Continuant amb el darrer post, ara mateix ja es comença a parlar de deflació i de totes les polítiques d’inspiració keynesiana per tal d’aturar-la. Però quasi ningú es planteja la necessitat de sortir de la zona euro. I la veritat és que això no és nou. La història econòmica ens ofereix la possibilitat de veure com es van encarar aquests reptes en el passat. A finals del segle XIX un nombre creixent de països van entrar al sistema monetari del patró or. Aquest sistema bàsicament significava l’adopció de tipus de canvi fixes entre les diferents monedes. El període de vigència del patró or fins a la Primera Guerra Mundial va coincidir amb una època de creixement econòmic generalitzat i estabilitat. Aquest fet va envoltar el sistema del patró or d’una àuria de prestigi. S’assenyalava l’existència del patró or com la causa principal del creixement econòmic i no al revés, és a dir, el creixement econòmic generalitzat com la causa principal del bon funcionament del patró or.
Això va fer que després de la IGM, la majoria de països s’esforcessin a reinstaurar el sistema de tipus de canvi fixes per tal de recuperar la prosperitat de pre-guerra. Es tractava d’una autèntica fe en el patró or.
Ara bé, el patró or no va funcionar bé durant el període d’entreguerres per diferents motius com ara (i simplificant) la manca de cooperació monetària entre països i la creixent democratització interna dels mateixos.
La democràcia provocava problemes pel bon funcionament del patró or? Doncs si, perquè el mecanisme natural d’ajust entre les monedes dels diferents països era el nivell de preus interns. És a dir, la deflació. La deflació provocava problemes socials molt greus: caiguda de salaris, augment de l’atur (en un món sense subsidis)...que els sindicats i els partits de base obrera no estaven disposats a acceptar. I com que aquestes organitzacions eren més fortes degut a l’extensió del sufragi universal i altres conquestes polítiques, la confiança en el manteniment del patró or, es va anar debilitant. I es va debilitar perquè la capacitat dels diferents governs per tal d’imposar les mesures necessàries per mantenir el patró or s’havia desgastat.
Barry Eichengreen, un dels grans de la història econòmica, va escriure un llibre, Golden fetters (Grillons d’or. Hi ha una versió reduïda traduïda al castellà que és més accessible: La globalización del capital i que és molt recomanable, en que descrivia amb un gran enginy el funcionament i les conseqüències del patró or. La metàfora del títol és clarivident. És a dir, el patró or era el problema i no la solució. La defensa del tipus de canvi lligava de peus i mans als diferents governs que no podien emprendre es mesures necessàries per superar la crisi.
Aquí podeu veure un gràfic molt interessant. Després del crack del 1929 que va ser el toc d’inici de la Gran Depressió, els països van anar abandonant el patró or i deixar fluctuar les seves monedes. Com es pot veure els països que més aviat van abandonar el sistema de tipus de canvi fixes, i per tant, van devaluar les seves monedes, són els que van assolir unes taxes de creixement de la producció industrial més elevades i viceversa.
I tot això ve a to de la crisi actual? Doncs si. La zona euro estableix un lligam encara més fort que els tipus de canvi fixes: una moneda única. Així que quan un país té problemes, no pot devaluar la moneda i ha de fer l’ajust via preus interiors i això actualment implica deflació. Si a això hi sumem el fet que ja abans d’haver de procedir a aquest ajust l’economia espanyola està caient en picat, aquesta opció no sembla la més encertada.
Segons les dades de la OCDE, la taxa d’atur espanyola va arribar a un mínim del 8 % el segon trimestre del 2007 i va tancar el 2008 al 13,7%. Mentrestant la mitjana d’atur a l’eurozona era del 7,5% i del 7,9% respectivament. És a dir, estàvem a uns nivells semblants a mitjans del 2007, i a finals del 2008 la taxa s’ha disparat mentre que al conjunt de l’eurozona només ha augmentat molt lleugerament (i en alguns països, com a Alemanya, aquesta fins i tot s’ha reduït 7 dècimes durant el darrer any).
