El peatge de la mort?

M’acaba d’arribar a les mans un altre interessantíssim paper de Thomas Piketty. Tracta de diversos aspectes lligats amb la importància quantitativa de les herències a llarg termini. I només en volia destacar una de les troballes més cridaneres i que va a contra-corrent del que pensa la gran majoria de gent. Jo mateix, que per qui segueixi aquest blog, sabrà que sóc un fervent partidari de gravar les successions (aquí i aquí), pensava que les herències anaven perdent importància macroeconòmica a llarg termini. Doncs anava errat.

Us deixo amb un extracte de l’article.

“There are basically two ways to become rich: either through one’s own work, or through inheritance. In Ancien Regime societies, as well as during the 19th century and early 20^th century, it was self-evident to everybody that the inheritance channel was an important one. For instance, 19th century and early 20th century novels are full of stories where ambitious young men have to choose between becoming rich through their own work or by marrying a bride with large inherited wealth – and often opt for the second strategy. However, in the late 20th century and early 21st century, most observers seem to believe that this belongs to the past. That is, most observers – novelists, economists and laymen alike – tend to assume that labor income is now playing a much bigger role than inherited wealth in shaping people’s lives, and that human capital and hard work have become the key to personal material well-being. Although this is rarely formulated explicitly, the implicit assumption seems to be that the structure of modern economic growth has led to the rise of human capital, the decline of inheritance, and the triumph of meritocracy.

This paper asks a simple question: is this optimistic view of economic development justified empirically and well-grounded theoretically? Our simple answer is “no”. Our empirical and theoretical findings suggest that inherited wealth will most likely play as big a role in 21st century capitalism as it did in 19th century capitalism – at least from an aggregate viewpoint.”

Les conseqüències són evidents. I la elecció hauria de ser clara: meritocràcia o dinasties, tu què hi dius?

I això em porta a l’impost de successions. Parem de fer demagògia i el dissenyem de tal manera que afavoreixi l’adveniment d’una societat creativa i innovadora?

El preu de l’aigua a Vilafranca: com més gastes menys pagues

A Vilafranca hi ha dos tipus d’estructures tarifàries en el consum d’aigua. La primera consisteix en el sistema d’aforament o mínims, en que es paga una quantitat fixa per tenir dret a consumir un determinat volum de m3 mensuals precontractats. Una vegada contractes un mínim, per exemple de 6m3/mes, tant li fa si en consumeixes 2 o 5 perquè acabes pagant exactament el mateix. Així que no hi ha cap incentiu a l’estalvi d’aquest bé tant preciat i escàs.

L’altre sistema és el de comptador. Cada unitat familiar paga una quota fixa (independent del consum) i una part variable que correspon exactament als m3 d’aigua que ha consumit. A més a més hi ha una tarifa progressiva perquè a partir de 6, 12 i 18 m3/mes el preu del m3 d’aigua augmenta. Aquest sistema és molt millor que l’anterior perquè es paga exactament pel que s’ha consumit i a més a més incentiva l’estalvi d’aigua.

L’Ajuntament de Vilafranca fa anys que incentiva a les famílies a passar-se al sistema de comptador subvencionant els costos de transició des del sistema d’aforament. I això té molt de sentit, perquè amb el sistema de comptadors el consumidor té un incentiu econòmic clar per fer un consum responsable de l’aigua. Fins aquí tot perfecte.

Però resulta que l’estructura tarifaria d’ambdós sistemes és absolutament demencial. En aquest gràfic hi podeu veure l’evolució del preu del m3 d’aigua a mesura que va augmentant el consum. El que es pot observar és molt sorprenent. En primer lloc, amb el sistema de comptador, com més gastes més econòmic et surt el m3 d’aigua (això només canvia a partir de 18m3, que és molt). En segon lloc, el sistema d’aforament és molt més econòmic que el de comptador fins als 6m3 de consum, i a partir d’aquesta quantitat, ho continua essent si s’esgota tota la capacitat de consum contractada. I la situació no millora gaire si s’hi afegeix el cànon de sanejament.

En un dels primers plens d’enguany, es va parlar de la companyia d’aigües de Vilafranca perquè havia tancat l’any amb pèrdues. Tots els grups van estar més o menys d’acord en que es tractava d’una situació conjuntural derivada de la crisi. També es va dir que part de les pèrdues eren degudes a que la companyia s’esforçava a vendre menys perquè fomentava l’estalvi dels usuaris. A la vista dels gràfics anteriors, es podria concloure que si les famílies consumeixen menys és per consciència cívica perquè el consistori vilafranquí no hi posa gaire de la seva part.

Subvencionar el canvi al sistema de comptadors està bé, però costa diners a l’administració (a tothom). Si a més a més els preus de l’aigua sota el sistema de comptador és més elevat, també resulta més car per l’usuari i tothom hi surt perdent.

Es podria optar per un sistema tarifari diferent, encarint el d’aforament i eliminant la quota fixa del de comptador. Recaptant el mateix, es podria generar un incentiu econòmic a l’usuari perquè es canviés de sistema. Apel•lar a la bona voluntat del ciutadà està bé, i a vegades funciona, però si es col•loquen els incentius econòmics necessaris la bona voluntat agafa volada.

Polítiques low-cost intel•ligents. Ens posem les piles?

Sad but true

Aquest és un dels reclams publicitaris que es podia veure pels carrers de Maó (Menorca) la setmana passada. Els teòrics de les bombolles defensen que entre dos processos especulatius normalment hi ha un període de desmemoriament després del qual els agents són capaços de tornar-se a deixar endur per l’eufòria pròpia de les bombolles.

Tot i que pel que sembla, n’hi ha que, o bé viuen permanentment alienats de la realitat, o bé tenen una voluntat d’enganyar sense límits.

Trist però cert.