dimecres, 23 de desembre del 2009

Paradisos fiscals al Penedès

Aquest post està motivat pel debat amb en Francesc Olivella, alcalde de les Cabanyes, sobre la política fiscal en aquest municipi (es pot seguir aquí). I més concretament per les seves crítiques sobre la meva pretesa desinformació. Així que donaré un parell de dades addicionals que són força interessants.


L’Idescat acaba de publicar dades actualitzades sobre els índexs de motorització dels diferents municipis catalans per l’any 2008. He vist amb sorpresa que la matriculació de vehicles en el citat municipi va augmentat un 50%. Ho podeu veure aquí. L’any 2008 a cada habitant de Les Cabanyes li corresponien 15 vehicles i 7 camions (més de 20.000 vehicles per menys de 900 habitants). Sembla que el negoci avança a bon ritme.


L’altra dada ve a to d’un informe elaborat per Automobilistas Europeos Asociados. Organización de Defensa del Automovilista que acabo de trobar. Es tracta del Informe de la AEA sobre la fiscalidad municipal del automóvil. I és molt interessant. Sobretot el quadre titulat Informe AEA sobre paraísos fiscales en España en que hi figura el municipi de Les Cabanyes en un grup que sumen només una vintena. Sembla, doncs, que no sóc l’únic que pensa que les pràctiques fiscals de l’Ajuntament de Les Cabanyes no s’adiuen al fair play. Pirateria o paradís fiscal, el nom no fa la cosa. Però el tema és greu.


Arribats aquí em pregunto, també, si els grans avantatges econòmics de que són beneficiaris els habitants de Les Cabanyes poden arribar a compensar la vergonya que ha de provocar saber que el teu municipi figura en un informe sobre paradisos fiscals a Espanya que està disponible a la xarxa i amb accés obert a tothom.


I per acabar un parell d’inquietuds. Segons l’informe de l’AEA a Les Cabanyes el 2008 hi havia 2517 turismes matriculats a nom d’empreses. Però segons l’Idescat n’hi ha un total de 14.230. Com s’explica aquesta diferència? El cas dels camions em planteja un dubte similar: 6855 camions matriculats. A quatre metres per camió sumarien 28 Km lineals, i és EVIDENT que aquesta quantitat ingent de ferralla no exerceix la seva activitat a Les Cabanyes.


La darrera ve a to de l’error que vaig cometre en l’anterior post amb la meva estimació sobre la recaptació que devia fer l’Ajuntament de Les Cabanyes per l’IVTM i que va resultar totalment exagerada comparada amb la dada que em va facilitar l’alcalde. Aquest error podria ser degut a la diferència entre les tarifes de les ordenances fiscals que publica l’Ajuntament i les que subministra l’AEA, que són quatre vegades inferiors. El que, sens dubte, també resulta curiós.


Paradisos fiscals: ni a les Illes Caiman, ni a Suïssa ni enlloc. I evidentment, al Penedès tampoc.

dijous, 17 de desembre del 2009

Llarga vida a la ironia


Les coses sempre es poden mirar des d'una òptica novedosa. Aquí us penjo una campanya publicitària que han engegat a Austràlia i que, com no, ha generat una bona polèmica. Aquí hi podeu consultar la notícia.

No s'acaba d'avenir a la temàtica del blog, però tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres ara que s'acosten les festes. Ho he trobat força enginyós.

dijous, 10 de desembre del 2009

Alcaldes pirates, alcaldes populars

Fa unes setmanes parlava de l’impost de successions. Concretament de dos aspectes diferents però també relacionats. En primer lloc defensava que aquest era l’impost més just entre la cistella d’impostos actuals. En segon lloc lamentava que el govern central hagués cedit la gestió i recaptació d’aquest impost a les CC.AA. perquè això donava el tret de sortida a una cursa de competència fiscal a la baixa entre CC.AA del citat impost. I això és així perquè als contribuents els hi surt a compte anar a declarar a les CC.AA. amb uns tipus més baixos, el que pressiona a la resta de CC.AA. a rebaixar els seus tipus impositius per aturar la fuga de contribuents. El resultat d’aquest procés seria, doncs, una rebaixa fins a la pràctica desaparició d’aquest impost.

L’administració pública s’hauria de regir per criteris d’eficiència i racionalitat. A vegades la descentralització administrativa pot conduir a una millor gestió dels recursos, però d’altres la solució òptima consisteix en la centralització. És un debat que s’hauria de desenvolupar amb criteris tècnics, però això esdevé pràcticament impossible quan s’hi barregen aspectes de caràcter “nacional”. Les banderes enceguen el debat i una decisió que hauria de ser resultat d’un procés de deliberació s’acaba decidint per la via de la negociació. Arguments Vs Interessos.

Així que per il•lustrar els problemes que a vegades pot generar la descentralització podem baixar a nivell municipal. Teòricament aquí hauríem de poder debatre sobre aquest tema sense la càrrega emocional dels sentiments de pertinença...

Podem parlar, per exemple, de l’impost sobre els vehicles de tracció mecànica (IVTM). Tingueu paciència perquè encara que no ho sembli el final del relat és força sorprenent. Cada Ajuntament té capacitat per legislar i recaptar aquest impost. Es tracta d’un impost que recau sobre els propietaris de vehicles motoritzats i pel qual s’han de pagar unes taxes que varien en funció del tipus de vehicle (motocicleta, turisme o camió) i de la cilindrada. Es tracta d’un impost, doncs, que està totalment descentralitzat. Vegem-ne algunes conseqüències.

En aquests quadres, hi podeu veure els índexs de motorització (nº vehicles/1000 habitants) de dos municipis penedesencs: Vilafranca del Penedès i Les Cabanyes. En aquests quadres es pot veure que fins l’any 2005 els índexs de motorització d’ambdós municipis són força semblants. Però a partir del 2006 aquest índex creix de forma brusca a les Cabanyes. Fins al punt que al 2007 hi hauria una ràtio de 10 turismes i 5 camions per habitant!!! Vegem-ne les causes.

Índexs de motorització a les Cabanyes
Índexs de motorització a Vilafranca del Penedès
Font: Idescat


En els quadres següents hi podeu veure les tarifes de l’IVTM en ambdós municipis. Queda palès que a les Cabanyes paguen la meitat d’impostos que a Vilafranca (en el cas dels camions passa exactament el mateix). Més amunt ja hem vist que aquest fet ha motivat un augment extraordinari de la matriculació de vehicles a les Cabanyes. Té cap sentit això? Doncs, depèn de com es miri. A nivell municipal té molt de sentit perquè els habitants de les Cabanyes poden viure molt millor a costa dels impostos que deixen d’ingressar altres Ajuntaments. A nivell global, evidentment no, perquè una acció que emprèn un municipi afecta negativament a la resta de municipis, fomenta la competència fiscal a la baixa i engega una cursa que pot acabar liquidant l’existència d’aquest impost. No per la voluntat de cada municipi sinó per la manca de coordinació inter-municipal.


