Alegria

Demà, dimecres 17 a les 19.30h em donen l'accèssit al Premi Duocastella de la Fundació "la Caixa" al CaixaFòrum de Barcelona. Hi vaig presentar la meva tesina que versa sobre l'Evolució de les Desigualtats Econòmiques a Espanya (1850-1963). Només parlaré un parell de minuts així que no tindré temps de fer-me pesat i a les 21.00h hi ha un còctel per compensar. Si voleu venir ja ho sabeu.

El premi l'han guanyat en Raimundo Viejo i en José Clemente Polo pel treball: La Seguridad Social: análisis institucional, modelización y simulación de políticas. Aquí les meves felicitacions.

Salut,
J

L'evolució de les desigualtats salarials a Ibèria al llarg del segle XX

Aprofito per penjar un nou paper, work in progress... Hi falta potser la part més interessant/divertida: una interpretació robusta dels resultats. Ja aribarà, el podeu consultar clicant aquí o a la barra lateral del blog => Guilera (2009)

Si fem servir l'autonomia per això quasi que prefereixo l'autonomia dels presos de Guantànamo

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Ayuda/publica/coches/lujo/elpepuespcat/20090527elpcat_2/Tes

Votants Vs lobbies. Qui pesa més?

Les pressions de la conselleria d'innovació per augmentar els límits de contaminació dels vehicles que es poden acollir al plan vive m'han despertat una curiositat que resta insatisfeta. Quina deu ser l'empresa productora de vehicles ineficients que s'ha de beneficiar d'aquesta mesura? Es tracta de joc net? Jo diria que és una mostra més de com l'acció de lobby pot perjudicar l'interès general. Suposo que ens hauria d'escandalitzar però hi estem tant acostumats...

Zapatarero, a vegades també l'encerta.

Per una vegada que l’executiu de Zapatero promou una mesura intel•ligent, és molt lamentable que aquesta no hagi pogut prosperar. Em refereixo al tema de les deduccions per la compra d’habitatge. Aquesta deducció durant anys ha anat fomentant la cultura de la propietat desincentivant el lloguer. Ha alimentat el creixement de preus dificultant l’accés a l’habitatge (un dret constitucional) i ha contribuït també a la bombolla que per fi s’està desinflant.

A més a més, l’anunci que la deducció s’eliminaria a partir del 2011 és una forma interessant d’intentar incentivar la compra durant aquest curt període, intentar acabar amb l’estoc d’habitatges buits i revertir l'espiral depressiva sectorial que afecta al sector immobiliari, al financer i també al conjunt de la població.

Algú podria esgrimir, però, que aquestes deduccions són una ajuda als ciutadans perquè puguin accedir a la compra d’un habitatge i que per tant no s’haurien d’eliminar. Deixant de banda el fet que l’efecte principal d’aquestes deduccions és l’escalada de preus, també ens hauríem de preguntar: a qui beneficien realment aquestes deduccions?

Doncs els números canten. En aquest gràfic es pot veure la distribució de les deduccions per contribuent pels diferents trams de renda. Aquestes deduccions augmenten de forma constant fins als 80.000 euros de renda. A l’extrem de la distribució, les persones amb una renda superior a 600.000 euros es poden deduir, de mitjana, el mateix que els que tenen una renda d’uns 18.000. En definitiva, una política profundament regressiva i difícilment justificable.



Aquesta mala política l’han impulsada amb la mateixa vehemència governs del PSOE i del PP, i és molt desencoratjador veure que una vegada el PSOE s’ha decidit a tirar-la enrera, sobretot els partits d’esquerres, no li hagin volgut donar suport moguts per altres interessos.

2 = 2?

La simplicitat sovint dóna un poder especial a una idea. De fet la simplicitat d’una idea és moltes vegades una de les forces motrius que l’empeny a conquerir noves ments i nous horitzons i l’acaba convertint en una idea rellevant, valuosa i perdurable.

I el que Milanovic, Lindert i Williamson van fer és exactament això, tenir una idea senzilla però brillant i il•luminadora. De fet no és ben bé una nova idea, però la van saber vestir de tal manera que és talment com si ho fos.

La motivació de fons de MLW era saber si es poden fer comparacions dels nivells de desigualtat entre països de diferents nivells de renda sense problemes. I la resposta va ser negativa.

Per a plantejar-se aquesta pregunta, primer es van preguntar quin era el màxim nivell de desigualtat possible d’una societat. Per calcular-ho suposen que el 99% de la població viu amb uns ingressos de subsistència (300$/dia) i l’1% restant s’apropia de tot l’excedent. Quan la renda per càpita d’una societat és molt propera al mínim de subsistència, les elits es poden apropiar de poc excedent i per tant, el màxim nivell de desigualtat possible és baix. I a mesura que la renta per càpita creix i s’allunya del mínim de subsistència, el màxim nivell de desigualtat possible va augmentant. En termes gràfics es pot veure en la següent figura (frontera de possibilitats de desigualtats).


