La frustració del lloro

Sovint ens ataca la impotència davant la necessitat de dir alguna cosa nova, de tenir una petita idea capaç de fer que ens mirem la realitat que volem analitzar des d’una nova òptica. A vegades pensem que ho hem aconseguit, però la distància de del temps torna vulgar allò que semblava innovador. A voltes és desencoratjador veure que bona part del que fem, diem o pensem ja s’havia dit abans i és trist veure’s a un mateix que va repetint constantment una idea prestada només lleugerament tunejada.

Però no em posaré dramàtic. Aquest vídeo relata una història semblant en el mon de la música i amb una bona dosi d’humor i ironia. Gaudiu-ne i endavant.

Clica aquí

Lost

Curiosa la política social del govern i la implementació del canvi de model productiu que diuen voler aplicar. Va d'això la llei d'economia sostenible?
Clica aquí

La corrupció a Catalunya, un descrèdit pel país?

Aquesta tardor sembla que la corrupció s’hagi escampat a gran velocitat per Catalunya. Molts veuen aquests darrers esdeveniments amb un gran desànim, amb frustració, amb preocupació. Com un descrèdit pel país.

Jo, en canvi, només hi veig aspectes positius i il·lusionants. A mi el que em va deprimir va ser el debat entre el President Maragall i l’Artur Mas al Parlament sobre l’afer del 3%. O les declaracions del President Pujol al programa Àgora segons les quals era millor no parlar del tema perquè tothom tenia coses a amagar. L'era de l'Omerta...

Que ara finalment surti a la llum el que tothom sabia que passava ho trobo sa. Higènic. Que els presumptes xoriços la paguin és el que hauria de passar en un país digne. Perquè el que era indigne era el que passava fins ara.

I això implica un descrèdit pel país? Pel país dels xoriços potser sí. Pel meu país suposa un guany d’autoestima. I podria arribar a ser la primavera de la democràcia si s’aprofités tot aquest rebombori per fer net i implantar les reformes i els controls necessaris per fer que això no torni a passar.

No és moment pel desànim. És el moment de passar comptes amb aquells que han excedit els límits. És l’hora de la justícia. En definitiva, és l'hora d’aprofitar aquests esdeveniments i l’agitació social que han provocat per acostar la nostra democràcia al lloc on tots voldríem que fos.

Caixa Penedès, al servei de les persones?

En un dels punts del darrer ple de l’Ajuntament de Vilafranca es va discutir què s’havia de fer amb un casal d’avis de l’Espirall del que Caixa Penedès es volia desentendre. A grans trets, CP vol cedir-ne la gestió a l’Ajuntament i assumir només una part del cost econòmic de la seva gestió.

En el consistori hi havia un cert ambient de disgust envers l’entitat i també de resignació perquè deien que CP tenia la paella pel mànec en aquest assumpte i no s’entreveien gaires possibilitats d’aconseguir un acord favorable per la ciutadania.

Això m’ha impulsat a mirar la importància que té l’obra social en aquesta entitat. Això s’acostuma a mesurar amb la ràtio Despesa en Obra Social sobre Beneficis. La veritat és que el resultat no em va sorprendre. Aquí hi podeu consultar un estudi comparatiu de l’Obra Social de diverses Caixes espanyoles (Caixa Penedès, no hi figura) i en aquest quadre la despesa en Obra Social sobre els Beneficis que ha fet Caixa Penedès del 2005 al 2008.

Font: memòries anuals Caixa Penedès

És trist observar que aquesta ràtio és només superior a la de Caja Madrid i la CAM i que en molts casos és entre la meitat i tres vegades inferior a la d’altres caixes. D’aquí en podem treure una bona impressió de la sensibilitat social de la “nostra Caixa”

També és interessant veure que aquesta ràtio ha caigut 5 punts entre el 2005 i el 2008, que van ser uns anys de gran expansió econòmica. Així, que no és difícil endevinar què faran a partir d’ara.

També seria interessant saber la territorialització d’aquesta minsa despesa en Obra Social. Segurament ens enduríem alguna sorpresa.

Però tenen la paella pel mànec? Ara fa un parell d’anys l’Ajuntament els hi va aprovar una requalificació urbanística per la via d’urgència que va reportar molts beneficis a l’entitat. A canvi de què? A canvi de què? A canvi de que tanquin el casal d’avis? Al consistori, em sembla recordar que, com a mínim, els dos partits grans (altrament inmersos en una acarnissada lluita de poder) van votar a favor d’aquesta mesura. Per què? Repeteixo, per què?

