divendres, 26 de febrer del 2010

L’esquerra a la deriva: cap on anem?


No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.


Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.


Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.


El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.


Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.


En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.


I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Quan més han de caure els preus dels pisos?


M’abstindré de llençar cap tipus de predicció al respecte perquè en aquesta matèria em declaro totalment incompetent. Però és un tema de gran interès. En primer lloc, per la gent que ha de comprar i no sap si ja ha arribat el moment. En segon lloc, perquè com més lent sigui l’ajust, més ens costarà superar la crisi. En tercer lloc, perquè si s’enfonsen gaire, el sistema bancari veuria com molts dels crèdits hipotecaris que han concedit tindrien uns valors molt per sobre del valor de mercat de l’habitatge i això els posaria en una situació encara més delicada.

Així que em limito a posar un parell de gràfics sobre l’evolució dels preus de l’habitatge a diverses ciutats de la província de Barcelona des del 2005 fins ara. Els preus es van començar a desinflar a principis del 2008 i han caigut entre un 7 i un 18%.


Font: Minsiterio de la Vivienda

Com que moltes vegades acaba passant el que la majoria de gent creu que succeirà, allò de les profecies que s’autocompleixen... recorro a la vostra opinió. Continuaran caient gaire més? Un 30%? Un 50%? Ja s’ha acabat? Què en penseu?

dilluns, 15 de febrer del 2010

Quin és el gran problema de la crisi?

El dèficit públic?

Aquí us deixo un article brillant i molt aclaridor. Sembla una heretgia defensar que el problema és l'euro, perquè la saviesa convencional defensa que sort en tenim de la moneda única. Però a voltes el consens no és cap gran garantia.

Hem estat molts anys sota el mite de l'euro, el culte a l'euro, enlluernats per l'euro. Sense entendre el que significava realment l'euro.

Però l'euro no és cap garantia de res. L'euro és una camisa de força que ens dificultarà sortir de la crisi. I com més triguin a adonar-se'n les autoritats pitjor.

Si l'euro ha arribat per quedar-se, i sembla que és així, ha de deixar de caminar sol. I això vol dir que el conjunt de països de l'eurozona hauran de renunciar a un munt de sobirania perquè les coses funcionin. I això fa feredat, perquè hi ha poques coses més difícils d'aconseguir que un estat renunciï al seu poder de decisió.

L'altra cara és el cas de Gran Bretanya. Portem molts anys fent mofa del seu euroescepticisme. En aquest cas però, la prudència que els va portar a rebutjar la unió monetària segurament els permetrà sortir de forma menys traumàtica de l'abisme. El temps ho dirà.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Too big to fall

En Paul krugman acaba de publicar una sèrie de posts sobre la crisi a Espanya i les repercussions que això pot tenir sobre l'euro.

Aquí

i aquí

L'argument prinicipal és que el problema principal d'Espanya no és el dèficit públic. El problema és que ens trobem davant d'un cas de manual de shock assimètric. I el problema és greu perquè tenim una política monetària única però no pas una política fiscal coordinada i encara menys un mercat del treball integrat a nivell europeu. No m'hi extenc perquè ell ho explica millor que jo. I de fet, ja en vaig parlar fa un temps a Golden fetters, euro fetters...

L'altre argument que tant inquieta al govern espanyol és que Espanya és el cavall de troia de l'euro perquè és una economia amb un tamany notable que pot afectar per si sola a tota l'eurozona.

Però el que és un problema per Europa és una benedicció pels espanyols. Europa no es pot permetre que Espanya faci fallida perquè això tindria unes conseqüències desastroses. Així que podem respirar tranquils. No ens abandonaran. Som massa grans com perquè es puguin prendre el luxe de deixar-nos caure.

És exactament el mateix cas que el dels grans Bancs, no ens poden deixar caure perquè ho arrossegariem tot. I si això fomenta el mal comportament dels Bancs, el mateix es podria dir de l'economia espanyola. Així que no ens hauríem d'adormir a la palla i emprendre les mesures necessàries per sortir de la crisis...

