Els directius de Caixa Penedès no són els únics culpables

Josep Colomer i Ràfols, President de Caixa Penedès (2003-2011)

La fiscalia anticorrupció s’ha querellat contra Ricard Pagès, Joan Caelles, Manuel Troyano i Santiago Abella per l’escàndol dels fons de pensions que al final ascendeixen a 31,6 milions d’euros. És una gran notícia.

En aquesta querella, el fiscal Ulled exonera de tota responsabilitat als membres del consell d’administració de Caixa Penedès perquè considera que aquests quatre directius i Jaume Jorba van actuar a les seves esquenes dels membres del consell d’administració.

El relat dels fets que fa el fiscal és molt aclaridor, tot i així és sorprenent que no es presentin càrrecs contra els membres del consell d’administració per diverses raons.

Segons la querella els fets objecte de delicte comencen l’any 2001 quan aquests 5 directius desvien 8,7 milions d’euros en un fons de pensions dels quals són beneficiaris.

Aquesta primera aportació va estar avalada per la firma del President Parera, i qui firma un document hauria de saber què està firmant (p.21 de la querella)

La querella també relata que aquesta aportació inicial va ser incrementada anualment fins arribar als esmentats 31,6 milions a través de diferents pòlisses contractades de forma fraudolenta. Tot i així, també relata que totes les quantitats desviades a aquests fons de pensions figuren a les memòries anuals de Caixa Penedès  (p.25-26)

El següent quadre mostra els fons de pensions i retribucions dels 13 màxims directius de Caixa Penedès (no es detallen les quantitats individuals). Sembla prou aclaridor, i en tot cas es fa difícil entendre com ningú del consell d’administració es va alertar en veure aquestes quantitats ni  va exigir conèixer l’assignació individual d’aquestes quantitats.

Els membres del consell d’administració de CP han dit una vegada i una altra que no sabien res d’aquests fons de pensions. La única manera que això sigui possible és que no s’hagin llegit cap de les memòries anuals de CP. Unes memòries que anaven aprovant cada any. Unes memòries anuals van ser aprovades per amplíssima majoria any rere any també a cada assemblea general.

Les memòries anuals són un document públic que tothom pot consultar a la web de Caixa Penedès i a la de la CNMV. I evidentment és un document al que tenien accés els òrgans de govern de CP.

La informació continguda a les memòries anuals i als informes de gobierno corporativo van ser la base sobre la qual vaig elaborar el document L’escàndol de Caixa Penedès. En aquest document, que va generar un cert escàndol a la Comarca, es detallen moltes irregularitats entre les quals els fons de pensions i les remuneracions dels directius percebudes des de l’any 2005 (les anteriors no estaven disponibles a la web). Aquesta informació es va començar a divulgar en primícia el Juny del 2011 a través del portal http://elcantdelasirena.blogspot.com.es

Amb aquesta informació es va presentar també una moció a l’Ajuntament de Vilafranca en que es demanava a Aureli Ruiz, representant de l’Ajuntament a CP que exigís als 6 màxims directius que renunciessin als seus càrrecs i que retornessin de les quantitats percebudes.

La resposta de l’alcalde Regull va ser l’intent d’il·legalitzar la moció (aquí i aquí), que finalment va poder ser discutida i rebutjada pels vots en contra de CiU, PSC i el PP, l’abstenció d’ERC i els vots favorables d’ICV i la CUP. La premsa comarcal es va fer un ampli ressò d’aquells esdeveniments.

Aquesta actitud de bloqueig constant de l’Alcalde Regull segurament no té res a veure amb el fet que el seu pare: Enric Regull i Llorach va ser vicepresident de CP entre el 2004 i el 2008 i membre de les comissions executiva, de retribucions i d’inversions. Anys d’intensa desviació de diners cap als fons de pensions d’aquests directius.

Així que, a no ser que els membres del consell d’administració visquin en una realitat paral·lela, i no llegeixin ni els documents que han d’aprovar, ni segueixin la política local, ni llegeixin la premsa local, ni parlin amb la gent del carrer, es fa difícil pensar que no sabessin res d’aquests plans de pensions.

És clar que també es podria pensar que els membres del consell d’Administració preferien no fixar-s’hi gaire i continuar cobrant les suculentes dietes per assistència i crèdits a tipus bonificats. Estaria bé que algun dia aclarissin si realment són uns inútils integrals (tal com afirma el fiscal Ulled) o bé van preferir mirar cap a una altra banda.

Finalment, la querella del fiscal detalla que els directius objecte de la querella van reunir la comissió de retribucions i la d’inversions el Novembre de 2010 per tal de blindar-se els plans de pensions que correrien perill després de la intervenció del FROB al desembre del 2010:

És a dir que Josep Colomer, Albert Vancells, Magí Casulleres, Pedro Ríos, Joan Santó i Carlos Baiget es van tornar a deixar ensarronar. Altra vegada van fallar completament a l’hora d’exercir les funcions per les quals havien estat nomenats. Si realment no van entendre res del que van aprovar, haurien de demanar perdó públicament i retornar totes les remuneracions percebudes i crèdits en condicions favorables. En cas contrari, haurien de ser objecte de la querella.

