dijous, 12 de març de 2009

Café para todos, i per què no?


Al penúltim post parlava d’un aspecte teòric que no m’agradava sobre el debat del finançament. I en aquest, parlaré de la vessant pragmàtica, que trobo que la classe política en general ha passat per alt completament.

En general quan hi ha una discussió sobre un tema, aquest es pot resoldre de dues maneres diferents. En primer lloc per la via de la negociació. En aquest cas, cada part defensa els seus interessos i la solució adoptada sempre acaba gravitant més a prop de la part que tenia un poder de negociació més elevat, independentment dels arguments esgrimits.

La segona opció és la via deliberativa. Cada part exposa els seus arguments, i aquells que resulten més convincents, els que s’ajusten més a l’interès general o a una idea compartida de justícia, són els que s’acaben implantant. Perquè cada part exposa els seus arguments però és permeable a les idees alienes. No es tractaria de guanyar o perdre sinó d’assolir la solució òptima.

El tema del finançament, des de Catalunya, s’ha plantejat sempre des de la perspectiva de la negociació: d’anar a defensar “lo nostre” i els altres ja s’arreglaran. El problema amb aquesta estratègia (independentment de consideracions normatives) és que Catalunya té un poder de negociació més aviat pobre en el context estatal, i pensar que aquesta estratègia podia funcionar, jo crec que era una ingenuïtat.

Per contra, donat que els interessos generals (un repartiment just i igualitari dels recursos) van en la mateixa direcció que els interessos dels catalans, el pragmatisme hauria hagut d’incitar a la configuració de dos bàndols, Justícia Vs Injustícia, i a superar la tendència secular del Catalunya Vs Espanya que no ens porta enlloc. Perquè per guanyar una batalla és millor sumar complicitats que aixecar antipaties. D’això darrer, per cert, en sabem molt.

O dit d’una altre manera, per què recórrer a la raó de la força (que no tenim) i no a la força de la raó que està de la nostra banda?

I això em porta altra vegada a Keynes, it is ideas and not vested interests which are dangerous for good or evil.


Café para todos? Sí, gràcies.

3 comentaris:

Alex ha dit...

Uf, no ho veig gens això..

primer que el cafè para todos, tradicionalment ha estat fer el cafè amb el mateix marro, i a nosaltres ens toca dels últims cafès, aigualits.

A part, què carai, i si volem un cigaló? El cafè para todos no pot funcionar mai perquè no som iguals. Cafè para todos implica molt més que un aspecte econòmic. Per exemple, temes linguístics que no entraré ara però n'hi hauria un tip per parlar.

A més, un de sol no decideix com serà una conversa o una negociació. No es pot dir "anem a tractar un tema des d'una vessant pragmàtica o negociadora"..

Jo auqest pragmatisme que dius el veig més com un conformisme. Acceptem el que ens diuen que és just per tots. Qui decideix el que és just per tots? L'Ibarra? jo plego..

en fi, la teoria és maca.. però poc realista. Sense intenció de molestar, eh? fem debat, simplement.

Carles ha dit...

Bé, jo sí tinc intenció de molestar. No pel model que proposes sinó per la manera com tens de fer-ho. Perquè ara resulta q el model que va aprovar el Parlament és egoista, injust, es vol imposar per la força i no té cap argument a favor. Perquè abans de demanar el q volem (i q la majoria creu que és just) ens hem d'autocensurar per no fer enfadar el papa-Espanya i, el q és pitjor, pq ens fa antipàtics. "Negres, podeu pujar a l'autobús però no us hi podeu asseure. No ens provoqueu!". I el més trist no és q alguns negres s'hi conformessin sinó q increpaven els q reclamaven els seus drets!

Jo ho veig diferent q tu: allò q Catalunya proposa creient q és just aquells a qui no els va bé ho acaben transformant en un Catalunya VS Espanya. I això els funciona molt bé.

Jordi ha dit...

Àlex,
No em manipulis...
1.- Estic parlant de cafè (el mateix, no d'un italià per uns i un aiguaxirri pels altres)
2.- A mi també m'agrada la diversitat, de cuines, de colors, d'espècies, de música... però aquí jo només estava parlant de com s'haurien de repartir els diners. I dic només repartir, pq després cada CC.AA. se'ls pot gastar com vulgui.

Carles,
Ni demanar perdó a Espanya, ni no molestar, ni cap tipus de complexes. Simplement, el que estic dient és que per guanyar s'ha de tenir una bona estratègia. I una estratègia guanyadora és la que guanya suports a dins i fora de Catalunya.

El tema del finançament és un joc de suma zero, allò que una CC.AA. guanya va en detriment d'una altra. Com que és un tema que afecta a tothom, el normal és que es discuteixi entre tothom.
El Parlament de Catalunya, té tot el dret de proposar un sistema de finançament i exigir negociar-lo bilateralment amb el govern central. Però aquesta via, que és la negociadora, crec que és una mala estratègia, a no ser que tinguis un poder de negociació molt gran.
I és una mala estratègia, perquè és lògic i normal que la resta de CC.AA. vulguin tenir alguna cosa a dir sobre com s'ha de reformar el sistema de finançament.

És cert que entrar a un debat multilateral pot resultar molt difícil i costós. Però jo crec que és la única solució a llarg termini: transparència, equitat i consens.
I estic d'acord amb lo que des de la resta d'espanya també s'atia la crispació interterritorial, però què ens convé més fer de bomber, o de bomber piròman? Estic parlant d'estratègia...