dimecres, 27 de gener del 2010

Qui hi treballa més al Parlament?

L’activitat parlamentària queda sovint força lluny de la ciutadania. Entre altres coses, perquè la majoria de temes que s’hi tracten difícilment poden arribar al gran públic. Normalment només ens arriben informacions del parlament sobre els debats de política general o sobre la discussió de lleis concretes que generen un gran interès entre la ciutadania.

Això segurament explica que molts vegin al diputat com un simple peó del partit que es limita a obeir les ordres de vot que reb. I això explica també la mala opinió de bona part de la ciutadania envers l’activitat dels diputats. Bàsicament, perquè quan surten a la TV actuen com un ramat. Però és evident que al parlament s’hi fan moltes altres coses. Moltes coses que no ens arriben. I a part de les coses que s’hi fan, també pot resultar interessant saber qui fa aquestes coses. I aquesta és la motivació que m’ha portat a escriure aquest post.

El rànquing que presento a continuació detalla el nombre d’intervencions de cada diputat al Parlament de Catalunya durant la darrera legislatura. I crec que es podria entendre, més o menys, com un rànquing dels diputats des del més actiu/treballador fins arribar al més inactiu/dròpol.

Com tots els índexs sintètics aquest també presenta els seus problemes. En primer lloc, és evidedent que la feina dels diputats no es pot resumir en aquesta sola variable. En segon lloc, els diputats que s'han incorporat a mitja legislatura, i que han tingut menys temps per treballar es veurien injustament retratats (aquest és per exemple el cas de la ciutadana nº124). Aquests i molts altres problemes, però, crec que no poden fer ombra a la informació que conté i a les consideracions que se'n poden estreure.

Deixo al lector que tregui les seves pròpies conclusions. Però no voldria acabar sense fer algunes consideracions. En primer lloc, queda manifest que el PP i Ciutadans són els dos grups amb una activitat parlamentària per diputat més elevada. Els segueixen a molta distància ERC, ICV, CiU i PSC en aquest ordre. Això es pot veure clarament en la darrera taula, i també en la segona i la tercera que descriuen a quin grup parlamentari pertanyen els diputats més treballadors i més dròpols del parlament i amb quina intensitat respecte cada grup. Es miri com es miri, PP i Ciutadans sempre estan al capdemunt i CiU i PSC sempre estan a la cua.

M’agradaria fer també una mirada territorial a aquest rànqing centrada en els diputats altpenedesencs. És agradable saber que la Dolors Montserrat (PP) i en Roberto Labandera (PSC) estan al top ten dels diputats més actius. Per altra banda, els representants de CiU i ERC (Joan Raventós i Miquel Carrillo) queden en una posició ben galdosa: a la part baixa de la taula i també per sota de la mitjana d'activitat dels seus respectius partits.

I bé, felicitar a en Josep Rull, que continuï així i que sigui un exemple per la resta.

Ja per acabar, la transparència sobre la feina que es fa al parlament pot resultar un incentiu per als diputats per tal que treballin amb més ganes i puguin escalar posicions en el rànquing amb l'objectiu de millorar la seva imatge pública.

I bé, també representa un bàlsam contra la opinió àmpliament compartida, que crec que és profundament injusta, que defensa que tots els polítics són iguals. Els fets no la corroboren.

Taula 1
Nombre d'intervencions dels diputats i les diputades en les sessions dels òrgans de la Cambra