Finalment, una petita il•lustració sobre la importància quantitativa de la “pirateria fiscal” del consistori de les Cabanyes. Per simplificar, suposem que a les Cabanyes tots els vehicles pertanyen al grup de cilindrada intermedi i per tant han de pagar una tarifa de 71,94 euros per vehicle. A les Cabanyes el 2007 hi vivien 842 habitants i tenia un índex de motorització de 10.306,41. És a dir, que recaptava (per als turismes):

842*10.306,41/1000*71,94 = 624.295 euros.

En el cas dels camions la recaptació pujaria a 499.593 euros (feu-me confiança). És a dir, que la recaptació total estaria al voltant de 1.123.888 euros. Una quantitat força notable que equival al cost de l’escola bressol que van inaugurar enguany. Però aquest quantitat es pot valorar de forma més clara si ho expressem en termes per càpita: 1334,78 euros per habitant i any. Una quantitat de recursos gens menyspreable que el consistori de les Cabanyes pot recaptar sense cap cost a nivell polític perquè ho aconsegueix rebaixant els impostos als seus vilatans i recaptant la gran majoria d’aquests recursos a no residents.

Evidentment aquests càlculs són estimacions hipotètiques, però no crec que la realitat s’allunyi gaire d’aquestes xifres. En tot cas això ho haurien d’aclarir des de les Cabanyes.

Ignoro si en Francesc Olivella ha estat el primer alcalde a aplicar aquestes polítiques, però està clar que no serà el darrer. Em sembla recordar que fa unes poques setmanes, en una entrevista al 3deVuit treia pit sobre les inversions i millores que havien engegat des del principi de la legislatura. Potser també hauria hagut de dir que bona part d’aquestes inversions les havien pagat residents en altres municipis. O més ben dit, en detriment del que s’hauria pogut fer en altres municipis.

Corol•lari: si reduint els impostos guanyes popularitat i a més a més pots recaptar més és de ruc no fer-ho. Corol•lari 2: si tothom fa el mateix, tots hi sortim perdent.

Tot això venia a compte de la idoneïtat de la centralització o descentralització de certs impostos, competències i serveis. Més enllà de la crispació que aixequen aquests temes, tots plegats aniríem millor si afrontéssim aquests assumptes de forma desapassionada.

Vistes les conseqüències que tenen aquestes polítiques, també a nivell municipal, faríem bé actuant de forma urgent per aturar aquestes males pràctiques.

dissabte, 5 de desembre del 2009

La frustració del lloro

Sovint ens ataca la impotència davant la necessitat de dir alguna cosa nova, de tenir una petita idea capaç de fer que ens mirem la realitat que volem analitzar des d’una nova òptica. A vegades pensem que ho hem aconseguit, però la distància de del temps torna vulgar allò que semblava innovador. A voltes és desencoratjador veure que bona part del que fem, diem o pensem ja s’havia dit abans i és trist veure’s a un mateix que va repetint constantment una idea prestada només lleugerament tunejada.

Però no em posaré dramàtic. Aquest vídeo relata una història semblant en el mon de la música i amb una bona dosi d’humor i ironia. Gaudiu-ne i endavant.



Clica aquí





dimarts, 24 de novembre del 2009

Lost

Curiosa la política social del govern i la implementació del canvi de model productiu que diuen voler aplicar. Va d'això la llei d'economia sostenible?
Clica aquí

divendres, 30 d’octubre del 2009

La corrupció a Catalunya, un descrèdit pel país?

Aquesta tardor sembla que la corrupció s’hagi escampat a gran velocitat per Catalunya. Molts veuen aquests darrers esdeveniments amb un gran desànim, amb frustració, amb preocupació. Com un descrèdit pel país.

Jo, en canvi, només hi veig aspectes positius i il·lusionants. A mi el que em va deprimir va ser el debat entre el President Maragall i l’Artur Mas al Parlament sobre l’afer del 3%. O les declaracions del President Pujol al programa Àgora segons les quals era millor no parlar del tema perquè tothom tenia coses a amagar. L'era de l'Omerta...

Que ara finalment surti a la llum el que tothom sabia que passava ho trobo sa. Higènic. Que els presumptes xoriços la paguin és el que hauria de passar en un país digne. Perquè el que era indigne era el que passava fins ara.

I això implica un descrèdit pel país? Pel país dels xoriços potser sí. Pel meu país suposa un guany d’autoestima. I podria arribar a ser la primavera de la democràcia si s’aprofités tot aquest rebombori per fer net i implantar les reformes i els controls necessaris per fer que això no torni a passar.

No és moment pel desànim. És el moment de passar comptes amb aquells que han excedit els límits. És l’hora de la justícia. En definitiva, és l'hora d’aprofitar aquests esdeveniments i l’agitació social que han provocat per acostar la nostra democràcia al lloc on tots voldríem que fos.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Caixa Penedès, al servei de les persones?

En un dels punts del darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es va discutir què s’havia de fer amb un casal d’avis de l’Espirall del que Caixa Penedès es volia desentendre. A grans trets, CP vol cedir-ne la gestió a l’Ajuntament i assumir només una part del cost econòmic de la seva gestió.

En el consistori hi havia un cert ambient de disgust envers l’entitat i també de resignació perquè deien que CP tenia la paella pel mànec en aquest assumpte i no s’entreveien gaires possibilitats d’aconseguir un acord favorable per la ciutadania.

Això m’ha impulsat a mirar la importància que té l’obra social en aquesta entitat. Això s’acostuma a mesurar amb la ràtio Despesa en Obra Social sobre Beneficis. La veritat és que el resultat no em va sorprendre. Aquí hi podeu consultar un estudi comparatiu de l’Obra Social de diverses Caixes espanyoles (Caixa Penedès, no hi figura) i en aquest quadre la despesa en Obra Social sobre els Beneficis que ha fet Caixa Penedès del 2005 al 2008.


Font: memòries anuals Caixa Penedès


És trist observar que aquesta ràtio és només superior a la de Caja Madrid i la CAM i que en molts casos és entre la meitat i tres vegades inferior a la d’altres caixes. D’aquí en podem treure una bona impressió de la sensibilitat social de la “nostra Caixa”

També és interessant veure que aquesta ràtio ha caigut 5 punts entre el 2005 i el 2008, que van ser uns anys de gran expansió econòmica. Així, que no és difícil endevinar què faran a partir d’ara.

També seria interessant saber la territorialització d’aquesta minsa despesa en Obra Social. Segurament ens enduríem alguna sorpresa.

Però tenen la paella pel mànec? Ara fa un parell d’anys l’Ajuntament els hi va aprovar una requalificació urbanística per la via d’urgència que va reportar molts beneficis a l’entitat. A canvi de què? A canvi de què? A canvi de que tanquin el casal d’avis? Al consistori, em sembla recordar que, com a mínim, els dos partits grans (altrament inmersos en una acarnissada lluita de poder) van votar a favor d’aquesta mesura. Per què? Repeteixo, per què?

Allò que ja fou escandalós aleshores encara ho és més avui en dia. Algú ens hauria d’explicar a què juga l’Ajuntament en relació a Caixa Penedès... I canviar d’estratègia.

