L’esquerra a la deriva: cap on anem?

No hi ha pitjor enemic pel progressisme que l’esquerra nostàlgica. L’esquerra que defensa fins a les últimes conseqüències els drets socials adquirits. Sense raonaments, sense la necessitat d’argumentar la conveniència o no de mantenir certes mesures. La resposta unànime i immediata davant qualsevol intent de reforma és que els drets no es toquen: perquè no.

Des del cristianisme primitiu, la Revolució Francesa, passant pels intents revolucionaris de caràcter marxista fins a l’actuació dels partits i sindicats de base obrera en un sistema democràtic. Tots aquests moviments compartien una característica: repensar el present per construir el futur.

Però des de fa unes dècades, bona part de l’esquerra dominant s’ha convertit en una antítesi del que havia estat i, sobretot, del que hauria de ser. S’aferra al passat, sense entendre el present tot tapant-se els ulls davant el futur.

S’ha convertit en un moviment conservador, reaci al canvi, incapaç de pensar en alternatives perquè quan busca el paradís mira cap enrera.

El lliure acomiadament, el sistema de pensions, les pre-jubilacions, els subsidis públics a les empreses amb problemes, les deslocalitzacions, els problemes de la pagesia, els trienis, la introducció d’estímuls intel·ligents (positius i negatius) per incentivar al treballador, la realitat global del mercat i el que això implica, etc.

Tots aquests són temes en què els sindicats tenen unes respostes clares, contundents, i massa sovint errònies. S’han convertit en un lobby que defensa els drets adquirits d’un grup cada vegada més petit de gent i això fa que cada vegada més gent els vegi com uns extraterrestres que parlen de realitats alienes.

En definitiva, jo crec que s’ha de deixar de pensar en el mercat i tot el que l’envolta com a enemic. El mercat pot ser el pitjor amo, però també pot ésser el millor instrument per promoure l’eficiència, el benestar i el desenvolupament.

I ja per acabar, que l’esquerra estigui en crisi, no vol dir que estigui condemnada a morir, ni que s’hagin esvaït les diferències entre dreta i esquerra ni altres ocurrències semblants. El que significa i demana a crits és una reformulació programàtica profunda que defugi dels tòpics i de posicions ideològiques inamovibles. Analitzar la realitat, detectar els principals problemes i començar a fer camí. Un camí que ens porti a un món més agradable on viure.

Quan més han de caure els preus dels pisos?

M’abstindré de llençar cap tipus de predicció al respecte perquè en aquesta matèria em declaro totalment incompetent. Però és un tema de gran interès. En primer lloc, per la gent que ha de comprar i no sap si ja ha arribat el moment. En segon lloc, perquè com més lent sigui l’ajust, més ens costarà superar la crisi. En tercer lloc, perquè si s’enfonsen gaire, el sistema bancari veuria com molts dels crèdits hipotecaris que han concedit tindrien uns valors molt per sobre del valor de mercat de l’habitatge i això els posaria en una situació encara més delicada.

Així que em limito a posar un parell de gràfics sobre l’evolució dels preus de l’habitatge a diverses ciutats de la província de Barcelona des del 2005 fins ara. Els preus es van començar a desinflar a principis del 2008 i han caigut entre un 7 i un 18%.

Font: Minsiterio de la Vivienda

Com que moltes vegades acaba passant el que la majoria de gent creu que succeirà, allò de les profecies que s’autocompleixen... recorro a la vostra opinió. Continuaran caient gaire més? Un 30%? Un 50%? Ja s’ha acabat? Què en penseu?

Quin és el gran problema de la crisi?

El dèficit públic?

Aquí us deixo un article brillant i molt aclaridor. Sembla una heretgia defensar que el problema és l'euro, perquè la saviesa convencional defensa que sort en tenim de la moneda única. Però a voltes el consens no és cap gran garantia.

Hem estat molts anys sota el mite de l'euro, el culte a l'euro, enlluernats per l'euro. Sense entendre el que significava realment l'euro.

Però l'euro no és cap garantia de res. L'euro és una camisa de força que ens dificultarà sortir de la crisi. I com més triguin a adonar-se'n les autoritats pitjor.

Si l'euro ha arribat per quedar-se, i sembla que és així, ha de deixar de caminar sol. I això vol dir que el conjunt de països de l'eurozona hauran de renunciar a un munt de sobirania perquè les coses funcionin. I això fa feredat, perquè hi ha poques coses més difícils d'aconseguir que un estat renunciï al seu poder de decisió.