Així que mirant-se tot aquest panorama en perspectiva històrica potser podríem parlar de l’Euro Fetters. Si això fos així, el panorama seria ben negre, perquè avui en dia pocs es plantegen aquesta possibilitat i la manca de lideratge i de coratge necessaris per liderar la sortida de l’euro farien que si això s’hagués de fer, es fes massa tard, i és evident que si s’ha de fer, com més aviat es faci millor.
10 comentaris:
Bones. Sigui o no necessari, que sigui dit, està lluny de les meves capacitats poder opinar sobre això, no deixa de ser un conyàs, no?
Imagino que implica necessàriament encunyar moneda diferent, no podriem fer servir l'euru... Si ara s'hagués d'encunyar moneda nova i fer el canvi... no porta molt temps això? Posa-li mig any per treure la moneda, un període de marge per fer el canvi, estariem més d'un any amb la conya.. i després.. tocaria tornar a canviar?
No sé fins a quin punt no és un problema, no? És a dir, que una cosa és la teoria i l'altre aplicar coses a la pràctica...
Una altra cosa que em pregunto... en totes aquestes dades, estadístiques etc, es té en compte mai la psicologia? És a dir, posa que ara de sobte diuen: sortim de la zona euro. El daltabaix psicològic que suposaria a la gent, de ben segur que tindria efectes també sobre l'economia, no? A saber com reaccionaria la gent, què faria amb els seus estalvis, si deixaria de consumir o.. no ho sé...Potser això no és massa fàcil de preveure...
bé, bon dia i bon diumenge!
Precisament avui ho parlava amb mon pare, sort que som a l'Euro i aquests de Madrid no ens poden empobrir devaluant la moneda!!! Perquè està cantat que ho farien.
Dues coses: com dius en l'anterior post, "hi hauria els efectes negatius de tenir una moneda dèbil en un marc on els moviments de capitals estan totalment liberalitzats, el que faria a Espanya molt vulnerable davant dels moviments especulatius". A mi em fa pànic només d'imaginar-m'ho. A més, t'imagines què passaria les setmanes prèvies a l'anunci oficial de retorn a la pesseta? Jo el primer, retirar la pasta del banc i dipositar-la en bancs estrangers, o aguardar els euros en paper sota la rajola. Haurien d'imposar un corralito per sorpresa i impedir tot aquests moviments.
La segona cosa que et voldria comentar (o preguntar, més aviat), és què passaria amb la gent que té hipoteca, o crèdit en general, en euros. Jo diria que seguirien quedant en euros, oi? Una mala passada, si fos així...
Salut, i felicitats pel bloc!
mmmm pensant en l'ultim comentari...
Si Espanya sortis de l'Euro i empobris la moneda... tio, em forro! Que jo ara tinc els estalvis a França!!! XD haha
Bé, parlant de coses mes serioses... digues la veritat: La grafica que has posat es del Wannacot(s), no? :-p Jo el tinc aquest llibre.. (perdut en alguna de les caixes que no vaig poder-me endur a Paris).
Apa, una abraçada i felicitats pel blog!
Àlex,
El que dius és cert, sortir de l'euro és un marrón, seria difícil, costós, impopular... però no fer-ho podria ser pitjor. I pel que fa a les qüestions psicològiques, viure en un marc deflacionari tampoc és una alternativa sense consideraions psicològiques a fer.
Albert,
Durant el procés d'implantació de l'euro (als anys noranta), les diferents monedes europees van establir uns tipus de canvi semi-fixes: no podien superar unes bandes de fluctuació. Quan es va anar fent evident que els tipus de canvi oficals no eren creïbles, els moviments especulatius financers (liderats pel Soros) van començar atacar les diferents monedes. El sistema va petar. I un cop les diferents monedes es van aproximar al seu "valor de mercat", la tormenta es va acabar.
És evident que l'euro és un sistema monetari molt més robust que el de l'ECU, però això no evitaria que si algun pais, com Espanya, no emprengués el tipus de mesures necessàries per recuperar l'equilibri de preus aquests atacs s'acabessin produïnt igualment: fugues de capitals... El qual segurament faria que Espanya igualment hagués de deixar l'euro.
El tipus de mesures (a curt termini) per fer guanyar credibilitat a la continuitat dins la zona euro són exactament les contràries a les necessàries per superar la crisi. Ens aboquen a la deflació, i aquesta és la pitjor alternativa sempre.
