Estimating inequality, understanding history: Did inequality shape the long path to democracy in Iberia?

Us deixo amb un projecte d’article encara per polir. Es tracta de noves estimacions sobre l’evolució de la desigualtat, polarització, benestar i taxa d’extracció a Espanya i Portugal al llarg del segle XX. En destacaré dos aspectes, el primer us pot semblar un pèl freak, però és de gran interès entre economistes i historiadors econòmics: l’evolució de la desigualtat segueix la Corba de Kuznets (CK) tal com la va formular Kuznets. És a dir, que la desigualtat global va seguir una U invertida al llarg del procés d’industrialització, i que al llarg d’aquest mateix procés, els top incomes van caure. Això que pot semblar contradictori, i que fins ara ha estat malinterpretat, vindria a donar suport empíric a la CK.

La segona, que potser és més interessant per al gran públic, vindria a dir que l’elevada desigualtat ha estat un dels factors que podria haver endarrerit tant la democratització a Ibèria en el context d’Europa Occidental. A més a més, els nivells de polarització econòmica (l’absència de classe mitjana) podrien estar darrera de les diferents transicions polítiques a Espanya i Portugal. En aquest sentit, mentre que la Dictadura de Salazar va arribar de forma pacífica, la franquista va arribar després d’una Guerra Civil. Altra vegada, la transició política a Espanya va ser de caràcter gradual i dirigida per les velles elits del règim, just al contrari que a Portugal que amb la revolució dels clavells, va liquidar el règim anterior de forma fulminant.

Bona lectura...

Aquí

Mentiders

Barcelona està envoltada avui d’una boirina d’aspecte ben poc saludable que m’ha fet despertar alguns pensaments.

Sembla que ara que CiU ha arribat al govern comença a entendre les bondats de les limitacions de velocitat a la zona metropolitana de Barcelona. Allò que durant el tripartit només eren mesures amb un esperit exclusivament recaptatori que no servien per reduir ni contaminació ni accidents resulta que ara adquireixen una nova dimensió. I resulta que ara que tenim un anticicló, s’ha de limitar la velocitat per reduir la contaminació de l’aire i preservar la salut dels ciutadans.

O mentien o menteixen.

I ja per acabar, un quadre dels nivells de contaminació a les zones urbanes de diversos països europeus (no es detalla la ciutat concreta). Però a nivell de la UE, Espanya només es veu superada per Grècia, Bulgària, Itàlia i Polònia, República Txeca i Eslovènia.

Aquí

Si estimem el nostre benestar i salut, potser s’hauria de fer alguna cosa al respecte.

La rapacitat d'en Francesc Olivella, Alcalde de les Cabanyes, no té limits

D'aquest tema ja en vaig parlar aquí i aquí.

Es tracta de la política fiscal de l'Ajuntament de les Cabanyes i més concretament de les quasi nu·les taxes de l'impost de vehicles de tracció mecànica. Es tracta d'una política de competència fiscal a la baixa, legalment dubtosa i que contradiu tots els principis de racionalitat que haurien de seguir les polítiques públiques. Aquesta política converteix aquest municipi en un autèntic paradís fiscal al bell mig del Penedès. I representa un saqueig directe i sagnant de recursos dirigit a la resta de municipis.

I en torno a parlar perquè l'Idescat ja ha pubicat les dades referents a la matriculació de vehicles per l'any 2009. Ho podeu consultar aquí.

La crisi només ha afectat molt lleugerament a la matriculació de vehicles a Les Cabanyes. Actualment, en aquest municipi hi ha una ràtio de 15 turismes i 6,6 camions per habitant.

Sr. Francesc Olivella, per dignitat, deixi la pirateria i dediqui's a la política.

I el repartiment de la riquesa a nivell mundial?

•

Em preguntaveu al darrer post com estava el repartiment de la riquesa a nivell munidial. Recordem que estem parlant de riquesa i no de renda. La riquesa sempre està molt més concentrada que la renda. Aquí ho teniu, són dades del Luxemburg Income Study de l'any 2000.

• richest 1% of adults owned 40% of global assets in 2000

• richest 2% owned 51%

• richest 5% owned 71%

• richest 10% owned 85%

• bottom half owned barely 1%

I aquí podeu veure on viuen els súper-rics:

D'altra banda, penseu que a Espanya la situació ha millorat significativament (l'1% més ric acumulava el 18% de la riquesa al 2002). Un repartiment tant desigual com el dels anys trenta de la riquesa dins d'unes mateixes fronteres segurament posaria en perill la la viabilitat d'un país en democràcia

I ja per acabar, tots aquests estudis de concentració de la riquesa es fan a partir de fonts fiscals: impost de successions i de patrimoni. Alhora, l'existència d'aquest tipus d'impostos, entre altres coses, és el que ha possibilitat un millor repartiment de la riquesa, almenys als països més desenvolupats del món.