Allò que ja fou escandalós aleshores encara ho és més avui en dia. Algú ens hauria d’explicar a què juga l’Ajuntament en relació a Caixa Penedès... I canviar d’estratègia.

També estaria bé que els mitjans comarcals es centressin en aquest assumpte i s’allunyessin de l’enutjant màrketing que fan de l’entitat en forma de pretesa notícia. Però Caixa Penedès a la comarca és una mica com la Casa Reial a Espanya, ningú hi alça la veu. I així anem.

L'impost de successions

El peatge de la mort. Fa feredat la demagògia que es fa sobre aquest tema. En un post anterior ja en vaig parlar. Deixant de banda el fet que l’interès general de la gran majoria està en el manteniment d’aquest impost. Deixant de banda el fet que és l’impost més just de tots els quan mai s’han dissenyat. Deixant de banda tot això, en aquest debat també s’està decidint en quin tipus de societat volem viure: Meritocràcia Vs Dinasties.

Què volem que hi hagi darrera de l’èxit econòmic de les persones? El seus esforços i talents o el seu llinatge? És tant senzill com això.

Diàlegs amb l'Aureli

La setmana passada, el regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Vilafranca em va adreçar aquesta carta al director al setmanari El 3 de Vuit com a resposta a la que jo li havia enviat previament sobre el tema que tractava en aquest post.



A continuació podeu llegir la meva rèplica. Abans de res m'agradaria agraïr la voluntat de diàleg del Sr. Ruiz. És tot un honor que els representants polítics dediquin part del seu temps a escoltar les veus crítiques.


A l’Aureli Ruiz

Vostè es mostra molt preocupat perquè l’any passat els Vilafranquins van perdre poder adquisitiu perquè les taxes van augmentar molt per sobre de l’IPC a finals d’any. I és cert. Però si aquesta preocupació fos real, vostè proposaria baixar les taxes un 1% que és l’IPC interanual al mes d’Agost d’enguany. D’aquesta manera es compensaria de forma automàtica el desajust entre l’IPC de l’Agost i el Desembre de l’any passat. L’estadística no admet dreceres, i això que vostè proposa és un augment d’impostos.

També descarta que la inflació sigui un indicador adequat per valorar si els impostos pugen o baixen (¿?) i proposa que es relacioni l’evolució dels impostos amb l’evolució de salaris i pensions. Vostè creu que els ingressos dels Vilafranquins creixeran un 0,3% i que per tant els contribuents no perdran poder adquisitiu.

Però deixant de banda el fet que és força dubtós que els salaris del sector privat augmentin, la taxa d’atur a Vilafranca és molt elevada i va creixent. Això vol dir que cada vegada hi ha menys salaris per unitat familiar i també que cada vegada hi ha més aturats que estan a punt d’esgotar el dret a percebre la prestació d’atur. En definitiva, allò que tothom sap, que cada vegada hi ha més famílies que tenen més dificultats per arribar a finals de mes.

Així que tant si es compara amb la inflació, com si es fa amb els ingressos de les famílies, el manteniment d’impostos erosionarà el poder adquisitiu de moltes famílies.

Tot i així no em sembla malament que proposi augmentar els impostos per fer front a les necessitats de despesa que hauran d’afrontar l’any vinent. Segurament és convenient. El que em molesta es que maregi la perdiu fent veure que fa el que no fa. Sobretot quan l’any passat van muntar un gran espectacle mediàtic amb aquest tema.

Aquest mal no és propi ni de vostè, ni de CiU. És una forma de fer força comú entre la classe política. No admetre errors, limitar l’abast de la memòria a allà on genera problemes, maquillar la realitat, etc. Sigui valent. Sigui humà. Sigui sincer. Potser és més important aconseguir els recursos necessaris per aplicar les polítiques imprescindibles encara que sigui a costa d’augmentar els impostos. Si és així verbalitzi-ho. Si no és així abaixi els impostos. Rectifiqui. Ningú hi busca un superhome infal•lible en el polític, però si un comportament virtuós.

La crisi i el model productiu

Està clar que la millor manera de sortir de la crisi seria un acció coordinada de totes les economies però és evident que cadascú va a la seva, fins i tot entre els membres de la UE. Per sortir del pou on es troba la economia espanyola, doncs, només queden tres possibilitats. La primera és la solució fàcil però impossible avui en dia: la devaluació. La segona és la via deflacionaria acompanyada d’una caiguda de salaris. Aquesta sortida permetria guanyar competitivitat a l’exterior però al preu d’una depressió de cavall amb uns altíssims costos socials. D’aquestes dues ja en vaig parlar aquí. La tercera és la més desitjable, però també la més complicada d’assolir a curt termini. Es tracta de fer augmentar els nivells de productivitat del país. La productivitat mesura la quantitat de producte aconseguida per hora treballada.

