La incineradora d'Uniland, alguna idea...

Recentment s’ha creat una plataforma per evitar la incineració de residus urbans (la fracció rebuig) a la fàbrica d’Uniland als Monjos. La incineració d’aquests residus podria alliberar partícules nocives i perjudicials per a la salut dels habitants de la comarca. I això ha posat en peu de guerra a part de la ciutadania. Amb tota la raó del món.

A qui li interessa que es cremin residus urbans a la cimentera Uniland? Evidentment, a Uniland que podrà obtenir guanys formidables amb aquesta nova font d’energia molt més econòmica.

Però... a qui més li podria interessar?

Doncs la incineració podria interessar a tots els municipis que decideixin incinerar els residus procedents de la fracció rebuig enlloc de dipositar-los a abocaments controlats. En aquest document s’hi pot veure el cànon que han de pagar els diferents Ajuntaments del país per cada tonelada (Tn) de rebuig que generen. Si aneu a l’article 15, hi podreu veure que, actualment, s’han de pagar 10 euros/Tn per als residus destinats a dipòsit controlat, i tant sols 5 euros/Tn si van destinats a incineració.

A Vilafranca l’any 2009 es van generar 13.717 Tn de rebuig. Això vol dir que en concepte de cànon, es van pagar 137.170 euros. Si a partir d’ara, aquests residus s’incineren, els Vilafranqiuns ens estalviarem al voltant de 69.000 euros anuals.

L’Economia, es podria entendre com la ciència que estudia els incentius. I els incentius que posa l’administració als diferents ajuntaments i ciutadans del país són clars: A cremar que és més barat!

És només una idea, però una de les demandes de la recent creada plataforma contra la incineració de residus, podria ser la d’encarir el cànon a pagar per la generació de rebuig (la part que no es recicla) i particularment el cànon que es paga per la incineració del mateix. Aquesta modificació legislativa seria força fàcil d’assolir (amb voluntat política) i limitaria aquesta activitat a els Monjos i a la resta del país.

Polítiques de futur

A França els habitatges (de nova construcció i de segona mà) estan certificats segons la seva eficiència energètica. És a dir, se’ls hi posa una nota en funció de la quantitat d’energia que necessiten per climatització, etc. És un sistema semblant al dels electrodomèstics al que ja estem acostumats. Aquí, quan anem a comprar una nevera podem optar per una gama que va de la A a la F. Les més eficients, (A+) són les més cares, però també consumeixen menys, i al llarg de la seva vida útil, surten a compte.

La inversió més important que fan la majoria de famílies al llarg de la seva vida és l’adquisició d’un habitatge. I com a consumidors no disposem d’aquesta informació tant valuosa. El consum d’energia de les llars és una part molt important de les despeses de les famílies. Disposar d’aquesta informació alhora d’adquirir un habitatge de ben segur que condicionaria la decisió del comprador. I encara més, de ben segur que incentivaria al venedor a invertir en millorar l’eficiència energètica de l’habitatge per tal d’obtenir una millor certificació i poder-lo col·locar millor en el mercat.

Visibilitzant l’eficiència energètica dels habitatges, es podria donar un impuls a l’ocupació en un sector de futur, en que hi ha un munt de gent preparada i actualment aturada. I a més a més, estalviaríem en energia (que majoritàriament és importada), de manera que augmentaria la renda disponible de les famílies, el que contribuiria a millorar la seva situació, i també a reactivar l’economia.

Una directiva europea del 2002 obliga a la certificació de tots els habitatges. La normativa espanyola, de moment obliga a la certificació només dels de nova construcció. Les CC.AA. són les competents per desenvolupar i fer complir la normativa. A què espera el govern ZP? A què espera el Govern català?

Jo no ho entenc, i vostè Alcalde Regull?

