La deflació

Aquest post vindria a ser la continuació d'aquest.

En un conte dels de tota la vida, de bons i dolents, l’atur i la inflació estarien al bàndol dels súper dolents. Tothom els coneix i a tothom espanten. Mentre que està justificat posar a l’atur en aquest bàndol, no ho està tant, ni de bon tros en el cas de la inflació. La inflació és necessària pel bon funcionament del sistema i sense ella tota l’economia trontollaria. Tot i així, també s’ha de dir que una inflació excessiva, i excessiva vol dir de dos dígits, també generaria els seus problemes.

Però, seguint amb el conte, què passa quan els bons maten a la inflació? Entrem al món de les meravelles? Tot el contrari, entrem en deflació i de pas a una depressió de cavall.

Per què és tant temible la deflació? Doncs bàsicament perquè situa tots els incentius a l’inrevés de com haurien d’estar perquè les coses anessin bé. Comencem pel consum, si els preus comencen a baixar, els consumidors tindran menys pressa per comprar perquè comprar avui és més car que fer-ho demà i per tant el consum caurà.

En el mercat creditici, la deflació, en principi, afavoriria als creditors i perjudicaria als deutors. En un context deflacionari el valor real del diner (deutes, estalvis) augmenta. Això implica que si els preus cauen un 5%, el valor real del deute haurà pujat un 5%. I tot i que aquesta situació pogués beneficiar al creditor, l’augment més que probable de la morositat compensaria de sobres l’efecte positiu.

Més sobre el mercat creditici, pels agents que encara no estan endeutats, un context deflacionari, no els induiria a endeutar-se per exemple, per invertir, perquè com hem vist el cost real del crèdit aniria en augment. En definitiva que hi hauria una contracció important del crèdit, la inversió... La deflació deprimeix les ganes d’invertir.

I pel que fa a l’economia real, els problemes no serien menors. En un context deflacionari, una empresa paga (salaris) a preus antics i ven la producció a preus actuals. Com que en un context deflacionari, els preus actuals són inferiors que els preus antics, l’empresa entraria en una situació de pèrdues permanent.

Resumint, caiguda del consum, de la inversió, problemes de solvència del sector financer, atur... un cercle viciós que es retroalimenta automàticament i amb un potencial altament devastador. I lamentablement, sembla que ja la tenim aquí.

Així que com és que a la bona de la inflació sempre li toca el paper del dolent mentre que el monstre de la deflació no passa de ser un actor secundari completament ignorat?

Una possible explicació és que des de la Gran Depressió la deflació no ha estat un problema (amb l’excepció del Japó) i que hi podria haver la percepció que és una malaltia superada.

L’altra té uns tints ideològics més clars. Mentre que totes les mesures per lluitar contra la inflació són de tipus anti-social: desregulació del mercat de treball, liberalitzacions, reducció de la despesa pública (social)... per fer front a la deflació, un cop esgotada la política monetària , es necessita tot el contrari: una actuació decidida de l’Estat per substituir el vigor perdut pels agents privats. I això vol dir, despesa pública (mitjançant dèficit) per parar la caiguda de la demanda agregada. El tema és senzill, si els agents privats no volen gastar , per evitar que els sistema s’ensorri algú s’ha de posar a gastar en el seu lloc, i aquest algú només pot ser l’Estat mitjançant la despesa pública.

I ja se sap que tot el que evidencia la no autorregulació de l’economia és obsessivament tapat pel paradigma neoliberal.

Buscant respostes

Una cosa és que els regidors de PSC, CiU, ERC, ICV i PP estiguin a favor o en contra de qualsevol moció, la presenti qui la presenti, i l’altra és el que va passar dimarts al ple de Vilafranca. Aquí podeu seguir el no-debat que hi va haver sobre la moció presentada per la CUP sobre el cas del David Sanchez.

Després de la presentació i defensa de la moció per part de la CUP, la resta de grups municipals van presentar una esmena a la totalitat i es van negar a defensar-la. En tres ocasions els dos regidors de la CUP van demanar que defensessin la seva esmena i en tres ocasions va respondre amb un silenci sepulcral. Es pot estar d’acord o en desacord amb l’esmena, però el que no es pot és acceptar l’actitud dels regidors dels cinc grups que la van presentar. Al ple s’hi va a debatre, no?

L’escenificació va ser de vergonya aliena i espero que algú ens aclareixi els motius, per ara obscurs, d’aquella actitud lamentable.

Cuba

Avui he calculat l’esperança de vida dels cubans de 1861 i he descobert que els esclaus negres la tenien més elevada que els blancs lliures, i de golejada. Sorprenent, no? Seria una d’aquelles preguntes de trivial difícils d’encertar. Què podria ser? Els gens? Una millor adaptació al clima? O és que potser l’ésser humà cuida millor de les seves propietats que dels seus iguals? Qui sap... Si les coses van bé, espero poder tornar a parlar ben aviat sobre aquest tema, us deixo amb la intriga...

