dijous, 11 d’octubre de 2012

Carta d’un convers a la Independència

Sempre havia estat partidari de redissenyar l’Estat Espanyol de tal manera que tots ens hi poguéssim sentir més o menys còmodes. Amb unes institucions al servei de tots els ciutadans. Que generessin benestar i estiguessin al servei de l’interès col·lectiu. Lamentablement, i no m’entretindré sobre aquest tema, aquest projecte ha fracassat estrepitosament per motius que crec que molts compartim i que fins fa poc creiem que una altra Espanya era possible. Molts Catalans ens hem quedat orfes al veure que allò que anhelàvem no era possible. S’han cremat massa ponts i s’han violat les normes bàsiques de la convivència i el respecte. És massa tard i no hi ha marxa enrere.

Aquesta constatació ha fet de mi un convers a la independència. Però, un convers sense il·lusió, perquè aquest canvi neix del fracàs d’un projecte que ja no és possible. I el camí que s’albira és massa incert com per llençar-s’hi amb determinació.
Si a dia d’avui els partidaris de la secessió som més que mai és perquè molta d’altra gent ha arribat a aquesta mateixa conclusió. No perquè nasquéssim independentistes, sinó per la voluntat de viure en un país on ens podem sentir còmodes. Amb unes institucions i unes estructures d’Estat exemplars, transparents, radicalment democràtiques i al servei de la ciutadania, la diversitat cultural, el benestar social, etc.
Com que no hi ha marxa enrere, crec que el millor seria avançar cap a la secessió. Però on ens condueix aquest camí? La resposta és òbvia: allà on vulguem els catalans. Tanmateix és tant òbvia com inquietant, perquè qui lidera el camí cap a la independència és un partit que a dia d’avui està bastint un model de país que miri com es miri pot ser moltes coses menys confortable.
Convergència i Unió, en només dos anys de govern ha acumulat una colla d’escàndols de més que presumpta corrupció que fan feredat. El finançament il·legal del partit a través del Palau de la Música, el cas ACM, el cas ITV, el cas Sanitat. Ha retallat l’Estat del Benestar sense complexes dient que no hi ha alternativa. Mentre amb l’altra mà eliminava l’únic impost sobre el que té competències la Generalitat que grava a les grans fortunes: l’Impost de successions. Ha criminalitzat a alguns grups socials com els preceptors de les PIRMI o els treballadors públics mentre bloquejava qualsevol iniciativa per aclarir i buscar responsabilitats per l’enfonsament del sistema català de Caixes d’Estalvi. Es veu que a Catalunya, igual que a Espanya, els banquers gaudeixen d’immunitat.
En fi, sóc partidari de la independència. Per això voldria que les coses es fessin ben fetes. Amb rigor i exemplaritat. Des del dia zero. Si el President Mas vol una majoria “indestructible i indiscutible” hauria ser molt exigent amb aquells que han de liderar aquest procés. Per exemple començant a emprendre mesures internes per apartar als responsables directes dels casos de corrupció abans que el lentíssima acció de la Justícia dicti sentència. I sobretot fer un gir copernicà en les polítiques del govern. Si es vol construir un nou Estat i aquest ha de tenir el suport dels seus ciutadans, s’ha de construir un Estat que estigui al servei de l’interès col·lectiu. Ara mateix fa la sensació que anem tots a galeres perquè una colla de privilegiats visquin a cos de rei. I aquesta no és la millor manera de construir un Estat, no només cohesionat i socialment just, sinó simplement volgut i viable. En definitiva, no és la millor manera de guanyar un referèndum.
Perquè al cap i a la fi, no serviria per res passar pel tràngol de tot aquest procés de secessió si a l’estació d’arribada ens trobéssim amb un país igual de caspós, opac, corrupte i antisocial com el que tenim ara. Si CiU no juga de farol, i això no és més que una estratègia per guanyar unes eleccions i tapar-se les vergonyes amb l’estelada, faria bé de posar fil a l’agulla i convèncer-nos per la via dels fet que són un partit digne i decent i amb la ferma voluntat de construir un Estat amable per a tothom.
Mentrestant seguiré pensant que és millor sortir del foc, però la reticència (m’imagino que compartida per molts altres) a caure a les brases pot fer que ens acabem socarrimant al foc on ara estem cremant.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Estic molt d'acord amb el que dius. Ja també tinc una sensació agredolça i contradictòria per tot aquest procés, i penso que des del discurs sobiranista també s'estan dient moltes tonteries i simplificacions.

Marc Prat

Anònim ha dit...

Ningú neix independentista. I en la creació de les identitats sempre hi ha un rastre de l'opressió, dels de fora i dels nostres. Encara que alguns no s'ho pensin, tots els independentistes som d'alguna manera uns conversos.
Però ara tant és tot plegat, el camí cap a la independència sembla inevitable; la força dels arguments és imparable i arrossega a gairebé tothom.
Quan passarà el mateix amb la justícia social? De moment, el que hem pogut veure, és que una gran manifestació pot provocar una gran sacsejada. I que els canvis socials es couen a foc lent des de baix i en un moment poden arribar a trastocar la mentalitat dels que menys t'esperes. Veurem si els poders fàctics poden fer marxa enrere i quina és la capacitat de resistència dels més dòcils.