Aquest cap de setmana el Conseller Mas-Colell ha manifestat la determinació del govern de rebaixar l’IRPF pels contribuents amb rendes superiors a 120.000 euros (10.000 euros/mes). Aquesta mesura, segons el Departament d’Economia, comportaria una reducció de 150 milions d’ingressos. I tot això en època de retallades que amenacen la qualitat de l’Estat del Benestar de què ens hem dotat les darreres dècades. Retallant els drets socials i ajudant als més rics.

A part de la obscenitat que representa el biaix social del nou govern, ens podríem preguntar sobre la importància quantitativa d’aquests 150 milions d’euros. Doncs bé, si els repartíssim equitativament entre tots els catalans, als vilafranquins ens en tocarien uns 760.000 euros. Amb aquesta quantitat l’Ajuntament de Vilafranca podria pagar un 95% de les despeses de personal de serveis socials (partides 12010, 12110 i 13000), o el 48% del cost total de les llars d’infants de Vilafranca.

En aquest context, m’agradaria saber què en pensa l’Alcalde Regull de la retallada de l’IRPF. Què votarà al Parlament de Catalunya quan es porti a aprovació aquesta modificació legislativa? Quin tipus d’alcalde tenim? I quin tipus d’Alcalde ens espera?

Suposo que ara que ha desembarcat de ple a les xarxes socials li serà més fàcil contestar.

Carta Oberta a l’Alcalde Regull

Segurament la injustícia més gran d’aquest món és que naixem desiguals. La loteria de la vida fa que molts neixin en famílies pobres, i d’altres en famílies d’allò més opulentes. Aquest fet condiciona de bona manera les expectatives de vida dels nounats. I això no té res a veure amb la meritocràcia. Si la vida fos una partida de parxís, podríem dir que n’hi ha que juguen amb quatre daus, mentre que d’altres ho fan només amb un dau escantonat en què només hi ha uns i dosos. I suposo que convindríem que això és una gran injustícia.

Les desigualtats de renda i riquesa degudes a les habilitats i l’esforç de les persones no només són d’allò més naturals sinó que són també la font del progrés d’una societat. Si l’excel·lència no està ben remunerada, una societat es veu abocada a la decadència més absoluta.

Però les desigualtats de riquesa heretada són un tema completament diferent. Fan que les condicions de partida difereixin notablement, sense que això guardi cap relació amb el mèrit, l’esforç i el talent. La importància i la concentració de la riquesa heretada marca la diferència entre una societat meritocràtica i una altra basada en els grans llinatges i dinasties. O en altres paraules, una societat dinàmica i innovadora i una altra de rentista, conservadora i estancada.

L’impost de successions és un dels més justos que mai s’ha ideat perquè és precisament aquell que intenta corregir aquestes desigualtats de partida.

Actualment només paguen aquest impost aquells que hereten milions d’euros.

Segons el Departament d’Economia i Coneixement l’eliminació de l’Impost de Successions comportaria una reducció d’ingressos d’uns 900 milions d’euros. Això són uns 120 euros per persona i any.

Si aquests ingressos es repartissin equitativament entre tots els catalans, els vilafranquins amb l’eliminació del impost deixaríem de disposar d’uns 4,6 Milions d’euros en recursos públics.

Aquesta quantitat representa el 10% del pressupost de l’Ajuntament de Vilafranca. Amb aquesta quantitat es podrien pagar anualment la totalitat del pressupost del Patronat Municipal d’Esports, el Patronat de Comerç i Turisme, l’OAL Torras i Bages, l’Entitat Pública Empresarial Local Escola de Música Maria Dolors Calvet, el Patronat Municipal del Teatre Cal Bolet i Serveis Municipals de Comunicació (SERCOM). I encara en sobraria. O es podria construir una residència d’avis cada 16 mesos.

En aquest context, m’agradaria saber què votarà l’Alcalde i diputat Regull quan l’eliminació de l’Impost de Successions es voti al Parlament de Catalunya. Però per sobre de tot, m’agradaria saber el per què?

Estimating inequality, understanding history: Did inequality shape the long path to democracy in Iberia?

