Altra vegada amb la cançoneta de que bons, generosos i solidaris que som els catalans. A veure, està molt bé donar diners per una noble causa, però al capdavall,
Però, és clar que potser és més còmode evadir tot el que es pot durant l’any, malparlar dels impostos, demanar rebaixes impositives constants, donar quatre xavos per
Avui potser semblarà que vivim en un petit gran país, però jo diria que més aviat vivim en un país de merda.
i com deia aquell: algú ho havia de dir!
1.- Eliminaran l’impost de successions: s’ha d’ajudar als que més tenen. Perquè la vida és molt més divertida si ja des del naixement les desigualtats són elevades. 2.- Rebaixaran l’IRPF per les rendes superiors a 150.000 euros. Altra vegada s’ha d’ajudar als més rics. Mereixen la solidaritat de tots els catalans.
3.- Prometen un món feliç: pagar menys impostos i donar més serveis públics. Que no sigui possible és irrellevant, però, no és bonic pensar-hi?
4.- Són la garantia d’esborrar el llegat nefast dels comunistes d’ICV al govern.
5.- Premiar un partit que s’ha finançat amb comissions d’obra pública a través del Palau de
6.- Llibertat d’escollir escola. És a dir, subvencionar a aquelles famílies que volen portar els nens a escoles sense pobres.
7.- Un motiu ètnic. Portar a la presidència un home amb els vuit cognoms catalans, ja n’hi ha prou de l’humiliació que ha suposat aguantar un President xarnego durant quatre anys.
8.- Derogaran el codi ètic del mossos d’esquadra. Els mossos no cal que segueixin cap protocol per les seves actuacions rutinàries. Llibertat per fer un ús sense límits de la força sobre els detinguts! Només faltaria que els mossos s’haguessin de comportar bé!
9.- Faran el transvasament del Roine. Amb les dessalinitzadores el subministrament ja està assegurat però s’ha d’ajudar a les grans constructores com sigui.
10.- Si Artur Mas és el nou president,
Aquesta notícia que avui ha sortit a la llum demostra amb escreix la indignitat del país on vivim. 1.- El contribuents amb els nostres impostos financem unes necessàries polítiques d’habitatge.
2.- Els pisos de protecció oficial tenen un preu màxim de venda regulat per llei.
3.- Alguns propietaris dels pisos de protecció oficial decideixen vendre’s el pis (durant el boom), però el preu oficial (40.000 euros) els sembla poc i el venen per 200.000 euros.
4.- Com que és il·legal han de cobrar 160.000 en negre (així és com tornen a la societat el sacrifici que vam fer per facilitar-los l’habitatge en el passat).
5.- El comprador, que és un immigrant sense mitjans, no pot pagar la part en negre en efectiu, però va al banc i li donen una hipoteca.
6.- El Banc dóna crèdit per 200.000 sabent que el pis val 40.000
7.- El notari dóna fe que l’operació es fa conforme a la llei.
8.- El comprador es queda a l'atur, no pot seguir pagant la hipoteca i el banc es vol quedar l’habitatge i fer que l’antic propietari, ara homeless, continuï pagant el préstec.
9.- Salta l’escàndol.
10.- La Secretaria d’Habitatge de la Generalitat (Carme Trilla) decideix per decret duplicar el preu dels pisos, per netejar els balanços dels Bancs, a canvi que aquests cancel·lin el deute dels hipotecats i els deixin continuar vivint com a llogaters en aquests pisos.
I un es pregunta: l’administració no hauria d’emprendre mesures judicials per perseguir el conjunt de delictes que s’han produït? Castigar als venedors per cobrar en negre, inhabilitar als notaris per prevaricació, i empaperar Bancs, notaris, compradors i venedors per estar involucrats en una trama il·legal i contra l’interès públic?
Res, delinquir està premiat en aquest país. Vergonya!
I sobretot estupefacció.
El que això significa, vist des d’una altra perspectiva, és que el 10% de la població més rica s’ha apropiat del 66% del total de creixement generat els darrers 17 anys. Dit d’una altra manera, els ingressos reals dels rics han augmentat a un ritme anual del 3.3% mentre que els de la resta han caigut un 0.4% anualment. Dit d’una altra manera, la renda dels rics ha crescut un 72% mentre que la de la resta de la població ha caigut un 6%.
I tot això sense estudiar el que ha passat entre el gruix del 90% de la població.
Tot plegat potser hauria de fer reflexionar al voltant de quins sectors haurien de pagar les polítiques d’ajust actuals. Aquells que porten vint anys empobrint-se, o aquells que porten dues dècades daurades d’enriquiment i prosperitat? Enriquiment i prosperitat d’uns pocs, que, per altra banda, no ha beneficiat al conjunt de la societat com tant sovint s’acostuma a postular des de tribunes acadèmiques, polítiques i mediàtiques.
M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat. Us deixo amb un extracte de l’article.
“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.
This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”
Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?
I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?
A Vilafranca hi ha dos tipus d’estructures tarifàries en el consum d’aigua. La primera consisteix en el sistema d’aforament o mínims, en que es paga una quantitat fixa per tenir dret a consumir un determinat volum de m3 mensuals precontractats. Una vegada contractes un mínim, per exemple de 6m3/mes, tant li fa si en consumeixes 2 o 5 perquè acabes pagant exactament el mateix. Així que no hi ha cap incentiu a l’estalvi d’aquest bé tant preciat i escàs.
Tot i que pel que sembla, n’hi ha que, o bé viuen permanentment alienats de la realitat, o bé tenen una voluntat d’enganyar sense límits.
A risc de ser pesat repetiré el que crec que és el principal problema que té Espanya per superar la crisi: els preus. En els darrers deu anys, des de la Unió monetària, els preus espanyols han pujat un 15% més que els de l’eurozona. En el post anterior ja comentava que aquesta situació s’havia de corregir sí o sí. No hi ha tercera via. No hi ha alternativa. La història està plena de casos semblants a l’actual. La sortida de la IGM per part de França i GB o la sortida de la Gran Depressió, per exemple. Aquells que van optar per mantenir el tipus de canvi fix van sotmetre les seves economies a un ajust deflacionari duríssim, amb altes taxes d’atur, dèficit comercial i una lenta recuperació.
Espanya amb l’euro només pot transitar un camí el de la deflació, és a dir, caiguda de preus i salaris. És impopular i és socialment traumàtic, però és inevitable.
S’han perdut dos anys preciosos per intentar corregir aquesta situació i ara que es comencen a prendre mesures tampoc van en la millor direcció.
En el darrer post comentava que la millor opció a nivell europeu seria la implementació d’una política monetària expansiva combinada amb una política fiscal contractiva a Espanya. D’aquesta manera es podria corregir aquest diferencial de preus/costos de forma menys dolorosa. Amb una inflació elevada al conjunt d’Europa i propera a zero a Espanya (Espanya podria corregir al diferencial de preus amb Europa sense haver de passar pel turment de la deflació). També comentava que no creia que aquesta opció fos l’escollida pels grans líders europeus obsessionats amb els interessos nacionals i poc inclinats a treballar per l’interès comú europeu. Aliens a la obvietat que els que és bo pels PIGS també ho és pel conjunt dels països de l’eurozona.
I em vaig equivocar.
El gir copernicà de la política del BCE ha representat una gran resposta col·lectiva per tal d’ajudar als països més endeutats i alhora la viabilitat futura de l’euro. Aquesta política generarà inflació, i aquest escenari fa que l’ajust a què s’haurà de sotmetre l’economia espanyola sigui força menys dolorós.
Fins aquí tot molt bé. La contrapartida d’aquest pla era el compromís dels països endeutats de reduir el seu dèficit.
En aquest apartat es plantegen dues qüestions diferents. Primera: quina és l’opció menys dolorosa pel creixement econòmic? Segona: qui ha de pagar l’ajust?
