Sovint ens ataca la impotència davant la necessitat de dir alguna cosa nova, de tenir una petita idea capaç de fer que ens mirem la realitat que volem analitzar des d’una nova òptica. A vegades pensem que ho hem aconseguit, però la distància de del temps torna vulgar allò que semblava innovador. A voltes és desencoratjador veure que bona part del que fem, diem o pensem ja s’havia dit abans i és trist veure’s a un mateix que va repetint constantment una idea prestada només lleugerament tunejada.
Però no em posaré dramàtic. Aquest vídeo relata una història semblant en el mon de la música i amb una bona dosi d’humor i ironia. Gaudiu-ne i endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada