Ignorar la realitat, caure a l’abisme

Deixeu-me fer una caricatura per mirar d’entendre el principal problema que té Espanya per sortir de la crisi.

Imagineu un país A que té com a moneda la Pela. D’altra banda, el país B produeix peres i les ven al país A a 5 poles/kg. Imaginem també que el tipus de canvi peles/poles és 1 a 1. El país A amb 100 peles pot comprar 20 kg de peres.

Ara imaginem que pel que sigui, al país B hi ha un procés inflacionari i les peres passen a valer 10 poles/kg. Ara amb 100 peles el país A podria comprar només 10 kg de peres. Com que hi ha altres mercats que poden proveir de peres el país A, el país B per poder continuar venent ha d’ajustar els seus preus. I per fer-ho té només dues opcions. La primera seria devaluant el pole fins al tips de canvi 1Pela = 2 Poles. La segona imposar un procés deflacionari intern. El que no seria cap opció és fer veure que no passa res, a no ser que es volgués precipitar el país cap a l’abisme.

Els preus han pujat un 16% més a Espanya que a Alemanya des de la unió monetària.

La manera que tenia Espanya de solventar les crisis fins la instauració de l’euro era devaluant. Ara aquesta opció ja no existeix i només ens queda la opció de la caiguda de preus interna amb tot el trauma social que aquesta opció porta associada.

De fet, si la UE tingués una política econòmica única i no una barreja incomprensible de polítiques nacionals contraposades hi hauria una tercera via. Traslladar part del pes de l’ajust als països centrals d’Europa. Com? Provocant un rebrot inflacionari a la UE mantenint els preus congelats als països que s’han comportat irresponsablement durant la darrera dècada. Però vist el comportament d’Alemanya respecte al rescat de Grècia es fa difícil pensar en que pogués acceptar aquesta opció.

A Europa sembla que hi ha una certa actitud miop envers els problemes de països tercers de la zona euro, com si no anés amb ells. Però amb la unió monetària, els problemes de cada país són també els problemes de tots els països i com més tard s’entengui pitjor.

Ara bé, Espanya no pot esperar a que els diferents governs europeus es posin d’acord. La situació és molt dolenta. I no sembla que ningú la vulgui ajudar fins que sigui massa tard. Així que s’haurien de començar a prendre mesures dures i deixar de contemplar com passa el temps a veure si s’esvaeix la tormenta. El tema del dèficit i el deute públic és el menys preocupant. A Espanya són només una conseqüència de la crisi.

La prioritat per la recuperació és tornar a posar la gent a treballar reduint l’atur, i això vol dir reforma laboral, abaratir l’acomiadament i caiguda de salaris. A curt termini només així es pot recuperar la competitivitat amb els socis europeus, que són els nostres principals clients/competidors.

I no veig prioritari reduir la despesa pública, més enllà de la congelació de salaris dels funcionaris un punt més intensa que l’ajust del sector privat per equitat horitzontal.

Pel que fa al dèficit, que sembla el principal problema de la crisi, no hi ha cap dubte que si les taxes d’atur caiguessin baixaria la despesa en prestacions socials i augmentaria la recaptació per IRPF, IVA, cotitzacions socials, etc.

La crisi no passarà de llarg sense fer res. Ningú comprarà peres a 10 si les pot comprar a 5. Aquesta és una veritat absoluta de la qual no es pot defugir. I esperar, només fa encarir el cost i el trauma d’unes reformes inevitables.