Nota: els diferents punts mostren els nivells de desigualtat de les diferents províncies entre 1914 i 1930. L’alfa és la ràtio entre el PIBpc i el mínim de subsistència, és a dir, que a mesura que ens desplacem a la dreta augmenta el nivell de renda.

El següent pas es comparar el nivell real de desigualtat d’una societat amb el màxim de desigualtat que podria assolir. Això ho calculen amb la ràtio d’extracció (desigualtat real/màxima desigualtat possible). Si la RE fos 1 (el màxim), voldria dir que les elits han estat capaces d’apropiar-se de tot l’excedent; i a mesura que s’allunya d’1, això significaria que les elits serien incapaces d’apropiar-se de tot l’excedent generat i que el conjunt de la població seria cada vegada més capaç de beneficiar-se dels fruits del creixement.

I té alguna gràcia aquest nou indicador (RE)? Doncs molta, perquè en molts casos presenta uns valors molt diferents respecte a la desigualtat a seques mesurada amb qualsevol índex convencional com el Gini, el Theil, etc.

MLW per il•lustrar aquest fet, presenten una sèrie d’estimacions per a diferents països del món des de l’Imperi Romà fins als nostres dies. Però ara m’agradaria presentar unes noves estimacions, encara preliminars, sobre l’Espanya d’entreguerres a nivell provincial que hem fet amb l’amic i ara coautor Martínez-Galarraga.



Contràriament al que es podria pensar no hi ha cap relació sistemàtica entre l’índex de Theil i les ràtios d’extracció. Perquè (1) hi ha zones, com Catalunya, amb elevades desigualtats i en canvi unes ràtios d’extracció molt baixes; (2) d’altres amb baixes desigualtats i altes ràtios d’extracció, com Galícia; (3) algunes zones amb alta desigualtat i altes ràtios d’extracció, com la zona nord-oriental de Castella-Lleó i (4) finalment, també, regions com Aragó que presenten baixos nivells de desigualtat i de ràtios d’extracció.

La comparació d’ambdues aproximacions a la desigualtat és molt reveladora. Observant els índexs de Theil de Galícia al 1914 es podria dir que era de les zones més igualitàries de la península, en canvi, a través de les ràtios d’extracció s’arriba a la conclusió que donat el seu nivell de desenvolupament era pràcticament impossible que fos més desigual. De la mateixa manera, l’elevada desigualtat que hi ha a la zona oriental, s’esvaeix mirada a través de la ràtio d’extracció.

Així que un elevat índex de desigualtat implicaria moltes diferències de renda entre la població però ens diria poca cosa per si sol sobre el grau de misèria o pobresa en una societat. En canvi, amb la ràtio d’extracció no podríem saber si les diferències de renda entre la població són molt grans o no, però ens donaria una informació molt precisa sobre l’extensió de la misèria en una societat i també de la capacitat de les elits per apropiar-se de l’excedent.

Corol•lari: un mateix nivell de desigualtat és molt més perjudicial pels països pobres que pels rics.

i... 2 = 2? Doncs, no.

Una trobada sobre les desigualtats a nivell mundial

La setmana passada vaig tenir l’honor de participar a la Conferencia A Comparative Approach to Inequality and Development: Latin America and Europe. Entre els participants hi havia una nodrida representació dels màxims especialistes mundials sobre aquesta temàtica. Potser un dels papers que em va agradar més va ser el de Van Zanden et al., en que presentava una estimació sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques entre els ciutadans del món (és a dir mesurant tant les desigualtats entre països com aquelles a l’interior de cada país) entre 1820 i l’actualitat. Podeu veure els principals resultats en aquesta taula. Tot i que el text sencer està penjat a la web de la conferència.

Nota: el within mesura l’evolució de la desigualtat a l’interior dels països i el between les desigualtats entre països.

Un altre paper força polèmic i provocador va ser el de Jeffrey Williamson, en que desafiava la tesi d’Engerman i Sokoloff segons la qual la persistència del subdesenvolupament a Amèrica Llatina és degut, a grans trets, al tipus d’institucions de caràcter extractiu que va imposar l’Imperi espanyol. Segons Engerman i Sokoloff, aquestes implicaren unes grans desigualtats econòmiques, socials i polítiques que es perpetraren en el temps suposant un obstacle insalvable per al desenvolupament. En canvi, Williamson, recolzat sobre el coneixement empíric disponible sobre aquesta matèria, considerà que aquesta història és només un mite perquè les desigualtats econòmiques a Amèrica Llatina no eren superiors a les d’altres països europeus de l’època. Se’n continuarà parlant.

Les derivades polítiques d’aquest debat són força interessants. Donat que la nova visió de Williamson vindria a exonerar alguns dels crims i culpes dels espanyols, no és estrany que el Pais se n’hagi fet ressò a la portada.

Qui ha de pagar la crisi?