Us deixo amb un projecte d’article encara per polir. Es tracta de noves estimacions sobre l’evolució de la desigualtat, polarització, benestar i taxa d’extracció a Espanya i Portugal al llarg del segle XX. En destacaré dos aspectes, el primer us pot semblar un pèl freak, però és de gran interès entre economistes i historiadors econòmics: l’evolució de la desigualtat segueix la Corba de Kuznets (CK) tal com la va formular Kuznets. És a dir, que la desigualtat global va seguir una U invertida al llarg del procés d’industrialització, i que al llarg d’aquest mateix procés, els top incomes van caure. Això que pot semblar contradictori, i que fins ara ha estat malinterpretat, vindria a donar suport empíric a la CK.

La segona, que potser és més interessant per al gran públic, vindria a dir que l’elevada desigualtat ha estat un dels factors que podria haver endarrerit tant la democratització a Ibèria en el context d’Europa Occidental. A més a més, els nivells de polarització econòmica (l’absència de classe mitjana) podrien estar darrera de les diferents transicions polítiques a Espanya i Portugal. En aquest sentit, mentre que la Dictadura de Salazar va arribar de forma pacífica, la franquista va arribar després d’una Guerra Civil. Altra vegada, la transició política a Espanya va ser de caràcter gradual i dirigida per les velles elits del règim, just al contrari que a Portugal que amb la revolució dels clavells, va liquidar el règim anterior de forma fulminant.

Bona lectura...

Aquí

Mentiders

Barcelona està envoltada avui d’una boirina d’aspecte ben poc saludable que m’ha fet despertar alguns pensaments.

Sembla que ara que CiU ha arribat al govern comença a entendre les bondats de les limitacions de velocitat a la zona metropolitana de Barcelona. Allò que durant el tripartit només eren mesures amb un esperit exclusivament recaptatori que no servien per reduir ni contaminació ni accidents resulta que ara adquireixen una nova dimensió. I resulta que ara que tenim un anticicló, s’ha de limitar la velocitat per reduir la contaminació de l’aire i preservar la salut dels ciutadans.

O mentien o menteixen.

I ja per acabar, un quadre dels nivells de contaminació a les zones urbanes de diversos països europeus (no es detalla la ciutat concreta). Però a nivell de la UE, Espanya només es veu superada per Grècia, Bulgària, Itàlia i Polònia, República Txeca i Eslovènia.

Aquí

Si estimem el nostre benestar i salut, potser s’hauria de fer alguna cosa al respecte.

La rapacitat d'en Francesc Olivella, Alcalde de les Cabanyes, no té limits

D'aquest tema ja en vaig parlar aquí i aquí.

Es tracta de la política fiscal de l'Ajuntament de les Cabanyes i més concretament de les quasi nu·les taxes de l'impost de vehicles de tracció mecànica. Es tracta d'una política de competència fiscal a la baixa, legalment dubtosa i que contradiu tots els principis de racionalitat que haurien de seguir les polítiques públiques. Aquesta política converteix aquest municipi en un autèntic paradís fiscal al bell mig del Penedès. I representa un saqueig directe i sagnant de recursos dirigit a la resta de municipis.

I en torno a parlar perquè l'Idescat ja ha pubicat les dades referents a la matriculació de vehicles per l'any 2009. Ho podeu consultar aquí.

La crisi només ha afectat molt lleugerament a la matriculació de vehicles a Les Cabanyes. Actualment, en aquest municipi hi ha una ràtio de 15 turismes i 6,6 camions per habitant.

Sr. Francesc Olivella, per dignitat, deixi la pirateria i dediqui's a la política.

I el repartiment de la riquesa a nivell mundial?

•

Em preguntaveu al darrer post com estava el repartiment de la riquesa a nivell munidial. Recordem que estem parlant de riquesa i no de renda. La riquesa sempre està molt més concentrada que la renda. Aquí ho teniu, són dades del Luxemburg Income Study de l'any 2000.