1 I. Sr. Josep Rull i Andreu CiU 1847
2 I. Sr. José Domingo Domingo Ciutadans 1683
3 I. Sr. Rafael López i Rueda PP 1569
4 M. H. Sr. Ernest Benach i Pascual ERC 1434
5 I. Sra. M. Dolors Montserrat i Culleré PP 1149
6 Excm. Sr. Daniel Sirera i Bellés PP 1102
7 I. Sr. Eudald Casadesús i Barceló CiU 970
8 I. Sra. Dolors Camats i Luis ICV-EUiA 949
9 I. Sr. Roberto Edgardo Labandera Ganachipi PSC-CpC 940
10 H. Sra. Carme Figueras i Siñol PSC-CpC 903
11 H. Sra. Núria de Gispert i Català CiU 898
12 I. Sr. Santi Rodríguez i Serra PP 879
13 I. Sr. Josep Llobet Navarro PP 870
14 H. Sra. Irene Rigau i Oliver CiU 846
15 H. Sr. Joaquim Nadal i Farreras PSC-CpC 840
16 H. Sra. Marta Cid i Pañella ERC 735
17 I. Sra. Meritxell Borràs i Solé CiU 727
18 Il·lm. Sr. Josep Maria Freixanet i Mayans ERC 686
19 H. Sr. Xavier Vendrell i Segura ERC 681
20 I. Sr. Joan Ferran i Serafini PSC-CpC 671
21 H. Sr. Ramon Espadaler i Parcerisas CiU 646
22 I. Sra. M. Ángeles Olano i García PP 615
23 I. Sr. Daniel Font i Cardona PSC-CpC 613
24 I. Sr. Albert Rivera Díaz Ciutadans 597
25 I. Sra. M. Belén Pajares i Ribas PP 594
26 Excm. Sr. Rafel Luna i Vivas PP 569
27 Il·lm. Sr. Francesc Sancho i Serena CiU 567
28 I. Sr. Josep Lluís Cleries i Gonzàlez CiU 540
29 I. Sr. Jordi Terrades i Santacreu PSC-CpC 516
30 I. Sr. Josep Enric Millo i Rocher PP 511
31 H. Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira ERC 509
32 I. Sr. Antoni Comín Oliveres PSC-CpC 497
33 I. Sr. Jordi Turull i Negre CiU 486
34 I. Sr. Francesc Vendrell i Bayona PP 486
35 M. H. Sr. José Montilla i Aguilera PSC-CpC 480
36 Il·lm. Sr. Miquel Àngel Estradé i Palau ERC 479
37 H. Sr. Salvador Milà i Solsona ICV-EUiA 466
38 Il·lm. Sr. Pere Vigo i Sallent ERC 448
39 I. Sr. David Pérez Ibáñez PSC-CpC 423
40 I. Sr. Daniel Pi i Noya ICV-EUiA 413
41 H. Sr. Artur Mas i Gavarró CiU 387
42 I. Sr. Uriel Bertran Arrué ERC 383
43 I. Sr. Carles Pellicer i Punyed CiU 361
44 Il·lm. Sr. Lluís Postigo i Garcia ICV-EUiA 353
45 I. Sra. Maria Mercè Roca i Perich ERC 351
46 I. Sr. Jaume Bosch i Mestres ICV-EUiA 345
47 H. Sr. Josep Grau i Seris CiU 316
48 H. Sr. Felip Puig i Godes CiU 312
49 I. Sr. Antoni Castellà i Clavé CiU 296
50 I. Sr. Francesc Xavier Boya i Alós PSC-CpC 295
51 I. Sr. Francesc Pané Sans ICV-EUiA 292
52 I. Sr. Carmel Mòdol i Bresolí ERC 291
53 I. Sra. Consol Prados Martínez PSC-CpC 273
54 I. Sra. Meritxell Ruiz i Isern CiU 271
55 I. Sra. Patrícia Gomà i Pons ERC 269
56 I. Sra. M. Rosa Fortuny i Torroella CiU 261
57 Il·lm. Sr. Agustí López i Pla CiU 259
58 H. Sr. Joan Saura i Laporta ICV-EUiA 255
59 I. Sra. Marina Llansana Rosich ERC 248
60 I. Sr. Jordi Miralles i Conte ICV-EUiA 247
61 I. Sr. Pere Bosch Cuenca ERC 246
62 Il·lm. Sr. Xavier Pallarès i Povill CiU 246
63 H. Sr. Joan Puigcercós i Boixassa ERC 240
64 I. Sr. Jordi Montanya i Mías PP 239
65 I. Sr. Juan Bertomeu i Bertomeu PP 238
66 I. Sra. Dolors Clavell i Nadal ICV-EUiA 233
67 I. Sra. Carina Mejías Sánchez PP 232