En aquest gràfic hi podeu veure com els han anat les coses als britànics més rs durant la segona meitat del segle XX (la sèrie mostra el % del PB acumulat pel 10% de la població més de GB). Força malament durant l’època d’or del capitalisme i magníficament des dels anys vuitanta, després de la revolució tatcheriana.

Doncs bé, les coses podrien tornar a canviar, el govern de GB acaba d’anunciar que pujarà els tipus marginals de l’impost sobre la renda al 50% (i no al 42% com havia anunciat fa poc).

Sincerament, crec que és força més intel•ligent recaptar més dels rics i fer més despesa pública per estimular l’economia que no pas recaptar més dels pobres (que és el que hi ha darrera de l’augment dels impostos indirectes que alguns prediquen) per gastar donant-ho als rics, per exemple amb la compra d’actius tòxics al sistema financer (i no nacionalitzant-los, que és el que s’hauria de fer en tot cas).

Però sembla que corren mals temps pel Gordon Brown, que va entre 10 i 17 punts darrera dels conservadors segons diverses enquestes. Però jo encara m’hi jugaria un pèsol en que guanyarà les eleccions de l’any que ve.

Per una societat viable i... agradable

La polarització és un concepte que fa referència a la configuració de grups cada vegada més homogenis i cada vegada més allunyats els uns dels altres. És un concepte que es pot aplicar a un munt de variables: ètniques, culturals, lingüístiques... En l'àmbit econòmic, per exemple, un procés de creixent polarització faria referència a la configuració de dos grups cada vegada més homogenis en termes d'ingressos que cada vegada estan més lluny (rics i pobres) i al progressiu afebliment dels esglaons intermitjos, les classes mitjanes, que anirien desapareixent ja fos per un procés de mobilitat ascendent o descendent. Tot i que la polarització pugui semblar un concepte germà de la desigualtat, tenen ben poc a veure i de fet es poden moure en direccions contràries. Qualsevol transferència de progressiva de renda sempre té l'efecte de reduir la desigualtat i, en canvi, té efectes ambigus sobre la polarització. Imagineu una societat amb quatre individus: al principi el primer té 100, el segon 50 i els dos darrers 20. En un segon moment els dos primers tenen 75 (perquè el primer ha donat 25 al segon) i els altres dos continuen tenint 20. En el segon moment la desigualtat hauria disminuït (perquè hi ha hagut una transferència de renda d'una persona més rica a una altra de més pobre), però en canvi la polarització hauria augmentat. És evident que altres vegades polarització i desigualtat poden evolucionar en la mateixa direcció, però ha de quedar clar que això no sempre és així.

L'estudi de les desigualtats sempre ha generat més interès que el de la polarització, que ha quedat fins fa poc, relegada en un segon terme. Però darrerament hi ha hagut una certa revolució, tant en el refinament teòric del concepte, com en la mesura empírica del mateix, com en les implicacions i conseqüències que genera. Per exemple, cada vegada hi ha més indicis que apunten a que la polarització econòmica, ètnica, religiosa, cultural, lingüística, etc. té un impacte significatiu sobre la probabilitat de conflictivitat social. La majoria d'aquests estudis es centren en el continent africà, que actualment està immers en una situació de permanent inestabilitat i una alta propensió a la violència civil.

Però els efectes perniciosos de la polarització també haurien de preocupar l'acció política a casa nostra. Des de mitjans del segle passat, amb la forta expansió de l’Estat del Benestar i les necessitats creixents de treballadors qualificats s’ha anat consolidant una forta classe mitjana que ha estat un factor d’estabilitat, consens i cohesió molt important. Aquest assoliment sembla assentat sobre unes bases sòlides i no sembla que ens hagi de preocupar a curt termini. L’extrema polarització econòmica en els països en efervescència industrialitzadora al llarg del segle XIX o a principis del XX, que sens dubte, era una de les causes darrera els elevats nivells de violència social de l’època queden lluny. O dit d’una altra manera, l’era de les revolucions, en paraules de Hobsbawm resta superada. I resta superada perquè el cost d’oportunitat de comprometre’s amb un moviment revolucionari és molt elevat, hi ha molt a perdre i quelcom molt incert a guanyar, just el contrari que el que passa en un escenari d’extrema polarització econòmica.

Ara bé, en els darrers anys hem viscut l’aparició d’un nou fenomen, la immigració, que ha causat un fort impacte en la societat. Aquesta es pot veure com un actiu o com un passiu, però el que és innegable és que és una realitat. Una realitat que s’hauria de gestionar de forma valenta i intel•ligent.
I el tema de la immigració ve molt a to del tema de la polarització. Sense un gran esforç per gestionar aquesta realitat, la tendència natural és a la configuració de grups homogenis i amb poques interaccions amb la resta. Escoles, barris, grups d’amics, bars, associacions de natius, magrebins, sud-americans, paquistanesos, xinesos, romanesos... vivint en espais segregats i en realitats paral•leles en una creixent situació de desconeixement, i al que això comporta: desconfiança, rebuig, conflicte...

