Tot s’hi val? Carta oberta als regidors del consistori

Que el Periódico hagi publicat aquesta notícia dient que en Regull no ha comès cap delicte és una mostra més de la dependència sectària de la majoria de mitjans de comunicació del país.

No costa imaginar que la incitació a la publicació d'aquesta no-notícia prové d’algun personatge/sector del PSC vilafranquí. I això és una mostra més de la manca d’escrúpols d’alguns polítics de la Vila per tal d’assolir/mantenir el poder (les dues).

Per fer front a aquest procés d’enviliment jo faria una crida als polítics honestos perquè obrin finestres i facin córrer l’aire. La transparència és l’únic antídot contra els comportaments baixos i menyspreables. En aquest context, perquè no una coalició “moral” multipartidista per fomentar el joc net i netejar d’indesitjables a cada família política?

Sigueu valents i treballeu per apartar a la gent mancada d’un comportament virtuós de la política. Hi guanyareu en el vostre treball diari, hi guanyarà el devaluat prestigi social de la vostra feina i hi guanyarà Vilafranca.

Segurament, la majoria de vosaltres va entrar en política per canviar les coses, molt lloable. Procureu que la política no us canviï a vosaltres. Procureu que cada matí no se us faci més difícil mirar-vos al mirall, està a les vostres mans.

O això o la sentència que tots els polítics sou iguals continuarà guanyant adeptes

Golden fetters... euro fetters?

Continuant amb el darrer post, ara mateix ja es comença a parlar de deflació i de totes les polítiques d’inspiració keynesiana per tal d’aturar-la. Però quasi ningú es planteja la necessitat de sortir de la zona euro. I la veritat és que això no és nou. La història econòmica ens ofereix la possibilitat de veure com es van encarar aquests reptes en el passat. A finals del segle XIX un nombre creixent de països van entrar al sistema monetari del patró or. Aquest sistema bàsicament significava l’adopció de tipus de canvi fixes entre les diferents monedes. El període de vigència del patró or fins a la Primera Guerra Mundial va coincidir amb una època de creixement econòmic generalitzat i estabilitat. Aquest fet va envoltar el sistema del patró or d’una àuria de prestigi. S’assenyalava l’existència del patró or com la causa principal del creixement econòmic i no al revés, és a dir, el creixement econòmic generalitzat com la causa principal del bon funcionament del patró or.

Això va fer que després de la IGM, la majoria de països s’esforcessin a reinstaurar el sistema de tipus de canvi fixes per tal de recuperar la prosperitat de pre-guerra. Es tractava d’una autèntica fe en el patró or.

Ara bé, el patró or no va funcionar bé durant el període d’entreguerres per diferents motius com ara (i simplificant) la manca de cooperació monetària entre països i la creixent democratització interna dels mateixos.

La democràcia provocava problemes pel bon funcionament del patró or? Doncs si, perquè el mecanisme natural d’ajust entre les monedes dels diferents països era el nivell de preus interns. És a dir, la deflació. La deflació provocava problemes socials molt greus: caiguda de salaris, augment de l’atur (en un món sense subsidis)...que els sindicats i els partits de base obrera no estaven disposats a acceptar. I com que aquestes organitzacions eren més fortes degut a l’extensió del sufragi universal i altres conquestes polítiques, la confiança en el manteniment del patró or, es va anar debilitant. I es va debilitar perquè la capacitat dels diferents governs per tal d’imposar les mesures necessàries per mantenir el patró or s’havia desgastat.

Barry Eichengreen, un dels grans de la història econòmica, va escriure un llibre, Golden fetters (Grillons d’or. Hi ha una versió reduïda traduïda al castellà que és més accessible: La globalización del capital i que és molt recomanable, en que descrivia amb un gran enginy el funcionament i les conseqüències del patró or. La metàfora del títol és clarivident. És a dir, el patró or era el problema i no la solució. La defensa del tipus de canvi lligava de peus i mans als diferents governs que no podien emprendre es mesures necessàries per superar la crisi.

Aquí podeu veure un gràfic molt interessant. Després del crack del 1929 que va ser el toc d’inici de la Gran Depressió, els països van anar abandonant el patró or i deixar fluctuar les seves monedes. Com es pot veure els països que més aviat van abandonar el sistema de tipus de canvi fixes, i per tant, van devaluar les seves monedes, són els que van assolir unes taxes de creixement de la producció industrial més elevades i viceversa.


I tot això ve a to de la crisi actual? Doncs si. La zona euro estableix un lligam encara més fort que els tipus de canvi fixes: una moneda única. Així que quan un país té problemes, no pot devaluar la moneda i ha de fer l’ajust via preus interiors i això actualment implica deflació. Si a això hi sumem el fet que ja abans d’haver de procedir a aquest ajust l’economia espanyola està caient en picat, aquesta opció no sembla la més encertada.

Segons les dades de la OCDE, la taxa d’atur espanyola va arribar a un mínim del 8 % el segon trimestre del 2007 i va tancar el 2008 al 13,7%. Mentrestant la mitjana d’atur a l’eurozona era del 7,5% i del 7,9% respectivament. És a dir, estàvem a uns nivells semblants a mitjans del 2007, i a finals del 2008 la taxa s’ha disparat mentre que al conjunt de l’eurozona només ha augmentat molt lleugerament (i en alguns països, com a Alemanya, aquesta fins i tot s’ha reduït 7 dècimes durant el darrer any).

Així que mirant-se tot aquest panorama en perspectiva històrica potser podríem parlar de l’Euro Fetters. Si això fos així, el panorama seria ben negre, perquè avui en dia pocs es plantegen aquesta possibilitat i la manca de lideratge i de coratge necessaris per liderar la sortida de l’euro farien que si això s’hagués de fer, es fes massa tard, i és evident que si s’ha de fer, com més aviat es faci millor.