És potser encara més escandalós que Ricard Banquells, que va assistir a aquestes reunions i per tant era plenament coneixedor del que s’hi tractava sigui encara ara el màxim directiu del que poc que queda de Caixa Penedès. Evidentment, el seu sou actual també és objecte d’un gran misteri. Hauria de ser cessat de forma fulminant. El president Solé i Bordes, el consell d’administració de transició i els actuals membres de la comissió gestora que estan configurant la nova fundació especial de Caixa Penedès són còmplices d’aquesta situació d’opacitat, ocultació i protecció de personatges pressumptament relacionats amb l’espoli, com el Sr. Banquells.

En fi, celebro que la fiscalia anticorrupció s’hagi querellat contra els directius beneficiaris de l’espoli de CP. És una gran notícia. Tot i així, el paper dels membres de l’assemblea de Caixa Penedès i sobretot els del Consell d’Administració és absolutament lamentable i haurien de passar comptes davant de la Justícia. I si és cert, com diu el Fiscal Ulled, que no sabien res del que passava a l’entitat que administraven, haurien de demanar perdó públicament i renunciar a tots els beneficis econòmics dels quals s’han beneficiat mentre mal-exercien el seu càrrec.

 




 Us deixo amb unes reflexions sobre la querella que ha presentat el fiscal anticorrupció Ulled contra els directius de Caixa Penedès i el grau de responsabilitat dels membres dels òrgans de govern de Caixa Penedès.

Cliqueu aquí per accedir al document en format pdf

La Companyia d’Aigües de Vilafranca camina cap a l’abisme

L’Ajuntament de Vilafranca és el propietari únic de la companyia d’Aigües de Vilafranca. El Consell d’Administració està presidit pel regidor Aureli Ruiz i 8 consellers més: un proposat per cada grup municipal de l’Ajuntament més dos d’independents.

Aquest mes, en dues reunions, s’han tractat dos temes molt importants. El primer fa referència a un augment de tarifes de l’aigua. Aquest augment és obligat degut a l’increment de preu del 70% a què la companyia ha de comprar l’aigua en alta a Aigües Ter-Llobregat (ATLL).  Com a representant d’ICV, vaig plantejar la necessitat de repercutir aquest cost de forma progressiva, és a dir, que acabessin pagant més cara l’aigua aquells que en fan un ús desmesurat, mirant de minimitzar l’augment de preus per aquelles famílies que fan un consum responsable. Fins ara, com més aigua gastes més barat et surt el m3 d’aigua (tenint en compte la quota fixa), i amb les noves tarifes aquest desequilibri s’agreuja. Actualment, el 14,7% dels abonats realitzen el 34% del consum d’aigua i només paguen el 26% del total facturat als abonats domèstics. L’any vinent serà pitjor. L’Aureli Ruiz defensava que augmentar la progressivitat de les tarifes posava en risc la viabilitat de l’empresa perquè augmentava la incertesa d’ingressos. Només en Pau Miret (ERC) i un servidor hem votat a favor d’una tarifa alternativa de caràcter progressiu. La resta de Consellers han votat a favor d’un augment de tarifes entre el 30 i el 50% especialment dura amb aquells que fan un consum responsable d’aquest bé escàs.

El segon fa referència a la descapitalització de la Companyia d’Aigües per un valor de 750.000 euros. El regidor Ruiz comentava que és una decisió imprescindible per equilibrar el pressupost de l’Ajuntament. Curiosament, en aquest cas el Sr. Ruiz considera que això no representa cap risc per a l’empresa. Assegura que aquesta operació no es repetirà en el futur. Però també va assegurar a la reunió del 13 de Març d’enguany que la Companyia d’Aigües no repartiria aquests 750.000 euros que finalment es repartiran.

La veritat és que l’Ajuntament ha ficat la mà a la caixa de la Companyia d’Aigües per cobrir la despesa corrent de l’Ajuntament. Això és una bomba de rellotgeria. I ho ha fet aquest any en què l’empresa tancarà l’exercici amb unes pèrdues de 173.328 euros. L’any que augmentarà com mai les tarifes als vilafranquins. L’any en què la privatització d’ATLL provocarà un nou augment del preu de l’aigua en alta. L’any que segurament serà el primer d’altres. La descapitalització de la Companyia d’Aigües és una irresponsabilitat que va ser aprovada amb els vots a favor de l’Aureli Ruiz (CiU), en Sergi Ocaña (CiU) i en Pau Miret (ERC) (aquest darrer a contracor i d’acord amb el posicionament d’ERC); i les abstencions de l’Enrique Villanueva (PP) i en Josep Anton Pons i en Jordi José (independents). 

La companyia d’aigües no és una prioritat pel govern de CiU i amb el resultat d’aquesta votació s’obre les portes a l privatització de l’empresa d’Aigües. Avui diuen que no, demà diran que no hi ha alternativa. És el que es porta ara. Temps al temps.