Així que el panorame és força negre, perquè amb l'eliminació de l'impost de patrimoni per part del PSOE i del de Successions per CiU, és d'esperar que la concentració de la riquesa torni a augmentar, amb l'agreujant, que com que no hi haurà fonts fiscals disponibles no podrem documentar aquest procés.

I el més trist és que això és el que ha votat el poble.

Fins als collons de La Marató

Altra vegada amb la cançoneta de que bons, generosos i solidaris que som els catalans. A veure, està molt bé donar diners per una noble causa, però al capdavall, La Marató es un fet bastant anectdotari. Resulta que cada any paguem milers de milions d’euros d’impostos amb els quals financem escoles, hospitals, recerca, pensions, etc. Això és el que ens defineix com una societat solidària, civilitzada i de benestar. Aquesta solidaritat obligada, per mi, és la veritable solidaritat. Volem ser solidaris i treure pit de lo bons que som? Augmentem la pressió fiscal i perseguim el frau: des dels Carulla, fins als pintors, paletes, l’hosteleria i la murrieria de tots plegats (allò de, amb IVA o sense?).

Però, és clar que potser és més còmode evadir tot el que es pot durant l’any, malparlar dels impostos, demanar rebaixes impositives constants, donar quatre xavos per La Marató i poder dir: ei! que jo sóc guai, col•laboro amb La Marató.

Avui potser semblarà que vivim en un petit gran país, però jo diria que més aviat vivim en un país de merda.

i com deia aquell: algú ho havia de dir!

10 raons per votar a CiU

1.- Eliminaran l’impost de successions: s’ha d’ajudar als que més tenen. Perquè la vida és molt més divertida si ja des del naixement les desigualtats són elevades.

2.- Rebaixaran l’IRPF per les rendes superiors a 150.000 euros. Altra vegada s’ha d’ajudar als més rics. Mereixen la solidaritat de tots els catalans.

3.- Prometen un món feliç: pagar menys impostos i donar més serveis públics. Que no sigui possible és irrellevant, però, no és bonic pensar-hi?

4.- Són la garantia d’esborrar el llegat nefast dels comunistes d’ICV al govern.

5.- Premiar un partit que s’ha finançat amb comissions d’obra pública a través del Palau de la Música dirigit pel Fèlix Millet. Premiar-los també per mentir i menystenir al Parlament de Catalunya durant la comissió d’investigació sobre el cas. Evidentment, és molt millor finançar-se així que no pas amb aportacions dels militants amb càrrecs públics, com feien a ERC.

6.- Llibertat d’escollir escola. És a dir, subvencionar a aquelles famílies que volen portar els nens a escoles sense pobres.

7.- Un motiu ètnic. Portar a la presidència un home amb els vuit cognoms catalans, ja n’hi ha prou de l’humiliació que ha suposat aguantar un President xarnego durant quatre anys.

8.- Derogaran el codi ètic del mossos d’esquadra. Els mossos no cal que segueixin cap protocol per les seves actuacions rutinàries. Llibertat per fer un ús sense límits de la força sobre els detinguts! Només faltaria que els mossos s’haguessin de comportar bé!

9.- Faran el transvasament del Roine. Amb les dessalinitzadores el subministrament ja està assegurat però s’ha d’ajudar a les grans constructores com sigui.

10.- Si Artur Mas és el nou president, la Pilar Rahola, irradiant de felicitat i amb la satisfacció del deure acomplert, potser es retira i deixa d’ofendre la intel·ligència de milers de catalans.

Carme Trilla premia la delinqüència organitzada

Aquesta notícia que avui ha sortit a la llum demostra amb escreix la indignitat del país on vivim.

1.- El contribuents amb els nostres impostos financem unes necessàries polítiques d’habitatge.

2.- Els pisos de protecció oficial tenen un preu màxim de venda regulat per llei.

3.- Alguns propietaris dels pisos de protecció oficial decideixen vendre’s el pis (durant el boom), però el preu oficial (40.000 euros) els sembla poc i el venen per 200.000 euros.

4.- Com que és il·legal han de cobrar 160.000 en negre (així és com tornen a la societat el sacrifici que vam fer per facilitar-los l’habitatge en el passat).

