dilluns, 19 de gener de 2009

The song remains the same


Aquest títol-homenatge a uns dels grans grups del rock fa referència a les similituds entre la crisis actual a l’eurozona i les que s’esdevenien a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX, l’era del patró or .
Ja fa dies que es diu la crisis afectarà a Espanya amb més gravetat que a la resta de països europeus. La majoria d’analistes ho relacionen amb la bombolla immobiliària espanyola, amb l’elevat pes que té el sector de la construcció sobre el PIB i amb la necessitat de “canviar el model productiu” cap a sectors de més elevat valor afegit. Això de “canviar el model productiu” és tant fàcil de dir com difícil de fer, i encara que això no ho faci menys necessari, és evident que només es podria aconseguir en el mitjà termini, amb la crisi actual superada.
Quines solucions es poden emprendre a curt termini per recuperar la competitivitat? En Krugman ens en parla en el seu blog: devaluar o retallades salarials. Devaluant la seva moneda, un país guanya competitivitat via exportacions i tot i que aquesta mesura implica un empobriment del país, les conseqüències negatives d’aquesta mesura són més aviat escasses i en canvi permeten un augment immediat de l’activitat econòmica. Però Espanya pot devaluar la moneda? NO, perquè estem a la zona euro. Ens veiem abocats, doncs, a les retallades salarials.
Des del naixement de l’euro, aquest ha estat envoltat de grans elogis pels avantatges que aportava. Però hi havia alguns crítics que també hi veien els seus problemes. Bàsicament, el problema és que si hi ha un xoc asimètric (que afecta a alguns països i a d’altres no) la política monetària (PM) desitjable podia diferir entre uns països i d’altres o de forma més clara, la PM necessària per uns podria tenir un efecte perniciós sobre els altres.
Aquests problemes es podrien haver minimitzat si s’haguessin emprès les mesures necessàries per coordinar les diferents polítiques nacionals a nivell europeu: fiscals, d’inversió pública, de salut i assistència social, amb una millor integració del mercat laboral (mobilitat) Però és evident que no s’han fet els deures.
En aquest context, perdre el control de la PM i mantenir la resta de polítiques a nivell estatal però sense coordinació supraestatal sembla una actitud suïcida.
A l’altra banda hi ha la Gran Bretanya de la lliura esterlina. Se li ha dit de tot durant molts anys, però aquesta crisi potser demostrarà que mantenint la sobirania de la PM podran superar aquesta recessió de forma menys traumàtica.
I tornant al títol del post. Aquesta situació em recorda els problemes de l’era del patró or. Un dels episodis més singulars es va produir després de la primera Guerra Mundial, que va tocar de mort el sistema monetari internacional. França va tornar a entrar al patró or (va establir un tipus de canvi fix) a una paritat clarament devaluada respecte al valor de preguerra. En canvi, Gran Bretanya va establir el mateix tipus de canvi d’abans de la IGM. Aquesta mesura, que es va emprendre per defensar els interessos de la City , va ser durament criticada per Keynes per les conseqüències que generaria. I a la vista d’aquest quadre està clar que la va tornar a encertar. Si hi ha temps i ganes, també m’agradaria parlar sobre els problemes de l’opció deflacionària, que són molts, que són molt greus i que cada vegada els tenim més a prop.

6 comentaris:

Alex ha dit...

esperant la següent entrega sobre deflació amb interès!

Bernat ha dit...

Idem!

I ja possats també alguna alternativa a la congelació salarial...

Jordi ha dit...

La congelació salarial també hauria de fer referència als assalariats hiper-remunerats. De fet, les polítiques que s'han seguit els darrers anys, i sobretot les que fan referència al mercat laboral han tendit a obrir molt l'escletxa salarial entre els més ben pagats i els menys remunerats. De fet una de les causes més importants darrera l'augment de les desigualtats les tres darreres dècades no és tant un resultat del repartiment de la renda entre salaris i beneficis sinó per l'augment brutal de les desigualtats entre els assalariats: stock options... I dic jo que la moderació salarial també podria començar per dalt.

Marta ha dit...

Doncs parlant de "deflació", ahir mateix durant el telenotícies el president del BCE, Jean-Claude Trichet, descartava que "l'eurozona vagi cap a una deflació". Personalment em fa sospitar el contrari i intuir que la idea és que a tots ens vagi sonant el terme...

Alex ha dit...

Ostres, algun dia m'agradaria que m'expliquessis una cosa... He llegit que el pla de l'Obama per reactivar l'economia... 850.000 milions de dolars.

Si la població al món és d'uns 6727 milions.. ens en toquen uns 122 milions a cada un...

Sé que igual he dit una tonteria, però.. vulguis que no fa pensar.. :s

jordi guilera ha dit...

Hola Àlex,

És una barbaritat, però si tenim en compte que no es traca d'un pla anual sinó plurianual i que un 30% dels recursos es dediquen a reduccions d'impostos, la xifra seria una mica menys escandalosa.

Salut,