Segurament la injustícia més gran d’aquest món és que naixem desiguals. La loteria de la vida fa que molts neixin en famílies pobres, i d’altres en famílies d’allò més opulentes. Aquest fet condiciona de bona manera les expectatives de vida dels nounats. I això no té res a veure amb la meritocràcia. Si la vida fos una partida de parxís, podríem dir que n’hi ha que juguen amb quatre daus, mentre que d’altres ho fan només amb un dau escantonat en què només hi ha uns i dosos. I suposo que convindríem que això és una gran injustícia.
Les desigualtats de renda i riquesa degudes a les habilitats i l’esforç de les persones no només són d’allò més naturals sinó que són també la font del progrés d’una societat. Si l’excel·lència no està ben remunerada, una societat es veu abocada a la decadència més absoluta.
Però les desigualtats de riquesa heretada són un tema completament diferent. Fan que les condicions de partida difereixin notablement, sense que això guardi cap relació amb el mèrit, l’esforç i el talent. La importància i la concentració de la riquesa heretada marca la diferència entre una societat meritocràtica i una altra basada en els grans llinatges i dinasties. O en altres paraules, una societat dinàmica i innovadora i una altra de rentista, conservadora i estancada.
L’impost de successions és un dels més justos que mai s’ha ideat perquè és precisament aquell que intenta corregir aquestes desigualtats de partida.
Actualment només paguen aquest impost aquells que hereten milions d’euros.
Segons el Departament d’Economia i Coneixement l’eliminació de l’Impost de Successions comportaria una reducció d’ingressos d’uns 900 milions d’euros. Això són uns 120 euros per persona i any.
Si aquests ingressos es repartissin equitativament entre tots els catalans, els vilafranquins amb l’eliminació del impost deixaríem de disposar d’uns 4,6 Milions d’euros en recursos públics.