5.- El comprador, que és un immigrant sense mitjans, no pot pagar la part en negre en efectiu, però va al banc i li donen una hipoteca.

6.- El Banc dóna crèdit per 200.000 sabent que el pis val 40.000

7.- El notari dóna fe que l’operació es fa conforme a la llei.

8.- El comprador es queda a l'atur, no pot seguir pagant la hipoteca i el banc es vol quedar l’habitatge i fer que l’antic propietari, ara homeless, continuï pagant el préstec.

9.- Salta l’escàndol.

10.- La Secretaria d’Habitatge de la Generalitat (Carme Trilla) decideix per decret duplicar el preu dels pisos, per netejar els balanços dels Bancs, a canvi que aquests cancel·lin el deute dels hipotecats i els deixin continuar vivint com a llogaters en aquests pisos.

I un es pregunta: l’administració no hauria d’emprendre mesures judicials per perseguir el conjunt de delictes que s’han produït? Castigar als venedors per cobrar en negre, inhabilitar als notaris per prevaricació, i empaperar Bancs, notaris, compradors i venedors per estar involucrats en una trama il·legal i contra l’interès públic?

Res, delinquir està premiat en aquest país. Vergonya!

I sobretot estupefacció.

Rics, pobres i polítiques miserables

Rellegint un paper sobre l’evolució de la desigualtat a Portugal des d’una nova perspectiva es fan evidents les terribles conseqüències distributives dels darrers anys en aquest país. En aquest gràfic es poden veure diferents sèries que retraten el percentatge de renda acumulat pels portuguesos més rics al llarg del darrer segle. Centrem-nos en els darrers anys: del 1989 en endavant. El 10% més ric passa de controlar el 25% al 38% del PIB. Un augment notable. Però pot no semblar espectacular a primera vista.

El que això significa, vist des d’una altra perspectiva, és que el 10% de la població més rica s’ha apropiat del 66% del total de creixement generat els darrers 17 anys. Dit d’una altra manera, els ingressos reals dels rics han augmentat a un ritme anual del 3.3% mentre que els de la resta han caigut un 0.4% anualment. Dit d’una altra manera, la renda dels rics ha crescut un 72% mentre que la de la resta de la població ha caigut un 6%.

I tot això sense estudiar el que ha passat entre el gruix del 90% de la població.

Tot plegat potser hauria de fer reflexionar al voltant de quins sectors haurien de pagar les polítiques d’ajust actuals. Aquells que porten vint anys empobrint-se, o aquells que porten dues dècades daurades d’enriquiment i prosperitat? Enriquiment i prosperitat d’uns pocs, que, per altra banda, no ha beneficiat al conjunt de la societat com tant sovint s’acostuma a postular des de tribunes acadèmiques, polítiques i mediàtiques.

El peatge de la mort?

M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat.

Us deixo amb un extracte de l’article.

“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20^th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.

This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”

Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?

I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?

El preu de l’aigua a Vilafranca: com més gastes menys pagues

A Vilafranca hi ha dos tipus d’estructures tarifàries en el consum d’aigua. La primera consisteix en el sistema d’aforament o mínims, en que es paga una quantitat fixa per tenir dret a consumir un determinat volum de m3 mensuals precontractats. Una vegada contractes un mínim, per exemple de 6m3/mes, tant li fa si en consumeixes 2 o 5 perquè acabes pagant exactament el mateix. Així que no hi ha cap incentiu a l’estalvi d’aquest bé tant preciat i escàs.

L’altre sistema és el de comptador. Cada unitat familiar paga una quota fixa (independent del consum) i una part variable que correspon exactament als m3 d’aigua que ha consumit. A més a més hi ha una tarifa progressiva perquè a partir de 6, 12 i 18 m3/mes el preu del m3 d’aigua augmenta. Aquest sistema és molt millor que l’anterior perquè es paga exactament pel que s’ha consumit i a més a més incentiva l’estalvi d’aigua.

L’Ajuntament de Vilafranca fa anys que incentiva a les famílies a passar-se al sistema de comptador subvencionant els costos de transició des del sistema d’aforament. I això té molt de sentit, perquè amb el sistema de comptadors el consumidor té un incentiu econòmic clar per fer un consum responsable de l’aigua. Fins aquí tot perfecte.