Els guanys de productivitat es poden assolir perquè les empreses siguin més eficients (incorporant noves tecnologies) o perquè els sectors més productius (biotecnologia...) guanyin pes respecte els menys productius (construcció...). El govern podria implementar diverses polítiques per afavorir aquest procés: millorar la qualitat de l’educació, augmentar la despesa pública en I+D, invertir en noves infraestructures, incentivar fiscalment a les empreses perquè innovin per elles mateixes, etc. No estic descobrint res de nou.

Tot i així no deixa de sorprendre que tot i la retòrica constant de les administracions sobre la necessitat de canviar el model productiu actuïn en sentit contrari. Per exemple retallant la despesa pública en I+D, mantenint les desgravacions fiscals per la compra d’habitatges (el que és un incentiu al creixement d’un sector que no ens porta enlloc), a subvencionar la venda de cotxes independentment de la seva eficiència energètica (aquí la culpa és de la Generalitat), etc.

Ara, és evident que totes les polítiques mencionades que seria desitjable d’aplicar per “canviar el model productiu” costen diners i, actualment el govern no es pot permetre gaires alegries en aquest aspecte.

Però no totes les polítiques costen diners. En un post anterior ja vaig comentar perquè em semblava erroni augmentar l’IVA enlloc d’altres impostos (com els directes) per corregir el creixent dèficit públic. Però fins i tot si s’accepta que s’ha de fer una reforma fiscal regressiva, almenys es podria fer de forma intel•ligent.

M’explico. L’augment de l’IVA té uns efectes recaptatoris clars però no té cap efecte sobre el comportament dels agents. Simplement farà que consumim menys amb els mateixos recursos. En canvi, s’hauria pogut augmentar l’impost sobre els carburants. Que és igualment indirecte i que també té un efecte regressiu però almenys presenta alguns avantatges evidents.

Un dels principis bàsics de l’economia és que la corba de demanda té una pendent negativa, és a dir, que quan el preu d’un producte augmenta el consum es redueix (com totes les lleis també presenta les seves excepcions). En el cas de l’energia això és especialment interessant. Si el preu del petroli augmentés amb prou intensitat, això impulsaria als agents a utilitzar-la de forma més eficient. Des dels consumidors, a aïllar millor els habitatges, a renovar els electrodomèstics, a comprar cotxes més eficients energèticament... I des dels productors a oferir productes amb una eficiència energètica superior i alhora a renovar la seva maquinària per tal de reduir costos de producció. Segurament també acabaria desviant el transport de mercaderies cap als ferrocarrils. Finalment, des del propi sector de l’energia faria econòmicament més atractives la generació d’energia de fonts renovables. Directament, per l’encariment de les alternatives i indirectament, a través d’economies d’escala en la producció.

Fent-ho augmentaria la importància dels sectors més innovadors i a més a més hi hauria un augment dels nivells de productivitat en la majoria de sectors econòmics. I tot això no costaria ni un cèntim a les arques estatals. De fet, encara ingressaria uns euros addicionals que podrien dedicar a impulsar polítiques actives encarades a la innovació o altres necessitats de despesa.

Tot això és innovació i va en la direcció del canvi del model productiu. I no cal regalar bombetes ni concedir subsidis a la compra de cotxes ni cap altra idea de bomber. Només cal fer augmentar el preu de la gasolina. Impopular però efectiu. A què esperem?

També reduiria la dependència energètica de l'exterior, el que segurament ajudaria a rebaixar la tensió actual pel control dels mateixos amb tots els problemes que això comporta. I a més, contribuiria a reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, un altre dels aspectes en que la realitat i la retòrica segueixen camins diferents.

CiU, i ara augmentem els impostos?

Això de les hemeroteques és molt divertit. Resulta que fa un any l’Ajuntament de Vilafranca, aleshores liderat pel PSC, amb el suport de la CUP, ERC i ICV va apujar les taxes municipals un 4,9%. El 4,9% era l’IPC interanual Agost 2007- Agost 2008, i es veu que tradicionalment les taxes municipals s’havien anat corregint any rere any d’acord amb aquest indicador en aquest mes concret.

