dijous, 14 de maig de 2015

Vilafranca en Comú, Per què?



Fa quatre anys em vaig incorporar com a independent a les llistes d’ICV a Vilafranca. Durant aquests quatre anys he vist moltes coses que malauradament no es veuen des de fora. La que més em va sorprendre és la quantitat de persones que dediquen el seu temps de forma totalment altruista per treballar per una Vilafranca millor. Fora bo que es visualitzés la feina de totes aquestes persones perquè de ben segur retornaria un cert prestigi al món de la política i contribuiria a separar el gra de la palla i a acabar amb el “tots els polítics són iguals”. Certament, hi ha molta gentussa, però també hi ha molta noblesa, entrega i il·lusió.

Durant aquests quatre anys, i només amb un regidor s’han plantejat moltes propostes, iniciatives i batalles. Com que això és una visió molt personal m’agradaria parlar de les dues en què m’he involucrat més a fons.

La política de l’aigua. L’ajuntament de Vilafranca té una empresa 100% municipal encarregada de subministrar aigua a tot Vilafranca i  també a alguns municipis del voltant. Cada partit polític amb representació a l’Ajuntament té un representant al Consell d’Administració d’Aigües de Vilafranca. A mi em van escollir com a conseller d’ICV-EUiA. Quan vaig arribar hi regnava una opacitat i una manca de control alarmants. Per exemple, va costar un cert temps aconseguir rebre la documentació que s’havia de tractar a cada reunió amb uns dies d’antelació per poder-la treballar amb temps. S’ha de dir que aquests aspectes van millorar substancialment al llarg d’aquests anys.

En aquest àmbit, el fet que va generar més tensió va ser la retirada de 750.000 euros de la companyia d’aigües per finançar l’activitat de l’ajuntament. Evidentment, aquesta descapitalització de la companyia d’aigües, l’Aureli Ruiz (regidor de CiU  i president de la companyia), la va plantejar inicialment com un préstec a tornar, cosa que finalment no va ser així. Des d’ICV vam denunciar que aquells moviments, inèdits en la història d’Aigües de Vilafranca, obrien les portes a la privatització de l’empresa. Jo crec que vam fer prou soroll perquè s’abstinguessin de ficar altra vegada la mà al a caixa i posar de nou en perill Aigües de Vilafranca. L’altre gran batalla va ser per aclarir la situació legal de la Depuradora de Vilafranca, (EDAR) que els informes de l’auditoria deixaven clar que no era correcte. Segons l’opinió de la direcció el més còmode hauria estat mirar cap a una altra banda i fer com si res. En el seu dia em vaig oposar a signar els comptes per aquest motiu, i per això el Sr. Aureli Ruiz em va amenaçar de destituir-me com a conseller. Finalment, la direcció es va comprometre a arreglar aquesta situació. I de pas blindar la propietat municipal de l’EDAR, un fet que si no s’hagués resolt hagués pogut acabar amb la privatització de l’EDAR per part de la Generalitat que tenia previst privatitzar les depuradores de les diferents Mancomunitats del país.

Això no era cap broma, i de fet, la desídia del govern sociovergent ja va fer possible que el govern de la Generalitat privatitzés Aigües Ter-Llobregat, incloent-hi les canonades que travessaven el Penedès i que eren propietat de l’Ajuntament i de les quals no en vam veure ni un cèntim.

La darrera iniciativa, sempre fallida per la manca de suport suficient dels altres grups tractava d’aprovar unes taxes de l’aigua més progressives i acabar amb la situació actual en que els grans consumidors paguen un preu unitari de l’aigua més baix, un fet que va en contra de l’estalvi, l’eficiència i el sentit comú.

L’altre gran àmbit on em vaig involucrar a fons va ser la denúncia al voltant de l’escàndol de la fallida i espoli de Caixa Penedès per part dels seus directius amb la complicitat, per acció o per omissió dels representants del consell d’Administració de la Caixa. Aquí s’ha de constatar que fins que nosaltres no ens hi vam posar ningú havia dit ni piu sobre la fallida de Caixa Penedès. Sobre això n’he escrit algun centenar de posts i ara només em voldria centrar en l’acció del govern sociovergent en aquest tema. L’Ajuntament de Vilafranca sempre ha tingut un representant a l’assemblea de Caixa Penedès, el darrer, Aureli Ruiz(CiU), l’anterior en Franccisco Romero (PSC). I per aquest motiu era un tema susceptible de ser discutit al Ple. Tot i així la primera decisió de l’alcalde Regull va ser intentar il·legalitzar una moció que vam presentar a l’Ajuntament per impedir-ne la seva discussió. Finalment no va tenir més remei que permetre que es discutís. Aureli Ruiz, durant el debat va arribar a dir que ell sempre havia votat a favor de tots els punts que s’havien portat a aprovació a l’Assemblea de Caixa Penedès perquè considerava que sempre tot s’havia fet de la millor manera possible. I també que els directius mencionats no tant sols eren bones persones sinó que també eren amics seus. De fet el pare de l’alcalde Regull, Enric Regull, havia estat uns anys al consell d’administració de CP i havia aprovat els sous i fons de pensions dels directius ara motiu d’escàndol any rere any. L’amistat, la por, el no voler problemes pot ajudar a entendre que ens trobéssim tant sols quan vam treure aquest tema a la llum. Totes les accions que vam impulsar des del nostre grup per depurar responsabilitats van ser rebutjades, i quan van ser aprovades pel ple, el govern municipal no va fer cap pas perquè es duguessin a terme les demandes plantejades. El resultat final de la sentència judicial, com ja se sap, ha estat molt benèvol amb Pagès, Troyano i companyia. No han passat ni una nit a la presó i tant sols han tornat una part dels diners que van rebre de Caixa Penedès.

Aquestes dos temes, exemplifiquen el que es pot arribar a aconseguir amb un sol regidor a l’Ajuntament. I també el que no és possible d’assolir. Evidentment que s’hauria pogut arribar més lluny esmenant alguns errors i fent millor les coses. Però ambdós casos van reforçar la nostra convicció que si volíem canviar de veritat les coses havíem de créixer electoralment. Per tenir més força al consistori i canviar el rumb de les polítiques municipals. I que difícilment ho podríem fer sols. Aquest anàlisi, compartit amb altres formacions polítiques, moviments socials i persones a títol individual és el que va motivar a finals d’estiu del 2014 les primeres trobades de confluència municipal a Vilafranca per intentar aglutinar al màxim de forces per concórrer a les municipals i aspirar a governar per transformar la realitat social.

El balanç dels darrers mesos és esperançador, ens hem posat d’acord en el programa, les maneres de fer, la llista, la campanya, el finançament, hem llimat les diferències, i ens hem fet forts a partir de les idees compartides. Finalment hem confluït ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent, Avancem, MES, Partit Pirata, el moviment 15-M i un munt de persones independents. I els que no han volgut confluir fins ara, esperem que ho facin després de les eleccions per acabar amb la sociovergència i les seves polítiques en contra del Bé Comú.

He començat parlant de l’aigua i de l’escàndol de Caixa Penedès, que son dos temes d’importància cabdal per a Vilafranca. Amb un s’han salvat els mobles, l’altre ha acabat molt malament. Són només dos exemples. Amb un Ajuntament liderat per Vilafranca en Comú, estic segur que el desenllaç hauria estat totalment diferent. Per això estic convençut que la força, l’empenta, la il·lusió i el compromís que hi ha al darrera de Vilafranca en Comú és la millor garantia de que les coses es facin defensant els interessos del 99% de la població.

Així que, per què no Vilafranca en Comú?