Però resulta que l’estructura tarifaria d’ambdós sistemes és absolutament demencial. En aquest gràfic hi podeu veure l’evolució del preu del m3 d’aigua a mesura que va augmentant el consum. El que es pot observar és molt sorprenent. En primer lloc, amb el sistema de comptador, com més gastes més econòmic et surt el m3 d’aigua (això només canvia a partir de 18m3, que és molt). En segon lloc, el sistema d’aforament és molt més econòmic que el de comptador fins als 6m3 de consum, i a partir d’aquesta quantitat, ho continua essent si s’esgota tota la capacitat de consum contractada. I la situació no millora gaire si s’hi afegeix el cànon de sanejament.

En un dels primers plens d’enguany, es va parlar de la companyia d’aigües de Vilafranca perquè havia tancat l’any amb pèrdues. Tots els grups van estar més o menys d’acord en que es tractava d’una situació conjuntural derivada de la crisi. També es va dir que part de les pèrdues eren degudes a que la companyia s’esforçava a vendre menys perquè fomentava l’estalvi dels usuaris. A la vista dels gràfics anteriors, es podria concloure que si les famílies consumeixen menys és per consciència cívica perquè el consistori vilafranquí no hi posa gaire de la seva part.

Subvencionar el canvi al sistema de comptadors està bé, però costa diners a l’administració (a tothom). Si a més a més els preus de l’aigua sota el sistema de comptador és més elevat, també resulta més car per l’usuari i tothom hi surt perdent.

Es podria optar per un sistema tarifari diferent, encarint el d’aforament i eliminant la quota fixa del de comptador. Recaptant el mateix, es podria generar un incentiu econòmic a l’usuari perquè es canviés de sistema. Apel•lar a la bona voluntat del ciutadà està bé, i a vegades funciona, però si es col•loquen els incentius econòmics necessaris la bona voluntat agafa volada.

Polítiques low-cost intel•ligents. Ens posem les piles?

Sad but true

Aquest és un dels reclams publicitaris que es podia veure pels carrers de Maó (Menorca) la setmana passada. Els teòrics de les bombolles defensen que entre dos processos especulatius normalment hi ha un període de desmemoriament després del qual els agents són capaços de tornar-se a deixar endur per l’eufòria pròpia de les bombolles.

Tot i que pel que sembla, n’hi ha que, o bé viuen permanentment alienats de la realitat, o bé tenen una voluntat d’enganyar sense límits.

Trist però cert.

La sortida de la crisi: el túnel del terror

A risc de ser pesat repetiré el que crec que és el principal problema que té Espanya per superar la crisi: els preus. En els darrers deu anys, des de la Unió monetària, els preus espanyols han pujat un 15% més que els de l’eurozona. En el post anterior ja comentava que aquesta situació s’havia de corregir sí o sí. No hi ha tercera via. No hi ha alternativa.

La història està plena de casos semblants a l’actual. La sortida de la IGM per part de França i GB o la sortida de la Gran Depressió, per exemple. Aquells que van optar per mantenir el tipus de canvi fix van sotmetre les seves economies a un ajust deflacionari duríssim, amb altes taxes d’atur, dèficit comercial i una lenta recuperació.

Espanya amb l’euro només pot transitar un camí el de la deflació, és a dir, caiguda de preus i salaris. És impopular i és socialment traumàtic, però és inevitable.

S’han perdut dos anys preciosos per intentar corregir aquesta situació i ara que es comencen a prendre mesures tampoc van en la millor direcció.

En el darrer post comentava que la millor opció a nivell europeu seria la implementació d’una política monetària expansiva combinada amb una política fiscal contractiva a Espanya. D’aquesta manera es podria corregir aquest diferencial de preus/costos de forma menys dolorosa. Amb una inflació elevada al conjunt d’Europa i propera a zero a Espanya (Espanya podria corregir al diferencial de preus amb Europa sense haver de passar pel turment de la deflació). També comentava que no creia que aquesta opció fos l’escollida pels grans líders europeus obsessionats amb els interessos nacionals i poc inclinats a treballar per l’interès comú europeu. Aliens a la obvietat que els que és bo pels PIGS també ho és pel conjunt dels països de l’eurozona.

I em vaig equivocar.

El gir copernicà de la política del BCE ha representat una gran resposta col·lectiva per tal d’ajudar als països més endeutats i alhora la viabilitat futura de l’euro. Aquesta política generarà inflació, i aquest escenari fa que l’ajust a què s’haurà de sotmetre l’economia espanyola sigui força menys dolorós.

Fins aquí tot molt bé. La contrapartida d’aquest pla era el compromís dels països endeutats de reduir el seu dèficit.