També estaria bé que els mitjans comarcals es centressin en aquest assumpte i s’allunyessin de l’enutjant màrketing que fan de l’entitat en forma de pretesa notícia. Però Caixa Penedès a la comarca és una mica com la Casa Reial a Espanya, ningú hi alça la veu. I així anem.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

L'impost de successions


El peatge de la mort. Fa feredat la demagògia que es fa sobre aquest tema. En un post anterior ja en vaig parlar. Deixant de banda el fet que l’interès general de la gran majoria està en el manteniment d’aquest impost. Deixant de banda el fet que és l’impost més just de tots els quan mai s’han dissenyat. Deixant de banda tot això, en aquest debat també s’està decidint en quin tipus de societat volem viure: Meritocràcia Vs Dinasties.

Què volem que hi hagi darrera de l’èxit econòmic de les persones? El seus esforços i talents o el seu llinatge? És tant senzill com això.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Diàlegs amb l'Aureli

La setmana passada, el regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Vilafranca em va adreçar aquesta carta al director al setmanari El 3 de Vuit com a resposta a la que jo li havia enviat previament sobre el tema que tractava en aquest post.



A continuació podeu llegir la meva rèplica. Abans de res m'agradaria agraïr la voluntat de diàleg del Sr. Ruiz. És tot un honor que els representants polítics dediquin part del seu temps a escoltar les veus crítiques.


A l’Aureli Ruiz


Vostè es mostra molt preocupat perquè l’any passat els Vilafranquins van perdre poder adquisitiu perquè les taxes van augmentar molt per sobre de l’IPC a finals d’any. I és cert. Però si aquesta preocupació fos real, vostè proposaria baixar les taxes un 1% que és l’IPC interanual al mes d’Agost d’enguany. D’aquesta manera es compensaria de forma automàtica el desajust entre l’IPC de l’Agost i el Desembre de l’any passat. L’estadística no admet dreceres, i això que vostè proposa és un augment d’impostos.

També descarta que la inflació sigui un indicador adequat per valorar si els impostos pugen o baixen (¿?) i proposa que es relacioni l’evolució dels impostos amb l’evolució de salaris i pensions. Vostè creu que els ingressos dels Vilafranquins creixeran un 0,3% i que per tant els contribuents no perdran poder adquisitiu.

Però deixant de banda el fet que és força dubtós que els salaris del sector privat augmentin, la taxa d’atur a Vilafranca és molt elevada i va creixent. Això vol dir que cada vegada hi ha menys salaris per unitat familiar i també que cada vegada hi ha més aturats que estan a punt d’esgotar el dret a percebre la prestació d’atur. En definitiva, allò que tothom sap, que cada vegada hi ha més famílies que tenen més dificultats per arribar a finals de mes.

Així que tant si es compara amb la inflació, com si es fa amb els ingressos de les famílies, el manteniment d’impostos erosionarà el poder adquisitiu de moltes famílies.

Tot i així no em sembla malament que proposi augmentar els impostos per fer front a les necessitats de despesa que hauran d’afrontar l’any vinent. Segurament és convenient. El que em molesta es que maregi la perdiu fent veure que fa el que no fa. Sobretot quan l’any passat van muntar un gran espectacle mediàtic amb aquest tema.

Aquest mal no és propi ni de vostè, ni de CiU. És una forma de fer força comú entre la classe política. No admetre errors, limitar l’abast de la memòria a allà on genera problemes, maquillar la realitat, etc. Sigui valent. Sigui humà. Sigui sincer. Potser és més important aconseguir els recursos necessaris per aplicar les polítiques imprescindibles encara que sigui a costa d’augmentar els impostos. Si és així verbalitzi-ho. Si no és així abaixi els impostos. Rectifiqui. Ningú hi busca un superhome infal•lible en el polític, però si un comportament virtuós.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

La crisi i el model productiu


Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials. D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.

Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.

Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc), a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.

Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.

Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.

M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.

Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.

Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.

Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?

També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.

dijous, 1 d’octubre del 2009

CiU, i ara augmentem els impostos?


Això de les hemeroteques és molt divertit. Resulta que fa un any l’Ajuntament de Vilafranca, aleshores liderat pel PSC, amb el suport de la CUP, ERC i ICV va apujar les taxes municipals un 4,9%. El 4,9% era l’IPC interanual Agost 2007- Agost 2008, i es veu que tradicionalment les taxes municipals s’havien anat corregint any rere any d’acord amb aquest indicador en aquest mes concret.

Com que l’IPC interanual al mes de Desembre 2008 (1,4%) era molt més baix, el grup municipal de CiU va organitzar un gran sacramental dient que l’equip de govern volia augmentar els impostos i que fer això en temps de crisi era una barbaritat, bla, bla, bla…

Tècnicament si cada any les taxes pugen al ritme de l’IPC s’ha de parlar de manteniment d’impostos. I això és així si cada any es manté el mateix mes de referència per actualitzar el creixement anual de les taxes.

Doncs bé, aquest any l’IPC interanual (Agost 2008 – Agost 2009) és del -0,8%. I resulta que CiU, que ara ocupa l’alcaldia diu que vol congelar les taxes municipals.

I remarco el diu, perquè hi ha una gran diferència entre el que diuen que faran i el que crec que realment acabaran fent. El manteniment de les taxes municipals en un context deflacionari (de caiguda de preus) és pura i simplement un augment dels impostos a nivell real, que és el que és rellevant.

En definitiva, que volen pujar els impostos un 0,8% en termes reals. I si mantenir els impostos ara fa un any era dolent, suposo que augmentar-los un any després en plena crisi econòmica hauria de ser encara més negatiu. Però sembla que les coses es veuen diferent des de l’alcaldia que des de l’oposició...

En canvi, l’observador extern queda estupefacte davant d’aquests canvis d’opinió o transtorns momentanis de memòria interessats.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Finalment... l'IVA


El govern ZP portava mesos dient que la reforma fiscal afectaria amb més intensitat als més poderosos o que aniria dirigida a canviar el model productiu. Al final però, res de res. Tot plegat és cada vegada més desoncertant.

Començaré pel primer punt. L’IVA, no afecta amb igual intensitat a tots els ciutadans. I que no s’hagi tocat el tipus súper-reduït no canvia les coses. Un petit exemple numèric.

Suposem dos ciutadans, un mileurista que arriba just a final de mes i que per tant dedica tots els seus ingressos al consum i un altre que tingui uns ingressos de 3000 euros i que n’estalviï 1000 cada mes. Com afectaria l’IVA a cadascun?

Per simplicitat considerem que el tipus mitjà de l’IVA fos del 15%.

Doncs el mileurista pagaria per IVA el 15% del que dedica al consum: 0,15*1000= 150 euros.
L’altre pagaria 0,15*2000= 300

És a dir que el ric pagaria el doble que el pobre. Però aquesta no és la manera correcta de mirar-se les coses. L’esforç fiscal de cada ciutadà s’hauria de valorar en funció de la seva renda individual.

Així que l’esforç que suposaria el pagament de l’IVA per cadascun d’ells seria:

Mileurista: 150/1000 = 15%

X3mileurista: 300/3000 = 10%

És a dir, que l’IVA és un impost regressiu perquè afecta amb més intensitat als més pobres que als més rics. I això és així perquè els més pobres sempre dediquen un percentatge de la seva renda més elevada al consum.

