dissabte, 13 de desembre de 2008

Green roofs


L’arribada de gran quantitat de recursos als ajuntaments després de les ajudes aprovades per fer obra pública per part del govern Zapatero, faran que aquests s’hagin d’espavilar a buscar projectes interessants per executar obra pública.

Només volia llençar una idea que està tirant endavant l'Ajuntament de Chicago. Es tracta dels green roofs (terrats verds), és a dir, dotar els terrats d’una coberta vegetal.

Els beneficis dels green roofs són diversos: millorar la qualitat de l’aire, reduir del consum d’energia per refrigerar/escalfar els edificis, millorar el paisatge urbà, reduir la temperatura de l’aire a l’estiu i fins i tot allargar la vida útil dels terrats.

A part d’aquests innegables beneficis a llarg termini, crec que també és interessant el fet que es tractaria (crec) d’un tipus d’obra pública bastant intensiva en mà d’obra, és a dir que tindria un fort impacte sobre la reducció de l’atur, que és bàsicament el que es persegueix amb aquestes mesures d'expansió de l'obra pública.

Es podria començar pels edificis públics i intentar incentivar als propietaris de la resta d’edificis de la vila, per convertir Vilafranca en un referent sobre mesures d’innovació mediambiental...

divendres, 12 de desembre de 2008

Sobre el meu projecte de tesi


Darrerament he estat una mica ocupat i he deixat el bloc abandonat. Suposo que deu tenir alguna cosa a veure amb que s’ha esvaït aquella emoció inicial de blocaire. Espero no decaure gaire més en aquest sentit. A risc de fer-me pesat, us trameto un esborrany que tinc previst enviar al premi Joan Lluís Vives sobre tesis doctorals en curs. Es tracta d’un article de divulgació sobre el meu projecte de tesi. He de confessar que he disfrutat tornant a escriure en aquest registre; trobo que és bastant més agraït, o com a mínim, menys sacrificat que el científic. Està clar, però, que els dos registres mantenen una potent relació de simbiosi. Us deixo amb el text, a veure què us sembla...


Les desigualtats importen?


Imagineu una societat de tres individus on el primer tingui uns ingressos de 100 unitats monetàries (um) i els dos darrers de 5 um cadascun. Ara imagineu que es produeix un canvi distributiu en el qual el primer individu té 99 um i els dos darrers disposen de 90 um cadascun. Segons els principis de l’economia del Benestar això no representaria un augment del benestar agregat (millora paretiana) perquè un dels individus estaria pitjor que abans. Imagineu un altre escenari en que el primer individu rebi 10000 um i els altres dos romanguin amb 5 um cada un. En aquest cas sí que hi hauria una millora paretiana (un augment del benestar agregat), perquè un individu ha vist com millorava la seva situació sense que els altres es veiessin perjudicats.

Imagineu ara el següent experiment. S’han de repartir 100 um entre dos individus. El primer individu decideix el repartiment i el segon decideix si hi està d’acord o no. Si hi està d’acord, es reparteixen les quantitats que ha decidit el primer individu i si no hi està d’acord els dos individus es queden sense res. La teoria econòmica modelitza l’homo economicus com a maximitzador. Per tant, segons aquest principi, el primer individu hauria de proposar un repartiment de 99 a 1 a favor seu perquè sabria que el segon individu acceptaria aquest repartiment (perquè és millor 1 que 0). Però és realista aquest supòsit? L’ésser humà només és egoista o potser també és envejós? Si fos egoista acceptaria el tracte de 99 a 1, però essent una mica envejós, valoraria la seva situació envers la de l’altre i preferiria no rebre res a canvi que l’altre tampoc rebés res.

En definitiva, com valorem el nostre grau de benestar? en relació amb aquell que teníem en el passat o en relació amb el benestar de la gent que ens envolta? Evidentment és una barreja d’ambdós components però la nostra situació relativa dins del conjunt és una part important en la valoració del nostre benestar. O expressat en altres termes, que ens genera més (in)satisfacció saber que vivim molt millor que Lluís XIV fa 300 anys o saber que els nostres ingressos tant sols representen un 30% de la renda per càpita actual?