No es tracta de fer alarmisme, es tracta de posar fil a l’agulla i dirigir el procés amb uns criteris clars perquè el laissez-faire ens aboca a un escenari de polarització i problemes estructurals que per definició són difícils de solucionar.
En aquest aspecte, no és que no s’hagi fet res. Crec que la mesura més important que va impulsar el primer tripartit va ser obligar a l’escola concertada a complir la llei, en el sentit de donar una sèrie de contrapartides a canvi del diner públic que reben. Almenys a Vilafranca, al llarg dels darrers anys els nous immigrants s’estan escolaritzant de forma més o menys equitativa entre els diferents centres. I evitar la formació d’escoles gueto és un perill a evitar. Però és encara més una oportunitat per les noves generacions de ciutadans de conèixer amb naturalitat la creixent diversitat de la realitat social i trencar el cercle viciós del desconeixement-desconfiança-rebuig–conflicte: la polarització. Perquè crec que és més difícil veure com a l’altre a un tipus amb qui has compartit anys d’estudi, has jugat a futbol, has compartit càstigs o de qui has copiat exàmens... I el que val pels uns, val pels altres, perquè si uns i altres es coneixen ja no hi ha uns i altres sinó nosaltres.

Però hi ha un aspecte que em preocupa molt de la política de repartiment dels alumnes nouvinguts. I és que tot i ser una política puntal per al futur, no se n’ha fet gens de bandera, no s’ha publicitat, ni se n’ha remarcat la importància cabdal, com si s’hagués volgut tirar endavant d’amagatotis. I això fa pensar que tot i que pugui ser una política absolutament necessària sigui poc popular, o dit d’una altra manera, electoralment desgastadora. Tenim el repte de construir una societat viable i agradable, encara hi som a temps, però no arribarà sola i per fer-hi cap s’haurà de fer camí per sobre de la impopularitat d’algunes mesures. Valentia, pedagogia, enginy i sobretot consens per no convertir aquest repte col•lectiu en una trinxera de la demagògia i del càlcul electoral a curt termini.

Com han evolucionat les desigualtats salarials a Ibèria al llarg del darrer segle?

Porto dos anys, com a mínim, darrera d’aquestes sèries. El cost d’oportunitat d’aconseguir-les ha estat força elevat. Però el plaer d’acabar-les ha estat destacable. Es tracta de dues estimacions de la desigualtat salarial que cobreixen bona part del segle XX. He utilitzat l’índex de Theil per mesurar la desigualtat (quan l’índex augmenta = més desigualtat). Aquest índex té la molt interessant propietat que es pot descomposar en dos coeficients: el between (entre), que mesura la part de la desigualtat deguda a les diferències entre els diferents sectors productius i el within (intra), que mesura la part de la desigualtat que prové de les diferències salarials dins de cada sector degudes a les diferències de qualificacions entre els treballadors. Així podem tenir pistes dels factors que han modelat l’evolució de la desigualtat salarial: canvi estructural, canvi tecnològic, comerç, acumulació de capital humà, regulació del mercat de treball, sindicats...
Bé, he de comentar el defecte més destacable de la sèrie, les estadístiques salarials espanyoles dels darrers vint anys del darrer segle són molt dolentes (estan molt agregades). I tot indica que hi ha una subestimació molt important del within per aquest període.
Res, no les comentaré avui, ho deixo al vostre criteri. I només recordar que estem parlant de la desigualtat salarial, que pot tenir poc a veure amb la desigualtat total.
Ara només em resta asseure’m a escriure una interessant història... només?

Irving Fisher

Irving Fisher va escriure un d’aquells articles que qualsevol n’envejaria l’autoria, un d’aquells que aguanten el pas del temps i mantenen plenament la seva vigència. Es tracta del The debt-deflation theory of great depressions (la teoria del deute-deflació de les grans depresions) del 1933. La idea de fons venia a dir que totes les grans crisis del capitalisme per ser grans han hagut de tenir, com a mínim, dos elements: un excessiu endeutament i caiguda de preus (deflació).

Tornem al present. Sembla que cada vegada està més clar, ja que l’euro és intocable, que l’única manera que té Espanya de sortir de la crisi és mitjançant un fort ajust deflacionari relativament a la resta de l’eurozona. Es parla d’un reajust de dos dígits. El més preocupant del cas, no és que a Espanya hi hagi perill de deflació (quan hi ha un perill es pot intentar evitar), sinó que per sortir de la crisi, és necessari un ajust deflacionari (quan l’única solució és perillosa, malament). Per altra banda, Espanya té un problema de sobreendeutament gravíssim, que es posa especialment de relleu en el cas de les hipoteques.

La bomba de l’endeutament-deflació afectaria a tota l’economia, però potser és en el sector de l’habitatge on els efectes serien més dramàtics. A diferència d’altres països, com els EE.UU. (on poden cancel•lar la hipoteca tornant les claus de la casa al banc) aquí els crèdits hipotecaris s’han de pagar íntegrament i si el valor de l’actiu es deprecia i val menys que el valor del crèdit, mala sort. Així que com que els preus dels habitatges presumiblement continuaran baixant, moltes famílies estaran pagant un crèdit per una quantitat molt superior a l’actiu que estan comprant.