Finalment, si l’IVA és un impost regressiu, augmentar-ne els tipus converteix el sistema fiscal espanyol en encara més regressiu.

Aquesta és la política fiscal d’en ZP, Robin Hood de paraula, però Sheriff de Nottingham en els fets. Ja només els hi queden els bisbes per marcar perfil. Sad but true.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Catalana sí, Republicana també, però d’esquerres?


Ahir, CiU va presentar una proposició de llei al congrés de diputats demanant que s’abolís l’impost de successions i donacions. Entre els grups que li van donar suport, l’única sorpresa va ser la d’ERC.

En un post anterior parlava de la idoneïtat no tant sols de mantenir sinó també d’augmentar la incidència d’aquest tipus d’impostos. I això per tres motius. En primer lloc, una de les injustícies més grans d’aquest món és que naixem desiguals. La loteria de la família on has nascut determina en gran mesura el tipus de vida que podràs portar. Seria com posar-se a jugar al parxís on cada jugador disposés d’un nombre de daus diferent. En segon lloc, el patrimoni està distribuït de forma molt més desigual que la renda i, per tant, (1) es tracta d’un impost altament redistributiu i (2) és fals que gravi amb especial intensitat a la classe mitjana. En tercer lloc, de tots els impostos haguts i per haver, el de successions és l’únic en que la base imponible que grava no és fruit dels propis esforços i talents del contribuent i per tant, sembla més indicat que els altres.

Finalment aquesta proposició no va prosperar, però no fóra gens estrany que prosperés en el futur. En aquest sentit, els diputats d’ERC s’ho haurien de fer mirar, i pensar si abonar la impopularitat dels impostos directes és la forma més intel•ligent de desgastar el govern ZP. De bons motius per aquest desgast no en falten.

dilluns, 14 de setembre del 2009

dijous, 10 de setembre del 2009

El costat fosc del màrqueting solidari


No sé si mai havia vist una campanya de màrqueting tant matussera i desencertada. Ara bé, també podria ser que es tractés d’un atac de sinceritat desenfrenat. Es tracta de la publicitat que hi ha als sucres de la vilafranquina Cafès Novell i que podeu veure a la foto que encapçala aquest post.

És massa habitual el joc a que juguen moltes empreses amb el filó de la solidaritat per tal d’augmentar vendes a costa de tocar la fibra del consumidor, però aquí ens trobem davant d’un cas esfereïdor.

Els senyors de Cafès Novell ens diuen que consumint el seu cafè contribuïm a la confecció de programes socials pels seus recol•lectors desafavorits. I no seria millor que els hi paguessin un sou just i deixessin de ser desafavorits? O és que potser és preferible pagar-los miserablement, per convertir-los en recol•lectors desafavorits per després poder apel•lar a la solidaritat del consumidor per tal d’ajudar amb programes socials a aquests pobrets recol•lectors desafavorits?

Jo els animaria a reforçar aquesta nova línia de màrqueting amb una nova sèrie de missatges encara més impactants, com ara:

Els nostres recol•lectors desafavorits viuen molt malament perquè els hi paguem un sou molt baix. Però et donem l’oportunitat d’ajudar-los: consumint aquest cafè ajudaràs a la confecció de programes de caritat que et faran sentir millor amb tu mateix. Si tot va bé, augmentarem la quota de mercat i podrem ampliar la nostra plantilla de recol•lectors desafavorits, ampliant així el grup de recol•lectors desafavorits que podràs d’ajudar.

Cafès Novell, sempre a l’avantguarda de la solidaritat. Creem recol•lectors desafavorits i et donem l’oportunitat d’ajudar-los mentre ens enriquim amb aquesta activitat. Tots hi guanyem.

Cafès Novell, l’aroma del millor cafè fruit de l’explotació i la suor dels nostres recol•lectors desafavorits. Deixa’t seduir per aquest nèctar i contribueix a un programa social orientat a la distribució de desodorant entre els nostres recol•lectors desafavorits perquè no facin pudor quan vinguin a recollir el miserable sou que els paguem.

Senyors, no sé si són aquestes les idees que volien transmetre. Si no és així no estaria de més que rectifiquessin la seva política publicitària.

divendres, 4 de setembre del 2009

Impostos... a la ZP?



El dèficit públic espanyol avança a bon ritme. I més enllà de la deriva del govern anunciant dia rera dia mesures contradictòries, està clar que tard o d’hora hauran d’augmentar els impostos per tal de re-equilibrar els comptes públics. Què faran? No en tinc ni la més remota idea, tot i que per la trajectòria que porten em sembla que les decisions que prenguin no aniran en la línia que crec que haurien d’anar.

Hi ha una àmplia gamma d’impostos que es podrien apujar i que tindrien diverses conseqüències. En termes generals hi ha dos tipus d’impostos:

Els directes: que graven directament la renda o riquesa dels individus
Els indirectes: que graven el consum o la despesa dels agents.

En aquest post em centraré en els impostos directes que graven a la riquesa i deixaré els de la renda per més endavant. Lamentablement, aquests impostos estan en vies d’extinció. Ja han eliminat l’impost de patrimoni i amb la descentralització (a les CC.AA.) de l’impost de successions s’ha iniciat una carrera a la baixa d’aquest impost que n’està reduint la seva importància a gran velocitat.

Trobo que és una greu equivocació la opció de suprimir els impostos sobre la riquesa, i particularment el de successions. Comencem per aquest darrer.

Una de les crítiques més recurrents als impostos en general és que el govern no té cap dret a quedar-se amb part de les rendes dels ciutadans. Unes rendes que rebem fruit del nostre treball, esforç i talent. I tot i que les crítiques en aquesta direcció acostumen a ser exagerades és cert que mitjançant els impostos, el contribuent perd uns recursos que s’ha guanyat a pols.

Bé, doncs aquest és un problema que no existeix en el cas de l’impost de successions. Aquest impost l’han de satisfer les persones que reben un cert patrimoni en forma d’herència. Una herència que no és fruit del seu treball, ni del seu esforç ni del seu talent, i que, per tant, seria una forma més “justa” de recaptar impostos. Perquè molts convindríem que les desigualtats econòmiques que són fruit de l’enginy i el treball de cada ciutadà són acceptables. En canvi, quan les diferències són fruit de l’atzar, és a dir, de la família on t’ha tocat néixer ja no són tant justificables.

Si a més a més tenim en compte que una part molt significativa de les diferències econòmiques i socials d’una societat s’expliquen per la transmissió intergeneracional de patrimoni, podríem convenir que una bona manera de cohesionar la societat seria incidint sobre aquests mecanismes de transmissió amb l’objectiu de desgastar l’atzar com a factor d’”èxit social” (re-equilibrar les condicions de partida, imagineu una partida de parxís en que cada jugador comença a jugar amb un nombre de daus diferent !!! ...salvant les distàncies, així és la vida...). Dit d’una altra manera, em sembla molt bé que la gent amb talent com en Bill Gates, en Messi o l’Amancio Ortega gaudeixin d’un estatus de vida formidable. El que no em semblarà tant bé serà que els seus hereus puguin portar un ritme de vida encara superior sense haver fet res a canvi.

