L’esquerra a la deriva: cap on anem?

No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.

Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.

Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.

El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.

Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.

En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.

I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.