Per als lectors que no hagin passat per una facultat d’economia pot resultar xocant el fet que en els plans d’estudi de les facultats d’economia no es dediqui ni un sol minut a les desigualtats econòmiques o a la forma com es distribueix la renda en una societat. No es tracta de cap error ni de cap descuit, simplement, en paraules de Galbraith, la saviesa convencional defensa que les desigualtats econòmiques no importen. Com s’ha arribat a aquesta situació? Pels economistes clàssics, els temes distributius es trobaven en el centre de l’anàlisi, o en paraules de David Ricardo:

El principal problema de l’economia política és la determinació de les lleis que regulen la distribució de la renda

Amb la revolució marginalista els aspectes distributius van quedar totalment relegats del centre de l’anàlisi. No entraré a descriure els processos de transició d’un paradigma econòmic a un altre, però fins als anys 90, el domini Neoclàssic ha resultat ser una frontera infranquejable per l’estudi seriós dels aspectes distributius des de l’economia. Tot i així, com deia el professor Anthony Atkinson en el seu discurs presidencial titulat Bringing income distribution in from the cold, adreçat a la Royal Economic Society:

“el títol d’aquest conferència vol emfatitzar la manera com el tema de la distribució de la renda ha estat marginat en el passat. Durant la majoria d’aquest segle ha restat totalment oblidat. Hi ha signes que durant els anys 90 està essent benvingut de nou. M’agradaria aprofitar aquesta ocasió per donar un nou impuls a la reincorporació de la distribució de la renda en el centre de l’anàlisi econòmic.”

Aquesta llarga introducció ve a to de la motivació que m’ha portat a centrar la meva tesi doctoral en l’estudi de l’evolució de les desigualtats econòmiques en perspectiva històrica. Com a estudiant de la llicenciatura, vaig viure primer amb desmotivació i incredulitat i després amb una profunda insatisfacció i un fort esperit crític bona part de la teoria econòmica que s’explicava a les aules. Em vaig aproximar a la història econòmica perquè era potser l’àrea de coneixement on millor es complementaven les ganes d’entendre la realitat econòmica amb la bona teoria, és a dir, aquella que ajudava a comprendre el que passava al món real. D’aquí al tema específic de les desigualtats hi vaig arribar a través d’un conjunt de casualitats que van despertar allò que hi havia en el meu subconscient i que només a posteriori he sabut que era el tema que més m’interessava. Perquè no estaríem d’acord en què la forma com es distribueix el producte generat fruit del treball és un dels temes que aixeca debats més apassionats i que, a més a més, és un tema d’interès transversal?

La tesi doctoral en curs tracta sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya i Portugal des de la Primera Guerra Mundial ençà. La primera aportació de la futura tesi és l’estimació de noves sèries de desigualtat des d’una perspectiva plural. S’ha de destacar, que no és fins als anys setanta que hi ha informació robusta (a partir de les enquestes de pressupostos familiars) que permet conèixer el panorama distributiu a la península Ibèrica. La situació no és gaire millor a la resta de països avançats i només en alguns casos es disposa d’aquest tipus d’informació des de la dècada dels cinquanta.

La necessitat d’anar enrera en el temps ha fet que els historiadors econòmics ideessin aproximacions alternatives per mesurar la desigualtat, que en alguns casos han resultat ser realment imaginatives i interessants.

La primera via d’aproximació és mitjançant les fonts salarials, que tot i les mancances, acostuma a ser la font d’informació més abundant. A partir dels censos de població, que divideixen a la població en diferents sectors d’activitat i situacions professionals (assalariats, professionals liberals, empresaris), salaris i altres informacions de tipus fiscal es pot arribar a assignar un ingrés representatiu a cada grup del cens i arribar a fer una estimació de la desigualtat global. A partir de l’impost sobre la renda i els seus precedents més rudimentaris, es pot arribar a conèixer el % de la renda acumulat per la fracció de població (10, 5, 1, 0.5, 0.1, 0.05 i 0.01%) més rica. Finalment, a partir dels censos sobre els habitatges es poden conèixer diferents característiques reveladores del nivell del nivell d’ingressos de les famílies, i encara més, el nivell de privació de les mateixes.