Plens a la carta

Digueu-me freak, però m’agrada seguir els plens de l’ajuntament de Vilafranca per la ràdio. El problema és que la rigidesa horària fa que massa vegades no ho pugui fer. Així que per transparència, comoditat i perquè les tecnologies ho fan possible trobo que estaria bé que l’ajuntament (o Ràdio Vilafranca...) pengés els plens a la xarxa perquè cadascú se’ls pogués desacarregar i escoltar quan més li plagués.

Sobre l’aristocràcia obrera

Abans de parlar de la deflació, probablement la malaltia econòmica més temible, m’agradaria tractar del tema de la moderació salarial. En el darrer comentari del darrer post deia que aquesta moderació també podia començar per dalt. Des d’un punt de vista normatiu, podríem concloure que si els alts executius tenen una responsabilitat més alta que el treballador corrent sobre la permanència de l’obsolet model productiu, també podrien ser ells els que comencessin a pagar els plats trencats de la crisi.
Però això no és tot. Fa unes setmanes va venir en Vicente Salas, un dels principals especialistes espanyols de l’àrea d’economia de l’empresa i vocal del Banc d’Espanya, a participar d’un debat sobre la crisi. La seva ponència es va centrar sobre el govern corporatiu. A grans pinzellades va parlar del fenomen de la remuneració per incentius dels executius.
La vella teoria econòmica dels salaris d’eficiència, defensa que per una empresa és racional pagar salaris per sobre de la mitjana perquè això li permetria contractar als millors treballadors i també que aquests es comprometessin amb l’empresa i treballessin de forma més eficient per tal de conservar el seu lloc de treball sobre-remunerat comparativament.
Aquesta idea, a partir dels anys vuitanta també va arribar a la remuneració dels alts executius amb algunes modificacions. Les grans empreses competeixen entre elles pel talent dels executius i ofereixen salaris elevats i primes per incentius. Aquests objectius havien de ser necessàriament a curt termini i quasi sempre lligats a la cotització de les accions a la borsa.
Seguint en Salas, aquest sistema ha generat 2 problemes. En primer lloc, l’objectiu (lícit) de l’executiu de maximitzar el seu salari faria que perseguís objectius a curt termini encara que aquests fossin contraproduents a mitjà i llarg termini. En segon lloc, parlava d’un trade-off entre ètica i salari, és a dir, que les primes per objectius incentivarien el comportament irregular per tal de manipular el valor de les accions en benefici propi: comptabilitat creativa... Va cloure la ponència defensant la necessitat de tornar a un sistema salarial pla.
I perquè he escrit aquesta parrafada? Doncs perquè apart dels motius ètics, la demanda d’un ventall salarial més estret sembla que tindria externalitats positives sobre l’eficiència del sistema. Hem de recordar, que l’anterior sistema s’havia implantat, bàsicament perquè s’havia construït una teoria que defensava que els salaris astronòmics dels directius no eren només bons per ells sinó que beneficiaven a tothom (era una idea, més enllà dels interessos que afavorissin). I com que seguint a Keynes: It is ideas and not vested interests which are dangerous for good or evil, la proposta d’en Salas sembla una idea prou perillosa com per provocar un canvi en l’actual estructura salarial, en la direcció de reduir les diferències entre els assalariats de dalt i els de baix.