68 I. Sr. Carles Sala i Roca CiU 229
69 I. Sra. Judit Carreras Tort PSC-CpC 223
70 I. Sr. Sergi de los Ríos i Martínez ERC 219
71 H. Sra. Caterina Mieras i Barceló PSC-CpC 219
72 H. Sr. Antoni Castells Oliveres PSC-CpC 218
73 I. Sra. Lídia Santos i Arnau PSC-CpC 216
74 I. Sr. Lluís M. Corominas i Díaz CiU 209
75 H. Sr. Antoni Fernández Teixidó CiU 209
76 I. Sr. Josep Casajuana i Pladellorens PSC-CpC 208
77 Il·lma. Sra. Agnès Pardell Veà PSC-CpC 202
78 I. Sra. Laia Ortiz Castellví ICV-EUiA 196
79 I. Sra. Núria Segú Ferré PSC-CpC 194
80 I. Sra. M. Assumpció Laïlla i Jou CiU 193
81 I. Sra. Carme Vidal i Huguet CiU 193
82 I. Sra. Joana Ortega i Alemany CiU 189
83 I. Sr. Oriol Pujol i Ferrusola CiU 187
84 Il·lm. Sr. Joan Morell i Comas CiU 186
85 I. Sra. Eva García i Rodríguez PP 169
86 I. Sra. Montserrat Capdevila Tatché PSC-CpC 165
87 Il·lm. Sr. Alfons Quera i Carré ERC 163
88 I. Sr. Josep Maria Balcells Gené PSC-CpC 162
89 I. Sra. Pilar Pifarré i Matas CiU 161
90 I. Sra. M. Glòria Renom i Vallbona CiU 161
91 I. Sr. Joaquim Josep Paladella Curto PSC-CpC 158
92 I. Sra. Mercè Civit Illa ICV-EUiA 148
93 I. Sr. Joan Raventós i Pujadó CiU 145
94 I. Sr. Miquel Carrillo Giralt ERC 144
95 I. Sra. Anna Figueras i Ibàñez CiU 143
96 H. Sra. Anna Simó i Castelló ERC 139
97 I. Sra. Laura Massana Mas ICV-EUiA 138
98 I. Sr. Benet Maimí i Pou CiU 136
99 I. Sra. Marta Alòs Lòpez CiU 129
100 Il·lma. Sra. Dolors Batalla i Nogués CiU 125
101 I. Sr. Pere Aragonès i Garcia ERC 118
102 I. Sr. Mohammed Chaib Akhdim PSC-CpC 116
103 I. Sr. Xavier Dilmé i Vert CiU 112
104 H. Sr. Josep Maria Pelegrí i Aixut CiU 111
105 I. Sr. Francesc Homs i Molist CiU 110
106 I. Sra. Rocío Martínez-Sampere Rodrigo PSC-CpC 106
107 I. Sra. Elena Ribera i Garijo CiU 106
108 I. Sra. Maria Àngels Cabasés Piqué ERC 105
109 I. Sr. Esteve Pujol Badà PSC-CpC 103
110 I. Sr. Albert Batalla i Siscart CiU 102
111 I. Sr. Antoni Llevot Lloret PSC-CpC 97
112 Il·lma. Sra. Maria Dolors Rovirola i Coromí CiU 87
113 I. Sra. Laura Vilagrà i Pons ERC 85
114 I. Sr. Alexandre Martínez Medina PSC-CpC 84
115 Il·lm. Sr. Xavier Crespo i Llobet CiU 81
116 I. Sra. Flora Vilalta Sospedra PSC-CpC 77
117 I. Sr. Carles Puigdemont i Casamajó CiU 72
118 Il·lm. Sr. Joan Miquel Nadal i Malé CiU 71
119 I. Sra. Marta Llorens i Garcia CiU 67
120 I. Sr. Higini Clotas i Cierco PSC-CpC 64
121 I. Sr. Miquel Iceta i Llorens PSC-CpC 64
122 I. Sr. Santi Vila i Vicente CiU 63
123 I. Sra. Teresa Estruch Mestres PSC-CpC 62
124 I. Sra. Carmen de Rivera i Pla Ciutadans 52
125 I. Sr. Jordi Cuminal i Roquet CiU 50
126 I. Sra. Dolors López Ortega PSC-CpC 49
127 I. Sra. Anna Miranda i Torres CiU 49
128 Il·lma. Sra. Montserrat Ribera i Puig CiU 44
129 I. Sra. Manuela de Madre Ortega PSC-CpC 38
130 I. Sra. Mila Arcarons i Oferil PSC-CpC 37
131 I. Sra. Núria Ventura Brusca PSC-CpC 36
132 I. Sra. Rosa Maria Ferrer Valls PSC-CpC 24
133 I. Sr. Joan Recasens i Guinot CiU 11
134 I. Sra. Pia Bosch i Codolà PSC-CpC


