dijous, 5 de març de 2009

El dèficit fiscal: una bona guia per dissenyar el sistema de finançament?


El finançament autonòmic ha estat el tema estrella del darrer bienni (com a mínim). Aixeca passions, i això segurament no ajuda a resoldre el problema. A mi, particularment, hi ha dos aspectes que no m’agraden gens sobre aquest debat: un d’aire teòric i un altre de tipus pragmàtic.

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que jo també penso, com la majoria de la gent seriosa, que l’actual sistema de finançament no funciona, i que algunes comunitats autònomes (CC.AA), com Catalunya, en surten greument perjudicades.

Però això no dóna carta blanca per mantenir unes actituds que ni en el fons ni en la forma em semblen adequades.

En aquest post, parlaré d’un aspecte teòric que des d’algunes posicions és el fons de la qüestió: el dèficit fiscal.

El dèficit fiscal ha estat la bandera que han agitat des d’alguns sectors per tal de defensar un determinat model de finançament i mobilitzar a la societat civil. I certament ha estat un èxit en la vessant mobilitzadora. El dèficit fiscal és un concepte fàcil d’entendre i ha calat en un gran nombre de ciutadans del principat.

Ara bé, aquesta obsessió malaltissa amb el dèficit fiscal, no el converteixen en un concepte rellevant per la discussió del model de finançament.

Els economistes tenim el vici de simplificar la realitat per intentar entendre el que passa al món real.

Així que suposem que en un país hi ha dues CC.AA.: Sarrià i el Raval. La població total és de 4 persones, dues a Sarrià i dues al Raval. Les dues persones de Sarrià tenen uns ingressos de 100 unitats monetàries (u.m.) cadascuna i les del Raval de 50 u.m.

Com que l’IRPF (la base del sistema fiscal) és progressiu (qui més té paga més), els de Sarrià haurien de suportar un tipus impositiu del 30% i entre els dos haurien de pagar 60 u.m. (100*30%*2 persones). Els del Raval, en canvi, els hi corrrespondria un tipus del 10% i haurien de pagar 10 u.m. (50*10%*2 persones).

Resumint, l’Estat recaptaria 70 u.m., 60 u.m. de Sarrià i 10 u.m. del Raval.

En aquest país imaginari, si el govern repartís els recursos de tal forma que no hi hagués dèficit fiscal gastaria 60 a Sarrià i 10 al Raval. En un país sense dèficits fiscals, els serveis socials, educatius, de salut... podrien diferir molt entre CC.AA. I podriem convenir que aquesta no seria una bona solució. (Evidentment, aquest és un cas extrem, però relaxant els supòsits de partida, la base de l’argument es mantindria. Vosaltres mateixos podeu jugar amb els números: fer que les distàncies entre CC.AA. siguin diferents, creant desiguantats a dins de cada CC.AA...)

I si l’absència de dèficit fiscal no és una bona guia pel disseny del sistema de finançament, fixar uns màxims de dèficit fiscal tindria sentit? Doncs no, seria purament arbitrari i totalment desvinculat de cap criteri de justícia distributiva.

El que estic dient, bàsicament, és que la justícia d’un sistema de finançament no té res a veure amb el volum de dèficit fiscal de cada CC.AA. I que per arribar a un bon resultat hauríem d’esborrar aquest terme del debat.

Arribats aquí, ens podríem preguntar perquè un concepte que no té res a veure amb com s’hauria de dissenyar un bon sistema de finançament s’ha situat en el centre del debat.

La resposta ingènua a aquesta pregunta seria que s’han confós els territoris on viuen els contribuents amb els propis contribuents. Ni Catalunya ni Andalusia paguen impostos, els paguen els catalans i els andalusos. Donat que tant el sistema fiscal com la despesa social de l’Estat espanyol són redistributives, és normal que les CC.AA. amb una renda per càpita més elevada paguin més impostos dels que reben en forma de serveis. Aquesta és la base sobre la que es fonamenta l’Estat del Benestar, es paga en funció de la renda individual o familiar i es reben serveis en funció de les necessitats (Població, %menors, %vells...).

Així que es paga en funció del nivell de renda i es reb un funció de les necessitats. O més ben dit, s’hauria de pagar en funció de la renda i rebre en funció de les necessitats.

I aquest és, segons el meu parer, l’autèntic cavall de batalla, disenyar un sistema en que els ciutadans, independentment del lloc on resideixin, tinguin accés a un nivell similar de serveis públics.