Doncs bé, les polítiques que s’haurien d’emprendre amb més celeritat són aquelles que puguin atacar d’arrel el problema del dèficit públic. El problema principal és l’atur. I aquest està força relacionat amb el mercat laboral, la reforma és inajornable. S’ha de pagar el preu de la desprotecció del lloc de treball i segurament d’una rebaixa salarial a canvi de posar més gent a treballar. No ens podem permetre gaire més temps arrossegar la llosa col·lectiva que suposa pagar prestacions a 4 milions d’aturats i la resta de despeses associades a les polítiques socials de caràcter assistencial. Per no parlar del desgast psicològic que pateixen els afectats. En aquest sentit, tampoc estaria malament incentivar la mobilitat del mercat laboral a nivell europeu. Potser, encara que sigui a nivell transitori, Espanya s’hauria de tornar a convertir en un país d’emigrants. Això ajudaria a pal·liar els xocs asimètrics sobre l’economia europea.
Aquesta mesura hauria de tendir a reduir el dèficit públic per una doble via: menys despesa en prestacions, més ingressos en impostos.
En el sector públic també es podrien emprendre reformes per millorar-ne l’eficiència. Altra vegada, rebaixar els sous no serveix per res a mitjà termini. Però fer un gir radical en l’estructura de les retribucions podria marcar la diferència. Acabar amb els trienis. Escalfar la cadira no hauria de ser un argument per cobrar més. Rebaixar el sou base i posar una part variable en funció de l’eficiència de cada treballador. Evidentment el sistema hauria d’adaptar-se a les circumstàncies de cada àmbit de treball. Però de ben segur que amb una bona estructura d’incentius milloraria l’eficiència. I encara més, el més treballador es veuria recompensat. I no com ara, en que el més drópol és el que acostuma a viure millor.
El pla Zapatero potser té la virtut de rebaixar el dèficit públic a curt termini. Però també té un cost elevat en termes de creixement, sobre això hi ha consens. I si no es creix i l’atur no es redueix, les causes fonamentals del dèficit no desapareixen. Així que ens podríem veure abocats a la necessitat permanent de retallar de la despesa per equilibrar el pressupost.
La segona qüestió fa referència a qui ha de pagar l’ajust. L’haurem de pagar entre tots, i això vol dir que els més tenen també haurien de fer la seva contribució. Trobo que seria interessant començar a desfer el que s’ha fet els darrers anys.
-Reinstaurar l’impost de patrimoni (2000 milions d’euros).
-Instar a les CC.AA. a augmentar les taxes de l’impost de Successions. A Catalunya amb la reforma es deixen de recaptar uns 614 milions d’euros anuals, segons el propi departament.
-Augmentar la progressivitat de l’IRPF. El nombre de tipus impositius s’ha reduït de
-El tema de les SICAV, etc.
I després quedarien el tipus de polítiques que s’haurien d’aplicar per dignitat. Perseguir el frau fiscal: el gran i també el petit. Paradisos fiscals. La taxa Tobin, etc.
Deixeu-me fer una caricatura per mirar d’entendre el principal problema que té Espanya per sortir de la crisi.
Imagineu un país A que té com a moneda
Ara imaginem que pel que sigui, al país B hi ha un procés inflacionari i les peres passen a valer 10 poles/kg. Ara amb 100 peles el país A podria comprar només
Els preus han pujat un 16% més a Espanya que a Alemanya des de la unió monetària.
La manera que tenia Espanya de solventar les crisis fins la instauració de l’euro era devaluant. Ara aquesta opció ja no existeix i només ens queda la opció de la caiguda de preus interna amb tot el trauma social que aquesta opció porta associada.
De fet, si
A Europa sembla que hi ha una certa actitud miop envers els problemes de països tercers de la zona euro, com si no anés amb ells. Però amb la unió monetària, els problemes de cada país són també els problemes de tots els països i com més tard s’entengui pitjor.
Ara bé, Espanya no pot esperar a que els diferents governs europeus es posin d’acord. La situació és molt dolenta. I no sembla que ningú la vulgui ajudar fins que sigui massa tard. Així que s’haurien de començar a prendre mesures dures i deixar de contemplar com passa el temps a veure si s’esvaeix la tormenta. El tema del dèficit i el deute públic és el menys preocupant. A Espanya són només una conseqüència de la crisi.
