Finalment, el premi...

La setmana passada vaig anar a recollir l’accèssit al premi Duocastella al CaixaFòrum. Va ser un acte força simpàtic. La Joana Prats, subdirectora de l’Àrea d’Integració Social de la Fundació, va fer la presentació del premi i l’Àngel Castiñeira, director de la càtedra de Lideratge i Gobernança Democràtica d’Esade va fer una breu presentació del dos treballs premiats excessivament elogiosa, almenys per la part que em toca. Però bé, de tant en tant que et tirin floretes a tort i a dret no fa cap mal, ans el contrari.

A continuació ens van donar els premis i uns minuts al faristol on vaig tenir la oportunitat de fer el meu primer discurs (a mi, que fins i tot em costa fer un brindis), que feia més o menys així:

Hola, molt bona tarda,

En primer lloc voldria felicitar als guanyadors del premi Duocastella d’enguany.

Quan em van informar que havia guanyat l’accèssit al premi Duocastella vaig esclatar de felicitat. La vida d’investigador és com una carrera de fons, llarga i bastant solitària, i rebre aquest tipus d’estímuls t’anima, i molt a seguir endavant. I m’agradaria aprofitar aquesta ocasió per dir que trobo que la iniciativa de la fundació la Caixa de convocar el Premi Duocastella any rera any és molt bona i els animaria a seguir convocant aquest premi en Ciències Socials en el futur.

Vaig presentar al premi la tesina que vaig fer dins del programa de doctorat del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la UB. El treball versa sobre l’evolució de les desigualtats econòmiques a Espanya des de mitjans del segle XIX. Un tema que continuo desenvolupant actualment amb la incorporació del cas portuguès en la meva tesi doctoral en curs.

El meu interès pel tema de les desigualtats i la distribució de la renda arranca de l’època en que estava estudiant la llicenciatura d’Economia. M’enutjava força la marginació que patia aquest tema tot i el gran interès social que genera. Dins dels actuals plans d’estudi, es difícil fugir del clàssic trade-off entre eficiència-equitat. Com si l’ideal de la igualtat fos un cant de sirena al que haguéssim de resistir estoicament per tal d’evitar conseqüències indesitjables; i lamentablement, així és com s’està formant als estudiants de les facultats d’economia.

Més endavant em vaig matricular al doctorat d’Història Econòmica del Departaments d’Història i Institucions Econòmiques de la UB-UAB i fruit de les meves inquietuds, l’atzar i inestimables consells em vaig acabar decidint per aquest tema d’estudi. Des de bon principi, vaig anar descobrint que la literatura sobre les desigualtats havia viscut un gran boom al llarg dels darrers anys i que distava, i molt, del tipus de nocions que m’havien transmès fins aleshores. El repàs d’aquesta literatura, de fet, és el que vesteix el primer terç del meu treball. I en aquest sentit, crec que fora molt interessant que els nous avanços en aquest camp s’anessin difonent des del món de la recerca al de la docència.

Actualment estic d’Investigador visitant a l’Instituto de Ciências Sociais de la Universidade de Lisboa, però he passat quatre anys molt bons com a becari de recerca i docència al Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Hi he pogut desenvolupar la meva feina plenament i sempre he rebut tot el suport que he necessitat en un clima humà també molt agradable. I en aquest sentit m’agradaria destacar la figura d’Alfonso Herranz, el meu director, un excel•lent investigador i encara millor persona. Una persona que es volca al 150% en tots els projectes en que s’involucra. I tinc molt clar que si l’atzar no hagués creuat els nostres camins ara fa uns anys, avui jo no seria aquí rebent aquest premi. Així que, gràcies per ser com ets. I bé, també m’agradaria agrair als amics i familiars que han vingut a compartir aquest moment amb mi i moltes gràcies a tothom. Això és tot.

... és una versió aproximada...

Finalment, en Clemente Polo (guanyador del premi juntament amb en Raimundo Viejo Rubio) va cloure l’acte amb una conferència sobre el seu treball, que tracta sobre la reforma del sistema de cotitzacions a la seguretat social que podeu consultar al seu blog.

I ja per acabar, a tots aquells que tingueu alguna cosa susceptible de ser presentada a aquest premi jo us animaria a provar sort. Aquest any s’hi van presentar 22 treballs, duplicant la concurrència d’edicions anteriors i la voluntat de la fundació és intentar augmentar-la encara més en el futur. Així que tireu-vos a la piscina, que no està buida.