I aixó que sembla tant senzill, no és gaire més complicat segons la literatura del federalisme fiscal.

Els catalans, com d’altres, estem fiscalment maltractats, però no cal recórrer a les balances fiscals per reclamar allò que ens correspon.

8 comentaris:

Carles ha dit...

Jordi, ja hem perdut tant de temps amb aquestes converses que ja no vindrà d'aquí...

El dèficit fiscal té una utilitat fantàstica: permet saber quin cost té per als catalans formar part d'Espanya. I la resposta és clara i demolidora: el 10% del PIB. Riu-te'n de donar el 0.7% pels països en vies de desenvolupament.

Cada any, els tancats, nacionalistes, garrepes i lladres dels catalans donem el 10% del nostre PIB a Espanya (fins i tot quan deien allò d'"España va bien") per fer-ne ves a saber què. I d'això ni les gràcies. I si demanes quan has posat al pot..."lladre!" S'ha d'estimar molt Espanya per voler continuar formant-ne part, però bé, ja ho diuen q l'amor és cec.

Perquè tu parles de l'estat del benestar, però amb el sistema actual els nostres diners van a parar al que li dona la gana el govern estatal de torn. Digue-li "Candidatura olimpica de Madrid", AVE Madrid-Sevilla (molt útil per connectar-nos a Europa), Institut Cervantes (de la llengua catalana no se'n preocupen, per molt que encara sigui espanyola) o promoció del parxís a un poblet de Castella. No hi ha ni límits a la "solidaritat" ni cap restricció de l'ús que se'n faci. I les CCAA (que també són Estat com diu el Maragall) que gestionen gran part de l'estat del benestar (salut i educació per exemple) no hi tenen res a dir. Són espectadors passius.

La comparació que fas entre Sarrià i el Raval és poc afortunada. Catalunya no és Mónaco, o Liechtenstein, és a dir, un paradís per als rics, ni Extremadura és un gueto de pobres. A Catalunya hi viu una societat complexa, amb classes socials com a tot arreu i amb molts problemes, com a la resta d'Espanya. La nostra característica no és q siguem rics, sinó q som més productius i creem més riquesa que altres zones d'Espanya. I per això som penalitzats.

Si la solidaritat (en forma d'impostos) té uns límits a nivell personal, establerts per no ser contraproduents a nivell econòmic, no entenc perquè no es pot establir el mateix criteri per CCAA, que no són només un tros de terra sinó que representen societats amb capacitats d'esforç fiscal i necessitats de serveis.

Ja n'hi ha prou d'haver de pidolar i esperar que el papa-Espanya no s'enfadi amb nosaltres! El que està passant amb Catalunya és un abús i una presa de pèl. I encara ens volen fer sentir culpables. Quina barra!

jordi guilera ha dit...

Carles,
No sé a què ve tanta crispació. He començat deixant clar que l’actual sistema és molt injust pels catalans. No perquè el dèficit fiscal sigui molt elevat sinó perquè rebem uns serveis pitjors que a la resta d’Espanya.

En quan a l’ús dels recursos i el seu despilfarrament, aquest és un altre debat, evidentment que s’han fet barbaritats, però si barrejem els temes no arribarem enlloc.

Pel que fa a veure el dèficit fiscal com un indicador del que ens costa pertànyer a Espanya, hi estic d’acord. Si Catalunya fos independent, econòmicament ens aniria molt millor. Però això no té res a veure amb com s’haurien de repartir els recursos mentre estem a Espanya. Perquè, què es pot dir d’un Estat que no tracta amb igualtat a tots els seus ciutadans?

I que ara ens tractin de forma desigual no ens autoritza a demanar un altre sistema igualment desigual que enlloc de perjudicar-nos ens beneficïi. En aquest sentit, lo del País Basc i Navarra és una injustícia brutal, i que ningú hi posi el crit al cel és força desconcertant.

I no es tracta de pidolar més diners per Catalunya, es tracta d’exigir un sistema més just per a tothom.

Pel que fa a l’analogia, era senzilla perquè fos el màxim d’entenedora possible, no voldria que s’entengués Sarrià = Catalunya, etc. Però es pot jugar amb els números i l’argument de base no canvia.

Carles ha dit...