Taula 2
Top 20%. Els més treballadors

Total % sobre el seu Grup
PP 8 57%
CiU 7 15%
PSC-CpC 5 14%
ERC 4 19%
Ciutadans 2 67%
ICV-EUiA 1 8%




Taula 3
Bottom 20%. Els més dròpols

Total % sobre el seu Grup
PSC-CpC 13 36%
CiU 11 23%
ERC 2 10%
Ciutadans 1 33%
PP


ICV-EUiA



Taula 4



Mitjana d'activitat per grup parlamentari (intervencions per diputat)
Ciutadans 777

PP 659

ERC 380

ICV-EUiA 336

CiU 291

PSC-CpC 260

dijous, 21 de gener del 2010

Inequality is bad

Aquí

i Méssi Méssi Méssi...

Aquí

i Aquí

Sembla que en d'altres països el ministeri d'igualtat serveix per alguna cosa.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Paradisos fiscals al Penedès

Aquest post està motivat pel debat amb en Francesc Olivella, alcalde de les Cabanyes, sobre la política fiscal en aquest municipi (es pot seguir aquí). I més concretament per les seves crítiques sobre la meva pretesa desinformació. Així que donaré un parell de dades addicionals que són força interessants.


L’Idescat acaba de publicar dades actualitzades sobre els índexs de motorització dels diferents municipis catalans per l’any 2008. He vist amb sorpresa que la matriculació de vehicles en el citat municipi va augmentat un 50%. Ho podeu veure aquí. L’any 2008 a cada habitant de Les Cabanyes li corresponien 15 vehicles i 7 camions (més de 20.000 vehicles per menys de 900 habitants). Sembla que el negoci avança a bon ritme.


L’altra dada ve a to d’un informe elaborat per Automobilistas Europeos Asociados. Organización de Defensa del Automovilista que acabo de trobar. Es tracta del Informe de la AEA sobre la fiscalidad municipal del automóvil. I és molt interessant. Sobretot el quadre titulat Informe AEA sobre paraísos fiscales en España en que hi figura el municipi de Les Cabanyes en un grup que sumen només una vintena. Sembla, doncs, que no sóc l’únic que pensa que les pràctiques fiscals de l’Ajuntament de Les Cabanyes no s’adiuen al fair play. Pirateria o paradís fiscal, el nom no fa la cosa. Però el tema és greu.


Arribats aquí em pregunto, també, si els grans avantatges econòmics de que són beneficiaris els habitants de Les Cabanyes poden arribar a compensar la vergonya que ha de provocar saber que el teu municipi figura en un informe sobre paradisos fiscals a Espanya que està disponible a la xarxa i amb accés obert a tothom.


I per acabar un parell d’inquietuds. Segons l’informe de l’AEA a Les Cabanyes el 2008 hi havia 2517 turismes matriculats a nom d’empreses. Però segons l’Idescat n’hi ha un total de 14.230. Com s’explica aquesta diferència? El cas dels camions em planteja un dubte similar: 6855 camions matriculats. A quatre metres per camió sumarien 28 Km lineals, i és EVIDENT que aquesta quantitat ingent de ferralla no exerceix la seva activitat a Les Cabanyes.