The song remains the same

Aquest títol-homenatge a uns dels grans grups del rock fa referència a les similituds entre la crisis actual a l’eurozona i les que s’esdevenien a Europa entre finals del segle XIX i principis del XX, l’era del patró or .
Ja fa dies que es diu la crisis afectarà a Espanya amb més gravetat que a la resta de països europeus. La majoria d’analistes ho relacionen amb la bombolla immobiliària espanyola, amb l’elevat pes que té el sector de la construcció sobre el PIB i amb la necessitat de “canviar el model productiu” cap a sectors de més elevat valor afegit. Això de “canviar el model productiu” és tant fàcil de dir com difícil de fer, i encara que això no ho faci menys necessari, és evident que només es podria aconseguir en el mitjà termini, amb la crisi actual superada.
Quines solucions es poden emprendre a curt termini per recuperar la competitivitat? En Krugman ens en parla en el seu blog: devaluar o retallades salarials. Devaluant la seva moneda, un país guanya competitivitat via exportacions i tot i que aquesta mesura implica un empobriment del país, les conseqüències negatives d’aquesta mesura són més aviat escasses i en canvi permeten un augment immediat de l’activitat econòmica. Però Espanya pot devaluar la moneda? NO, perquè estem a la zona euro. Ens veiem abocats, doncs, a les retallades salarials.
Des del naixement de l’euro, aquest ha estat envoltat de grans elogis pels avantatges que aportava. Però hi havia alguns crítics que també hi veien els seus problemes. Bàsicament, el problema és que si hi ha un xoc asimètric (que afecta a alguns països i a d’altres no) la política monetària (PM) desitjable podia diferir entre uns països i d’altres o de forma més clara, la PM necessària per uns podria tenir un efecte perniciós sobre els altres.
Aquests problemes es podrien haver minimitzat si s’haguessin emprès les mesures necessàries per coordinar les diferents polítiques nacionals a nivell europeu: fiscals, d’inversió pública, de salut i assistència social, amb una millor integració del mercat laboral (mobilitat) Però és evident que no s’han fet els deures.
En aquest context, perdre el control de la PM i mantenir la resta de polítiques a nivell estatal però sense coordinació supraestatal sembla una actitud suïcida.
A l’altra banda hi ha la Gran Bretanya de la lliura esterlina. Se li ha dit de tot durant molts anys, però aquesta crisi potser demostrarà que mantenint la sobirania de la PM podran superar aquesta recessió de forma menys traumàtica.
I tornant al títol del post. Aquesta situació em recorda els problemes de l’era del patró or. Un dels episodis més singulars es va produir després de la primera Guerra Mundial, que va tocar de mort el sistema monetari internacional. França va tornar a entrar al patró or (va establir un tipus de canvi fix) a una paritat clarament devaluada respecte al valor de preguerra. En canvi, Gran Bretanya va establir el mateix tipus de canvi d’abans de la IGM. Aquesta mesura, que es va emprendre per defensar els interessos de la City , va ser durament criticada per Keynes per les conseqüències que generaria. I a la vista d’aquest quadre està clar que la va tornar a encertar. Si hi ha temps i ganes, també m’agradaria parlar sobre els problemes de l’opció deflacionària, que són molts, que són molt greus i que cada vegada els tenim més a prop.

La meva recerca

Aquestes quatre ratlles són per inaugurar una nova secció del bloc on hi aniré penjant els outputs de la meva recerca. De moment hi ha tres documents, tots ells pendents de publicació. El primer és la meva tesina, del 2006. Es tracta d’un estat de la qüestió sobre el tema de les desigualtats a nivell teòric, centrat sobre el cas espanyol i on s’avancen algunes alternatives empíriques per millorar el coneixement que es té sobre aquest tema. Aquest treball, és la base on es fonamenta bona part de la meva recerca. Segurament també és el més entretingut de llegir, és a dir, el menys tècnic. A partir d’aquí incorporo el cas portuguès, englobo a tota la península ibèrica i l’aspecte comparatiu esdevé fonamental.
El segon document és fruit d’una col•laboració amb en Pedro Lains i l’Ester Gomes de les Universitats de Lisboa i Porto respectivament. Es tracta d’una estimació de la desigualtat salarial que cobreix bona part de la dictadura lusitana. Finalment, en el tercer document, presento una nova estimació sobre els top income and wealth shares a Portugal al llarg del segle XX. Abans d’acabar l’any hauria d’escriure tres papers més per anar bé, que així sigui.

Good

La crisi que ens ve a sobre, aquesta que omple pàgines i pàgines de la premsa, minuts i minuts de les notícies, tertúlies d’indocumentats i que és tema de conversa de la gent corrent, aquesta crisi tan enunciada que per ara encara només s’ha mostrat tímidament, segurament serà recordada pel patiment que provocarà. Però també podria tenir la seva cara amable un cop superada. I és que ja fa una temporada que sembla que bufen vents de canvi, i no merament cosmètics. Ja fa uns anys, Keynes va dir que “ Són les idees i no els interessos creats el que són perilloses per bé o per mal”. I tot el que s’està esdevenint sembla que ha posat les idees neoliberals entre l’espasa i la paret. Els interessos que havien patrocinat i finançat la revolució neoliberal estan tan o més vius que ahir, però la força de la realitat està escombrant aquelles idees que fins ahir havien de vertebrar la societat ideal per alguns, eren veritats absolutes per altres, o com a molt la única alternativa possible per a gestionar l’economia, allò de la fi de la història. Però els fets estan transformant allò que fins fa poc era una opinió àmpliament compartida en quelcom cada vegada més extremista. I tot allò que eren heretgies, ara s’han convertit en les polítiques que han d’aplicar els governs responsables. Nacionalitzacions, dèficit públic, plans de rescat per la indústria, qui se’n recorda de la inflació?
Temps al temps, però sembla que ha arribat el torn d’un nou tipus de polítiques més favorables als interessos generals. Aquells que governaven fins fa poc i parlen d’extravagàncies històriques no són més que extravagants creixentment aïllats. Aquestes (no tant) noves idees són perilloses i diria que més per bé que per mal.