Però amb una certa tranquilitat, perquè encara que sigui a desgrat seu, som massa grans per caure.

La meva primera criatura

Ha estat un procés massa llarg i potser també massa dolorós, però ha valgut la pena. Finalment m'han publicat un article a la Revista de Historia Económica - Journal of Iberian and Latin American History.

Es tracta del:

THE EVOLUTION OF TOP INCOME AND WEALTH SHARES IN PORTUGAL SINCE 1936


Bona lectura.

dimecres, 3 de febrer del 2010

De la trinxera al consens: a qui interessen les desigualtats?

Darrerament a Anglaterra sembla que les qüestions distributives s’estan fent lloc entre els grans mitjans de comunicació. I diuen coses interessants. Coses que provenen de la investigació dels acadèmics i agències estadístiques que han produït una gran quantitat d’indicadors que deixen veure un important augment de les desigualtats econòmiques al llarg del darrers 30 anys.


També queda clar que, si bé aquest augment de les desigualtats va començar amb les reformes thatcherianes, els laboristes han estat incapaços (o no s’han mostrat interessats) en capgirar aquesta situació. I sembla també que des d’ambdós partits, almenys en el discurs, hi ha la voluntat d’acabar amb una societat trencada.


Però el que crec que és més interessant de tot és la forma com han enfocat aquest tema. El desig de construir una societat més igualitària es pot perseguir des de dues òptiques complementaries. En primer lloc, des de l’òptica de la justícia. Aquesta primera estratègia presenta un problema. I és que el que es considera just que uns han de guanyar, necessàriament ho han de perdre uns altres, en una dinàmica de guerra de trinxeres. Per tant, des del punt de vista individual no tothom estaria d’acord a aplicar aquest tipus de reformes. Aquest escenari aboca la reforma a un equilibri inestable perquè és força probable que amb un canvi en la correlació de forces es desfés el que s’havia aconseguit.


L’altre estratègia consisteix a pensar en la desigualtat com una variable instrumental. I és que sembla que una elevada desigualtat té una important incidència en el fracàs escolar, el consum de drogues, la violència i la criminalitat, la salut... Aquests problemes afecten a la societat en conjunt. Una població pobre en capital humà aboca al país a la decadència econòmica. Un clima de violència fa que hagi d’augmentar el pressupost de l’aparell repressiu de l’Estat i a més, fa menys agradable viure en aquest país. Una població poc saludable fa augmentar la congestió i la factura del sistema públic de salut, etc. Tot això al seu torn té un impacte important sobre el ritme potencial de creixement econòmic d’un país.


En definitiva, que sembla que les polítiques d’igualtat podrien esdevenir polítiques de consens. Que així sigui.

dimecres, 27 de gener del 2010

Qui hi treballa més al Parlament?

L’activitat parlamentària queda sovint força lluny de la ciutadania. Entre altres coses, perquè la majoria de temes que s’hi tracten difícilment poden arribar al gran públic. Normalment només ens arriben informacions del parlament sobre els debats de política general o sobre la discussió de lleis concretes que generen un gran interès entre la ciutadania.

Això segurament explica que molts vegin al diputat com un simple peó del partit que es limita a obeir les ordres de vot que reb. I això explica també la mala opinió de bona part de la ciutadania envers l’activitat dels diputats. Bàsicament, perquè quan surten a la TV actuen com un ramat. Però és evident que al parlament s’hi fan moltes altres coses. Moltes coses que no ens arriben. I a part de les coses que s’hi fan, també pot resultar interessant saber qui fa aquestes coses. I aquesta és la motivació que m’ha portat a escriure aquest post.

El rànquing que presento a continuació detalla el nombre d’intervencions de cada diputat al Parlament de Catalunya durant la darrera legislatura. I crec que es podria entendre, més o menys, com un rànquing dels diputats des del més actiu/treballador fins arribar al més inactiu/dròpol.

Com tots els índexs sintètics aquest també presenta els seus problemes. En primer lloc, és evidedent que la feina dels diputats no es pot resumir en aquesta sola variable. En segon lloc, els diputats que s'han incorporat a mitja legislatura, i que han tingut menys temps per treballar es veurien injustament retratats (aquest és per exemple el cas de la ciutadana nº124). Aquests i molts altres problemes, però, crec que no poden fer ombra a la informació que conté i a les consideracions que se'n poden estreure.

