dimarts, 13 d’octubre de 2009

La crisi i el model productiu


Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials. D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.

Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.

Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc), a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.

Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.

Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.

M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.

Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.

Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.

Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?

També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.

5 comentaris:

Marc ha dit...

Nano, l'has clavat!

Molt bon post!

the Gnobo ha dit...

Home, si i no

Vull dir que sobre el paper, molt bonic, però les coses no són blanques o negres i passem de pujar els preus del carburant a tenir cases amb energia solar d'un dia per l'altre

EL primer que passarà si apuges el preu del combustible, a part d'unes vagues gremials espectaculars, serà un pujada exagerada dels preus del consum bàsic, cosa que afectarà a tots.

És a dir, s'encarirà el pollastre i s'encarirà el pa. Automàtic.

No et dic que no sigui bona solució, però només has plantejat hipotètics avantatges, sense cap inconvenient, per tant, una mica esbiaixada la reflexió, no?

Jordi ha dit...

Hola gnobo,

Jo no he dit que sigui immediat. Canviar el model produtiu = a llarg termini. Però més val començar a caminar en la bona direcció.

Evidentment l'augment del preu del petroli faria augmentar el preu d'altres productes. Però això posaria incentius necessaris als agents per innovar en estalvi d'energia=>reduir costos=> baixar preus. L'alternativa actual és l'IVA: augmenten els preus i punt. No s'hi pot fer res. És regressiu. No hi ha incentius a innovar, no hi ha canvi de model.

Finalment, augmentar el preu del petroli té efectes regressius, ja ho deia. Però és dels pocs impostos indirectes que poden compensar aquest inconvenient amb tots els avantatges de que parlava més amunt.

I si es combinés aquest "impost ecològic" amb una reforma fiscal progressiva es podria arribar a una solució adequada.

Salut,
J

gnobo ha dit...

OK. La pregunta del milió però seria llavors.. i pq no ho fan? pq opten per una opció i no una altra?

Si tu ho veus tan clar (i no deus ser ni de bon tros l'únic) els suposats experts, pq decideixen altres vies?

No crec que sigui només per criteris electorals, pujar l'iva tb castiga..

idees?

jordi guilera ha dit...

No en tinc ni idea i tot el que ara diré és una impressió que m'acompanya des de fa temps.

El lobby de l'automòbil.

Perquè el transport públic és una porqueria? Perquè es fan més carreteres que ferrocarrils? Perquè regalen diners a la gent perquè compri més cotxes? Perquè es donen subvencions milionàries a les empreses automobilístiques pq no se'n vagin? O perquè no acomiadin al personal i que quan els acomiadin no se'ls hi reclama que les tornin? Perquè?

No sembla que sigui per interès general, però està clar a qui beneficien aquestes mesures. I això em fa sospitar que el lobby automobilístic estigui darrera de les mateixes.

Algú s'ho hauria de mirar seriosament.