Tot i així, sembla que a nivell social l’impost de patrimoni i sobretot el de successions estan al capdamunt del rànquing d’impopularitat. Per què? És un cas de miopia extrema. En primer lloc, com ja s’ha dit més amunt, haurien de ser més impopulars els impostos que graven el teu treball que no pas els que graven el treball dels altres i que tu reps en forma de regal. En segon lloc la riquesa està molt més mal distribuïda que la renda. Això es pot veure en aquests gràfics que mostren quin percentatge de la renda i riquesa totals està en mans de l’1% de la població més rica de diversos països.

% de la Riquesa Nacional en mans de l'1% més ric de la població


% de la Renda Nacional en mans de l'1% més ric de la població


Com és possible que uns impostos (sobre la riquesa) que incideixen de forma molt més intensa sobre els més rics siguin tant impopulars entre gran part de la societat? Se m’acudeixen dues explicacions: la primera és la creença que els rics evadeixen impostos i que encara que la riquesa estigui molt concentrada, com que els rics evadeixen, aquests impostos acaben gravant especialment a les classes mitjanes. Aquest argument té un fons de veritat però no invalida el fet que aquests impostos incideixen amb especial intensitat sobre els super-rics d’un país. Les estimacions que he presentat més amunt s’han construït a partir de les estadístiques de recaptació de diversos impostos sobre la riquesa, és a dir, post-evasió. Par tant, tot i que hi hagi evasió (un fenomen que s‘hauria de perseguir) la concentració de la riquesa declarada continua sent extrema.

L’altre explicació que se m’acudeix és que la gent tendeix a pensar que és més rica del que realment és. És molt curiós constatar que en molts estudis quan es pregunta als enquestats a quina classe social pertanyen (baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta, alta) tendeixen a identificar-se dins d’un grup social superior. Jo mateix m’he passat els darrers quatre anys cobrant entre 850 i 960 euros i em considero de classe mitjana, una apreciació que està del tot desenfocada. Tornem al tema, si tothom considera que és més ric (en termes comparatius) del que realment és, pot arribar a pensar que els impostos sobre la riquesa l’afecten amb més severitat. Però és evident que estan desenfocats. Un desenfocament que no és casual i que és alimentat de forma constant i subtil per molts mitjans de comunicació i “creadors d’opinió” que no se sap ben bé a quins interessos serveixen, o potser sí, en Roto sempre és molt il•luminador...


Així que si han d'augmentar els impostos podrien començar desfent el que han estat fent al llarg dels darrers anys.

diumenge, 23 d’agost del 2009

La impopularitat de Gordon Brown més enllà de les fronteres nacionals



Aquest és un dels articles de merchandising que es poden trobar a la bella i remota Islàndia.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Lliçons novel•lades d’economia

Jo també m’he deixat seduir per Els homes que no estimaven les dones, de l’Stieg Larsson, i és força entretinguda. Però volia aprofitar aquest post per penjar un petit fragment de la novel•la que trobo que és força il•luminador. Es podria titular : la borsa no importa una puta merda… com és que cada dia guanya més espai als espais informatius?

Per aquells que encara no hagin llegit el primer volum de la trilogia, però que tinguin pensat fer-ho, crec que aquests paràgafs no avanen cap fet rellevant de la trama.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Jeffrey Williamson a la UB


La setmana que ve a la Facultat d'Economia de la UB hi fan el Second Research Design Course (RDC). Es tracta d'un espai on la gent que comença la seva carrera investigadora pot presentar els seus projectes de tesi davant d'especialistes que els poden ajudar a orientar millor el seu projecte. I tenir un bon full de ruta, segurament és el més important per tirar endavant a bon ritme.

Tot això és molt interessant pels participants en aquesta summer school. Però a més a més, el dimarts 28 a les 10.00h del matí (a la sala d'actes) hi ha un acte d'interès general. En Jeffrey Williamson impartirà la lliçó inaugural de la summer school. I en Williamson és un d'aquests grans monstres de la història econòmica que de ben segur no decebrà a l'audiència. Així que si us interessa ja ho sabeu.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Lliure acomiadament?


Per poc que seguiu aquest blog, ja us haureu adonat que tinc una forta tendència, alguns potser pensareu que és malaltissa, a pensar que les polítiques que potencien la igualtat són beneficioses en molts sentits. Però no seria el cas en l’actual debat entre agents socials sobre la reforma del mercat laboral i, en particular, sobre el lliure acomiadament.
Trobo que fer pagar indemnitzacions a les empreses per reduir plantilla justament quan les estan passant magres no té gaire sentit. Bàsicament les indemnitzacions encareixen un procés que és ineludible, que si no es fes amb severitat podria acabar amb el tancament de l’empresa, que perjudica la solvència de les empreses supervivents, i que ralentitza la seva recuperació i alhora el període de temps en que tornarien a demandar treball.

I si el problema més gran que ha generat la crisi fins ara, si més no a Espanya, és l’augment espectacular de l’atur, sembla que tot allò que pogués a ajudar a que aquells que demanden treball i generen ocupació s’hauria d’afavorir.

És cert, sembla un contrasentit. Però el lliure acomiadament tot i poder accelerar la destrucció d’ocupació al principi de la crisi també podria ajudar a fer que el procés fos més curt.

Finalment, és evident que les indemnitzacions que reben els treballadors acomiadats tenen una elevada utilitat per mantenir o frenar la caiguda del nivell de benestar dels afectats, adaptar-se millor a la nova situació i preparar-se per tornar a arrencar el més aviat millor. I és evident que això és important. D'aquí la vinyeta d'el Roto...

Però l’única manera d’aconseguir-ho és fent-ho d’aquesta manera? Doncs, no. A mi se m’acudeixen diverses alternatives. En primer lloc, els treballadors podrien acceptar un augment salarial anual equivalent als 45 dies per any treballat a canvi de renunciar a les indemnitzacions en temps de crisi. Amb aquest augment salarial, es podrien pagar una assegurança d’acomiadament, o fer-se un pla d’estalvi per cobrir-se de possibles eventualitats. També es podria tractar d’una provisió obligatòria que les empreses haurien d’anar pagant anualment i que aniria a un fons del que el treballador acomiadat rebria una compensació en el moment de ser acomiadat, a l’estil del sistema de pensions. Els detalls no interessen. Bé, els detalls interessen, però no aquí.

D’aquesta manera les empreses continuarien pagant les indemnitzacions però deixarien de fer-ho en el pitjor moment del cicle. Pel que fa als treballadors, continuarien rebent les indemnitzacions i en el cas que la fase contractiva del cicle fos més curta podrien tornar a trobar feina abans.

Trobo que fora bo que quan els agents socials s’asseguin a negociar optessin per un acord que anés en aquesta direcció. És tractaria d’una reforma profunda que segurament només es podria aplicar a mitjà termini i els beneficis de la qual només es deixarien notar en la superació de la següent crisi.

La defensa de l’status quo que fan els sindicats s’entén perfectament davant l’absència d’alternatives interessants de la patronal. La desorientació de l’actual govern tampoc ajuda. Però potser hi hauria consens davant de reformes que podrien beneficiar a ambdues parts.

dimarts, 23 de juny del 2009

Finalment, el premi...






