Com que l’IPC interanual al mes de Desembre 2008 (1,4%) era molt més baix, el grup municipal de CiU va organitzar un gran sacramental dient que l’equip de govern volia augmentar els impostos i que fer això en temps de crisi era una barbaritat, bla, bla, bla…

Tècnicament si cada any les taxes pugen al ritme de l’IPC s’ha de parlar de manteniment d’impostos. I això és així si cada any es manté el mateix mes de referència per actualitzar el creixement anual de les taxes.

Doncs bé, aquest any l’IPC interanual (Agost 2008 – Agost 2009) és del -0,8%. I resulta que CiU, que ara ocupa l’alcaldia diu que vol congelar les taxes municipals.

I remarco el diu, perquè hi ha una gran diferència entre el que diuen que faran i el que crec que realment acabaran fent. El manteniment de les taxes municipals en un context deflacionari (de caiguda de preus) és pura i simplement un augment dels impostos a nivell real, que és el que és rellevant.

En definitiva, que volen pujar els impostos un 0,8% en termes reals. I si mantenir els impostos ara fa un any era dolent, suposo que augmentar-los un any després en plena crisi econòmica hauria de ser encara més negatiu. Però sembla que les coses es veuen diferent des de l’alcaldia que des de l’oposició...

En canvi, l’observador extern queda estupefacte davant d’aquests canvis d’opinió o transtorns momentanis de memòria interessats.

Finalment... l'IVA

El govern ZP portava mesos dient que la reforma fiscal afectaria amb més intensitat als més poderosos o que aniria dirigida a canviar el model productiu. Al final però, res de res. Tot plegat és cada vegada més desoncertant.

Començaré pel primer punt. L’IVA, no afecta amb igual intensitat a tots els ciutadans. I que no s’hagi tocat el tipus súper-reduït no canvia les coses. Un petit exemple numèric.

Suposem dos ciutadans, un mileurista que arriba just a final de mes i que per tant dedica tots els seus ingressos al consum i un altre que tingui uns ingressos de 3000 euros i que n’estalviï 1000 cada mes. Com afectaria l’IVA a cadascun?

Per simplicitat considerem que el tipus mitjà de l’IVA fos del 15%.

Doncs el mileurista pagaria per IVA el 15% del que dedica al consum: 0,15*1000= 150 euros.
L’altre pagaria 0,15*2000= 300

És a dir que el ric pagaria el doble que el pobre. Però aquesta no és la manera correcta de mirar-se les coses. L’esforç fiscal de cada ciutadà s’hauria de valorar en funció de la seva renda individual.

Així que l’esforç que suposaria el pagament de l’IVA per cadascun d’ells seria:

Mileurista: 150/1000 = 15%

X3mileurista: 300/3000 = 10%

És a dir, que l’IVA és un impost regressiu perquè afecta amb més intensitat als més pobres que als més rics. I això és així perquè els més pobres sempre dediquen un percentatge de la seva renda més elevada al consum.

Finalment, si l’IVA és un impost regressiu, augmentar-ne els tipus converteix el sistema fiscal espanyol en encara més regressiu.

Aquesta és la política fiscal d’en ZP, Robin Hood de paraula, però Sheriff de Nottingham en els fets. Ja només els hi queden els bisbes per marcar perfil. Sad but true.

Catalana sí, Republicana també, però d’esquerres?

Ahir, CiU va presentar una proposició de llei al congrés de diputats demanant que s’abolís l’impost de successions i donacions. Entre els grups que li van donar suport, l’única sorpresa va ser la d’ERC.

En un post anterior parlava de la idoneïtat no tant sols de mantenir sinó també d’augmentar la incidència d’aquest tipus d’impostos. I això per tres motius. En primer lloc, una de les injustícies més grans d’aquest món és que naixem desiguals. La loteria de la família on has nascut determina en gran mesura el tipus de vida que podràs portar. Seria com posar-se a jugar al parxís on cada jugador disposés d’un nombre de daus diferent. En segon lloc, el patrimoni està distribuït de forma molt més desigual que la renda i, per tant, (1) es tracta d’un impost altament redistributiu i (2) és fals que gravi amb especial intensitat a la classe mitjana. En tercer lloc, de tots els impostos haguts i per haver, el de successions és l’únic en que la base imponible que grava no és fruit dels propis esforços i talents del contribuent i per tant, sembla més indicat que els altres.

Finalment aquesta proposició no va prosperar, però no fóra gens estrany que prosperés en el futur. En aquest sentit, els diputats d’ERC s’ho haurien de fer mirar, i pensar si abonar la impopularitat dels impostos directes és la forma més intel•ligent de desgastar el govern ZP. De bons motius per aquest desgast no en falten.

