El dèficit públic espanyol avança a
bon ritme. I més enllà de la deriva del govern anunciant dia rera dia mesures contradictòries, està clar que tard o d’hora hauran d’augmentar els impostos per tal de re-equilibrar els comptes públics. Què faran? No en tinc ni la més remota idea, tot i que per la trajectòria que porten em sembla que les decisions que prenguin no aniran en la línia que crec que haurien d’anar.
Hi ha una àmplia gamma d’impostos que es podrien apujar i que tindrien diverses conseqüències. En termes generals hi ha dos tipus d’impostos:
Els directes: que graven directament la renda o riquesa dels individus
Els indirectes: que graven el consum o la despesa dels agents.
En aquest post em centraré en els impostos directes que graven a la riquesa i deixaré els de la renda per més endavant. Lamentablement, aquests impostos estan en vies d’extinció. Ja han eliminat l’impost de patrimoni i amb la descentralització (a les CC.AA.) de l’impost de successions s’ha iniciat una carrera a la baixa d’aquest impost que n’està reduint la seva importància a gran velocitat.
Trobo que és una greu equivocació la opció de suprimir els impostos sobre la riquesa, i particularment el de successions. Comencem per aquest darrer.
Una de les crítiques més recurrents als impostos en general és que el govern no té cap dret a quedar-se amb part de les rendes dels ciutadans. Unes rendes que rebem fruit del nostre treball, esforç i talent. I tot i que les crítiques en aquesta direcció acostumen a ser exagerades és cert que mitjançant els impostos, el contribuent perd uns recursos que s’ha guanyat a pols.
Bé, doncs aquest és un problema que no existeix en el cas de l’impost de successions. Aquest impost l’han de satisfer les persones que reben un cert patrimoni en forma d’herència. Una herència que no és fruit del seu treball, ni del seu esforç ni del seu talent, i que, per tant, seria una forma més “justa” de recaptar impostos. Perquè molts convindríem que les desigualtats econòmiques que són fruit de l’enginy i el treball de cada ciutadà són acceptables. En canvi, quan les diferències són fruit de l’atzar, és a dir, de la família on t’ha tocat néixer ja no són tant justificables.
Si a més a més tenim en compte que una part molt significativa de les diferències econòmiques i socials d’una societat s’expliquen per la transmissió intergeneracional de patrimoni, podríem convenir que una bona manera de cohesionar la societat seria incidint sobre aquests mecanismes de transmissió amb l’objectiu de desgastar l’atzar com a factor d’”èxit social” (re-equilibrar les condicions de partida, imagineu una partida de parxís en que cada jugador comença a jugar amb un nombre de daus diferent !!! ...salvant les distàncies, així és la vida...). Dit d’una altra manera, em sembla molt bé que la gent amb talent com en Bill Gates, en Messi o l’Amancio Ortega gaudeixin d’un estatus de vida formidable. El que no em semblarà tant bé serà que els seus hereus puguin portar un ritme de vida encara superior sense haver fet res a canvi.
Tot i així, sembla que a nivell social l’impost de patrimoni i sobretot el de successions estan al capdamunt del rànquing d’impopularitat. Per què? És un cas de miopia extrema. En primer lloc, com ja s’ha dit més amunt, haurien de ser més impopulars els impostos que graven el teu treball que no pas els que graven el treball dels altres i que tu reps en forma de regal. En segon lloc la riquesa
està molt més mal distribuïda que la renda. Això es pot veure en aquests gràfics que mostren quin percentatge de la renda i riquesa totals està en mans de l’1% de la població més rica de diversos països.
% de la Riquesa Nacional en mans de l'1% més ric de la població
% de la Renda Nacional en mans de l'1% més ric de la població
Com és possible que uns impostos (sobre la riquesa) que incideixen de forma molt més intensa sobre els més rics siguin tant impopulars entre gran part de la societat? Se m’acudeixen dues explicacions: la primera és la creença que els rics evadeixen impostos i que encara que la riquesa estigui molt concentrada, com que els rics evadeixen, aquests impostos acaben gravant especialment a les classes mitjanes. Aquest argument té un fons de veritat però no invalida el fet que aquests impostos incideixen amb especial intensitat sobre els super-rics d’un país. Les estimacions que he presentat més amunt s’han construït a partir de les estadístiques de recaptació de diversos impostos sobre la riquesa, és a dir, post-evasió. Par tant, tot i que hi hagi evasió (un fenomen que s‘hauria de perseguir) la concentració de la riquesa declarada continua sent extrema.
L’altre explicació que se m’acudeix és que la gent tendeix a pensar que és més rica del que realment és. És molt curiós constatar que en molts estudis quan es pregunta als enquestats a quina classe social pertanyen (baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta, alta) tendeixen a identificar-se dins d’un grup social superior. Jo mateix m’he passat els darrers quatre anys cobrant entre 850 i 960 euros i em considero de classe mitjana, una apreciació que està del tot desenfocada. Tornem al tema, si tothom considera que és més ric (en termes comparatius) del que realment és, pot arribar a pensar que els impostos sobre la riquesa l’afecten amb més severitat. Però és evident que estan desenfocats. Un desenfocament que no és casual i que és alimentat de forma constant i subtil per molts mitjans de comunicació i “creadors d’opinió” que no se sap ben bé a quins interessos serveixen, o potser sí, en Roto sempre és molt il•luminador...
Així que si han d'augmentar els impostos podrien començar desfent el que han estat fent al llarg dels darrers anys.