Deixo al lector que tregui les seves pròpies conclusions. Però no voldria acabar sense fer algunes consideracions. En primer lloc, queda manifest que el PP i Ciutadans són els dos grups amb una activitat parlamentària per diputat més elevada. Els segueixen a molta distància ERC, ICV, CiU i PSC en aquest ordre. Això es pot veure clarament en la darrera taula, i també en la segona i la tercera que descriuen a quin grup parlamentari pertanyen els diputats més treballadors i més dròpols del parlament i amb quina intensitat respecte cada grup. Es miri com es miri, PP i Ciutadans sempre estan al capdemunt i CiU i PSC sempre estan a la cua.

M’agradaria fer també una mirada territorial a aquest rànqing centrada en els diputats altpenedesencs. És agradable saber que la Dolors Montserrat (PP) i en Roberto Labandera (PSC) estan al top ten dels diputats més actius. Per altra banda, els representants de CiU i ERC (Joan Raventós i Miquel Carrillo) queden en una posició ben galdosa: a la part baixa de la taula i també per sota de la mitjana d'activitat dels seus respectius partits.

I bé, felicitar a en Josep Rull, que continuï així i que sigui un exemple per la resta.

Ja per acabar, la transparència sobre la feina que es fa al parlament pot resultar un incentiu per als diputats per tal que treballin amb més ganes i puguin escalar posicions en el rànquing amb l'objectiu de millorar la seva imatge pública.

I bé, també representa un bàlsam contra la opinió àmpliament compartida, que crec que és profundament injusta, que defensa que tots els polítics són iguals. Els fets no la corroboren.

Taula 1
Nombre d'intervencions dels diputats i les diputades en les sessions dels òrgans de la Cambra