Dues curiositats de casa nostra al NYT

El Pais i ZP, amics per sempre?

Arenys

El costat fosc del màrqueting solidari

No sé si mai havia vist una campanya de màrqueting tant matussera i desencertada. Ara bé, també podria ser que es tractés d’un atac de sinceritat desenfrenat. Es tracta de la publicitat que hi ha als sucres de la vilafranquina Cafès Novell i que podeu veure a la foto que encapçala aquest post.

És massa habitual el joc a que juguen moltes empreses amb el filó de la solidaritat per tal d’augmentar vendes a costa de tocar la fibra del consumidor, però aquí ens trobem davant d’un cas esfereïdor.

Els senyors de Cafès Novell ens diuen que consumint el seu cafè contribuïm a la confecció de programes socials pels seus recol•lectors desafavorits. I no seria millor que els hi paguessin un sou just i deixessin de ser desafavorits? O és que potser és preferible pagar-los miserablement, per convertir-los en recol•lectors desafavorits per després poder apel•lar a la solidaritat del consumidor per tal d’ajudar amb programes socials a aquests pobrets recol•lectors desafavorits?

Jo els animaria a reforçar aquesta nova línia de màrqueting amb una nova sèrie de missatges encara més impactants, com ara:

Els nostres recol•lectors desafavorits viuen molt malament perquè els hi paguem un sou molt baix. Però et donem l’oportunitat d’ajudar-los: consumint aquest cafè ajudaràs a la confecció de programes de caritat que et faran sentir millor amb tu mateix. Si tot va bé, augmentarem la quota de mercat i podrem ampliar la nostra plantilla de recol•lectors desafavorits, ampliant així el grup de recol•lectors desafavorits que podràs d’ajudar.

Cafès Novell, sempre a l’avantguarda de la solidaritat. Creem recol•lectors desafavorits i et donem l’oportunitat d’ajudar-los mentre ens enriquim amb aquesta activitat. Tots hi guanyem.

Cafès Novell, l’aroma del millor cafè fruit de l’explotació i la suor dels nostres recol•lectors desafavorits. Deixa’t seduir per aquest nèctar i contribueix a un programa social orientat a la distribució de desodorant entre els nostres recol•lectors desafavorits perquè no facin pudor quan vinguin a recollir el miserable sou que els paguem.

Senyors, no sé si són aquestes les idees que volien transmetre. Si no és així no estaria de més que rectifiquessin la seva política publicitària.

Impostos... a la ZP?

El dèficit públic espanyol avança a bon ritme. I més enllà de la deriva del govern anunciant dia rera dia mesures contradictòries, està clar que tard o d’hora hauran d’augmentar els impostos per tal de re-equilibrar els comptes públics. Què faran? No en tinc ni la més remota idea, tot i que per la trajectòria que porten em sembla que les decisions que prenguin no aniran en la línia que crec que haurien d’anar.

Hi ha una àmplia gamma d’impostos que es podrien apujar i que tindrien diverses conseqüències. En termes generals hi ha dos tipus d’impostos:

Els directes: que graven directament la renda o riquesa dels individus
Els indirectes: que graven el consum o la despesa dels agents.

En aquest post em centraré en els impostos directes que graven a la riquesa i deixaré els de la renda per més endavant. Lamentablement, aquests impostos estan en vies d’extinció. Ja han eliminat l’impost de patrimoni i amb la descentralització (a les CC.AA.) de l’impost de successions s’ha iniciat una carrera a la baixa d’aquest impost que n’està reduint la seva importància a gran velocitat.

Trobo que és una greu equivocació la opció de suprimir els impostos sobre la riquesa, i particularment el de successions. Comencem per aquest darrer.

Una de les crítiques més recurrents als impostos en general és que el govern no té cap dret a quedar-se amb part de les rendes dels ciutadans. Unes rendes que rebem fruit del nostre treball, esforç i talent. I tot i que les crítiques en aquesta direcció acostumen a ser exagerades és cert que mitjançant els impostos, el contribuent perd uns recursos que s’ha guanyat a pols.

Bé, doncs aquest és un problema que no existeix en el cas de l’impost de successions. Aquest impost l’han de satisfer les persones que reben un cert patrimoni en forma d’herència. Una herència que no és fruit del seu treball, ni del seu esforç ni del seu talent, i que, per tant, seria una forma més “justa” de recaptar impostos. Perquè molts convindríem que les desigualtats econòmiques que són fruit de l’enginy i el treball de cada ciutadà són acceptables. En canvi, quan les diferències són fruit de l’atzar, és a dir, de la família on t’ha tocat néixer ja no són tant justificables.