• richest 1% of adults owned 40% of global assets in 2000

• richest 2% owned 51%

• richest 5% owned 71%

• richest 10% owned 85%

• bottom half owned barely 1%

I aquí podeu veure on viuen els súper-rics:

D'altra banda, penseu que a Espanya la situació ha millorat significativament (l'1% més ric acumulava el 18% de la riquesa al 2002). Un repartiment tant desigual com el dels anys trenta de la riquesa dins d'unes mateixes fronteres segurament posaria en perill la la viabilitat d'un país en democràcia

I ja per acabar, tots aquests estudis de concentració de la riquesa es fan a partir de fonts fiscals: impost de successions i de patrimoni. Alhora, l'existència d'aquest tipus d'impostos, entre altres coses, és el que ha possibilitat un millor repartiment de la riquesa, almenys als països més desenvolupats del món.

Així que el panorame és força negre, perquè amb l'eliminació de l'impost de patrimoni per part del PSOE i del de Successions per CiU, és d'esperar que la concentració de la riquesa torni a augmentar, amb l'agreujant, que com que no hi haurà fonts fiscals disponibles no podrem documentar aquest procés.

I el més trist és que això és el que ha votat el poble.

Fins als collons de La Marató

Altra vegada amb la cançoneta de que bons, generosos i solidaris que som els catalans. A veure, està molt bé donar diners per una noble causa, però al capdavall, La Marató es un fet bastant anectdotari. Resulta que cada any paguem milers de milions d’euros d’impostos amb els quals financem escoles, hospitals, recerca, pensions, etc. Això és el que ens defineix com una societat solidària, civilitzada i de benestar. Aquesta solidaritat obligada, per mi, és la veritable solidaritat. Volem ser solidaris i treure pit de lo bons que som? Augmentem la pressió fiscal i perseguim el frau: des dels Carulla, fins als pintors, paletes, l’hosteleria i la murrieria de tots plegats (allò de, amb IVA o sense?).

Però, és clar que potser és més còmode evadir tot el que es pot durant l’any, malparlar dels impostos, demanar rebaixes impositives constants, donar quatre xavos per La Marató i poder dir: ei! que jo sóc guai, col•laboro amb La Marató.

Avui potser semblarà que vivim en un petit gran país, però jo diria que més aviat vivim en un país de merda.

i com deia aquell: algú ho havia de dir!

10 raons per votar a CiU

1.- Eliminaran l’impost de successions: s’ha d’ajudar als que més tenen. Perquè la vida és molt més divertida si ja des del naixement les desigualtats són elevades.

2.- Rebaixaran l’IRPF per les rendes superiors a 150.000 euros. Altra vegada s’ha d’ajudar als més rics. Mereixen la solidaritat de tots els catalans.

3.- Prometen un món feliç: pagar menys impostos i donar més serveis públics. Que no sigui possible és irrellevant, però, no és bonic pensar-hi?

4.- Són la garantia d’esborrar el llegat nefast dels comunistes d’ICV al govern.

5.- Premiar un partit que s’ha finançat amb comissions d’obra pública a través del Palau de la Música dirigit pel Fèlix Millet. Premiar-los també per mentir i menystenir al Parlament de Catalunya durant la comissió d’investigació sobre el cas. Evidentment, és molt millor finançar-se així que no pas amb aportacions dels militants amb càrrecs públics, com feien a ERC.

6.- Llibertat d’escollir escola. És a dir, subvencionar a aquelles famílies que volen portar els nens a escoles sense pobres.

7.- Un motiu ètnic. Portar a la presidència un home amb els vuit cognoms catalans, ja n’hi ha prou de l’humiliació que ha suposat aguantar un President xarnego durant quatre anys.

8.- Derogaran el codi ètic del mossos d’esquadra. Els mossos no cal que segueixin cap protocol per les seves actuacions rutinàries. Llibertat per fer un ús sense límits de la força sobre els detinguts! Només faltaria que els mossos s’haguessin de comportar bé!