La darrera ve a to de l’error que vaig cometre en l’anterior post amb la meva estimació sobre la recaptació que devia fer l’Ajuntament de Les Cabanyes per l’IVTM i que va resultar totalment exagerada comparada amb la dada que em va facilitar l’alcalde. Aquest error podria ser degut a la diferència entre les tarifes de les ordenances fiscals que publica l’Ajuntament i les que subministra l’AEA, que són quatre vegades inferiors. El que, sens dubte, també resulta curiós.


Paradisos fiscals: ni a les Illes Caiman, ni a Suïssa ni enlloc. I evidentment, al Penedès tampoc.

dijous, 17 de desembre del 2009

Llarga vida a la ironia


Les coses sempre es poden mirar des d'una òptica novedosa. Aquí us penjo una campanya publicitària que han engegat a Austràlia i que, com no, ha generat una bona polèmica. Aquí hi podeu consultar la notícia.

No s'acaba d'avenir a la temàtica del blog, però tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres ara que s'acosten les festes. Ho he trobat força enginyós.

dijous, 10 de desembre del 2009

Alcaldes pirates, alcaldes populars

Fa unes setmanes parlava de l’impost de successions. Concretament de dos aspectes diferents però també relacionats. En primer lloc defensava que aquest era l’impost més just entre la cistella d’impostos actuals. En segon lloc lamentava que el govern central hagués cedit la gestió i recaptació d’aquest impost a les CC.AA. perquè això donava el tret de sortida a una cursa de competència fiscal a la baixa entre CC.AA del citat impost. I això és així perquè als contribuents els hi surt a compte anar a declarar a les CC.AA. amb uns tipus més baixos, el que pressiona a la resta de CC.AA. a rebaixar els seus tipus impositius per aturar la fuga de contribuents. El resultat d’aquest procés seria, doncs, una rebaixa fins a la pràctica desaparició d’aquest impost.

L’administració pública s’hauria de regir per criteris d’eficiència i racionalitat. A vegades la descentralització administrativa pot conduir a una millor gestió dels recursos, però d’altres la solució òptima consisteix en la centralització. És un debat que s’hauria de desenvolupar amb criteris tècnics, però això esdevé pràcticament impossible quan s’hi barregen aspectes de caràcter “nacional”. Les banderes enceguen el debat i una decisió que hauria de ser resultat d’un procés de deliberació s’acaba decidint per la via de la negociació. Arguments Vs Interessos.

Així que per il•lustrar els problemes que a vegades pot generar la descentralització podem baixar a nivell municipal. Teòricament aquí hauríem de poder debatre sobre aquest tema sense la càrrega emocional dels sentiments de pertinença...

Podem parlar, per exemple, de l’impost sobre els vehicles de tracció mecànica (IVTM). Tingueu paciència perquè encara que no ho sembli el final del relat és força sorprenent. Cada Ajuntament té capacitat per legislar i recaptar aquest impost. Es tracta d’un impost que recau sobre els propietaris de vehicles motoritzats i pel qual s’han de pagar unes taxes que varien en funció del tipus de vehicle (motocicleta, turisme o camió) i de la cilindrada. Es tracta d’un impost, doncs, que està totalment descentralitzat. Vegem-ne algunes conseqüències.

En aquests quadres, hi podeu veure els índexs de motorització (nº vehicles/1000 habitants) de dos municipis penedesencs: Vilafranca del Penedès i Les Cabanyes. En aquests quadres es pot veure que fins l’any 2005 els índexs de motorització d’ambdós municipis són força semblants. Però a partir del 2006 aquest índex creix de forma brusca a les Cabanyes. Fins al punt que al 2007 hi hauria una ràtio de 10 turismes i 5 camions per habitant!!! Vegem-ne les causes.