Si a més a més tenim en compte que una part molt significativa de les diferències econòmiques i socials d’una societat s’expliquen per la transmissió intergeneracional de patrimoni, podríem convenir que una bona manera de cohesionar la societat seria incidint sobre aquests mecanismes de transmissió amb l’objectiu de desgastar l’atzar com a factor d’”èxit social” (re-equilibrar les condicions de partida, imagineu una partida de parxís en que cada jugador comença a jugar amb un nombre de daus diferent !!! ...salvant les distàncies, així és la vida...). Dit d’una altra manera, em sembla molt bé que la gent amb talent com en Bill Gates, en Messi o l’Amancio Ortega gaudeixin d’un estatus de vida formidable. El que no em semblarà tant bé serà que els seus hereus puguin portar un ritme de vida encara superior sense haver fet res a canvi.

Tot i així, sembla que a nivell social l’impost de patrimoni i sobretot el de successions estan al capdamunt del rànquing d’impopularitat. Per què? És un cas de miopia extrema. En primer lloc, com ja s’ha dit més amunt, haurien de ser més impopulars els impostos que graven el teu treball que no pas els que graven el treball dels altres i que tu reps en forma de regal. En segon lloc la riquesa està molt més mal distribuïda que la renda. Això es pot veure en aquests gràfics que mostren quin percentatge de la renda i riquesa totals està en mans de l’1% de la població més rica de diversos països.

% de la Riquesa Nacional en mans de l'1% més ric de la població


% de la Renda Nacional en mans de l'1% més ric de la població


Com és possible que uns impostos (sobre la riquesa) que incideixen de forma molt més intensa sobre els més rics siguin tant impopulars entre gran part de la societat? Se m’acudeixen dues explicacions: la primera és la creença que els rics evadeixen impostos i que encara que la riquesa estigui molt concentrada, com que els rics evadeixen, aquests impostos acaben gravant especialment a les classes mitjanes. Aquest argument té un fons de veritat però no invalida el fet que aquests impostos incideixen amb especial intensitat sobre els super-rics d’un país. Les estimacions que he presentat més amunt s’han construït a partir de les estadístiques de recaptació de diversos impostos sobre la riquesa, és a dir, post-evasió. Par tant, tot i que hi hagi evasió (un fenomen que s‘hauria de perseguir) la concentració de la riquesa declarada continua sent extrema.

L’altre explicació que se m’acudeix és que la gent tendeix a pensar que és més rica del que realment és. És molt curiós constatar que en molts estudis quan es pregunta als enquestats a quina classe social pertanyen (baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta, alta) tendeixen a identificar-se dins d’un grup social superior. Jo mateix m’he passat els darrers quatre anys cobrant entre 850 i 960 euros i em considero de classe mitjana, una apreciació que està del tot desenfocada. Tornem al tema, si tothom considera que és més ric (en termes comparatius) del que realment és, pot arribar a pensar que els impostos sobre la riquesa l’afecten amb més severitat. Però és evident que estan desenfocats. Un desenfocament que no és casual i que és alimentat de forma constant i subtil per molts mitjans de comunicació i “creadors d’opinió” que no se sap ben bé a quins interessos serveixen, o potser sí, en Roto sempre és molt il•luminador...


Així que si han d'augmentar els impostos podrien començar desfent el que han estat fent al llarg dels darrers anys.

La impopularitat de Gordon Brown més enllà de les fronteres nacionals

Aquest és un dels articles de merchandising que es poden trobar a la bella i remota Islàndia.

Lliçons novel•lades d’economia

Jo també m’he deixat seduir per Els homes que no estimaven les dones, de l’Stieg Larsson, i és força entretinguda. Però volia aprofitar aquest post per penjar un petit fragment de la novel•la que trobo que és força il•luminador. Es podria titular : la borsa no importa una puta merda… com és que cada dia guanya més espai als espais informatius?

Per aquells que encara no hagin llegit el primer volum de la trilogia, però que tinguin pensat fer-ho, crec que aquests paràgafs no avanen cap fet rellevant de la trama.

Jeffrey Williamson a la UB

La setmana que ve a la Facultat d'Economia de la UB hi fan el Second Research Design Course (RDC). Es tracta d'un espai on la gent que comença la seva carrera investigadora pot presentar els seus projectes de tesi davant d'especialistes que els poden ajudar a orientar millor el seu projecte. I tenir un bon full de ruta, segurament és el més important per tirar endavant a bon ritme.