L'altra cara és el cas de Gran Bretanya. Portem molts anys fent mofa del seu euroescepticisme. En aquest cas però, la prudència que els va portar a rebutjar la unió monetària segurament els permetrà sortir de forma menys traumàtica de l'abisme. El temps ho dirà.

Too big to fall

En Paul krugman acaba de publicar una sèrie de posts sobre la crisi a Espanya i les repercussions que això pot tenir sobre l'euro.

Aquí

i aquí

L'argument prinicipal és que el problema principal d'Espanya no és el dèficit públic. El problema és que ens trobem davant d'un cas de manual de shock assimètric. I el problema és greu perquè tenim una política monetària única però no pas una política fiscal coordinada i encara menys un mercat del treball integrat a nivell europeu. No m'hi extenc perquè ell ho explica millor que jo. I de fet, ja en vaig parlar fa un temps a Golden fetters, euro fetters...

L'altre argument que tant inquieta al govern espanyol és que Espanya és el cavall de troia de l'euro perquè és una economia amb un tamany notable que pot afectar per si sola a tota l'eurozona.

Però el que és un problema per Europa és una benedicció pels espanyols. Europa no es pot permetre que Espanya faci fallida perquè això tindria unes conseqüències desastroses. Així que podem respirar tranquils. No ens abandonaran. Som massa grans com perquè es puguin prendre el luxe de deixar-nos caure.

És exactament el mateix cas que el dels grans Bancs, no ens poden deixar caure perquè ho arrossegariem tot. I si això fomenta el mal comportament dels Bancs, el mateix es podria dir de l'economia espanyola. Així que no ens hauríem d'adormir a la palla i emprendre les mesures necessàries per sortir de la crisis...

Però amb una certa tranquilitat, perquè encara que sigui a desgrat seu, som massa grans per caure.

La meva primera criatura

Ha estat un procés massa llarg i potser també massa dolorós, però ha valgut la pena. Finalment m'han publicat un article a la Revista de Historia Económica - Journal of Iberian and Latin American History.

Es tracta del:

THE EVOLUTION OF TOP INCOME AND WEALTH SHARES IN PORTUGAL SINCE 1936

Bona lectura.

De la trinxera al consens: a qui interessen les desigualtats?

Darrerament a Anglaterra sembla que les qüestions distributives s’estan fent lloc entre els grans mitjans de comunicació. I diuen coses interessants. Coses que provenen de la investigació dels acadèmics i agències estadístiques que han produït una gran quantitat d’indicadors que deixen veure un important augment de les desigualtats econòmiques al llarg del darrers 30 anys.

També queda clar que, si bé aquest augment de les desigualtats va començar amb les reformes thatcherianes, els laboristes han estat incapaços (o no s’han mostrat interessats) en capgirar aquesta situació. I sembla també que des d’ambdós partits, almenys en el discurs, hi ha la voluntat d’acabar amb una societat trencada.

Però el que crec que és més interessant de tot és la forma com han enfocat aquest tema. El desig de construir una societat més igualitària es pot perseguir des de dues òptiques complementaries. En primer lloc, des de l’òptica de la justícia. Aquesta primera estratègia presenta un problema. I és que el que es considera just que uns han de guanyar, necessàriament ho han de perdre uns altres, en una dinàmica de guerra de trinxeres. Per tant, des del punt de vista individual no tothom estaria d’acord a aplicar aquest tipus de reformes. Aquest escenari aboca la reforma a un equilibri inestable perquè és força probable que amb un canvi en la correlació de forces es desfés el que s’havia aconseguit.

L’altre estratègia consisteix a pensar en la desigualtat com una variable instrumental. I és que sembla que una elevada desigualtat té una important incidència en el fracàs escolar, el consum de drogues, la violència i la criminalitat, la salut... Aquests problemes afecten a la societat en conjunt. Una població pobre en capital humà aboca al país a la decadència econòmica. Un clima de violència fa que hagi d’augmentar el pressupost de l’aparell repressiu de l’Estat i a més, fa menys agradable viure en aquest país. Una població poc saludable fa augmentar la congestió i la factura del sistema públic de salut, etc. Tot això al seu torn té un impacte important sobre el ritme potencial de creixement econòmic d’un país.

En definitiva, que sembla que les polítiques d’igualtat podrien esdevenir polítiques de consens. Que així sigui.