Índexs de motorització a les Cabanyes
Índexs de motorització a Vilafranca del Penedès
Font: Idescat


En els quadres següents hi podeu veure les tarifes de l’IVTM en ambdós municipis. Queda palès que a les Cabanyes paguen la meitat d’impostos que a Vilafranca (en el cas dels camions passa exactament el mateix). Més amunt ja hem vist que aquest fet ha motivat un augment extraordinari de la matriculació de vehicles a les Cabanyes. Té cap sentit això? Doncs, depèn de com es miri. A nivell municipal té molt de sentit perquè els habitants de les Cabanyes poden viure molt millor a costa dels impostos que deixen d’ingressar altres Ajuntaments. A nivell global, evidentment no, perquè una acció que emprèn un municipi afecta negativament a la resta de municipis, fomenta la competència fiscal a la baixa i engega una cursa que pot acabar liquidant l’existència d’aquest impost. No per la voluntat de cada municipi sinó per la manca de coordinació inter-municipal.


Finalment, una petita il•lustració sobre la importància quantitativa de la “pirateria fiscal” del consistori de les Cabanyes. Per simplificar, suposem que a les Cabanyes tots els vehicles pertanyen al grup de cilindrada intermedi i per tant han de pagar una tarifa de 71,94 euros per vehicle. A les Cabanyes el 2007 hi vivien 842 habitants i tenia un índex de motorització de 10.306,41. És a dir, que recaptava (per als turismes):

842*10.306,41/1000*71,94 = 624.295 euros.

En el cas dels camions la recaptació pujaria a 499.593 euros (feu-me confiança). És a dir, que la recaptació total estaria al voltant de 1.123.888 euros. Una quantitat força notable que equival al cost de l’escola bressol que van inaugurar enguany. Però aquest quantitat es pot valorar de forma més clara si ho expressem en termes per càpita: 1334,78 euros per habitant i any. Una quantitat de recursos gens menyspreable que el consistori de les Cabanyes pot recaptar sense cap cost a nivell polític perquè ho aconsegueix rebaixant els impostos als seus vilatans i recaptant la gran majoria d’aquests recursos a no residents.

Evidentment aquests càlculs són estimacions hipotètiques, però no crec que la realitat s’allunyi gaire d’aquestes xifres. En tot cas això ho haurien d’aclarir des de les Cabanyes.

Ignoro si en Francesc Olivella ha estat el primer alcalde a aplicar aquestes polítiques, però està clar que no serà el darrer. Em sembla recordar que fa unes poques setmanes, en una entrevista al 3deVuit treia pit sobre les inversions i millores que havien engegat des del principi de la legislatura. Potser també hauria hagut de dir que bona part d’aquestes inversions les havien pagat residents en altres municipis. O més ben dit, en detriment del que s’hauria pogut fer en altres municipis.

Corol•lari: si reduint els impostos guanyes popularitat i a més a més pots recaptar més és de ruc no fer-ho. Corol•lari 2: si tothom fa el mateix, tots hi sortim perdent.

Tot això venia a compte de la idoneïtat de la centralització o descentralització de certs impostos, competències i serveis. Més enllà de la crispació que aixequen aquests temes, tots plegats aniríem millor si afrontéssim aquests assumptes de forma desapassionada.

Vistes les conseqüències que tenen aquestes polítiques, també a nivell municipal, faríem bé actuant de forma urgent per aturar aquestes males pràctiques.

dissabte, 5 de desembre del 2009

La frustració del lloro

Sovint ens ataca la impotència davant la necessitat de dir alguna cosa nova, de tenir una petita idea capaç de fer que ens mirem la realitat que volem analitzar des d’una nova òptica. A vegades pensem que ho hem aconseguit, però la distància de del temps torna vulgar allò que semblava innovador. A voltes és desencoratjador veure que bona part del que fem, diem o pensem ja s’havia dit abans i és trist veure’s a un mateix que va repetint constantment una idea prestada només lleugerament tunejada.

Però no em posaré dramàtic. Aquest vídeo relata una història semblant en el mon de la música i amb una bona dosi d’humor i ironia. Gaudiu-ne i endavant.