PIGS

La deflació ha passat de ser un record distant a un perill més o menys imminent a un gran nombre de països. A Espanya, però, el risc de deflació és més elevat que a la resta de l’eurozona perquè des de la introducció de l’euro, la inflació espanyola ha crescut més que a l’eurozona. Concretament des del 1999, la inflació espanyola ha crescut un 2,2% anual mentre que a la resta de l’eurozona ho ha fet a l’1,3%, un diferencial de l’1% anual que ha fet que en els darrers 9 anys la inflació espanyola hagi crescut un 12% més que a la zona euro. Això ha fet que els productes espanyols hagin perdut un 12% de competitivitat respecte als de l’eurozona (aquest diferencial encara seria superior si es fes la comparació amb França o Alemanya).

D’alguna manera es podria dir que els excessos inflacionistes d’Espanya des del 1999 ens empenyen ara a la deflació. Així que contràriament al que deia en aquest post, la inflació si que seria un problema important ja que la inflació acumulada en el passat ens empenyeria a la deflació en el futur més immediat. I la deflació és molt perjudicial. Però això només és cert parcialment. És a dir, és cert si un país ha perdut la sobirania de la seva política monetària i més concretament, el poder de fixar el tipus de canvi de la seva moneda respecte a les altres.

Per recuperar la competitivitat d’una economia hi ha tres opcions:

1.- Assolir guanys de productivitat, aquesta és la millor opció, i és la única opció a llarg termini, però requereix el seu temps i com deia Keynes:

But this long run is a misleading guide to current affairs. In the long run we are all dead. Economists set themselves too easy, too useless a task if in tempestuous seasons they can only tell us that when the storm is long past the ocean is flat again.

2.- Recuperar el diferencial d’inflació amb l’eurozona i eixugar aquest 12% acumulat. Això ens abocaria a la via deflacionaria i per tant, seria la pitjor opció.

3.- Devaluar la moneda. Això implicaria sortir de la zona euro i viure durant un temps indeterminat amb una moneda pròpia (una nova pesseta). La devaluació implicaria un empobriment immediat respecte a l’exterior, però permetria que els productes espanyols guanyessin competitivitat, augmentessin les exportacions, s’encarissin i es reduïssin les importacions i a través del sector exterior augmentés la creació d’ocupació, el consum, la inversió, la creació d’ocupació... Evidentment, també hi hauria els efectes negatius de tenir una moneda dèbil en un marc on els moviments de capitals estan totalment liberalitzats, el que faria a Espanya molt vulnerable davant dels moviments especulatius. Ara bé, tampoc es pot obviar el fet que continuar amb l’euro, amb la manca de confiança en que els PIGS (Porcs en anglès, nom despectiu amb què s’engloba als països més endarrerits de l’eurozona: Potugal, Italy, Greece i Spain)poguessin imposar un ajust deflacionari intern segurament també podria generar tormentes monetàries.

Continuarà...

Les polítiques antisocials de la democràcia

En aquest gràfic s’hi pot veure l’evolució del salari mínim interprofessional (mensual) en termes reals , des de 1963 al 2006. Ràpid augment del SMI durant el franquisme i la transició, i caiguda constant des del 1983 al 2004, tot just un any després de l’arribada del PSOE al poder. Estem parlant de 21 anys consecutius de caiguda del poder adquisitiu dels treballadors amb una menor remuneració. Que cadascú n’extregui les seves conclusions. Sembla, però, que després de 21 anys de deteriorament del SMI, el PSOE del Zapatero s’està posant les piles.

La revolució

Darrerament el ministre Sebastian està fent crides recurrents al consum de productes nacionals. La motivació d’aquesta crida és clara: si els espanyols consumíssim un % de la renda més elevat de productes made in Spain, la demanda agregada augmentaria i es frenaria la destrucció d’ocupació, que és el gran problema que tenim al damunt.

Si les recomanacions del ministre tenen uns efectes tant positius, per què no li fem cas?

Doncs perquè quan un consumidor va a comprar, elegeix el producte que li ofereix una millor qualitat-preu. Així que, si seguint la seva racionalitat, no consumeix productes espanyols deu ser perquè són netament inferiors als estrangers. Per tant, el que ens està dient el ministre és que ens desentenguem dels nostres interessos individuals i que per patriotisme comprem productes que són pitjors que d’altres que podem trobar al mercat.

I apel•lar al patriotisme del consumidor en crisi està condemnat al fracàs.

Una altra manera de reduir el dèficit comercial seria augmentant els aranzels i aquesta mesura encara està més condemnada al fracàs que l’anterior, perquè el proteccionisme comercial fa bona aquella dita de cap agressió sense resposta. És a dir, que un país pot augmentar els aranzels, però pot estar segur que els seus veïns l’obsequiaran amb subsegüents augments aranzelaris en una cursa de mútua autodestrucció .

Què ens queda, doncs? Treballar de forma més eficient, fer créixer la productivitat de l’economia i fer que els productes nacionals tornin a ser atractius pel consumidor. Malauradament, això no es pot assolir d’un dia per l’altre, ens hem adormit durant anys en l’autosatisfació d’un creixement de tipus especulatiu i ara ho comencem a pagar... i ho pagarem car.

Tot i així, com deia aquell, no estamos tan mal, perquè no tothom s’ha adormit a la palla aquests anys. Un bon exemple és en Jordi Casanovas i la companyia Flyhard, que estrenen obra a la Villarroel. Una bona oportunitat de maximitzar la utilitat del nostre consum i fer-ho de forma patriòtica sense que se’t quedi cara de tonto. Perquè la revolució comença per...