “creadors d’opinió” que no se sap ben bé a quins interessos serveixen, o potser sí, en Roto sempre és molt il•luminador...


Així que si han d'augmentar els impostos podrien començar desfent el que han estat fent al llarg dels darrers anys.