Clica aquí





dimarts, 24 de novembre del 2009

Lost

Curiosa la política social del govern i la implementació del canvi de model productiu que diuen voler aplicar. Va d'això la llei d'economia sostenible?
Clica aquí

divendres, 30 d’octubre del 2009

La corrupció a Catalunya, un descrèdit pel país?

Aquesta tardor sembla que la corrupció s’hagi escampat a gran velocitat per Catalunya. Molts veuen aquests darrers esdeveniments amb un gran desànim, amb frustració, amb preocupació. Com un descrèdit pel país.

Jo, en canvi, només hi veig aspectes positius i il·lusionants. A mi el que em va deprimir va ser el debat entre el President Maragall i l’Artur Mas al Parlament sobre l’afer del 3%. O les declaracions del President Pujol al programa Àgora segons les quals era millor no parlar del tema perquè tothom tenia coses a amagar. L'era de l'Omerta...

Que ara finalment surti a la llum el que tothom sabia que passava ho trobo sa. Higènic. Que els presumptes xoriços la paguin és el que hauria de passar en un país digne. Perquè el que era indigne era el que passava fins ara.

I això implica un descrèdit pel país? Pel país dels xoriços potser sí. Pel meu país suposa un guany d’autoestima. I podria arribar a ser la primavera de la democràcia si s’aprofités tot aquest rebombori per fer net i implantar les reformes i els controls necessaris per fer que això no torni a passar.

No és moment pel desànim. És el moment de passar comptes amb aquells que han excedit els límits. És l’hora de la justícia. En definitiva, és l'hora d’aprofitar aquests esdeveniments i l’agitació social que han provocat per acostar la nostra democràcia al lloc on tots voldríem que fos.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Caixa Penedès, al servei de les persones?

En un dels punts del darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es va discutir què s’havia de fer amb un casal d’avis de l’Espirall del que Caixa Penedès es volia desentendre. A grans trets, CP vol cedir-ne la gestió a l’Ajuntament i assumir només una part del cost econòmic de la seva gestió.

En el consistori hi havia un cert ambient de disgust envers l’entitat i també de resignació perquè deien que CP tenia la paella pel mànec en aquest assumpte i no s’entreveien gaires possibilitats d’aconseguir un acord favorable per la ciutadania.

Això m’ha impulsat a mirar la importància que té l’obra social en aquesta entitat. Això s’acostuma a mesurar amb la ràtio Despesa en Obra Social sobre Beneficis. La veritat és que el resultat no em va sorprendre. Aquí hi podeu consultar un estudi comparatiu de l’Obra Social de diverses Caixes espanyoles (Caixa Penedès, no hi figura) i en aquest quadre la despesa en Obra Social sobre els Beneficis que ha fet Caixa Penedès del 2005 al 2008.


Font: memòries anuals Caixa Penedès


És trist observar que aquesta ràtio és només superior a la de Caja Madrid i la CAM i que en molts casos és entre la meitat i tres vegades inferior a la d’altres caixes. D’aquí en podem treure una bona impressió de la sensibilitat social de la “nostra Caixa”

També és interessant veure que aquesta ràtio ha caigut 5 punts entre el 2005 i el 2008, que van ser uns anys de gran expansió econòmica. Així, que no és difícil endevinar què faran a partir d’ara.

També seria interessant saber la territorialització d’aquesta minsa despesa en Obra Social. Segurament ens enduríem alguna sorpresa.

Però tenen la paella pel mànec? Ara fa un parell d’anys l’Ajuntament els hi va aprovar una requalificació urbanística per la via d’urgència que va reportar molts beneficis a l’entitat. A canvi de què? A canvi de què? A canvi de que tanquin el casal d’avis? Al consistori, em sembla recordar que, com a mínim, els dos partits grans (altrament inmersos en una acarnissada lluita de poder) van votar a favor d’aquesta mesura. Per què? Repeteixo, per què?

Allò que ja fou escandalós aleshores encara ho és més avui en dia. Algú ens hauria d’explicar a què juga l’Ajuntament en relació a Caixa Penedès... I canviar d’estratègia.