En aquest apartat es plantegen dues qüestions diferents. Primera: quina és l’opció menys dolorosa pel creixement econòmic? Segona: qui ha de pagar l’ajust?

Doncs bé, les polítiques que s’haurien d’emprendre amb més celeritat són aquelles que puguin atacar d’arrel el problema del dèficit públic. El problema principal és l’atur. I aquest està força relacionat amb el mercat laboral, la reforma és inajornable. S’ha de pagar el preu de la desprotecció del lloc de treball i segurament d’una rebaixa salarial a canvi de posar més gent a treballar. No ens podem permetre gaire més temps arrossegar la llosa col·lectiva que suposa pagar prestacions a 4 milions d’aturats i la resta de despeses associades a les polítiques socials de caràcter assistencial. Per no parlar del desgast psicològic que pateixen els afectats. En aquest sentit, tampoc estaria malament incentivar la mobilitat del mercat laboral a nivell europeu. Potser, encara que sigui a nivell transitori, Espanya s’hauria de tornar a convertir en un país d’emigrants. Això ajudaria a pal·liar els xocs asimètrics sobre l’economia europea.

Aquesta mesura hauria de tendir a reduir el dèficit públic per una doble via: menys despesa en prestacions, més ingressos en impostos.

En el sector públic també es podrien emprendre reformes per millorar-ne l’eficiència. Altra vegada, rebaixar els sous no serveix per res a mitjà termini. Però fer un gir radical en l’estructura de les retribucions podria marcar la diferència. Acabar amb els trienis. Escalfar la cadira no hauria de ser un argument per cobrar més. Rebaixar el sou base i posar una part variable en funció de l’eficiència de cada treballador. Evidentment el sistema hauria d’adaptar-se a les circumstàncies de cada àmbit de treball. Però de ben segur que amb una bona estructura d’incentius milloraria l’eficiència. I encara més, el més treballador es veuria recompensat. I no com ara, en que el més drópol és el que acostuma a viure millor.

El pla Zapatero potser té la virtut de rebaixar el dèficit públic a curt termini. Però també té un cost elevat en termes de creixement, sobre això hi ha consens. I si no es creix i l’atur no es redueix, les causes fonamentals del dèficit no desapareixen. Així que ens podríem veure abocats a la necessitat permanent de retallar de la despesa per equilibrar el pressupost.

La segona qüestió fa referència a qui ha de pagar l’ajust. L’haurem de pagar entre tots, i això vol dir que els més tenen també haurien de fer la seva contribució. Trobo que seria interessant començar a desfer el que s’ha fet els darrers anys.

-Reinstaurar l’impost de patrimoni (2000 milions d’euros).

-Instar a les CC.AA. a augmentar les taxes de l’impost de Successions. A Catalunya amb la reforma es deixen de recaptar uns 614 milions d’euros anuals, segons el propi departament.

-Augmentar la progressivitat de l’IRPF. El nombre de tipus impositius s’ha reduït de 6 a 4 i el tipus marginal (el màxim) del 48 al 43%. A més a més totes les rendes per sobre de 60.000 euros paguen el mateix tipus. Tenint en compte que, per exemple el 0,07% dels contribuents més rics declaren el 5% del total de rendiments de l’IRPF i tenen una renda mitjana de 1.600.000 euros, és evident que hi ha un ampli camp per recórrer (dades 2006) en el camp de la progressivitat de l’impost.

-El tema de les SICAV, etc.

I després quedarien el tipus de polítiques que s’haurien d’aplicar per dignitat. Perseguir el frau fiscal: el gran i també el petit. Paradisos fiscals. La taxa Tobin, etc.

Ignorar la realitat, caure a l’abisme

Deixeu-me fer una caricatura per mirar d’entendre el principal problema que té Espanya per sortir de la crisi.

Imagineu un país A que té com a moneda la Pela. D’altra banda, el país B produeix peres i les ven al país A a 5 poles/kg. Imaginem també que el tipus de canvi peles/poles és 1 a 1. El país A amb 100 peles pot comprar 20 kg de peres.

Ara imaginem que pel que sigui, al país B hi ha un procés inflacionari i les peres passen a valer 10 poles/kg. Ara amb 100 peles el país A podria comprar només 10 kg de peres. Com que hi ha altres mercats que poden proveir de peres el país A, el país B per poder continuar venent ha d’ajustar els seus preus. I per fer-ho té només dues opcions. La primera seria devaluant el pole fins al tips de canvi 1Pela = 2 Poles. La segona imposar un procés deflacionari intern. El que no seria cap opció és fer veure que no passa res, a no ser que es volgués precipitar el país cap a l’abisme.