1 I. Sr. Josep Rull i Andreu CiU 1847
2 I. Sr. José Domingo Domingo Ciutadans 1683
3 I. Sr. Rafael López i Rueda PP 1569
4 M. H. Sr. Ernest Benach i Pascual ERC 1434
5 I. Sra. M. Dolors Montserrat i Culleré PP 1149
6 Excm. Sr. Daniel Sirera i Bellés PP 1102
7 I. Sr. Eudald Casadesús i Barceló CiU 970
8 I. Sra. Dolors Camats i Luis ICV-EUiA 949
9 I. Sr. Roberto Edgardo Labandera Ganachipi PSC-CpC 940
10 H. Sra. Carme Figueras i Siñol PSC-CpC 903
11 H. Sra. Núria de Gispert i Català CiU 898
12 I. Sr. Santi Rodríguez i Serra PP 879
13 I. Sr. Josep Llobet Navarro PP 870
14 H. Sra. Irene Rigau i Oliver CiU 846
15 H. Sr. Joaquim Nadal i Farreras PSC-CpC 840
16 H. Sra. Marta Cid i Pañella ERC 735
17 I. Sra. Meritxell Borràs i Solé CiU 727
18 Il·lm. Sr. Josep Maria Freixanet i Mayans ERC 686
19 H. Sr. Xavier Vendrell i Segura ERC 681
20 I. Sr. Joan Ferran i Serafini PSC-CpC 671
21 H. Sr. Ramon Espadaler i Parcerisas CiU 646
22 I. Sra. M. Ángeles Olano i García PP 615
23 I. Sr. Daniel Font i Cardona PSC-CpC 613
24 I. Sr. Albert Rivera Díaz Ciutadans 597
25 I. Sra. M. Belén Pajares i Ribas PP 594
26 Excm. Sr. Rafel Luna i Vivas PP 569
27 Il·lm. Sr. Francesc Sancho i Serena CiU 567
28 I. Sr. Josep Lluís Cleries i Gonzàlez CiU 540
29 I. Sr. Jordi Terrades i Santacreu PSC-CpC 516
30 I. Sr. Josep Enric Millo i Rocher PP 511
31 H. Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira ERC 509
32 I. Sr. Antoni Comín Oliveres PSC-CpC 497
33 I. Sr. Jordi Turull i Negre CiU 486
34 I. Sr. Francesc Vendrell i Bayona PP 486
35 M. H. Sr. José Montilla i Aguilera PSC-CpC 480
36 Il·lm. Sr. Miquel Àngel Estradé i Palau ERC 479
37 H. Sr. Salvador Milà i Solsona ICV-EUiA 466
38 Il·lm. Sr. Pere Vigo i Sallent ERC 448
39 I. Sr. David Pérez Ibáñez PSC-CpC 423
40 I. Sr. Daniel Pi i Noya ICV-EUiA 413
41 H. Sr. Artur Mas i Gavarró CiU 387
42 I. Sr. Uriel Bertran Arrué ERC 383
43 I. Sr. Carles Pellicer i Punyed CiU 361
44 Il·lm. Sr. Lluís Postigo i Garcia ICV-EUiA 353
45 I. Sra. Maria Mercè Roca i Perich ERC 351
46 I. Sr. Jaume Bosch i Mestres ICV-EUiA 345
47 H. Sr. Josep Grau i Seris CiU 316
48 H. Sr. Felip Puig i Godes CiU 312
49 I. Sr. Antoni Castellà i Clavé CiU 296
50 I. Sr. Francesc Xavier Boya i Alós PSC-CpC 295
51 I. Sr. Francesc Pané Sans ICV-EUiA 292
52 I. Sr. Carmel Mòdol i Bresolí ERC 291
53 I. Sra. Consol Prados Martínez PSC-CpC 273
54 I. Sra. Meritxell Ruiz i Isern CiU 271
55 I. Sra. Patrícia Gomà i Pons ERC 269
56 I. Sra. M. Rosa Fortuny i Torroella CiU 261
57 Il·lm. Sr. Agustí López i Pla CiU 259
58 H. Sr. Joan Saura i Laporta ICV-EUiA 255
59 I. Sra. Marina Llansana Rosich ERC 248
60 I. Sr. Jordi Miralles i Conte ICV-EUiA 247
61 I. Sr. Pere Bosch Cuenca ERC 246
62 Il·lm. Sr. Xavier Pallarès i Povill CiU 246
63 H. Sr. Joan Puigcercós i Boixassa ERC 240
64 I. Sr. Jordi Montanya i Mías PP 239
65 I. Sr. Juan Bertomeu i Bertomeu PP 238
66 I. Sra. Dolors Clavell i Nadal ICV-EUiA 233
67 I. Sra. Carina Mejías Sánchez PP 232
68 I. Sr. Carles Sala i Roca CiU 229
69 I. Sra. Judit Carreras Tort PSC-CpC 223
70 I. Sr. Sergi de los Ríos i Martínez ERC 219
71 H. Sra. Caterina Mieras i Barceló PSC-CpC 219
72 H. Sr. Antoni Castells Oliveres PSC-CpC 218
