dimarts, 26 de maig del 2009

Si fem servir l'autonomia per això quasi que prefereixo l'autonomia dels presos de Guantànamo


http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Ayuda/publica/coches/lujo/elpepuespcat/20090527elpcat_2/Tes

Votants Vs lobbies. Qui pesa més?

Les pressions de la conselleria d'innovació per augmentar els límits de contaminació dels vehicles que es poden acollir al plan vive m'han despertat una curiositat que resta insatisfeta. Quina deu ser l'empresa productora de vehicles ineficients que s'ha de beneficiar d'aquesta mesura? Es tracta de joc net? Jo diria que és una mostra més de com l'acció de lobby pot perjudicar l'interès general. Suposo que ens hauria d'escandalitzar però hi estem tant acostumats...

dilluns, 25 de maig del 2009

Zapatarero, a vegades també l'encerta.

Per una vegada que l’executiu de Zapatero promou una mesura intel•ligent, és molt lamentable que aquesta no hagi pogut prosperar. Em refereixo al tema de les deduccions per la compra d’habitatge. Aquesta deducció durant anys ha anat fomentant la cultura de la propietat desincentivant el lloguer. Ha alimentat el creixement de preus dificultant l’accés a l’habitatge (un dret constitucional) i ha contribuït també a la bombolla que per fi s’està desinflant.

A més a més, l’anunci que la deducció s’eliminaria a partir del 2011 és una forma interessant d’intentar incentivar la compra durant aquest curt període, intentar acabar amb l’estoc d’habitatges buits i revertir l'espiral depressiva sectorial que afecta al sector immobiliari, al financer i també al conjunt de la població.

Algú podria esgrimir, però, que aquestes deduccions són una ajuda als ciutadans perquè puguin accedir a la compra d’un habitatge i que per tant no s’haurien d’eliminar. Deixant de banda el fet que l’efecte principal d’aquestes deduccions és l’escalada de preus, també ens hauríem de preguntar: a qui beneficien realment aquestes deduccions?

Doncs els números canten. En aquest gràfic es pot veure la distribució de les deduccions per contribuent pels diferents trams de renda. Aquestes deduccions augmenten de forma constant fins als 80.000 euros de renda. A l’extrem de la distribució, les persones amb una renda superior a 600.000 euros es poden deduir, de mitjana, el mateix que els que tenen una renda d’uns 18.000. En definitiva, una política profundament regressiva i difícilment justificable.



Aquesta mala política l’han impulsada amb la mateixa vehemència governs del PSOE i del PP, i és molt desencoratjador veure que una vegada el PSOE s’ha decidit a tirar-la enrera, sobretot els partits d’esquerres, no li hagin volgut donar suport moguts per altres interessos.

divendres, 22 de maig del 2009

2 = 2?

La simplicitat sovint dóna un poder especial a una idea. De fet la simplicitat d’una idea és moltes vegades una de les forces motrius que l’empeny a conquerir noves ments i nous horitzons i l’acaba convertint en una idea rellevant, valuosa i perdurable.

I el que Milanovic, Lindert i Williamson van fer és exactament això, tenir una idea senzilla però brillant i il•luminadora. De fet no és ben bé una nova idea, però la van saber vestir de tal manera que és talment com si ho fos.

La motivació de fons de MLW era saber si es poden fer comparacions dels nivells de desigualtat entre països de diferents nivells de renda sense problemes. I la resposta va ser negativa.

Per a plantejar-se aquesta pregunta, primer es van preguntar quin era el màxim nivell de desigualtat possible d’una societat. Per calcular-ho suposen que el 99% de la població viu amb uns ingressos de subsistència (300$/dia) i l’1% restant s’apropia de tot l’excedent. Quan la renda per càpita d’una societat és molt propera al mínim de subsistència, les elits es poden apropiar de poc excedent i per tant, el màxim nivell de desigualtat possible és baix. I a mesura que la renta per càpita creix i s’allunya del mínim de subsistència, el màxim nivell de desigualtat possible va augmentant. En termes gràfics es pot veure en la següent figura (frontera de possibilitats de desigualtats).


Nota: els diferents punts mostren els nivells de desigualtat de les diferents províncies entre 1914 i 1930. L’alfa és la ràtio entre el PIBpc i el mínim de subsistència, és a dir, que a mesura que ens desplacem a la dreta augmenta el nivell de renda.