9.- Faran el transvasament del Roine. Amb les dessalinitzadores el subministrament ja està assegurat però s’ha d’ajudar a les grans constructores com sigui.

10.- Si Artur Mas és el nou president, la Pilar Rahola, irradiant de felicitat i amb la satisfacció del deure acomplert, potser es retira i deixa d’ofendre la intel·ligència de milers de catalans.

Carme Trilla premia la delinqüència organitzada

Aquesta notícia que avui ha sortit a la llum demostra amb escreix la indignitat del país on vivim.

1.- El contribuents amb els nostres impostos financem unes necessàries polítiques d’habitatge.

2.- Els pisos de protecció oficial tenen un preu màxim de venda regulat per llei.

3.- Alguns propietaris dels pisos de protecció oficial decideixen vendre’s el pis (durant el boom), però el preu oficial (40.000 euros) els sembla poc i el venen per 200.000 euros.

4.- Com que és il·legal han de cobrar 160.000 en negre (així és com tornen a la societat el sacrifici que vam fer per facilitar-los l’habitatge en el passat).

5.- El comprador, que és un immigrant sense mitjans, no pot pagar la part en negre en efectiu, però va al banc i li donen una hipoteca.

6.- El Banc dóna crèdit per 200.000 sabent que el pis val 40.000

7.- El notari dóna fe que l’operació es fa conforme a la llei.

8.- El comprador es queda a l'atur, no pot seguir pagant la hipoteca i el banc es vol quedar l’habitatge i fer que l’antic propietari, ara homeless, continuï pagant el préstec.

9.- Salta l’escàndol.

10.- La Secretaria d’Habitatge de la Generalitat (Carme Trilla) decideix per decret duplicar el preu dels pisos, per netejar els balanços dels Bancs, a canvi que aquests cancel·lin el deute dels hipotecats i els deixin continuar vivint com a llogaters en aquests pisos.

I un es pregunta: l’administració no hauria d’emprendre mesures judicials per perseguir el conjunt de delictes que s’han produït? Castigar als venedors per cobrar en negre, inhabilitar als notaris per prevaricació, i empaperar Bancs, notaris, compradors i venedors per estar involucrats en una trama il·legal i contra l’interès públic?

Res, delinquir està premiat en aquest país. Vergonya!

I sobretot estupefacció.

Rics, pobres i polítiques miserables

Rellegint un paper sobre l’evolució de la desigualtat a Portugal des d’una nova perspectiva es fan evidents les terribles conseqüències distributives dels darrers anys en aquest país. En aquest gràfic es poden veure diferents sèries que retraten el percentatge de renda acumulat pels portuguesos més rics al llarg del darrer segle. Centrem-nos en els darrers anys: del 1989 en endavant. El 10% més ric passa de controlar el 25% al 38% del PIB. Un augment notable. Però pot no semblar espectacular a primera vista.

El que això significa, vist des d’una altra perspectiva, és que el 10% de la població més rica s’ha apropiat del 66% del total de creixement generat els darrers 17 anys. Dit d’una altra manera, els ingressos reals dels rics han augmentat a un ritme anual del 3.3% mentre que els de la resta han caigut un 0.4% anualment. Dit d’una altra manera, la renda dels rics ha crescut un 72% mentre que la de la resta de la població ha caigut un 6%.

I tot això sense estudiar el que ha passat entre el gruix del 90% de la població.

Tot plegat potser hauria de fer reflexionar al voltant de quins sectors haurien de pagar les polítiques d’ajust actuals. Aquells que porten vint anys empobrint-se, o aquells que porten dues dècades daurades d’enriquiment i prosperitat? Enriquiment i prosperitat d’uns pocs, que, per altra banda, no ha beneficiat al conjunt de la societat com tant sovint s’acostuma a postular des de tribunes acadèmiques, polítiques i mediàtiques.

El peatge de la mort?