Si això hi sumem la deflació, és a dir, que els ingressos corrents de la gent es van reduint (per no parlar de la molta gent que s’ha quedat a l’atur...), el pes real del deute encara seria més gran. Tot plegat portaria moltes famílies a la fallida tècnica. Per no parlar del que passaria al teixit empresarial.

I tot això perquè no ens podem deslligar de l’euro. Així que ja ens podem calçar perquè crec que ens espera una molt mala temporada.

...O si que ens en podem deslligar?

La crisi europea per Paul Krugman

http://www.nytimes.com/2009/03/16/opinion/16krugman.html?_r=1

Café para todos, i per què no?

Al penúltim post parlava d’un aspecte teòric que no m’agradava sobre el debat del finançament. I en aquest, parlaré de la vessant pragmàtica, que trobo que la classe política en general ha passat per alt completament.

En general quan hi ha una discussió sobre un tema, aquest es pot resoldre de dues maneres diferents. En primer lloc per la via de la negociació. En aquest cas, cada part defensa els seus interessos i la solució adoptada sempre acaba gravitant més a prop de la part que tenia un poder de negociació més elevat, independentment dels arguments esgrimits.

La segona opció és la via deliberativa. Cada part exposa els seus arguments, i aquells que resulten més convincents, els que s’ajusten més a l’interès general o a una idea compartida de justícia, són els que s’acaben implantant. Perquè cada part exposa els seus arguments però és permeable a les idees alienes. No es tractaria de guanyar o perdre sinó d’assolir la solució òptima.

El tema del finançament, des de Catalunya, s’ha plantejat sempre des de la perspectiva de la negociació: d’anar a defensar “lo nostre” i els altres ja s’arreglaran. El problema amb aquesta estratègia (independentment de consideracions normatives) és que Catalunya té un poder de negociació més aviat pobre en el context estatal, i pensar que aquesta estratègia podia funcionar, jo crec que era una ingenuïtat.

Per contra, donat que els interessos generals (un repartiment just i igualitari dels recursos) van en la mateixa direcció que els interessos dels catalans, el pragmatisme hauria hagut d’incitar a la configuració de dos bàndols, Justícia Vs Injustícia, i a superar la tendència secular del Catalunya Vs Espanya que no ens porta enlloc. Perquè per guanyar una batalla és millor sumar complicitats que aixecar antipaties. D’això darrer, per cert, en sabem molt.

O dit d’una altre manera, per què recórrer a la raó de la força (que no tenim) i no a la força de la raó que està de la nostra banda?

I això em porta altra vegada a Keynes, it is ideas and not vested interests which are dangerous for good or evil.


Café para todos? Sí, gràcies.

Idees de bomber

Aquest és una extracte de la notícia que publicava ahir El Pais sobre un informe de FUNCAS (Fundación de cajas de ahoorros):

Para hacer frente a esta situación, el organismo propone reducir las cuotas a la Seguridad Social de las empresas y aumentar la de los trabajadores, con el fin de "equilibrar" el sistema de aportaciones. Además, en el marco de una "reforma fiscal" basada en un incremento de los ingresos públicos para contrarrestar él déficit, FUNCAS apuesta por incrementar el IVA, reducir el Impuesto sobre Sociedades e incrementar el tipo de medio del IRPF y bajar los marginales.

És a dir, que proposen reduir el dèficit públic pujant els impostos de forma regresiva (baixant els impostos als rics i augmentant-los a la resta de la població), no tinc paraules

El dèficit fiscal: una bona guia per dissenyar el sistema de finançament?

El finançament autonòmic ha estat el tema estrella del darrer bienni (com a mínim). Aixeca passions, i això segurament no ajuda a resoldre el problema. A mi, particularment, hi ha dos aspectes que no m’agraden gens sobre aquest debat: un d’aire teòric i un altre de tipus pragmàtic.

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que jo també penso, com la majoria de la gent seriosa, que l’actual sistema de finançament no funciona, i que algunes comunitats autònomes (CC.AA), com Catalunya, en surten greument perjudicades.

Però això no dóna carta blanca per mantenir unes actituds que ni en el fons ni en la forma em semblen adequades.

En aquest post, parlaré d’un aspecte teòric que des d’algunes posicions és el fons de la qüestió: el dèficit fiscal.

El dèficit fiscal ha estat la bandera que han agitat des d’alguns sectors per tal de defensar un determinat model de finançament i mobilitzar a la societat civil. I certament ha estat un èxit en la vessant mobilitzadora. El dèficit fiscal és un concepte fàcil d’entendre i ha calat en un gran nombre de ciutadans del principat.

Ara bé, aquesta obsessió malaltissa amb el dèficit fiscal, no el converteixen en un concepte rellevant per la discussió del model de finançament.

