dissabte, 24 de gener de 2009

Sobre l’aristocràcia obrera


Abans de parlar de la deflació, probablement la malaltia econòmica més temible, m’agradaria tractar del tema de la moderació salarial. En el darrer comentari del darrer post deia que aquesta moderació també podia començar per dalt. Des d’un punt de vista normatiu, podríem concloure que si els alts executius tenen una responsabilitat més alta que el treballador corrent sobre la permanència de l’obsolet model productiu, també podrien ser ells els que comencessin a pagar els plats trencats de la crisi.
Però això no és tot. Fa unes setmanes va venir en Vicente Salas, un dels principals especialistes espanyols de l’àrea d’economia de l’empresa i vocal del Banc d’Espanya, a participar d’un debat sobre la crisi. La seva ponència es va centrar sobre el govern corporatiu. A grans pinzellades va parlar del fenomen de la remuneració per incentius dels executius.
La vella teoria econòmica dels salaris d’eficiència, defensa que per una empresa és racional pagar salaris per sobre de la mitjana perquè això li permetria contractar als millors treballadors i també que aquests es comprometessin amb l’empresa i treballessin de forma més eficient per tal de conservar el seu lloc de treball sobre-remunerat comparativament.
Aquesta idea, a partir dels anys vuitanta també va arribar a la remuneració dels alts executius amb algunes modificacions. Les grans empreses competeixen entre elles pel talent dels executius i ofereixen salaris elevats i primes per incentius. Aquests objectius havien de ser necessàriament a curt termini i quasi sempre lligats a la cotització de les accions a la borsa.
Seguint en Salas, aquest sistema ha generat 2 problemes. En primer lloc, l’objectiu (lícit) de l’executiu de maximitzar el seu salari faria que perseguís objectius a curt termini encara que aquests fossin contraproduents a mitjà i llarg termini. En segon lloc, parlava d’un trade-off entre ètica i salari, és a dir, que les primes per objectius incentivarien el comportament irregular per tal de manipular el valor de les accions en benefici propi: comptabilitat creativa... Va cloure la ponència defensant la necessitat de tornar a un sistema salarial pla.
I perquè he escrit aquesta parrafada? Doncs perquè apart dels motius ètics, la demanda d’un ventall salarial més estret sembla que tindria externalitats positives sobre l’eficiència del sistema. Hem de recordar, que l’anterior sistema s’havia implantat, bàsicament perquè s’havia construït una teoria que defensava que els salaris astronòmics dels directius no eren només bons per ells sinó que beneficiaven a tothom (era una idea, més enllà dels interessos que afavorissin). I com que seguint a Keynes: It is ideas and not vested interests which are dangerous for good or evil, la proposta d’en Salas sembla una idea prou perillosa com per provocar un canvi en l’actual estructura salarial, en la direcció de reduir les diferències entre els assalariats de dalt i els de baix.