El següent pas es comparar el nivell real de desigualtat d’una societat amb el màxim de desigualtat que podria assolir. Això ho calculen amb la ràtio d’extracció (desigualtat real/màxima desigualtat possible). Si la RE fos 1 (el màxim), voldria dir que les elits han estat capaces d’apropiar-se de tot l’excedent; i a mesura que s’allunya d’1, això significaria que les elits serien incapaces d’apropiar-se de tot l’excedent generat i que el conjunt de la població seria cada vegada més capaç de beneficiar-se dels fruits del creixement.

I té alguna gràcia aquest nou indicador (RE)? Doncs molta, perquè en molts casos presenta uns valors molt diferents respecte a la desigualtat a seques mesurada amb qualsevol índex convencional com el Gini, el Theil, etc.

MLW per il•lustrar aquest fet, presenten una sèrie d’estimacions per a diferents països del món des de l’Imperi Romà fins als nostres dies. Però ara m’agradaria presentar unes noves estimacions, encara preliminars, sobre l’Espanya d’entreguerres a nivell provincial que hem fet amb l’amic i ara coautor Martínez-Galarraga.



Contràriament al que es podria pensar no hi ha cap relació sistemàtica entre l’índex de Theil i les ràtios d’extracció. Perquè (1) hi ha zones, com Catalunya, amb elevades desigualtats i en canvi unes ràtios d’extracció molt baixes; (2) d’altres amb baixes desigualtats i altes ràtios d’extracció, com Galícia; (3) algunes zones amb alta desigualtat i altes ràtios d’extracció, com la zona nord-oriental de Castella-Lleó i (4) finalment, també, regions com Aragó que presenten baixos nivells de desigualtat i de ràtios d’extracció.

La comparació d’ambdues aproximacions a la desigualtat és molt reveladora. Observant els índexs de Theil de Galícia al 1914 es podria dir que era de les zones més igualitàries de la península, en canvi, a través de les ràtios d’extracció s’arriba a la conclusió que donat el seu nivell de desenvolupament era pràcticament impossible que fos més desigual. De la mateixa manera, l’elevada desigualtat que hi ha a la zona oriental, s’esvaeix mirada a través de la ràtio d’extracció.

Així que un elevat índex de desigualtat implicaria moltes diferències de renda entre la població però ens diria poca cosa per si sol sobre el grau de misèria o pobresa en una societat. En canvi, amb la ràtio d’extracció no podríem saber si les diferències de renda entre la població són molt grans o no, però ens donaria una informació molt precisa sobre l’extensió de la misèria en una societat i també de la capacitat de les elits per apropiar-se de l’excedent.

Corol•lari: un mateix nivell de desigualtat és molt més perjudicial pels països pobres que pels rics.

i... 2 = 2? Doncs, no.

dilluns, 11 de maig del 2009

Una trobada sobre les desigualtats a nivell mundial



La setmana passada vaig tenir l’honor de participar a la Conferencia A Comparative Approach to Inequality and Development: Latin America and Europe. Entre els participants hi havia una nodrida representació dels màxims especialistes mundials sobre aquesta temàtica. Potser un dels papers que em va agradar més va ser el de Van Zanden et al., en que presentava una estimació sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques entre els ciutadans del món (és a dir mesurant tant les desigualtats entre països com aquelles a l’interior de cada país) entre 1820 i l’actualitat. Podeu veure els principals resultats en aquesta taula. Tot i que el text sencer està penjat a la web de la conferència.

Nota: el within mesura l’evolució de la desigualtat a l’interior dels països i el between les desigualtats entre països.

Un altre paper força polèmic i provocador va ser el de Jeffrey Williamson, en que desafiava la tesi d’Engerman i Sokoloff segons la qual la persistència del subdesenvolupament a Amèrica Llatina és degut, a grans trets, al tipus d’institucions de caràcter extractiu que va imposar l’Imperi espanyol. Segons Engerman i Sokoloff, aquestes implicaren unes grans desigualtats econòmiques, socials i polítiques que es perpetraren en el temps suposant un obstacle insalvable per al desenvolupament. En canvi, Williamson, recolzat sobre el coneixement empíric disponible sobre aquesta matèria, considerà que aquesta història és només un mite perquè les desigualtats econòmiques a Amèrica Llatina no eren superiors a les d’altres països europeus de l’època. Se’n continuarà parlant.

Les derivades polítiques d’aquest debat són força interessants. Donat que la nova visió de Williamson vindria a exonerar alguns dels crims i culpes dels espanyols, no és estrany que el Pais se n’hagi fet ressò a la portada.