Jordi, cap crispació (no tindré en compte que comparis Catalunya amb un club, un barri o una comunitat de veïns). Si he pujat una mica el to era per facilitar l'entrada de l'Amici i acusar-te de ciudadano, però veig q no l'he excitat prou. Bé, intentaré respondre't sense excedir-me en l'espai.

Discrepo absolutament amb tu i crec que el dèficit fiscal ha de tenir un límit (com passa a Alemanya), si no pot ser contraproduent pel territori que el pateix. Si hi ha una fuita abusiva de PIB a l'exterior, tard o d'hora, serem nosaltres els que necessitarem la solidaritat dels altres. I després està tot el tema dels incentius i les recompenses. Et posaré una pregunta-analogia-cutre. Hi ha un territori (X) on tothom treballa 10 hores diàries i n'hi ha un altre (Y) on la gent té altres coses més interessants a fer i decideix q en té prou amb 5. Evidentment, el primer territori és més productiu, genera més riquesta i es poden recaptar més impostos que en l'altre (i segurament al territori Y la gent és més feliç). Que seria més "just": 1) que els dos territoris tinguessin hospitals amb TV i DVDs o 2) que X tingués hospitals amb PlayStations i Y tingués hospitals amb ràdios? Potser si al territori Y sapiguessin el q val una TV treballarien més hores (suposant que la volguessin), però si estan constantment subvencionats no tindran cap motivació per fer-ho. Es pot estar motivat per canviar el model econòmic si les teves mancances són sempre cobertes "de manera màgica" per transferències externes?

Sobre això que comentes de l'Estat, la igualtat i els bascos. Un estat no és res més q un territori sobirà on s'apliquen una sèrie de lleis i que té un govern. De tipus d'estat n'hi ha molts i l'espanyol és un d'ells. El concert econòmic dels bascos i navarresos no és injust: des del punt de vista fiscal ells van per lliure i això és una aposta que van fer q els podria haver sortir bé o malament. Amb la perspectiva d'uns quants anys, sembla q aquesta "independència" no els ha anat gens malament. El que és injust és que ells tinguessin dret a triar aquest model i la resta de territoris de l'estat no, aquesta és l'autèntica injustícia.

Per acabar, la gran diferència q tenim és la nostra visió: la teva és hispanocèntrica, la meva catalanocèntrica. A part, jo no crec q els espanyols estiguin tan malament com per cedir-los el 10% del nostre PIB. Preferiria invertir la nostra solidaritat a llocs on es necessiti més i s'utilitzi millor. Evidentment la meva visió és minoritària a Catalunya. Estaràs content de, per un cop, formar part la majoria, no?

Veig q m'he tornat a excedir...

Salut.

Jordi ha dit...

Carles,
Començaré pel final. La meva visió no és hispanocèntrica. Quan miro de pensar sobre un tema intento desvincular-me de la realitat que analitzo. En John Rawls, deia que la millor forma de prendre una decisió justa és sota el “vel de la ignorància” en que la gent que està discutint sobre un assumpte no saben quina posició ocuparan després a la societat i com els afectaria aquella decisió. Per exemple, la millor manera de repartir un pastís seria que el que en fa les parts sigui l’últim a triar.
Amb això el que vull dir és que el que deia en aquest post valdria per qualsevol àmbit territorial (municipal, provincial, estatal, europeu, mundial). Però és evident que actualment, és a Espanya on hi ha les estructures institucionals, etc. necessàries per fer aquest tipus de polítiques. I mentre Espanya existeixi, i aquí no hi expresso cap desig perquè tant me fa, crec que ens hauríem de regir per uns bons criteris de justícia distributiva.

Pel que fa als límits sobre el dèficit fiscal. Jo crec que si els recursos es repartissin bé no caldria posar límits al dèficit fiscal perquè aquests ja serien molt més moderats.

I això que dius de subvencionar els ”territoris “ que fan el drópol em sembla que està desenfocat. En primer lloc, perquè ajudar als etíops? Si han decidir treballar poc i ser poc productius ja s’arreglaran, no? En segon lloc no són les els territoris sinó les persones les que fan o no fan el drópol. En tercer lloc, si la productivitat d’un territori no depèn del territori sinó de les persones que viuen en aquest territori, aquest argument portat a l’extrem diria que cadascú s’hauria de beneficiar íntegrament de la seva productivitat. Per què un escombriaire de baixa productivitat s’ha de beneficiar de la d’un enginyer industrial que s’ha hagut d’esforçar molt més per arribar a on ha arribat? Per què no ens carreguem tots els impostos i que tothom s'espavili pel seu compte?

I això té molt a veure amb el que deia al post. Les transferències inter-territorials (si estiguessin ben fetes) no serien més que el reflex de les transferències inter-personals de renda.

the Gnobo ha dit...

Doncs jo no puc estar massa d'acord amb els teus arguments.. saber que els calés se'n van a unes comunitats amb un % exhorbitat de funcionaris i on els tens tenen un portàtil de gratix a l'escola, on els lloguers de pisos són baratíssims i a més, amb ajudes..

ep, i això dit per una extremenya, eh? que ens explicava el que tenen allà "perquè si" i resultava certament ofensiu. No m'ho invento ni ho trec de cap mitjà de comunicació sospitós.

Jo crec que està bé repartir, però exigeixo un retorn, feedback. Vull saber què se'n fa dels diners i què estan fent allà on els reben per intentar qeu l'any vinent, en necessitin menys. És a dir, inverteixen o malbaraten?

Jordi ha dit...

Àlex,
Vaig començar el post dient que creia que l'actual sistema era injust. No pel tema del dèf. fiscal que crec que és irrellevant, sinó pq hi ha ciutadans que reben millors serveis que d'altres i això no és just.
Així, que encara que tu no estiguis d'acord amb mi, jo si que estaria d'acord amb tu.
I respecte a l'ús dels recursos, cada CC.AA. té autonomia per fer-ne el que vulgui, si els malgasten pitjor per ells. I això també forma part dels pros i els contres dels sistemes decentralitzats. Cada CC.AA. té autonomia per (mal)gastar allà on vulgui, amb el permís del votant.

marina ha dit...

"portàtils gratuïts a l'escola, ajuts al lloguer", dentista gratuït pels menors... potser som nosaltres els que durant anys hem "malgastat" els diners sorgits dels impostos....

Carles ha dit...

Jordi, estic ben d'acord amb en John Rawls. Suposo q també estaràs d'acord amb la frase "Think global, act local". El teu "local" és Espanya, el meu Catalunya: no passa res. Per això dic q la teva visió és hispanocèntrica, perquè el target on apliques (i on poden ser aplicades) les teves idees és Espanya. Si a l'equació hi afegeixes el Marroc i Algèria (més propers que les Canàries), veuràs q l'esforç fiscal q haurien de fer els catalans (i espanyols) seria inassumible. Si vols podem pensar a nivell global, però això ens portaria al colapse social i econòmic dels països rics.

La productivitat dels territoris (o realitats socio-culturals, pq no cal q em diguis q les pedres no produeixen res) depenen dels individus, però també de les polítiques i relacions q s'estableixen a nivell colectiu. Però en el teu esquema només hi ha ciutadans i Espanya (tornem-hi amb la teva visió) i per això em planteges això dels escombriaires, enginyers i eliminació d'impostos que està a les antípodes del meu pensament.

No estic d'acord a comparar la solidaritat "intra-territorial" amb la inter-territorial (com fas tu), però bé, serveix per deixar clar que hi ha límits: cada persona paga un % dels seus ingressos (FINIT i q se sap amb antelació) q van al pot comú.

Sobre els etíops...no subvencions sinó ajudes al desenvolupament (i deixar de tocar-los els collons, per simplificar) i quan ja estiguin desenvolupats que s'espavilin i juguin amb les mateixes regles. Espanya ja no és un pou de misèria, que s'espavili!

Marina, la manera en què ens gastem els diners a Catalunya donaria per un altre post (o blog), però a què et refereixes malgastar? Em temo un missatge bastant "Guerrista" (TV3? Temes culturals?) De totes maneres, últimament han aparegut diferents informes on es posava de manifest que regions "menys riques" havien rebut (bastants) més diners per habitant que Catalunya, i això és aberrant.

La meva proposta: ajudes concretes a projectes concrets, com la Unió Europea. Projectes per desenvolupar zones desfavorides, per augmentar la productivitat, per millorar la comunicació, la infraestructura sanitària i educativa, ... però no per pagar les despeses corrents, sinó com diu el Gnobo pq l'any vinent en necessitin menys (d'ajudes). I sobretot: Accountability! I ja posats a demanar: de Catalunya al món.