A partir d’aquesta diversitat de fonts d’informació s’han construït diverses estimacions, cadascuna de les quals il·lumina una parcel·la diferent de la distribució de la renda. La primera està centrada en la desigualtat salarial i cobriria a tots els treballadors d’ambdós països classificats en diferents sectors econòmics i categories professionals. L’evolució de la desigualtat salarial dibuixa una corba en forma de N en que la desigualtat augmenta fins a principis dels 60, cau fins als vuitanta i torna a augmentar durant les darreres tres dècades. L’ús d’indicadors d’entropia per mesurar la desigualtat ha permès discernir quines eren les causes de l’evolució de la mateixa. Així, fins els anys vuitanta la força que ha modelat l’evolució de la desigualtat salarial són les diferències salarials entre els diferents sectors econòmics i les transferències de treballadors entre aquests sectors (sobretot de l’agricultura a la resta de sectors industrials i de serveis). Es tracta doncs d’una història de canvi estructural, de declivi dels sectors de baixa productivitat (i salaris) i augment de pes dels sectors emergents. Aquest moviment d’U invertida s’ajustaria a la hipòtesi de la corba de Kuznets, segons la qual, la desigualtat tendeix a augmentar al principi d’un procés de transició d’una economia de base agrària a una altra de tipus industrial fins a un punt on el sector agrari deixa de ser el sector principal i la desigualtat comença a baixar. Pel que fa al període que arranca a la dècada dels vuitanta, la contribució del component inter-sectorial perd significació, i la trajectòria de creixent desigualtat s’explica per la creixent dispersió salarial intra-sectorial, és a dir, a les creixents diferències salarials en funció de la qualificació dels treballadors. En aquest darrer període, doncs, l’evolució de la desigualtat es podria explicar per la demanda relativa de treball qualificat, el canvi tècnic estalviador de treball no qualificat i també al fet de deixar enrera la severa regulació del mercat de treball en el marc corporativista de la dictadura i la transició cap a un mercat de treball més liberalitzat, que tindria l’efecte d’augmentar la dispersió en les retribucions dels treballadors.

Una altra aproximació de la desigualtat és la que s’emmarca en els Top income shares. En aquest cas, es presenten noves sèries que retraten el % de la renda acumulat per les fraccions de població més riques. Les sèries d’Espanya (d’Alvaredo i Saez) i les de Portugal donen uns resultats del tot inesperats. I és que durant la major part dels períodes dictatorials la situació dels molt rics va tendir a empitjorar. Aquest resultat a primer cop d’ull pot resultar del tot contra-intuïtiu, sobretot per l’Espanya de post-guerra en què el PIB estava decreixent. Això es podria explicar en part per la debilitat de les fonts d’informació fiscal. Però també amb el procés de canvi estructural accelerat que van viure ambdós països a partir de mitjans del segle XX, que com s’ha dit més amunt va provocar la transició massiva de mà d’obra de l’agricultura (de baixos salaris) a la indústria i serveis (amb salaris més elevats), el que hauria fet augmentar el pes de la massa salarial sobre el PIB i hauria evitat l’augment del % de renda acumulat pels més rics. A partir dels anys 80, la situació canvia, i mentre que a Portugal la situació dels molt rics torna a millorar significativament, a Espanya també millora però ho fa de forma molt més tímida.

El treball que encara resta per fer consisteix a mesurar l’evolució de la desigualtat econòmica global creuant les dades censals amb dades salarials i fiscals. Amb aquest indicador serem capaços de tenir una visió completa sobre els canvis distributius a la península Ibèrica. A més a més de les mesures de desigualtat habituals també es calcularà un índex de polarització. La polarització fa referència a un procés d’allunyament entre dos grups que són cada vegada més homogenis entre ells. És a dir, a un procés d’afebliment de les classes mitjanes i concentració de la població en els dos extrems de la distribució de la renda. Polarització i desigualtat són dos conceptes que poden evolucionar en direccions oposades i ofereixen diferents potencials interpretatius. La literatura teòrica, per exemple, relaciona un procés de polarització (més que un de creixent desigualtat) com una causa directa de conflictivitat social, ja que la classe mitjana actua com un element estabilitzador del sistema. En aquest sentit seria molt interessant analitzar si mitjançant la polarització econòmica podríem entendre millor els diferents processos que van donar lloc a la dictadura (un cop d’estat relativament pacífic Vs una cruenta guerra civil) i la transició cap a la democràcia (mitjançant un cop d’estat revolucionari Vs un procés de canvi institucional dirigit des de dalt).