Els consellers Xavier Lecegui (PSC) i Anna Tarafa (CUP) no han assistit a les dues darreres reunions on s’han tractat aquests temes, segurament els més transcendentals dels darrers anys. 

(Modificació de darrera hora) Veient que aquest darrer paràgraf ha aixecat certa polèmica, voldria aclarir que no es tracta de cap retret ni a en Xavier ni a l'Anna. Simplement, el vaig incloure per explicar que del total de vots possibles només se'n va poder emetre només 7. També és cert que la CUP va enviar una persona substituta amb veu però sense vot perquè a la consellera li va ser impossible venir. Si algú s'ha sentit ofès, li demano disculpes públicament. I lamento que es centri l'atenció en aquest darrer punt, quan el que jo volia era ressaltar el tema de les tarifes i de la reducció de capital. 

Carta d’un convers a la Independència

Sempre havia estat partidari de redissenyar l’Estat Espanyol de tal manera que tots ens hi poguéssim sentir més o menys còmodes. Amb unes institucions al servei de tots els ciutadans. Que generessin benestar i estiguessin al servei de l’interès col·lectiu. Lamentablement, i no m’entretindré sobre aquest tema, aquest projecte ha fracassat estrepitosament per motius que crec que molts compartim i que fins fa poc creiem que una altra Espanya era possible. Molts Catalans ens hem quedat orfes al veure que allò que anhelàvem no era possible. S’han cremat massa ponts i s’han violat les normes bàsiques de la convivència i el respecte. És massa tard i no hi ha marxa enrere.

Aquesta constatació ha fet de mi un convers a la independència. Però, un convers sense il·lusió, perquè aquest canvi neix del fracàs d’un projecte que ja no és possible. I el camí que s’albira és massa incert com per llençar-s’hi amb determinació.

Si a dia d’avui els partidaris de la secessió som més que mai és perquè molta d’altra gent ha arribat a aquesta mateixa conclusió. No perquè nasquéssim independentistes, sinó per la voluntat de viure en un país on ens podem sentir còmodes. Amb unes institucions i unes estructures d’Estat exemplars, transparents, radicalment democràtiques i al servei de la ciutadania, la diversitat cultural, el benestar social, etc.

Com que no hi ha marxa enrere, crec que el millor seria avançar cap a la secessió. Però on ens condueix aquest camí? La resposta és òbvia: allà on vulguem els catalans. Tanmateix és tant òbvia com inquietant, perquè qui lidera el camí cap a la independència és un partit que a dia d’avui està bastint un model de país que miri com es miri pot ser moltes coses menys confortable.

Convergència i Unió, en només dos anys de govern ha acumulat una colla d’escàndols de més que presumpta corrupció que fan feredat. El finançament il·legal del partit a través del Palau de la Música, el cas ACM, el cas ITV, el cas Sanitat. Ha retallat l’Estat del Benestar sense complexes dient que no hi ha alternativa. Mentre amb l’altra mà eliminava l’únic impost sobre el que té competències la Generalitat que grava a les grans fortunes: l’Impost de successions. Ha criminalitzat a alguns grups socials com els preceptors de les PIRMI o els treballadors públics mentre bloquejava qualsevol iniciativa per aclarir i buscar responsabilitats per l’enfonsament del sistema català de Caixes d’Estalvi. Es veu que a Catalunya, igual que a Espanya, els banquers gaudeixen d’immunitat.

En fi, sóc partidari de la independència. Per això voldria que les coses es fessin ben fetes. Amb rigor i exemplaritat. Des del dia zero. Si el President Mas vol una majoria “indestructible i indiscutible” hauria ser molt exigent amb aquells que han de liderar aquest procés. Per exemple començant a emprendre mesures internes per apartar als responsables directes dels casos de corrupció abans que el lentíssima acció de la Justícia dicti sentència. I sobretot fer un gir copernicà en les polítiques del govern. Si es vol construir un nou Estat i aquest ha de tenir el suport dels seus ciutadans, s’ha de construir un Estat que estigui al servei de l’interès col·lectiu. Ara mateix fa la sensació que anem tots a galeres perquè una colla de privilegiats visquin a cos de rei. I aquesta no és la millor manera de construir un Estat, no només cohesionat i socialment just, sinó simplement volgut i viable. En definitiva, no és la millor manera de guanyar un referèndum.

Perquè al cap i a la fi, no serviria per res passar pel tràngol de tot aquest procés de secessió si a l’estació d’arribada ens trobéssim amb un país igual de caspós, opac, corrupte i antisocial com el que tenim ara. Si CiU no juga de farol, i això no és més que una estratègia per guanyar unes eleccions i tapar-se les vergonyes amb l’estelada, faria bé de posar fil a l’agulla i convèncer-nos per la via dels fet que són un partit digne i decent i amb la ferma voluntat de construir un Estat amable per a tothom.

Mentrestant seguiré pensant que és millor sortir del foc, però la reticència (m’imagino que compartida per molts altres) a caure a les brases pot fer que ens acabem socarrimant al foc on ara estem cremant.