Els economistes tenim el vici de simplificar la realitat per intentar entendre el que passa al món real.

Així que suposem que en un país hi ha dues CC.AA.: Sarrià i el Raval. La població total és de 4 persones, dues a Sarrià i dues al Raval. Les dues persones de Sarrià tenen uns ingressos de 100 unitats monetàries (u.m.) cadascuna i les del Raval de 50 u.m.

Com que l’IRPF (la base del sistema fiscal) és progressiu (qui més té paga més), els de Sarrià haurien de suportar un tipus impositiu del 30% i entre els dos haurien de pagar 60 u.m. (100*30%*2 persones). Els del Raval, en canvi, els hi corrrespondria un tipus del 10% i haurien de pagar 10 u.m. (50*10%*2 persones).

Resumint, l’Estat recaptaria 70 u.m., 60 u.m. de Sarrià i 10 u.m. del Raval.

En aquest país imaginari, si el govern repartís els recursos de tal forma que no hi hagués dèficit fiscal gastaria 60 a Sarrià i 10 al Raval. En un país sense dèficits fiscals, els serveis socials, educatius, de salut... podrien diferir molt entre CC.AA. I podriem convenir que aquesta no seria una bona solució. (Evidentment, aquest és un cas extrem, però relaxant els supòsits de partida, la base de l’argument es mantindria. Vosaltres mateixos podeu jugar amb els números: fer que les distàncies entre CC.AA. siguin diferents, creant desiguantats a dins de cada CC.AA...)

I si l’absència de dèficit fiscal no és una bona guia pel disseny del sistema de finançament, fixar uns màxims de dèficit fiscal tindria sentit? Doncs no, seria purament arbitrari i totalment desvinculat de cap criteri de justícia distributiva.

El que estic dient, bàsicament, és que la justícia d’un sistema de finançament no té res a veure amb el volum de dèficit fiscal de cada CC.AA. I que per arribar a un bon resultat hauríem d’esborrar aquest terme del debat.

Arribats aquí, ens podríem preguntar perquè un concepte que no té res a veure amb com s’hauria de dissenyar un bon sistema de finançament s’ha situat en el centre del debat.

La resposta ingènua a aquesta pregunta seria que s’han confós els territoris on viuen els contribuents amb els propis contribuents. Ni Catalunya ni Andalusia paguen impostos, els paguen els catalans i els andalusos. Donat que tant el sistema fiscal com la despesa social de l’Estat espanyol són redistributives, és normal que les CC.AA. amb una renda per càpita més elevada paguin més impostos dels que reben en forma de serveis. Aquesta és la base sobre la que es fonamenta l’Estat del Benestar, es paga en funció de la renda individual o familiar i es reben serveis en funció de les necessitats (Població, %menors, %vells...).

Així que es paga en funció del nivell de renda i es reb un funció de les necessitats. O més ben dit, s’hauria de pagar en funció de la renda i rebre en funció de les necessitats.

I aquest és, segons el meu parer, l’autèntic cavall de batalla, disenyar un sistema en que els ciutadans, independentment del lloc on resideixin, tinguin accés a un nivell similar de serveis públics.

I aixó que sembla tant senzill, no és gaire més complicat segons la literatura del federalisme fiscal.

Els catalans, com d’altres, estem fiscalment maltractats, però no cal recórrer a les balances fiscals per reclamar allò que ens correspon.

Tot s’hi val? Carta oberta als regidors del consistori

Que el Periódico hagi publicat aquesta notícia dient que en Regull no ha comès cap delicte és una mostra més de la dependència sectària de la majoria de mitjans de comunicació del país.

No costa imaginar que la incitació a la publicació d'aquesta no-notícia prové d’algun personatge/sector del PSC vilafranquí. I això és una mostra més de la manca d’escrúpols d’alguns polítics de la Vila per tal d’assolir/mantenir el poder (les dues).

Per fer front a aquest procés d’enviliment jo faria una crida als polítics honestos perquè obrin finestres i facin córrer l’aire. La transparència és l’únic antídot contra els comportaments baixos i menyspreables. En aquest context, perquè no una coalició “moral” multipartidista per fomentar el joc net i netejar d’indesitjables a cada família política?

Sigueu valents i treballeu per apartar a la gent mancada d’un comportament virtuós de la política. Hi guanyareu en el vostre treball diari, hi guanyarà el devaluat prestigi social de la vostra feina i hi guanyarà Vilafranca.

Segurament, la majoria de vosaltres va entrar en política per canviar les coses, molt lloable. Procureu que la política no us canviï a vosaltres. Procureu que cada matí no se us faci més difícil mirar-vos al mirall, està a les vostres mans.

O això o la sentència que tots els polítics sou iguals continuarà guanyant adeptes

Golden fetters... euro fetters?