Els preus han pujat un 16% més a Espanya que a Alemanya des de la unió monetària.

La manera que tenia Espanya de solventar les crisis fins la instauració de l’euro era devaluant. Ara aquesta opció ja no existeix i només ens queda la opció de la caiguda de preus interna amb tot el trauma social que aquesta opció porta associada.

De fet, si la UE tingués una política econòmica única i no una barreja incomprensible de polítiques nacionals contraposades hi hauria una tercera via. Traslladar part del pes de l’ajust als països centrals d’Europa. Com? Provocant un rebrot inflacionari a la UE mantenint els preus congelats als països que s’han comportat irresponsablement durant la darrera dècada. Però vist el comportament d’Alemanya respecte al rescat de Grècia es fa difícil pensar en que pogués acceptar aquesta opció.

A Europa sembla que hi ha una certa actitud miop envers els problemes de països tercers de la zona euro, com si no anés amb ells. Però amb la unió monetària, els problemes de cada país són també els problemes de tots els països i com més tard s’entengui pitjor.

Ara bé, Espanya no pot esperar a que els diferents governs europeus es posin d’acord. La situació és molt dolenta. I no sembla que ningú la vulgui ajudar fins que sigui massa tard. Així que s’haurien de començar a prendre mesures dures i deixar de contemplar com passa el temps a veure si s’esvaeix la tormenta. El tema del dèficit i el deute públic és el menys preocupant. A Espanya són només una conseqüència de la crisi.

La prioritat per la recuperació és tornar a posar la gent a treballar reduint l’atur, i això vol dir reforma laboral, abaratir l’acomiadament i caiguda de salaris. A curt termini només així es pot recuperar la competitivitat amb els socis europeus, que són els nostres principals clients/competidors.

I no veig prioritari reduir la despesa pública, més enllà de la congelació de salaris dels funcionaris un punt més intensa que l’ajust del sector privat per equitat horitzontal.

Pel que fa al dèficit, que sembla el principal problema de la crisi, no hi ha cap dubte que si les taxes d’atur caiguessin baixaria la despesa en prestacions socials i augmentaria la recaptació per IRPF, IVA, cotitzacions socials, etc.

La crisi no passarà de llarg sense fer res. Ningú comprarà peres a 10 si les pot comprar a 5. Aquesta és una veritat absoluta de la qual no es pot defugir. I esperar, només fa encarir el cost i el trauma d’unes reformes inevitables.

Pel foment de l’esperit recaptatori en les multes de trànsit

En el darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es parlava amb molta preocupació del dèficit que tenia el servei de grua, uns 200.000 euros anuals. Semblaven molt interessats en resoldre el problema però no varen arribar a enlloc.

La solució sembla prou òbvia. El preu d’aquest tipus de serveis s’hauria de correspondre amb el cost que tenen. No crec que hi hagi cap motiu de pes perquè el servei de grua hagi de ser subvencionat. D’aquesta manera el ciutadà seria conscient del valor que tenen els serveis prestats per l’administració pública. Així que potser s’haurien d’augmentar el preu dels guals i sobretot, de les multes als conductors incívics per equilibrar el cost d’aquest servei.

I això ens porta a un altre debat que és molt interessant. Sempre que l’administració pública augmenta l’aparell repressiu de tràfic (radars, helicòpters, controls alcoholèmia, grues, multes, personal, etc.), fet que indubtablement contribueix a millorar la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans, hi ha la crítica que això es fa amb esperit recaptatori.

Algun dia ens haurien de donar els números del que costa vigilar que es compleixin les normes de tràfic i els ingressos que generen amb multes. M’imagino que el dèficit deu ser descomunal. De manera que clouria aquest post demanant que les multes es dissenyessin, també, amb esperit recaptatori. Perquè aquests serveis serien prescindibles si els conductors es comportessin de forma cívica. Vist que no és així, podríem convenir que seria del tot just que els costos que genera vigilar-los recaiguessin exclusivament sobre aquests “delinqüents”.

Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?

Facilitar l'accés a l'habitatge sense gastar-se un duro

La Generalitat acaba de reobrir el període per sol·licitar ajudes per pagar el lloguer. És un exemple més del tipus de polítiques populars, cares i amb efectes perjudicials, encara que aquests darrers acostumen a passar desapercebuts. De la mateixa manera que les desgravacions per la compra d’habitatge, aquesta política té l’efecte d’impulsar la demanda (perquè abarateix el preu del bé) i per tant, n’augmenta el preu d’equilibri.