La setmana passada vaig anar a recollir l’accèssit al premi Duocastella al CaixaFòrum. Va ser un acte força simpàtic. La Joana Prats, subdirectora de l’Àrea d’Integració Social de la Fundació, va fer la presentació del premi i l’Àngel Castiñeira, director de la càtedra de Lideratge i Gobernança Democràtica d’Esade va fer una breu presentació del dos treballs premiats excessivament elogiosa, almenys per la part que em toca. Però bé, de tant en tant que et tirin floretes a tort i a dret no fa cap mal, ans el contrari.

A continuació ens van donar els premis i uns minuts al faristol on vaig tenir la oportunitat de fer el meu primer discurs (a mi, que fins i tot em costa fer un brindis), que feia més o menys així:

Hola, molt bona tarda,

En primer lloc voldria felicitar als guanyadors del premi Duocastella d’enguany.

Quan em van informar que havia guanyat l’accèssit al premi Duocastella vaig esclatar de felicitat. La vida d’investigador és com una carrera de fons, llarga i bastant solitària, i rebre aquest tipus d’estímuls t’anima, i molt a seguir endavant. I m’agradaria aprofitar aquesta ocasió per dir que trobo que la iniciativa de la fundació la Caixa de convocar el Premi Duocastella any rera any és molt bona i els animaria a seguir convocant aquest premi en Ciències Socials en el futur.

Vaig presentar al premi la tesina que vaig fer dins del programa de doctorat del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la UB. El treball versa sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya des de mitjans del segle XIX. Un tema que continuo desenvolupant actualment amb la incorporació del cas portuguès en la meva tesi doctoral en curs.

El meu interès pel tema de les desigualtats i la distribució de la renda arranca de l’època en que estava estudiant la llicenciatura d’Economia. M’enutjava força la marginació que patia aquest tema tot i el gran interès social que genera. Dins dels actuals plans d’estudi, es difícil fugir del clàssic trade-off entre eficiència-equitat. Com si l’ideal de la igualtat fos un cant de sirena al que haguéssim de resistir estoicament per tal d’evitar conseqüències indesitjables; i lamentablement, així és com s’està formant als estudiants de les facultats d’economia.

Més endavant em vaig matricular al doctorat d’Història Econòmica del Departaments d’Història i Institucions Econòmiques de la UB-UAB i fruit de les meves inquietuds, l’atzar i inestimables consells em vaig acabar decidint per aquest tema d’estudi. Des de bon principi, vaig anar descobrint que la literatura sobre les desigualtats havia viscut un gran boom al llarg dels darrers anys i que distava, i molt, del tipus de nocions que m’havien transmès fins aleshores. El repàs d’aquesta literatura, de fet, és el que vesteix el primer terç del meu treball. I en aquest sentit, crec que fora molt interessant que els nous avanços en aquest camp s’anessin difonent des del món de la recerca al de la docència.

Actualment estic d’Investigador visitant a l’Instituto de Ciências Sociais de la Universidade de Lisboa, però he passat quatre anys molt bons com a becari de recerca i docència al Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Hi he pogut desenvolupar la meva feina plenament i sempre he rebut tot el suport que he necessitat en un clima humà també molt agradable. I en aquest sentit m’agradaria destacar la figura d’Alfonso Herranz, el meu director, un excel•lent investigador i encara millor persona. Una persona que es volca al 150% en tots els projectes en que s’involucra. I tinc molt clar que si l’atzar no hagués creuat els nostres camins ara fa uns anys, avui jo no seria aquí rebent aquest premi. Així que, gràcies per ser com ets. I bé, també m’agradaria agrair als amics i familiars que han vingut a compartir aquest moment amb mi i moltes gràcies a tothom. Això és tot.

... és una versió aproximada...

Finalment, en Clemente Polo (guanyador del premi juntament amb en Raimundo Viejo Rubio) va cloure l’acte amb una conferència sobre el seu treball, que tracta sobre la reforma del sistema de cotitzacions a la seguretat social que podeu consultar al seu blog.

I ja per acabar, a tots aquells que tingueu alguna cosa susceptible de ser presentada a aquest premi jo us animaria a provar sort. Aquest any s’hi van presentar 22 treballs, duplicant la concurrència d’edicions anteriors i la voluntat de la fundació és intentar augmentar-la encara més en el futur. Així que tireu-vos a la piscina, que no està buida.

dilluns, 15 de juny del 2009

Alegria

Demà, dimecres 17 a les 19.30h em donen l'accèssit al Premi Duocastella de la Fundació "la Caixa" al CaixaFòrum de Barcelona. Hi vaig presentar la meva tesina que versa sobre l'Evolució de les Desigualtats Econòmiques a Espanya (1850-1963). Només parlaré un parell de minuts així que no tindré temps de fer-me pesat i a les 21.00h hi ha un còctel per compensar. Si voleu venir ja ho sabeu.

El premi l'han guanyat en Raimundo Viejo i en José Clemente Polo pel treball: La Seguridad Social: análisis institucional, modelización y simulación de políticas. Aquí les meves felicitacions.

Salut,
J

dilluns, 8 de juny del 2009

L'evolució de les desigualtats salarials a Ibèria al llarg del segle XX

Aprofito per penjar un nou paper, work in progress... Hi falta potser la part més interessant/divertida: una interpretació robusta dels resultats. Ja aribarà, el podeu consultar clicant aquí o a la barra lateral del blog => Guilera (2009)

dimarts, 26 de maig del 2009

Si fem servir l'autonomia per això quasi que prefereixo l'autonomia dels presos de Guantànamo


http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Ayuda/publica/coches/lujo/elpepuespcat/20090527elpcat_2/Tes

Votants Vs lobbies. Qui pesa més?

Les pressions de la conselleria d'innovació per augmentar els límits de contaminació dels vehicles que es poden acollir al plan vive m'han despertat una curiositat que resta insatisfeta. Quina deu ser l'empresa productora de vehicles ineficients que s'ha de beneficiar d'aquesta mesura? Es tracta de joc net? Jo diria que és una mostra més de com l'acció de lobby pot perjudicar l'interès general. Suposo que ens hauria d'escandalitzar però hi estem tant acostumats...

dilluns, 25 de maig del 2009

Zapatarero, a vegades també l'encerta.

Per una vegada que l’executiu de Zapatero promou una mesura intel•ligent, és molt lamentable que aquesta no hagi pogut prosperar. Em refereixo al tema de les deduccions per la compra d’habitatge. Aquesta deducció durant anys ha anat fomentant la cultura de la propietat desincentivant el lloguer. Ha alimentat el creixement de preus dificultant l’accés a l’habitatge (un dret constitucional) i ha contribuït també a la bombolla que per fi s’està desinflant.

A més a més, l’anunci que la deducció s’eliminaria a partir del 2011 és una forma interessant d’intentar incentivar la compra durant aquest curt període, intentar acabar amb l’estoc d’habitatges buits i revertir l'espiral depressiva sectorial que afecta al sector immobiliari, al financer i també al conjunt de la població.