Continuant amb el darrer post, ara mateix ja es comença a parlar de deflació i de totes les polítiques d’inspiració keynesiana per tal d’aturar-la. Però quasi ningú es planteja la necessitat de sortir de la zona euro. I la veritat és que això no és nou. La història econòmica ens ofereix la possibilitat de veure com es van encarar aquests reptes en el passat. A finals del segle XIX un nombre creixent de països van entrar al sistema monetari del patró or. Aquest sistema bàsicament significava l’adopció de tipus de canvi fixes entre les diferents monedes. El període de vigència del patró or fins a la Primera Guerra Mundial va coincidir amb una època de creixement econòmic generalitzat i estabilitat. Aquest fet va envoltar el sistema del patró or d’una àuria de prestigi. S’assenyalava l’existència del patró or com la causa principal del creixement econòmic i no al revés, és a dir, el creixement econòmic generalitzat com la causa principal del bon funcionament del patró or.

Això va fer que després de la IGM, la majoria de països s’esforcessin a reinstaurar el sistema de tipus de canvi fixes per tal de recuperar la prosperitat de pre-guerra. Es tractava d’una autèntica fe en el patró or.

Ara bé, el patró or no va funcionar bé durant el període d’entreguerres per diferents motius com ara (i simplificant) la manca de cooperació monetària entre països i la creixent democratització interna dels mateixos.

La democràcia provocava problemes pel bon funcionament del patró or? Doncs si, perquè el mecanisme natural d’ajust entre les monedes dels diferents països era el nivell de preus interns. És a dir, la deflació. La deflació provocava problemes socials molt greus: caiguda de salaris, augment de l’atur (en un món sense subsidis)...que els sindicats i els partits de base obrera no estaven disposats a acceptar. I com que aquestes organitzacions eren més fortes degut a l’extensió del sufragi universal i altres conquestes polítiques, la confiança en el manteniment del patró or, es va anar debilitant. I es va debilitar perquè la capacitat dels diferents governs per tal d’imposar les mesures necessàries per mantenir el patró or s’havia desgastat.

Barry Eichengreen, un dels grans de la història econòmica, va escriure un llibre, Golden fetters (Grillons d’or. Hi ha una versió reduïda traduïda al castellà que és més accessible: La globalización del capital i que és molt recomanable, en que descrivia amb un gran enginy el funcionament i les conseqüències del patró or. La metàfora del títol és clarivident. És a dir, el patró or era el problema i no la solució. La defensa del tipus de canvi lligava de peus i mans als diferents governs que no podien emprendre es mesures necessàries per superar la crisi.

Aquí podeu veure un gràfic molt interessant. Després del crack del 1929 que va ser el toc d’inici de la Gran Depressió, els països van anar abandonant el patró or i deixar fluctuar les seves monedes. Com es pot veure els països que més aviat van abandonar el sistema de tipus de canvi fixes, i per tant, van devaluar les seves monedes, són els que van assolir unes taxes de creixement de la producció industrial més elevades i viceversa.


I tot això ve a to de la crisi actual? Doncs si. La zona euro estableix un lligam encara més fort que els tipus de canvi fixes: una moneda única. Així que quan un país té problemes, no pot devaluar la moneda i ha de fer l’ajust via preus interiors i això actualment implica deflació. Si a això hi sumem el fet que ja abans d’haver de procedir a aquest ajust l’economia espanyola està caient en picat, aquesta opció no sembla la més encertada.

Segons les dades de la OCDE, la taxa d’atur espanyola va arribar a un mínim del 8 % el segon trimestre del 2007 i va tancar el 2008 al 13,7%. Mentrestant la mitjana d’atur a l’eurozona era del 7,5% i del 7,9% respectivament. És a dir, estàvem a uns nivells semblants a mitjans del 2007, i a finals del 2008 la taxa s’ha disparat mentre que al conjunt de l’eurozona només ha augmentat molt lleugerament (i en alguns països, com a Alemanya, aquesta fins i tot s’ha reduït 7 dècimes durant el darrer any).

Així que mirant-se tot aquest panorama en perspectiva històrica potser podríem parlar de l’Euro Fetters. Si això fos així, el panorama seria ben negre, perquè avui en dia pocs es plantegen aquesta possibilitat i la manca de lideratge i de coratge necessaris per liderar la sortida de l’euro farien que si això s’hagués de fer, es fes massa tard, i és evident que si s’ha de fer, com més aviat es faci millor.

PIGS

La deflació ha passat de ser un record distant a un perill més o menys imminent a un gran nombre de països. A Espanya, però, el risc de deflació és més elevat que a la resta de l’eurozona perquè des de la introducció de l’euro, la inflació espanyola ha crescut més que a l’eurozona. Concretament des del 1999, la inflació espanyola ha crescut un 2,2% anual mentre que a la resta de l’eurozona ho ha fet a l’1,3%, un diferencial de l’1% anual que ha fet que en els darrers 9 anys la inflació espanyola hagi crescut un 12% més que a la zona euro. Això ha fet que els productes espanyols hagin perdut un 12% de competitivitat respecte als de l’eurozona (aquest diferencial encara seria superior si es fes la comparació amb França o Alemanya).

