The song remains the same

Aquest títol-homenatge a uns dels grans grups del rock fa referència a les similituds entre la crisis actual a l’eurozona i les que s’esdevenien a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX, l’era del patró or .
Ja fa dies que es diu la crisis afectarà a Espanya amb més gravetat que a la resta de països europeus. La majoria d’analistes ho relacionen amb la bombolla immobiliària espanyola, amb l’elevat pes que té el sector de la construcció sobre el PIB i amb la necessitat de “canviar el model productiu” cap a sectors de més elevat valor afegit. Això de “canviar el model productiu” és tant fàcil de dir com difícil de fer, i encara que això no ho faci menys necessari, és evident que només es podria aconseguir en el mitjà termini, amb la crisi actual superada.
Quines solucions es poden emprendre a curt termini per recuperar la competitivitat? En Krugman ens en parla en el seu blog: devaluar o retallades salarials. Devaluant la seva moneda, un país guanya competitivitat via exportacions i tot i que aquesta mesura implica un empobriment del país, les conseqüències negatives d’aquesta mesura són més aviat escasses i en canvi permeten un augment immediat de l’activitat econòmica. Però Espanya pot devaluar la moneda? NO, perquè estem a la zona euro. Ens veiem abocats, doncs, a les retallades salarials.
Des del naixement de l’euro, aquest ha estat envoltat de grans elogis pels avantatges que aportava. Però hi havia alguns crítics que també hi veien els seus problemes. Bàsicament, el problema és que si hi ha un xoc asimètric (que afecta a alguns països i a d’altres no) la política monetària (PM) desitjable podia diferir entre uns països i d’altres o de forma més clara, la PM necessària per uns podria tenir un efecte perniciós sobre els altres.
Aquests problemes es podrien haver minimitzat si s’haguessin emprès les mesures necessàries per coordinar les diferents polítiques nacionals a nivell europeu: fiscals, d’inversió pública, de salut i assistència social, amb una millor integració del mercat laboral (mobilitat) Però és evident que no s’han fet els deures.
En aquest context, perdre el control de la PM i mantenir la resta de polítiques a nivell estatal però sense coordinació supraestatal sembla una actitud suïcida.
A l’altra banda hi ha la Gran Bretanya de la lliura esterlina. Se li ha dit de tot durant molts anys, però aquesta crisi potser demostrarà que mantenint la sobirania de la PM podran superar aquesta recessió de forma menys traumàtica.
I tornant al títol del post. Aquesta situació em recorda els problemes de l’era del patró or. Un dels episodis més singulars es va produir després de la primera Guerra Mundial, que va tocar de mort el sistema monetari internacional. França va tornar a entrar al patró or (va establir un tipus de canvi fix) a una paritat clarament devaluada respecte al valor de preguerra. En canvi, Gran Bretanya va establir el mateix tipus de canvi d’abans de la IGM. Aquesta mesura, que es va emprendre per defensar els interessos de la City , va ser durament criticada per Keynes per les conseqüències que generaria. I a la vista d’aquest quadre està clar que la va tornar a encertar. Si hi ha temps i ganes, també m’agradaria parlar sobre els problemes de l’opció deflacionària, que són molts, que són molt greus i que cada vegada els tenim més a prop.