Tot això és molt interessant pels participants en aquesta summer school. Però a més a més, el dimarts 28 a les 10.00h del matí (a la sala d'actes) hi ha un acte d'interès general. En Jeffrey Williamson impartirà la lliçó inaugural de la summer school. I en Williamson és un d'aquests grans monstres de la història econòmica que de ben segur no decebrà a l'audiència. Així que si us interessa ja ho sabeu.

Lliure acomiadament?

Per poc que seguiu aquest blog, ja us haureu adonat que tinc una forta tendència, alguns potser pensareu que és malaltissa, a pensar que les polítiques que potencien la igualtat són beneficioses en molts sentits. Però no seria el cas en l’actual debat entre agents socials sobre la reforma del mercat laboral i, en particular, sobre el lliure acomiadament.
Trobo que fer pagar indemnitzacions a les empreses per reduir plantilla justament quan les estan passant magres no té gaire sentit. Bàsicament les indemnitzacions encareixen un procés que és ineludible, que si no es fes amb severitat podria acabar amb el tancament de l’empresa, que perjudica la solvència de les empreses supervivents, i que ralentitza la seva recuperació i alhora el període de temps en que tornarien a demandar treball.

I si el problema més gran que ha generat la crisi fins ara, si més no a Espanya, és l’augment espectacular de l’atur, sembla que tot allò que pogués a ajudar a que aquells que demanden treball i generen ocupació s’hauria d’afavorir.

És cert, sembla un contrasentit. Però el lliure acomiadament tot i poder accelerar la destrucció d’ocupació al principi de la crisi també podria ajudar a fer que el procés fos més curt.

Finalment, és evident que les indemnitzacions que reben els treballadors acomiadats tenen una elevada utilitat per mantenir o frenar la caiguda del nivell de benestar dels afectats, adaptar-se millor a la nova situació i preparar-se per tornar a arrencar el més aviat millor. I és evident que això és important. D'aquí la vinyeta d'el Roto...

Però l’única manera d’aconseguir-ho és fent-ho d’aquesta manera? Doncs, no. A mi se m’acudeixen diverses alternatives. En primer lloc, els treballadors podrien acceptar un augment salarial anual equivalent als 45 dies per any treballat a canvi de renunciar a les indemnitzacions en temps de crisi. Amb aquest augment salarial, es podrien pagar una assegurança d’acomiadament, o fer-se un pla d’estalvi per cobrir-se de possibles eventualitats. També es podria tractar d’una provisió obligatòria que les empreses haurien d’anar pagant anualment i que aniria a un fons del que el treballador acomiadat rebria una compensació en el moment de ser acomiadat, a l’estil del sistema de pensions. Els detalls no interessen. Bé, els detalls interessen, però no aquí.

D’aquesta manera les empreses continuarien pagant les indemnitzacions però deixarien de fer-ho en el pitjor moment del cicle. Pel que fa als treballadors, continuarien rebent les indemnitzacions i en el cas que la fase contractiva del cicle fos més curta podrien tornar a trobar feina abans.

Trobo que fora bo que quan els agents socials s’asseguin a negociar optessin per un acord que anés en aquesta direcció. És tractaria d’una reforma profunda que segurament només es podria aplicar a mitjà termini i els beneficis de la qual només es deixarien notar en la superació de la següent crisi.

La defensa de l’status quo que fan els sindicats s’entén perfectament davant l’absència d’alternatives interessants de la patronal. La desorientació de l’actual govern tampoc ajuda. Però potser hi hauria consens davant de reformes que podrien beneficiar a ambdues parts.

Finalment, el premi...

La setmana passada vaig anar a recollir l’accèssit al premi Duocastella al CaixaFòrum. Va ser un acte força simpàtic. La Joana Prats, subdirectora de l’Àrea d’Integració Social de la Fundació, va fer la presentació del premi i l’Àngel Castiñeira, director de la càtedra de Lideratge i Gobernança Democràtica d’Esade va fer una breu presentació del dos treballs premiats excessivament elogiosa, almenys per la part que em toca. Però bé, de tant en tant que et tirin floretes a tort i a dret no fa cap mal, ans el contrari.

A continuació ens van donar els premis i uns minuts al faristol on vaig tenir la oportunitat de fer el meu primer discurs (a mi, que fins i tot em costa fer un brindis), que feia més o menys així:

Hola, molt bona tarda,

En primer lloc voldria felicitar als guanyadors del premi Duocastella d’enguany.