D’alguna manera es podria dir que els excessos inflacionistes d’Espanya des del 1999 ens empenyen ara a la deflació. Així que contràriament al que deia en aquest post, la inflació si que seria un problema important ja que la inflació acumulada en el passat ens empenyeria a la deflació en el futur més immediat. I la deflació és molt perjudicial. Però això només és cert parcialment. És a dir, és cert si un país ha perdut la sobirania de la seva política monetària i més concretament, el poder de fixar el tipus de canvi de la seva moneda respecte a les altres.

Per recuperar la competitivitat d’una economia hi ha tres opcions:

1.- Assolir guanys de productivitat, aquesta és la millor opció, i és la única opció a llarg termini, però requereix el seu temps i com deia Keynes:

But this long run is a misleading guide to current affairs. In the long run we are all dead. Economists set themselves too easy, too useless a task if in tempestuous seasons they can only tell us that when the storm is long past the ocean is flat again.

2.- Recuperar el diferencial d’inflació amb l’eurozona i eixugar aquest 12% acumulat. Això ens abocaria a la via deflacionaria i per tant, seria la pitjor opció.

3.- Devaluar la moneda. Això implicaria sortir de la zona euro i viure durant un temps indeterminat amb una moneda pròpia (una nova pesseta). La devaluació implicaria un empobriment immediat respecte a l’exterior, però permetria que els productes espanyols guanyessin competitivitat, augmentessin les exportacions, s’encarissin i es reduïssin les importacions i a través del sector exterior augmentés la creació d’ocupació, el consum, la inversió, la creació d’ocupació... Evidentment, també hi hauria els efectes negatius de tenir una moneda dèbil en un marc on els moviments de capitals estan totalment liberalitzats, el que faria a Espanya molt vulnerable davant dels moviments especulatius. Ara bé, tampoc es pot obviar el fet que continuar amb l’euro, amb la manca de confiança en que els PIGS (Porcs en anglès, nom despectiu amb què s’engloba als països més endarrerits de l’eurozona: Potugal, Italy, Greece i Spain)poguessin imposar un ajust deflacionari intern segurament també podria generar tormentes monetàries.

Continuarà...

Les polítiques antisocials de la democràcia

En aquest gràfic s’hi pot veure l’evolució del salari mínim interprofessional (mensual) en termes reals , des de 1963 al 2006. Ràpid augment del SMI durant el franquisme i la transició, i caiguda constant des del 1983 al 2004, tot just un any després de l’arribada del PSOE al poder. Estem parlant de 21 anys consecutius de caiguda del poder adquisitiu dels treballadors amb una menor remuneració. Que cadascú n’extregui les seves conclusions. Sembla, però, que després de 21 anys de deteriorament del SMI, el PSOE del Zapatero s’està posant les piles.

La revolució

Darrerament el ministre Sebastian està fent crides recurrents al consum de productes nacionals. La motivació d’aquesta crida és clara: si els espanyols consumíssim un % de la renda més elevat de productes made in Spain, la demanda agregada augmentaria i es frenaria la destrucció d’ocupació, que és el gran problema que tenim al damunt.

Si les recomanacions del ministre tenen uns efectes tant positius, per què no li fem cas?

Doncs perquè quan un consumidor va a comprar, elegeix el producte que li ofereix una millor qualitat-preu. Així que, si seguint la seva racionalitat, no consumeix productes espanyols deu ser perquè són netament inferiors als estrangers. Per tant, el que ens està dient el ministre és que ens desentenguem dels nostres interessos individuals i que per patriotisme comprem productes que són pitjors que d’altres que podem trobar al mercat.

I apel•lar al patriotisme del consumidor en crisi està condemnat al fracàs.

Una altra manera de reduir el dèficit comercial seria augmentant els aranzels i aquesta mesura encara està més condemnada al fracàs que l’anterior, perquè el proteccionisme comercial fa bona aquella dita de cap agressió sense resposta. És a dir, que un país pot augmentar els aranzels, però pot estar segur que els seus veïns l’obsequiaran amb subsegüents augments aranzelaris en una cursa de mútua autodestrucció .

Què ens queda, doncs? Treballar de forma més eficient, fer créixer la productivitat de l’economia i fer que els productes nacionals tornin a ser atractius pel consumidor. Malauradament, això no es pot assolir d’un dia per l’altre, ens hem adormit durant anys en l’autosatisfació d’un creixement de tipus especulatiu i ara ho comencem a pagar... i ho pagarem car.

Tot i així, com deia aquell, no estamos tan mal, perquè no tothom s’ha adormit a la palla aquests anys. Un bon exemple és en Jordi Casanovas i la companyia Flyhard, que estrenen obra a la Villarroel. Una bona oportunitat de maximitzar la utilitat del nostre consum i fer-ho de forma patriòtica sense que se’t quedi cara de tonto. Perquè la revolució comença per...