Algú podria esgrimir, però, que aquestes deduccions són una ajuda als ciutadans perquè puguin accedir a la compra d’un habitatge i que per tant no s’haurien d’eliminar. Deixant de banda el fet que l’efecte principal d’aquestes deduccions és l’escalada de preus, també ens hauríem de preguntar: a qui beneficien realment aquestes deduccions?

Doncs els números canten. En aquest gràfic es pot veure la distribució de les deduccions per contribuent pels diferents trams de renda. Aquestes deduccions augmenten de forma constant fins als 80.000 euros de renda. A l’extrem de la distribució, les persones amb una renda superior a 600.000 euros es poden deduir, de mitjana, el mateix que els que tenen una renda d’uns 18.000. En definitiva, una política profundament regressiva i difícilment justificable.



Aquesta mala política l’han impulsada amb la mateixa vehemència governs del PSOE i del PP, i és molt desencoratjador veure que una vegada el PSOE s’ha decidit a tirar-la enrera, sobretot els partits d’esquerres, no li hagin volgut donar suport moguts per altres interessos.

divendres, 22 de maig del 2009

2 = 2?

La simplicitat sovint dóna un poder especial a una idea. De fet la simplicitat d’una idea és moltes vegades una de les forces motrius que l’empeny a conquerir noves ments i nous horitzons i l’acaba convertint en una idea rellevant, valuosa i perdurable.

I el que Milanovic, Lindert i Williamson van fer és exactament això, tenir una idea senzilla però brillant i il•luminadora. De fet no és ben bé una nova idea, però la van saber vestir de tal manera que és talment com si ho fos.

La motivació de fons de MLW era saber si es poden fer comparacions dels nivells de desigualtat entre països de diferents nivells de renda sense problemes. I la resposta va ser negativa.

Per a plantejar-se aquesta pregunta, primer es van preguntar quin era el màxim nivell de desigualtat possible d’una societat. Per calcular-ho suposen que el 99% de la població viu amb uns ingressos de subsistència (300$/dia) i l’1% restant s’apropia de tot l’excedent. Quan la renda per càpita d’una societat és molt propera al mínim de subsistència, les elits es poden apropiar de poc excedent i per tant, el màxim nivell de desigualtat possible és baix. I a mesura que la renta per càpita creix i s’allunya del mínim de subsistència, el màxim nivell de desigualtat possible va augmentant. En termes gràfics es pot veure en la següent figura (frontera de possibilitats de desigualtats).


Nota: els diferents punts mostren els nivells de desigualtat de les diferents províncies entre 1914 i 1930. L’alfa és la ràtio entre el PIBpc i el mínim de subsistència, és a dir, que a mesura que ens desplacem a la dreta augmenta el nivell de renda.

El següent pas es comparar el nivell real de desigualtat d’una societat amb el màxim de desigualtat que podria assolir. Això ho calculen amb la ràtio d’extracció (desigualtat real/màxima desigualtat possible). Si la RE fos 1 (el màxim), voldria dir que les elits han estat capaces d’apropiar-se de tot l’excedent; i a mesura que s’allunya d’1, això significaria que les elits serien incapaces d’apropiar-se de tot l’excedent generat i que el conjunt de la població seria cada vegada més capaç de beneficiar-se dels fruits del creixement.

I té alguna gràcia aquest nou indicador (RE)? Doncs molta, perquè en molts casos presenta uns valors molt diferents respecte a la desigualtat a seques mesurada amb qualsevol índex convencional com el Gini, el Theil, etc.

MLW per il•lustrar aquest fet, presenten una sèrie d’estimacions per a diferents països del món des de l’Imperi Romà fins als nostres dies. Però ara m’agradaria presentar unes noves estimacions, encara preliminars, sobre l’Espanya d’entreguerres a nivell provincial que hem fet amb l’amic i ara coautor Martínez-Galarraga.



Contràriament al que es podria pensar no hi ha cap relació sistemàtica entre l’índex de Theil i les ràtios d’extracció. Perquè (1) hi ha zones, com Catalunya, amb elevades desigualtats i en canvi unes ràtios d’extracció molt baixes; (2) d’altres amb baixes desigualtats i altes ràtios d’extracció, com Galícia; (3) algunes zones amb alta desigualtat i altes ràtios d’extracció, com la zona nord-oriental de Castella-Lleó i (4) finalment, també, regions com Aragó que presenten baixos nivells de desigualtat i de ràtios d’extracció.

La comparació d’ambdues aproximacions a la desigualtat és molt reveladora. Observant els índexs de Theil de Galícia al 1914 es podria dir que era de les zones més igualitàries de la península, en canvi, a través de les ràtios d’extracció s’arriba a la conclusió que donat el seu nivell de desenvolupament era pràcticament impossible que fos més desigual. De la mateixa manera, l’elevada desigualtat que hi ha a la zona oriental, s’esvaeix mirada a través de la ràtio d’extracció.

Així que un elevat índex de desigualtat implicaria moltes diferències de renda entre la població però ens diria poca cosa per si sol sobre el grau de misèria o pobresa en una societat. En canvi, amb la ràtio d’extracció no podríem saber si les diferències de renda entre la població són molt grans o no, però ens donaria una informació molt precisa sobre l’extensió de la misèria en una societat i també de la capacitat de les elits per apropiar-se de l’excedent.

Corol•lari: un mateix nivell de desigualtat és molt més perjudicial pels països pobres que pels rics.

i... 2 = 2? Doncs, no.

dilluns, 11 de maig del 2009

Una trobada sobre les desigualtats a nivell mundial



La setmana passada vaig tenir l’honor de participar a la Conferencia A Comparative Approach to Inequality and Development: Latin America and Europe. Entre els participants hi havia una nodrida representació dels màxims especialistes mundials sobre aquesta temàtica. Potser un dels papers que em va agradar més va ser el de Van Zanden et al., en que presentava una estimació sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques entre els ciutadans del món (és a dir mesurant tant les desigualtats entre països com aquelles a l’interior de cada país) entre 1820 i l’actualitat. Podeu veure els principals resultats en aquesta taula. Tot i que el text sencer està penjat a la web de la conferència.

Nota: el within mesura l’evolució de la desigualtat a l’interior dels països i el between les desigualtats entre països.

Un altre paper força polèmic i provocador va ser el de Jeffrey Williamson, en que desafiava la tesi d’Engerman i Sokoloff segons la qual la persistència del subdesenvolupament a Amèrica Llatina és degut, a grans trets, al tipus d’institucions de caràcter extractiu que va imposar l’Imperi espanyol. Segons Engerman i Sokoloff, aquestes implicaren unes grans desigualtats econòmiques, socials i polítiques que es perpetraren en el temps suposant un obstacle insalvable per al desenvolupament. En canvi, Williamson, recolzat sobre el coneixement empíric disponible sobre aquesta matèria, considerà que aquesta història és només un mite perquè les desigualtats econòmiques a Amèrica Llatina no eren superiors a les d’altres països europeus de l’època. Se’n continuarà parlant.