Quan em van informar que havia guanyat l’accèssit al premi Duocastella vaig esclatar de felicitat. La vida d’investigador és com una carrera de fons, llarga i bastant solitària, i rebre aquest tipus d’estímuls t’anima, i molt a seguir endavant. I m’agradaria aprofitar aquesta ocasió per dir que trobo que la iniciativa de la fundació la Caixa de convocar el Premi Duocastella any rera any és molt bona i els animaria a seguir convocant aquest premi en Ciències Socials en el futur.

Vaig presentar al premi la tesina que vaig fer dins del programa de doctorat del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la UB. El treball versa sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya des de mitjans del segle XIX. Un tema que continuo desenvolupant actualment amb la incorporació del cas portuguès en la meva tesi doctoral en curs.

El meu interès pel tema de les desigualtats i la distribució de la renda arranca de l’època en que estava estudiant la llicenciatura d’Economia. M’enutjava força la marginació que patia aquest tema tot i el gran interès social que genera. Dins dels actuals plans d’estudi, es difícil fugir del clàssic trade-off entre eficiència-equitat. Com si l’ideal de la igualtat fos un cant de sirena al que haguéssim de resistir estoicament per tal d’evitar conseqüències indesitjables; i lamentablement, així és com s’està formant als estudiants de les facultats d’economia.

Més endavant em vaig matricular al doctorat d’Història Econòmica del Departaments d’Història i Institucions Econòmiques de la UB-UAB i fruit de les meves inquietuds, l’atzar i inestimables consells em vaig acabar decidint per aquest tema d’estudi. Des de bon principi, vaig anar descobrint que la literatura sobre les desigualtats havia viscut un gran boom al llarg dels darrers anys i que distava, i molt, del tipus de nocions que m’havien transmès fins aleshores. El repàs d’aquesta literatura, de fet, és el que vesteix el primer terç del meu treball. I en aquest sentit, crec que fora molt interessant que els nous avanços en aquest camp s’anessin difonent des del món de la recerca al de la docència.

Actualment estic d’Investigador visitant a l’Instituto de Ciências Sociais de la Universidade de Lisboa, però he passat quatre anys molt bons com a becari de recerca i docència al Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Hi he pogut desenvolupar la meva feina plenament i sempre he rebut tot el suport que he necessitat en un clima humà també molt agradable. I en aquest sentit m’agradaria destacar la figura d’Alfonso Herranz, el meu director, un excel•lent investigador i encara millor persona. Una persona que es volca al 150% en tots els projectes en que s’involucra. I tinc molt clar que si l’atzar no hagués creuat els nostres camins ara fa uns anys, avui jo no seria aquí rebent aquest premi. Així que, gràcies per ser com ets. I bé, també m’agradaria agrair als amics i familiars que han vingut a compartir aquest moment amb mi i moltes gràcies a tothom. Això és tot.

... és una versió aproximada...

Finalment, en Clemente Polo (guanyador del premi juntament amb en Raimundo Viejo Rubio) va cloure l’acte amb una conferència sobre el seu treball, que tracta sobre la reforma del sistema de cotitzacions a la seguretat social que podeu consultar al seu blog.

I ja per acabar, a tots aquells que tingueu alguna cosa susceptible de ser presentada a aquest premi jo us animaria a provar sort. Aquest any s’hi van presentar 22 treballs, duplicant la concurrència d’edicions anteriors i la voluntat de la fundació és intentar augmentar-la encara més en el futur. Així que tireu-vos a la piscina, que no està buida.

Alegria

Demà, dimecres 17 a les 19.30h em donen l'accèssit al Premi Duocastella de la Fundació "la Caixa" al CaixaFòrum de Barcelona. Hi vaig presentar la meva tesina que versa sobre l'Evolució de les Desigualtats Econòmiques a Espanya (1850-1963). Només parlaré un parell de minuts així que no tindré temps de fer-me pesat i a les 21.00h hi ha un còctel per compensar. Si voleu venir ja ho sabeu.

El premi l'han guanyat en Raimundo Viejo i en José Clemente Polo pel treball: La Seguridad Social: análisis institucional, modelización y simulación de políticas. Aquí les meves felicitacions.

Salut,
J

L'evolució de les desigualtats salarials a Ibèria al llarg del segle XX

Aprofito per penjar un nou paper, work in progress... Hi falta potser la part més interessant/divertida: una interpretació robusta dels resultats. Ja aribarà, el podeu consultar clicant aquí o a la barra lateral del blog => Guilera (2009)