També està previst estimar un índex de privació. Aquest concepte, que parteix de l’enfocament de les capacitats ideat pel nobelitzat Amartya Sen, tracta de mesurar no allò que tenen els individus (renda) sinó a allò que poden fer amb el que tenen. Es tracta d’una aproximació multidimensional perquè es construeix a partir de moltes variables que descriuen el nivell de vida dels individus. Aquest tipus d’exercicis es solen fer a partir d’enquestes, però aquestes només existeixen pels períodes més recents (des dels anys noranta), així que partirem dels censos d’habitatges que detallen els serveis de què disposen els habitatges. A partir d’aquesta font es presentarà un índex de privació des de la dècada dels cinquanta en endavant i seria el primer exercici que tracta d’estimar un índex de privació a llarg termini.

Finalment, per tancar la tesi està previst fer algun exercici que relacioni l’impacte de la desigualtat sobre el creixement econòmic. La visió clàssica sobre aquest tema estipula que la desigualtat és un estímul al creixement, perquè la concentració de renda en mans dels més rics fa possible que la taxa d’estalvi, la inversió i l’acumulació siguin més elevades i per tant, el creixement econòmic sigui més accelerat. Tot i així des dels anys noranta han sorgit una sèrie de teories que tendeixen a considerar que una desigualtat elevada podria suposar, de fet, un obstacle al creixement. En primer lloc, nivells de desigualtat elevats en una economia amb mercats de capitals imperfectes provocaria una subinversió en capital humà amb els costos que això generaria sobre el potencial de creixement. En segon lloc, una elevada desigualtat tendeix a incentivar la conflictivitat social i la inestabilitat política i institucional amb els costos evidents que això suposa. Finalment, també s’ha destacat l’impacte negatiu a molt llarg termini que pot tenir una elevada desigualtat si les elits són capaces de capturar les institucions i redefinir-les en benefici propi obstaculitzant les reformes modernitzadores que podrien fer progressar un país al preu de desgastar la seva preeminència econòmica i social. Com encaixaria l’experiència de les economies ibèriques en el si d’aquesta controvèrsia?

En definitiva, la investigació en curs tracta de portar els debats teòrics i empírics relacionats amb les desigualtats que actualment estan de rabiosa actualitat per tal d’analitzar les experiències dels casos portuguès i espanyols. Què és la desigualtat? Com ha evolucionat la desigualtat al llarg del darrer segle? De quantes maneres es pot mesurar? Què ens ensenya cada indicador concret? Quines causes hi ha darrera l’evolució de cada indicador? Causes polítiques, polítiques comercials, inversió en capital humà, migracions interiors i exteriors, canvi estructural, (des)regulació del mercat laboral, sindicats, polítiques econòmiques, canvi tècnic... són el conjunt de variables explicatives que ens faran entendre com ha evolucionat la desigualtat en el darrer segle. Les conclusions extretes també serviran per analitzar la realitat actual i els reptes que han d’encarar les societats contemporànies com la globalització, les deslocalitzacions industrials, la immigració, les tecnologies de la informació... Perquè tant els avanços teòrics com la perspectiva històrica són igual d’imprescindibles per encarar les problemàtiques actuals.

En aquest sentit, també té un elevat interès intentar conèixer millor quin és l’impacte de la desigualtat sobre el creixement. És cert que cada vegada més, la desigualtat econòmica, es veu com un obstacle al creixement (sobretot pels països més pobres). Tot i així, sovint les polítiques redistributives són desaconsellades com a distrorsionadores. Darrera l’argument que el mercat és el millor assignador de recursos es sol concloure que l’acció de l’estat no tant sols és estèril, sinó que té uns costos en eficiència que aconsellen deixar al lliure mercat com a principal assignador. Així que, l’assoliment de la igualtat vindria a ser com el cant de la sirena al que hauríem de resistir estoicament per evitar els danys que aquesta seducció pogués ocasionar? O potser, seguint els epicurs, ens hauríem de deixar seduir pel cant de la igualtat (que ens portaria a un cercle virtuós de creixement econòmic-creixent igualtat)? La resposta històrica a aquesta pregunta ens podria ajudar a tractar de resoldre-la en el context actual amb una millor perspectiva. Perquè com deia Hartmut Kaeble, “La desigualtat social és un dels temes més importants en qualsevol estudi de la societat humana”