També estaria bé que els mitjans comarcals es centressin en aquest assumpte i s’allunyessin de l’enutjant màrketing que fan de l’entitat en forma de pretesa notícia. Però Caixa Penedès a la comarca és una mica com la Casa Reial a Espanya, ningú hi alça la veu. I així anem.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

L'impost de successions


El peatge de la mort. Fa feredat la demagògia que es fa sobre aquest tema. En un post anterior ja en vaig parlar. Deixant de banda el fet que l’interès general de la gran majoria està en el manteniment d’aquest impost. Deixant de banda el fet que és l’impost més just de tots els quan mai s’han dissenyat. Deixant de banda tot això, en aquest debat també s’està decidint en quin tipus de societat volem viure: Meritocràcia Vs Dinasties.

Què volem que hi hagi darrera de l’èxit econòmic de les persones? El seus esforços i talents o el seu llinatge? És tant senzill com això.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Diàlegs amb l'Aureli

La setmana passada, el regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Vilafranca em va adreçar aquesta carta al director al setmanari El 3 de Vuit com a resposta a la que jo li havia enviat previament sobre el tema que tractava en aquest post.



A continuació podeu llegir la meva rèplica. Abans de res m'agradaria agraïr la voluntat de diàleg del Sr. Ruiz. És tot un honor que els representants polítics dediquin part del seu temps a escoltar les veus crítiques.


A l’Aureli Ruiz


Vostè es mostra molt preocupat perquè l’any passat els Vilafranquins van perdre poder adquisitiu perquè les taxes van augmentar molt per sobre de l’IPC a finals d’any. I és cert. Però si aquesta preocupació fos real, vostè proposaria baixar les taxes un 1% que és l’IPC interanual al mes d’Agost d’enguany. D’aquesta manera es compensaria de forma automàtica el desajust entre l’IPC de l’Agost i el Desembre de l’any passat. L’estadística no admet dreceres, i això que vostè proposa és un augment d’impostos.

També descarta que la inflació sigui un indicador adequat per valorar si els impostos pugen o baixen (¿?) i proposa que es relacioni l’evolució dels impostos amb l’evolució de salaris i pensions. Vostè creu que els ingressos dels Vilafranquins creixeran un 0,3% i que per tant els contribuents no perdran poder adquisitiu.

Però deixant de banda el fet que és força dubtós que els salaris del sector privat augmentin, la taxa d’atur a Vilafranca és molt elevada i va creixent. Això vol dir que cada vegada hi ha menys salaris per unitat familiar i també que cada vegada hi ha més aturats que estan a punt d’esgotar el dret a percebre la prestació d’atur. En definitiva, allò que tothom sap, que cada vegada hi ha més famílies que tenen més dificultats per arribar a finals de mes.

Així que tant si es compara amb la inflació, com si es fa amb els ingressos de les famílies, el manteniment d’impostos erosionarà el poder adquisitiu de moltes famílies.

Tot i així no em sembla malament que proposi augmentar els impostos per fer front a les necessitats de despesa que hauran d’afrontar l’any vinent. Segurament és convenient. El que em molesta es que maregi la perdiu fent veure que fa el que no fa. Sobretot quan l’any passat van muntar un gran espectacle mediàtic amb aquest tema.

Aquest mal no és propi ni de vostè, ni de CiU. És una forma de fer força comú entre la classe política. No admetre errors, limitar l’abast de la memòria a allà on genera problemes, maquillar la realitat, etc. Sigui valent. Sigui humà. Sigui sincer. Potser és més important aconseguir els recursos necessaris per aplicar les polítiques imprescindibles encara que sigui a costa d’augmentar els impostos. Si és així verbalitzi-ho. Si no és així abaixi els impostos. Rectifiqui. Ningú hi busca un superhome infal•lible en el polític, però si un comportament virtuós.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

La crisi i el model productiu


Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials. D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.

Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.

Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc), a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.

Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.

Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.

M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.

Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.

Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.

Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?

També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.