M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat.

Us deixo amb un extracte de l’article.

“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20^th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.

This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”

Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?

I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?

El preu de l’aigua a Vilafranca: com més gastes menys pagues

A Vilafranca hi ha dos tipus d’estructures tarifàries en el consum d’aigua. La primera consisteix en el sistema d’aforament o mínims, en que es paga una quantitat fixa per tenir dret a consumir un determinat volum de m3 mensuals precontractats. Una vegada contractes un mínim, per exemple de 6m3/mes, tant li fa si en consumeixes 2 o 5 perquè acabes pagant exactament el mateix. Així que no hi ha cap incentiu a l’estalvi d’aquest bé tant preciat i escàs.

L’altre sistema és el de comptador. Cada unitat familiar paga una quota fixa (independent del consum) i una part variable que correspon exactament als m3 d’aigua que ha consumit. A més a més hi ha una tarifa progressiva perquè a partir de 6, 12 i 18 m3/mes el preu del m3 d’aigua augmenta. Aquest sistema és molt millor que l’anterior perquè es paga exactament pel que s’ha consumit i a més a més incentiva l’estalvi d’aigua.

L’Ajuntament de Vilafranca fa anys que incentiva a les famílies a passar-se al sistema de comptador subvencionant els costos de transició des del sistema d’aforament. I això té molt de sentit, perquè amb el sistema de comptadors el consumidor té un incentiu econòmic clar per fer un consum responsable de l’aigua. Fins aquí tot perfecte.

Però resulta que l’estructura tarifaria d’ambdós sistemes és absolutament demencial. En aquest gràfic hi podeu veure l’evolució del preu del m3 d’aigua a mesura que va augmentant el consum. El que es pot observar és molt sorprenent. En primer lloc, amb el sistema de comptador, com més gastes més econòmic et surt el m3 d’aigua (això només canvia a partir de 18m3, que és molt). En segon lloc, el sistema d’aforament és molt més econòmic que el de comptador fins als 6m3 de consum, i a partir d’aquesta quantitat, ho continua essent si s’esgota tota la capacitat de consum contractada. I la situació no millora gaire si s’hi afegeix el cànon de sanejament.

En un dels primers plens d’enguany, es va parlar de la companyia d’aigües de Vilafranca perquè havia tancat l’any amb pèrdues. Tots els grups van estar més o menys d’acord en que es tractava d’una situació conjuntural derivada de la crisi. També es va dir que part de les pèrdues eren degudes a que la companyia s’esforçava a vendre menys perquè fomentava l’estalvi dels usuaris. A la vista dels gràfics anteriors, es podria concloure que si les famílies consumeixen menys és per consciència cívica perquè el consistori vilafranquí no hi posa gaire de la seva part.

Subvencionar el canvi al sistema de comptadors està bé, però costa diners a l’administració (a tothom). Si a més a més els preus de l’aigua sota el sistema de comptador és més elevat, també resulta més car per l’usuari i tothom hi surt perdent.

Es podria optar per un sistema tarifari diferent, encarint el d’aforament i eliminant la quota fixa del de comptador. Recaptant el mateix, es podria generar un incentiu econòmic a l’usuari perquè es canviés de sistema. Apel•lar a la bona voluntat del ciutadà està bé, i a vegades funciona, però si es col•loquen els incentius econòmics necessaris la bona voluntat agafa volada.

Polítiques low-cost intel•ligents. Ens posem les piles?

Sad but true

Aquest és un dels reclams publicitaris que es podia veure pels carrers de Maó (Menorca) la setmana passada. Els teòrics de les bombolles defensen que entre dos processos especulatius normalment hi ha un període de desmemoriament després del qual els agents són capaços de tornar-se a deixar endur per l’eufòria pròpia de les bombolles.

Tot i que pel que sembla, n’hi ha que, o bé viuen permanentment alienats de la realitat, o bé tenen una voluntat d’enganyar sense límits.

Trist però cert.