Això, que s’explica en qualsevol manual introductori de microeconomia, sembla que no serveixi per dissenyar el tipus de polítiques apropiades per assolir el pretès objectiu de les mateixes: facilitar l’accés a l’habitatge.

Hi ha tres explicacions per entendre aquesta situació. La primera, és que com que es tracta de polítiques populars, és una bona manera de caçar vots. La segona, que els encarregats de dissenyar-les són uns ignorants en la matèria (no és gaire probable); i la tercera és que l’objectiu real d’aquestes polítiques sigui encarir el preu de l’habitatge i defensar els interessos dels propietaris.

Per incidir de forma adequada en aquest mercat hi ha diverses alternatives que acostumen a resultar cares. Però no totes ho són, hi ha la possibilitat de posar els incentius adequats als agents econòmics perquè perseguint el seu propi benefici alhora contribueixin a promoure l’interès general. Com?

Un exemple: encarint la possibilitat de tenir habitatges desocupats. Una manera prou senzilla d’implementar aquesta política seria a nivell municipal. La normativa de l’IBI permet posar un recàrrec del 50% sobre la quota líquida als habitatges desocupats. Fer-ho o no, és potestat de cada Ajuntament. Aprovant aquest recàrrec, no tant sols s’impulsaria la mobilització dels habitatges buits sinó que a més a més augmentaria la recaptació municipal. I tothom en sortiria beneficiat, també el propietari que percebria un rendiment dels seus immobles.

A Vilafranca, com suposo que a tantes altres localitats, no es treu profit d’aquest recàrrec (aquí), però no té perquè continuar essent així.

Polítiques low-cost intel·ligents. Ens posem les piles?

On viuen els rics de la comarca?

Un advertiment previ: les mitjanes són enganyoses i no ens diuen res de la distribució interna de cap variable. La unitat territorial més rica podria ser també la que acumula un nombre més elevat de pobres si la distribució de la renda fos molt desigual. Un exemple paradigmàtic el trobaríem en alguns països exportadors de petroli. I el mateix podria passar a nivell regional, provincial, municipal, etc.

L’objectiu d’aquest post és fer un retrat superficial sobre les distribució de la renda a nivell municipal a l’Alt Penedès. Quins són els municipis més rics? I els més pobres? Com ha evolucionat la desigualtat al llarg de la darrera dècada?

En aquest gràfic hi podeu veure el rànquing municipal segons la Base imposable per càpita declarada en l’IRPF. Aquest indicador s’ha d’entendre com la renda mitjana dels habitants de cada municipi.

Font:Idescat

Hi ha dos municipis que sobresurten clarament al capdamunt: Pacs i Les Cabanyes, amb una renda per càpita un 60 i un 20% superiors a la mitjana comarcal. Sant Sadurní, Sant Llorenç, Gelida, Santa Fe, Olèrdola i Vilafranca són la resta de municipis que es troben per sobre de la mitjana comarcal. Per altra banda, a la cua del rànquing hi trobem Sant Quintí de Mediona, el Pla del Penedès, Pontons i Torrelles de Foix que tenen una renda entre un 20 i un 30 % per sota de la mitjana comarcal.

Pel que fa a l’evolució temporal de la distribució de la renda per càpita, com es pot veure en el següent gràfic ha estat prou favorable a nivell general, perquè es van reduir al voltant d’un 40% entre el 2000 i el 2007.

Font:Idescat

Les raons de la distribució municipal de la renda estan molt més enllà de les ambicions d’aquest post. Però m’agradaria llençar una hipòtesi que crec que pot ajudar a entendre el perquè de les posicions capdavanteres del rànquing. Alguns municipis amb una bona situació geogràfica han optat per un urbanisme de tipus “ciutat jardí” amb cases unifamiliars de cost superior a l’habitatge estàndard. Això ha provocat un efecte crida dirigit als sectors més adinerats de la societat, el que hauria fet augmentar la renda per càpita d’aquests municipis.

Un cas paradigmàtic d’aquestes migracions comarcals seria el d’en Pere Regull, alcalde de Vilafranca, però resident a les Cabanyes. Un comportament que podríem considerar que no és el més adequat, però que no és gens estrany entre la nostra classe política. El mateix President Montilla mai va residir a Cornellà mentre n’era alcalde i tampoc en Barto, alcalde de Santa Coloma fins que va esclatar el cas Pretòria.