La prioritat per la recuperació és tornar a posar la gent a treballar reduint l’atur, i això vol dir reforma laboral, abaratir l’acomiadament i caiguda de salaris. A curt termini només així es pot recuperar la competitivitat amb els socis europeus, que són els nostres principals clients/competidors.
I no veig prioritari reduir la despesa pública, més enllà de la congelació de salaris dels funcionaris un punt més intensa que l’ajust del sector privat per equitat horitzontal.
Pel que fa al dèficit, que sembla el principal problema de la crisi, no hi ha cap dubte que si les taxes d’atur caiguessin baixaria la despesa en prestacions socials i augmentaria la recaptació per IRPF, IVA, cotitzacions socials, etc.
La crisi no passarà de llarg sense fer res. Ningú comprarà peres a 10 si les pot comprar a 5. Aquesta és una veritat absoluta de la qual no es pot defugir. I esperar, només fa encarir el cost i el trauma d’unes reformes inevitables.
En el darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es parlava amb molta preocupació del dèficit que tenia el servei de grua, uns 200.000 euros anuals. Semblaven molt interessats en resoldre el problema però no varen arribar a enlloc. La solució sembla prou òbvia. El preu d’aquest tipus de serveis s’hauria de correspondre amb el cost que tenen. No crec que hi hagi cap motiu de pes perquè el servei de grua hagi de ser subvencionat. D’aquesta manera el ciutadà seria conscient del valor que tenen els serveis prestats per l’administració pública. Així que potser s’haurien d’augmentar el preu dels guals i sobretot, de les multes als conductors incívics per equilibrar el cost d’aquest servei.
I això ens porta a un altre debat que és molt interessant. Sempre que l’administració pública augmenta l’aparell repressiu de tràfic (radars, helicòpters, controls alcoholèmia, grues, multes, personal, etc.), fet que indubtablement contribueix a millorar la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans, hi ha la crítica que això es fa amb esperit recaptatori.
Algun dia ens haurien de donar els números del que costa vigilar que es compleixin les normes de tràfic i els ingressos que generen amb multes. M’imagino que el dèficit deu ser descomunal. De manera que clouria aquest post demanant que les multes es dissenyessin, també, amb esperit recaptatori. Perquè aquests serveis serien prescindibles si els conductors es comportessin de forma cívica. Vist que no és així, podríem convenir que seria del tot just que els costos que genera vigilar-los recaiguessin exclusivament sobre aquests “delinqüents”.
Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?
Això, que s’explica en qualsevol manual introductori de microeconomia, sembla que no serveixi per dissenyar el tipus de polítiques apropiades per assolir el pretès objectiu de les mateixes: facilitar l’accés a l’habitatge.
Hi ha tres explicacions per entendre aquesta situació. La primera, és que com que es tracta de polítiques populars, és una bona manera de caçar vots. La segona, que els encarregats de dissenyar-les són uns ignorants en la matèria (no és gaire probable); i la tercera és que l’objectiu real d’aquestes polítiques sigui encarir el preu de l’habitatge i defensar els interessos dels propietaris.
Per incidir de forma adequada en aquest mercat hi ha diverses alternatives que acostumen a resultar cares. Però no totes ho són, hi ha la possibilitat de posar els incentius adequats als agents econòmics perquè perseguint el seu propi benefici alhora contribueixin a promoure l’interès general. Com?
Un exemple: encarint la possibilitat de tenir habitatges desocupats. Una manera prou senzilla d’implementar aquesta política seria a nivell municipal. La normativa de l’IBI permet posar un recàrrec del 50% sobre la quota líquida als habitatges desocupats. Fer-ho o no, és potestat de cada Ajuntament. Aprovant aquest recàrrec, no tant sols s’impulsaria la mobilització dels habitatges buits sinó que a més a més augmentaria la recaptació municipal. I tothom en sortiria beneficiat, també el propietari que percebria un rendiment dels seus immobles.
A Vilafranca, com suposo que a tantes altres localitats, no es treu profit d’aquest recàrrec (aquí), però no té perquè continuar essent així.
Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?
