Això, que s’explica en qualsevol manual introductori de microeconomia, sembla que no serveixi per dissenyar el tipus de polítiques apropiades per assolir el pretès objectiu de les mateixes: facilitar l’accés a l’habitatge.
Hi ha tres explicacions per entendre aquesta situació. La primera, és que com que es tracta de polítiques populars, és una bona manera de caçar vots. La segona, que els encarregats de dissenyar-les són uns ignorants en la matèria (no és gaire probable); i la tercera és que l’objectiu real d’aquestes polítiques sigui encarir el preu de l’habitatge i defensar els interessos dels propietaris.
Per incidir de forma adequada en aquest mercat hi ha diverses alternatives que acostumen a resultar cares. Però no totes ho són, hi ha la possibilitat de posar els incentius adequats als agents econòmics perquè perseguint el seu propi benefici alhora contribueixin a promoure l’interès general. Com?
Un exemple: encarint la possibilitat de tenir habitatges desocupats. Una manera prou senzilla d’implementar aquesta política seria a nivell municipal. La normativa de l’IBI permet posar un recàrrec del 50% sobre la quota líquida als habitatges desocupats. Fer-ho o no, és potestat de cada Ajuntament. Aprovant aquest recàrrec, no tant sols s’impulsaria la mobilització dels habitatges buits sinó que a més a més augmentaria la recaptació municipal. I tothom en sortiria beneficiat, també el propietari que percebria un rendiment dels seus immobles.
A Vilafranca, com suposo que a tantes altres localitats, no es treu profit d’aquest recàrrec (aquí), però no té perquè continuar essent així.
Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada