divendres, 22 de maig de 2009

2 = 2?

La simplicitat sovint dóna un poder especial a una idea. De fet la simplicitat d’una idea és moltes vegades una de les forces motrius que l’empeny a conquerir noves ments i nous horitzons i l’acaba convertint en una idea rellevant, valuosa i perdurable.

I el que Milanovic, Lindert i Williamson van fer és exactament això, tenir una idea senzilla però brillant i il•luminadora. De fet no és ben bé una nova idea, però la van saber vestir de tal manera que és talment com si ho fos.

La motivació de fons de MLW era saber si es poden fer comparacions dels nivells de desigualtat entre països de diferents nivells de renda sense problemes. I la resposta va ser negativa.

Per a plantejar-se aquesta pregunta, primer es van preguntar quin era el màxim nivell de desigualtat possible d’una societat. Per calcular-ho suposen que el 99% de la població viu amb uns ingressos de subsistència (300$/dia) i l’1% restant s’apropia de tot l’excedent. Quan la renda per càpita d’una societat és molt propera al mínim de subsistència, les elits es poden apropiar de poc excedent i per tant, el màxim nivell de desigualtat possible és baix. I a mesura que la renta per càpita creix i s’allunya del mínim de subsistència, el màxim nivell de desigualtat possible va augmentant. En termes gràfics es pot veure en la següent figura (frontera de possibilitats de desigualtats).


Nota: els diferents punts mostren els nivells de desigualtat de les diferents províncies entre 1914 i 1930. L’alfa és la ràtio entre el PIBpc i el mínim de subsistència, és a dir, que a mesura que ens desplacem a la dreta augmenta el nivell de renda.

El següent pas es comparar el nivell real de desigualtat d’una societat amb el màxim de desigualtat que podria assolir. Això ho calculen amb la ràtio d’extracció (desigualtat real/màxima desigualtat possible). Si la RE fos 1 (el màxim), voldria dir que les elits han estat capaces d’apropiar-se de tot l’excedent; i a mesura que s’allunya d’1, això significaria que les elits serien incapaces d’apropiar-se de tot l’excedent generat i que el conjunt de la població seria cada vegada més capaç de beneficiar-se dels fruits del creixement.

I té alguna gràcia aquest nou indicador (RE)? Doncs molta, perquè en molts casos presenta uns valors molt diferents respecte a la desigualtat a seques mesurada amb qualsevol índex convencional com el Gini, el Theil, etc.

MLW per il•lustrar aquest fet, presenten una sèrie d’estimacions per a diferents països del món des de l’Imperi Romà fins als nostres dies. Però ara m’agradaria presentar unes noves estimacions, encara preliminars, sobre l’Espanya d’entreguerres a nivell provincial que hem fet amb l’amic i ara coautor Martínez-Galarraga.



Contràriament al que es podria pensar no hi ha cap relació sistemàtica entre l’índex de Theil i les ràtios d’extracció. Perquè (1) hi ha zones, com Catalunya, amb elevades desigualtats i en canvi unes ràtios d’extracció molt baixes; (2) d’altres amb baixes desigualtats i altes ràtios d’extracció, com Galícia; (3) algunes zones amb alta desigualtat i altes ràtios d’extracció, com la zona nord-oriental de Castella-Lleó i (4) finalment, també, regions com Aragó que presenten baixos nivells de desigualtat i de ràtios d’extracció.

La comparació d’ambdues aproximacions a la desigualtat és molt reveladora. Observant els índexs de Theil de Galícia al 1914 es podria dir que era de les zones més igualitàries de la península, en canvi, a través de les ràtios d’extracció s’arriba a la conclusió que donat el seu nivell de desenvolupament era pràcticament impossible que fos més desigual. De la mateixa manera, l’elevada desigualtat que hi ha a la zona oriental, s’esvaeix mirada a través de la ràtio d’extracció.

Així que un elevat índex de desigualtat implicaria moltes diferències de renda entre la població però ens diria poca cosa per si sol sobre el grau de misèria o pobresa en una societat. En canvi, amb la ràtio d’extracció no podríem saber si les diferències de renda entre la població són molt grans o no, però ens donaria una informació molt precisa sobre l’extensió de la misèria en una societat i també de la capacitat de les elits per apropiar-se de l’excedent.

Corol•lari: un mateix nivell de desigualtat és molt més perjudicial pels països pobres que pels rics.

i... 2 = 2? Doncs, no.