Un advertiment previ: les mitjanes són enganyoses i no ens diuen res de la distribució interna de cap variable. La unitat territorial més rica podria ser també la que acumula un nombre més elevat de pobres si la distribució de la renda fos molt desigual. Un exemple paradigmàtic el trobaríem en alguns països exportadors de petroli. I el mateix podria passar a nivell regional, provincial, municipal, etc. 
Un dels temes que aixequen més interès, i també un dels que ha concentrat bona part dels esforços dels diferents governs de l’Estat Espanyol és el de la cohesió territorial entre les diferents CC.AA. Des d’una posició, es considera injusta una elevada desigualtat de PIBpc entre CC.AA.; des de l’altra es consideren injustes les transferències de renda entre CC.AA.
Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.
Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.
S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.
El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.
Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.
En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.
I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.
Així que em limito a posar un parell de gràfics sobre l’evolució dels preus de l’habitatge a diverses ciutats de la província de Barcelona des del 2005 fins ara. Els preus es van començar a desinflar a principis del 2008 i han caigut entre un 7 i un 18%.
Font: Minsiterio de la Vivienda
Com que moltes vegades acaba passant el que la majoria de gent creu que succeirà, allò de les profecies que s’autocompleixen... recorro a la vostra opinió. Continuaran caient gaire més? Un 30%? Un 50%? Ja s’ha acabat? Què en penseu?
El dèficit públic?
També queda clar que, si bé aquest augment de les desigualtats va començar amb les reformes thatcherianes, els laboristes han estat incapaços (o no s’han mostrat interessats) en capgirar aquesta situació.
Però el que crec que és més interessant de tot és la forma com han enfocat aquest tema. El desig de construir una societat més igualitària es pot perseguir des de dues òptiques complementaries. En primer lloc, des de l’òptica de la justícia. Aquesta primera estratègia presenta un problema. I és que el que es considera just que uns han de guanyar, necessàriament ho han de perdre uns altres, en una dinàmica de guerra de trinxeres. Per tant, des del punt de vista individual no tothom estaria d’acord a aplicar aquest tipus de reformes. Aquest escenari aboca la reforma a un equilibri inestable perquè és força probable que amb un canvi en la correlació de forces es desfés el que s’havia aconseguit.
L’altre estratègia consisteix a pensar en la desigualtat com una variable instrumental. I és que sembla que una elevada desigualtat té una important incidència en el fracàs escolar, el consum de drogues, la violència i la criminalitat, la salut... Aquests problemes afecten a la societat en conjunt. Una població pobre en capital humà aboca al país a la decadència econòmica. Un clima de violència fa que hagi d’augmentar el pressupost de l’aparell repressiu de l’Estat i a més, fa menys agradable viure en aquest país. Una població poc saludable fa augmentar la congestió i la factura del sistema públic de salut, etc. Tot això al seu torn té un impacte important sobre el ritme potencial de creixement econòmic d’un país.
L’activitat parlamentària queda sovint força lluny de la ciutadania. Entre altres coses, perquè la majoria de temes que s’hi tracten difícilment poden arribar al gran públic. Normalment només ens arriben informacions del parlament sobre els debats de política general o sobre la discussió de lleis concretes que generen un gran interès entre la ciutadania.| Top 20%. Els més treballadors | |||
| Total | % sobre el seu Grup | ||
| PP | 8 | 57% | |
| CiU | 7 | 15% | |
| PSC-CpC | 5 | 14% | |
| ERC | 4 | 19% | |
| Ciutadans | 2 | 67% | |
| ICV-EUiA | 1 | 8% | |
| Taula 3 Bottom 20%. Els més dròpols | |||
| Total | % sobre el seu Grup | ||
| PSC-CpC | 13 | 36% | |
| CiU | 11 | 23% | |
| ERC | 2 | 10% | |
| Ciutadans | 1 | 33% | |
| PP | |||
| ICV-EUiA | |||
Taula 4 | |||
| Mitjana d'activitat per grup parlamentari (intervencions per diputat) | |||
| Ciutadans | 777 | ||
| PP | 659 | ||
| ERC | 380 | ||
| ICV-EUiA | 336 | ||
| CiU | 291 | ||
| PSC-CpC | 260 | ||
