La deflació

Aquest post vindria a ser la continuació d'aquest.

En un conte dels de tota la vida, de bons i dolents, l’atur i la inflació estarien al bàndol dels súper dolents. Tothom els coneix i a tothom espanten. Mentre que està justificat posar a l’atur en aquest bàndol, no ho està tant, ni de bon tros en el cas de la inflació. La inflació és necessària pel bon funcionament del sistema i sense ella tota l’economia trontollaria. Tot i així, també s’ha de dir que una inflació excessiva, i excessiva vol dir de dos dígits, també generaria els seus problemes.

Però, seguint amb el conte, què passa quan els bons maten a la inflació? Entrem al món de les meravelles? Tot el contrari, entrem en deflació i de pas a una depressió de cavall.

Per què és tant temible la deflació? Doncs bàsicament perquè situa tots els incentius a l’inrevés de com haurien d’estar perquè les coses anessin bé. Comencem pel consum, si els preus comencen a baixar, els consumidors tindran menys pressa per comprar perquè comprar avui és més car que fer-ho demà i per tant el consum caurà.

En el mercat creditici, la deflació, en principi, afavoriria als creditors i perjudicaria als deutors. En un context deflacionari el valor real del diner (deutes, estalvis) augmenta. Això implica que si els preus cauen un 5%, el valor real del deute haurà pujat un 5%. I tot i que aquesta situació pogués beneficiar al creditor, l’augment més que probable de la morositat compensaria de sobres l’efecte positiu.

Més sobre el mercat creditici, pels agents que encara no estan endeutats, un context deflacionari, no els induiria a endeutar-se per exemple, per invertir, perquè com hem vist el cost real del crèdit aniria en augment. En definitiva que hi hauria una contracció important del crèdit, la inversió... La deflació deprimeix les ganes d’invertir.

I pel que fa a l’economia real, els problemes no serien menors. En un context deflacionari, una empresa paga (salaris) a preus antics i ven la producció a preus actuals. Com que en un context deflacionari, els preus actuals són inferiors que els preus antics, l’empresa entraria en una situació de pèrdues permanent.

Resumint, caiguda del consum, de la inversió, problemes de solvència del sector financer, atur... un cercle viciós que es retroalimenta automàticament i amb un potencial altament devastador. I lamentablement, sembla que ja la tenim aquí.

Així que com és que a la bona de la inflació sempre li toca el paper del dolent mentre que el monstre de la deflació no passa de ser un actor secundari completament ignorat?

Una possible explicació és que des de la Gran Depressió la deflació no ha estat un problema (amb l’excepció del Japó) i que hi podria haver la percepció que és una malaltia superada.

L’altra té uns tints ideològics més clars. Mentre que totes les mesures per lluitar contra la inflació són de tipus anti-social: desregulació del mercat de treball, liberalitzacions, reducció de la despesa pública (social)... per fer front a la deflació, un cop esgotada la política monetària , es necessita tot el contrari: una actuació decidida de l’Estat per substituir el vigor perdut pels agents privats. I això vol dir, despesa pública (mitjançant dèficit) per parar la caiguda de la demanda agregada. El tema és senzill, si els agents privats no volen gastar , per evitar que els sistema s’ensorri algú s’ha de posar a gastar en el seu lloc, i aquest algú només pot ser l’Estat mitjançant la despesa pública.

I ja se sap que tot el que evidencia la no autorregulació de l’economia és obsessivament tapat pel paradigma neoliberal.