Les derivades polítiques d’aquest debat són força interessants. Donat que la nova visió de Williamson vindria a exonerar alguns dels crims i culpes dels espanyols, no és estrany que el Pais se n’hagi fet ressò a la portada.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Qui ha de pagar la crisi?


En aquest gràfic hi podeu veure com els han anat les coses als britànics més rs durant la segona meitat del segle XX (la sèrie mostra el % del PB acumulat pel 10% de la població més de GB). Força malament durant l’època d’or del capitalisme i magníficament des dels anys vuitanta, després de la revolució tatcheriana.

Doncs bé, les coses podrien tornar a canviar, el govern de GB acaba d’anunciar que pujarà els tipus marginals de l’impost sobre la renda al 50% (i no al 42% com havia anunciat fa poc).

Sincerament, crec que és força més intel•ligent recaptar més dels rics i fer més despesa pública per estimular l’economia que no pas recaptar més dels pobres (que és el que hi ha darrera de l’augment dels impostos indirectes que alguns prediquen) per gastar donant-ho als rics, per exemple amb la compra d’actius tòxics al sistema financer (i no nacionalitzant-los, que és el que s’hauria de fer en tot cas).

Però sembla que corren mals temps pel Gordon Brown, que va entre 10 i 17 punts darrera dels conservadors segons diverses enquestes. Però jo encara m’hi jugaria un pèsol en que guanyarà les eleccions de l’any que ve.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Per una societat viable i... agradable


La polarització és un concepte que fa referència a la configuració de grups cada vegada més homogenis i cada vegada més allunyats els uns dels altres. És un concepte que es pot aplicar a un munt de variables: ètniques, culturals, lingüístiques... En l'àmbit econòmic, per exemple, un procés de creixent polarització faria referència a la configuració de dos grups cada vegada més homogenis en termes d'ingressos que cada vegada estan més lluny (rics i pobres) i al progressiu afebliment dels esglaons intermitjos, les classes mitjanes, que anirien desapareixent ja fos per un procés de mobilitat ascendent o descendent. Tot i que la polarització pugui semblar un concepte germà de la desigualtat, tenen ben poc a veure i de fet es poden moure en direccions contràries. Qualsevol transferència de progressiva de renda sempre té l'efecte de reduir la desigualtat i, en canvi, té efectes ambigus sobre la polarització. Imagineu una societat amb quatre individus: al principi el primer té 100, el segon 50 i els dos darrers 20. En un segon moment els dos primers tenen 75 (perquè el primer ha donat 25 al segon) i els altres dos continuen tenint 20. En el segon moment la desigualtat hauria disminuït (perquè hi ha hagut una transferència de renda d'una persona més rica a una altra de més pobre), però en canvi la polarització hauria augmentat. És evident que altres vegades polarització i desigualtat poden evolucionar en la mateixa direcció, però ha de quedar clar que això no sempre és així.

L'estudi de les desigualtats sempre ha generat més interès que el de la polarització, que ha quedat fins fa poc, relegada en un segon terme. Però darrerament hi ha hagut una certa revolució, tant en el refinament teòric del concepte, com en la mesura empírica del mateix, com en les implicacions i conseqüències que genera. Per exemple, cada vegada hi ha més indicis que apunten a que la polarització econòmica, ètnica, religiosa, cultural, lingüística, etc. té un impacte significatiu sobre la probabilitat de conflictivitat social. La majoria d'aquests estudis es centren en el continent africà, que actualment està immers en una situació de permanent inestabilitat i una alta propensió a la violència civil.

Però els efectes perniciosos de la polarització també haurien de preocupar l'acció política a casa nostra. Des de mitjans del segle passat, amb la forta expansió de l’Estat del Benestar i les necessitats creixents de treballadors qualificats s’ha anat consolidant una forta classe mitjana que ha estat un factor d’estabilitat, consens i cohesió molt important. Aquest assoliment sembla assentat sobre unes bases sòlides i no sembla que ens hagi de preocupar a curt termini. L’extrema polarització econòmica en els països en efervescència industrialitzadora al llarg del segle XIX o a principis del XX, que sens dubte, era una de les causes darrera els elevats nivells de violència social de l’època queden lluny. O dit d’una altra manera, l’era de les revolucions, en paraules de Hobsbawm resta superada. I resta superada perquè el cost d’oportunitat de comprometre’s amb un moviment revolucionari és molt elevat, hi ha molt a perdre i quelcom molt incert a guanyar, just el contrari que el que passa en un escenari d’extrema polarització econòmica.

Ara bé, en els darrers anys hem viscut l’aparició d’un nou fenomen, la immigració, que ha causat un fort impacte en la societat. Aquesta es pot veure com un actiu o com un passiu, però el que és innegable és que és una realitat. Una realitat que s’hauria de gestionar de forma valenta i intel•ligent.
I el tema de la immigració ve molt a to del tema de la polarització. Sense un gran esforç per gestionar aquesta realitat, la tendència natural és a la configuració de grups homogenis i amb poques interaccions amb la resta. Escoles, barris, grups d’amics, bars, associacions de natius, magrebins, sud-americans, paquistanesos, xinesos, romanesos... vivint en espais segregats i en realitats paral•leles en una creixent situació de desconeixement, i al que això comporta: desconfiança, rebuig, conflicte...

No es tracta de fer alarmisme, es tracta de posar fil a l’agulla i dirigir el procés amb uns criteris clars perquè el laissez-faire ens aboca a un escenari de polarització i problemes estructurals que per definició són difícils de solucionar.
En aquest aspecte, no és que no s’hagi fet res. Crec que la mesura més important que va impulsar el primer tripartit va ser obligar a l’escola concertada a complir la llei, en el sentit de donar una sèrie de contrapartides a canvi del diner públic que reben. Almenys a Vilafranca, al llarg dels darrers anys els nous immigrants s’estan escolaritzant de forma més o menys equitativa entre els diferents centres. I evitar la formació d’escoles gueto és un perill a evitar. Però és encara més una oportunitat per les noves generacions de ciutadans de conèixer amb naturalitat la creixent diversitat de la realitat social i trencar el cercle viciós del desconeixement-desconfiança-rebuig–conflicte: la polarització. Perquè crec que és més difícil veure com a l’altre a un tipus amb qui has compartit anys d’estudi, has jugat a futbol, has compartit càstigs o de qui has copiat exàmens... I el que val pels uns, val pels altres, perquè si uns i altres es coneixen ja no hi ha uns i altres sinó nosaltres.

Però hi ha un aspecte que em preocupa molt de la política de repartiment dels alumnes nouvinguts. I és que tot i ser una política puntal per al futur, no se n’ha fet gens de bandera, no s’ha publicitat, ni se n’ha remarcat la importància cabdal, com si s’hagués volgut tirar endavant d’amagatotis. I això fa pensar que tot i que pugui ser una política absolutament necessària sigui poc popular, o dit d’una altra manera, electoralment desgastadora. Tenim el repte de construir una societat viable i agradable, encara hi som a temps, però no arribarà sola i per fer-hi cap s’haurà de fer camí per sobre de la impopularitat d’algunes mesures. Valentia, pedagogia, enginy i sobretot consens per no convertir aquest repte col•lectiu en una trinxera de la demagògia i del càlcul electoral a curt termini.