I pel que fa al mecanisme, jo crec que si decidissin abandonar l'euro, ho haurien de fer de forma immediata, inesperada, i amb un estricte control de capitals mentre durés el procés. Si la mesura es prengués després d'un debat públic, amb transperència... la fuga de capitals que hi hauria durant el procés seria de gran magnitud i això encara empitjoraria més la situació.
Pel que fa a les hipoteques, es continuarien pagant amb la nova moneda, és a dir, que per aquest costat, el pes real del deute no hauria d'augmentar. Per altra banda, amb una nova moneda independent, els tipus d'interès espanyols segur que serien més elevats i per tant el pes real del deute augmentaria.
En alguns casos les devaluacions han estat molt traumàtiques perquè molts individus s'havien endeutat amb moneda estrangera per aprofitar els tipus d'interès més baixos. És el cas d'Argentina i els països del Sud-est assiàtic als anys noranta. Però endeutar-se amb moneda estrangera a llarg termini és jugar amb foc i si surt malament pots quedar sucarrat com va passar en aquests casos.
I tornant al principi. Al tema de l'empobriment. Aquest només el notariem al comprar a l'estranger (importacions i viatjant). Però no en la resta d'aspectes. Per altra banda l'ajust deflacionari necessari per continuar amb l'euro (atur, caiguda salaris reals...) també ens empobriria (i diria que més). I tampoc no podem oblidar el problema principal, que és que ara som artificialment rics.
Però potser sóc massa catastrofista.
Marc,
La llegenda del gràfic diu que ve d'Eichengreen i Sachs, però mai n'he vist la procedència original. Me'l van passar per fer les classes així despullat.
I pensant altra vegada amb la devaluació, a qui més afectaria seria a la gent que té més riquesa (estalvis inversions...). Als més pobres els afetarien menys perquè tindien poca cosa que se'ls hi pogués devaluar.
I això em fa pensar amb la reforma monetària que van fer a Alemanya després de la II Guerra Mundial. Parlo de memòria, però em sembla que van aplicar diferents tipus de conversió entre l'antiga i la nova moneda, pels estalvis que tenia la gent al banc. S'aplicaven taxes progressives: cada vegada més perjudicials a mesura que augmentaven els dipòsits de cada agent.
Així que una devaluació ben feta, fins i tot podria contribuir a atenuar les desigualtats econòmiques actuals.
Salut,
Dius: "Al tema de l'empobriment. Aquest només el notariem al comprar a l'estranger (importacions i viatjant). Però no en la resta d'aspectes."
Recorda, però, que la nostra economia funciona amb petroli bàsicament importat, que pagaríem molt car amb una moneda devaluada, i repercutiria en el preu de bona part dels productes propis (també en la competitivitat d'aquests de cara a exportar-los).
Albert,
Això que dius és molt cert. Però també tindria un efecte positiu. Si els preus de l'energia augmenten, això suposa un incentiu a la inversió en noves tecnologies més eficients energèticament. Però a curt termini seria un problema més.
jo el que em pregunto com a ciutadà és.. si quan va entrar l'euro va haver-hi una inflació brutal no declarada, en la qual a la pràctica 100 pts es van convertir en 1€, si tenim preus més grans que a molts llocs d'Europa, p.ex. el pa és més barat a París, un kebab és igual o més barat a Berlín on els sous són bastant més generosos.. per no parlar dels pisos..
La qüestió és, a nivell de ciutadà desinformat, em pregunto..que si els preus que tenim aquí estan tant pels núvols, al capdavall, no ens aniria bé una bona deflació que posi les coses al seu lloc? No donaran més de si els meus ingressos mensuals?
Conyes a parts, no creieu que si els preus han pujat tant, a part del canvi a l'Euro (que tots els països de la zona euro l'han patit) es per la poca cultura econòmica de l'espanyol mitja i la facilitat d'endeutar-nos excessivament que tenim. Ens hem sentit rics i em disparat els crèdits de consum a nivells força espectaculars.I ho hem fet, perquè obtenir un crèdit ha sigut massa fàcil i barat.
Publica un comentari a l'entrada