73 I. Sra. Lídia Santos i Arnau PSC-CpC 216
74 I. Sr. Lluís M. Corominas i Díaz CiU 209
75 H. Sr. Antoni Fernández Teixidó CiU 209
76 I. Sr. Josep Casajuana i Pladellorens PSC-CpC 208
77 Il·lma. Sra. Agnès Pardell Veà PSC-CpC 202
78 I. Sra. Laia Ortiz Castellví ICV-EUiA 196
79 I. Sra. Núria Segú Ferré PSC-CpC 194
80 I. Sra. M. Assumpció Laïlla i Jou CiU 193
81 I. Sra. Carme Vidal i Huguet CiU 193
82 I. Sra. Joana Ortega i Alemany CiU 189
83 I. Sr. Oriol Pujol i Ferrusola CiU 187
84 Il·lm. Sr. Joan Morell i Comas CiU 186
85 I. Sra. Eva García i Rodríguez PP 169
86 I. Sra. Montserrat Capdevila Tatché PSC-CpC 165
87 Il·lm. Sr. Alfons Quera i Carré ERC 163
88 I. Sr. Josep Maria Balcells Gené PSC-CpC 162
89 I. Sra. Pilar Pifarré i Matas CiU 161
90 I. Sra. M. Glòria Renom i Vallbona CiU 161
91 I. Sr. Joaquim Josep Paladella Curto PSC-CpC 158
92 I. Sra. Mercè Civit Illa ICV-EUiA 148
93 I. Sr. Joan Raventós i Pujadó CiU 145
94 I. Sr. Miquel Carrillo Giralt ERC 144
95 I. Sra. Anna Figueras i Ibàñez CiU 143
96 H. Sra. Anna Simó i Castelló ERC 139
97 I. Sra. Laura Massana Mas ICV-EUiA 138
98 I. Sr. Benet Maimí i Pou CiU 136
99 I. Sra. Marta Alòs Lòpez CiU 129
100 Il·lma. Sra. Dolors Batalla i Nogués CiU 125
101 I. Sr. Pere Aragonès i Garcia ERC 118
102 I. Sr. Mohammed Chaib Akhdim PSC-CpC 116
103 I. Sr. Xavier Dilmé i Vert CiU 112
104 H. Sr. Josep Maria Pelegrí i Aixut CiU 111
105 I. Sr. Francesc Homs i Molist CiU 110
106 I. Sra. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo PSC-CpC 106
107 I. Sra. Elena Ribera i Garijo CiU 106
108 I. Sra. Maria Àngels Cabasés Piqué ERC 105
109 I. Sr. Esteve Pujol Badà PSC-CpC 103
110 I. Sr. Albert Batalla i Siscart CiU 102
111 I. Sr. Antoni Llevot Lloret PSC-CpC 97
112 Il·lma. Sra. Maria Dolors Rovirola i Coromí CiU 87
113 I. Sra. Laura Vilagrà i Pons ERC 85
114 I. Sr. Alexandre Martínez Medina PSC-CpC 84
115 Il·lm. Sr. Xavier Crespo i Llobet CiU 81
116 I. Sra. Flora Vilalta Sospedra PSC-CpC 77
117 I. Sr. Carles Puigdemont i Casamajó CiU 72
118 Il·lm. Sr. Joan Miquel Nadal i Malé CiU 71
119 I. Sra. Marta Llorens i Garcia CiU 67
120 I. Sr. Higini Clotas i Cierco PSC-CpC 64
121 I. Sr. Miquel Iceta i Llorens PSC-CpC 64
122 I. Sr. Santi Vila i Vicente CiU 63
123 I. Sra. Teresa Estruch Mestres PSC-CpC 62
124 I. Sra. Carmen de Rivera i Pla Ciutadans 52
125 I. Sr. Jordi Cuminal i Roquet CiU 50
126 I. Sra. Dolors López Ortega PSC-CpC 49
127 I. Sra. Anna Miranda i Torres CiU 49
128 Il·lma. Sra. Montserrat Ribera i Puig CiU 44
129 I. Sra. Manuela de Madre Ortega PSC-CpC 38
130 I. Sra. Mila Arcarons i Oferil PSC-CpC 37
131 I. Sra. Núria Ventura Brusca PSC-CpC 36
132 I. Sra. Rosa Maria Ferrer Valls PSC-CpC 24
133 I. Sr. Joan Recasens i Guinot CiU 11
134 I. Sra. Pia Bosch i Codolà PSC-CpC


Taula 2
Top 20%. Els més treballadors

Total % sobre el seu Grup
PP 8 57%
CiU 7 15%
PSC-CpC 5 14%
ERC 4 19%
Ciutadans 2 67%
ICV-EUiA 1 8%




Taula 3
Bottom 20%. Els més dròpols

Total % sobre el seu Grup
PSC-CpC 13 36%
CiU 11 23%
ERC 2 10%
Ciutadans 1 33%
PP


ICV-EUiA



Taula 4



Mitjana d'activitat per grup parlamentari (intervencions per diputat)
Ciutadans 777

PP 659

ERC 380

ICV-EUiA 336

CiU 291

PSC-CpC 260