I això que està passant a nivell comarcal també sembla que pugui succeir a Vilafranca. Amb nous barris com el Pla del Diable (on per cert hi viu en Francisco Romero, cap de l’oposició de Vilafranca) amb unes cases de preus desorbitats i d’altres, com el que s’està construint on hi havia l’antiga fàbrica CIA de tipus galliner a preus molt més baixos.

El planejament urbanístic deixa empremta durant moltes dècades i segmentar per nivell de renda els ciutadans que poden accedir a cada barri/municipi no sembla la millor estratègia per encarar un futur cohesionat.

Crec que l’urbanisme és la política social més important. I si el planejament és incorrecte és molt més probable caure en la necessitat d’aplicar la resta de polítiques socials “més conegudes”, cares, assistencials, i de caràcter urgent.

Prevenir o curar? Què en penseu?

Els freaks també aposten per la Taxa Tobin

El mite de la caverna: del territori a l'individu

Un dels temes que aixequen més interès, i també un dels que ha concentrat bona part dels esforços dels diferents governs de l’Estat Espanyol és el de la cohesió territorial entre les diferents CC.AA. Des d’una posició, es considera injusta una elevada desigualtat de PIBpc entre CC.AA.; des de l’altra es consideren injustes les transferències de renda entre CC.AA.

Els arguments des d’ambdues bandes de la trinxera són coneguts i no val la pena estendre-s’hi. El que sí que és interessant, però, és que ambdues visions coincideixen en considerar que el PIBpc és una bona mesura del grau de benestar d’una societat. Això explica que totes les CC.AA. lluitin per maximitzar (minimitzar) els guanys (pèrdues) derivats de les transferències interregionals de renda. I tot això amb la pretesa intenció de millorar el grau de benestar de la ciutadania.

Tot plegat porta a les polítiques públiques a un enfocament incorrecte i sense sentit. Si l’objectiu últim d’aquestes polítiques és millorar el benestar de la població i reduir les diferències de renda dels seus habitants, aquestes polítiques haurien d’anar orientades a augmentar la cohesió social (entre persones) i deixar de banda la territorial.

En aquest quadre hi podeu veure l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya des del 1973 al 2003. En destaquen tres aspectes. El primer fa referència a la reducció important de les desigualtats durant aquests trenta anys. El segon, indica que la majoria de les desigualtats registrades s’expliquen per la dispersió de renda dins de cada CC.AA. (al voltant del 90%), i que les diferències entre regions tan sols poden explicar el 10% restant. El tercer aspecte a destacar és que la majoria de la reducció de les desigualtats és atribuïble al component intra-grup. Un punt addicional faria referència al fet que una ulterior reducció de les desigualtats (que va de la mà d’un augment del benestar) només es podria assolir a través de l’aplicació de polítiques redistributives a l’interior de cada CC.AA.

Font: Goerlich i Mas (2009)

El corol•lari de tot plegat, al meu entendre, és que si volem viure en una societat socialment justa i equilibrada, hauríem de deixar enrere els debats territorials, que tenen l’estranya virtut d’aixecar ampolles i no solucionar res; i focalitzar el nostre interès en la redistribució personal de la renda.

L’esquerra a la deriva: cap on anem?

No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.

Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.

Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.

El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.

Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.

En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.

I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.

Quan més han de caure els preus dels pisos?

M’abstindré de llençar cap tipus de predicció al respecte perquè en aquesta matèria em declaro totalment incompetent. Però és un tema de gran interès. En primer lloc, per la gent que ha de comprar i no sap si ja ha arribat el moment. En segon lloc, perquè com més lent sigui l’ajust, més ens costarà superar la crisi. En tercer lloc, perquè si s’enfonsen gaire, el sistema bancari veuria com molts dels crèdits hipotecaris que han concedit tindrien uns valors molt per sobre del valor de mercat de l’habitatge i això els posaria en una situació encara més delicada.

Així que em limito a posar un parell de gràfics sobre l’evolució dels preus de l’habitatge a diverses ciutats de la província de Barcelona des del 2005 fins ara. Els preus es van començar a desinflar a principis del 2008 i han caigut entre un 7 i un 18%.

Font: Minsiterio de la Vivienda

Com que moltes vegades acaba passant el que la majoria de gent creu que succeirà, allò de les profecies que s’autocompleixen... recorro a la vostra opinió. Continuaran caient gaire més? Un 30%? Un 50%? Ja s’ha acabat? Què en penseu?