A una illa deserta

hi ha un físic, un químic, un economista i una llauna d’escopinyes. Volen obrir la llauna per menjar i el físic planteja que si s’aplica una força en un punt focalitzat de l’envàs aquesta podria ser foradada. El químic defensa que si es sotmet la llauna a condicions extremes, la sal del mar, les altes temperatures de dia i el fred de nit, la consistència de la llauna s’aniria deteriorant i es podria obrir fàcilment. Finalment l’economista, que és el més llest de tots, diu:

Suposem que tenim un obrellaunes...

Aquest vell acudit, va ser un dels reclams que vam utilitzar fa uns anys amb un grup d’estudiants crítics amb el tipus d’economia que s’ensenyava a la nostra facultat (excessivament abstracta, deslligada dels problemes reals i en certa manera, marciana), per publicitar un seguit de xerrades i seminaris sobre aquesta temàtica.

Fa unes setmanes, vaig anar a un seminari de recerca de la UB on un investigador de la Reserva Federal de San Diego ens va presentar un model que predeia prou bé, a partir d’una sèrie de supòsits, el que havia passat des de l’any 2000 en endavant a Estats Units.

En economia, el recurs als models abstractes és una obligació per tal de poder analitzar en un context abordable la complexíssima realitat social. Ara bé, quan es perden de vista els supòsits i es comença a teoritzar sobre aquests com si fossin uns sòlids fonaments es superen els límits del que podria ser raonable.

Quan es diu que la innovacions tecnològiques en la construcció d’habitatges han permès que els preus de les cases caiguessin al voltant d’un 20 % el darrer any (perquè es parteix del supòsit que el preu = cost marginal)

Quan la realitat no s’adiu al model es transforma la realitat. El model prescrivia que quan els preus baixen la gent hauria de comprar més cases i viceversa. Però a la realitat, les expectatives compten, i quan els preus baixen, la gent compra menys perquè creu que continuaran baixant, de la mateixa manera que quan els preus pugen la gent compra perquè pensen que continuaran pujant i faran un negoci formidable. Com es resol aquesta problema? Es suposa que els preus dels lloguers cauen molt més ràpid que els preus de compra i això explica que la gent compri menys (perquè se’n va al mercat del lloguer). Que aquest supòsit no tingui res a veure amb la realitat no té cap importància.

Quan el ponent deia bajanada rera barbaritat i tota la sala anava assentint com si allò que s’estava dient fos totalment raonable...

Vaig sortir del seminari bastant desesperat, no per la gravetat de la crisi, sinó pel personal que corre pel món i que està encarregat de portar la política econòmica real.

Per sort no tots els economistes mantenen aquestes posicions, i el fet que hagin donat el Nobel d’economia d’enguany a en Paul Krugman m’omple d’esperança. Tinc la impressió que les coses poden canviar en dues vessants. En el món acadèmic ja fa temps que estan guanyant pes l’estudi de temes, com les desigualtats, que des de feia moltes dècades havien restat al marge de l’ortodòxia[1]. El reflex d’aquest canvi en el món de les idees també es podria plasmar en un nou ventall de polítiques que deixin enrera la fe cega en el mercat. Perquè el mercat és un mal amo, però pot ésser un excel·lent instrument al servei del benestar general.

---

[1] Encara que això no quedi reflectit en els plans d’estudi de les facultats d’economia del nostre país, almenys de moment.